Ngtjyty

L'epigrafia és una ciència autònoma i alhora auxiliar de la història que estudia les inscripcions fetes sobre materials durs (pedres, ossos, metall, fusta, ceràmica, etc.), i estableix metodologies per a interpretar-les.^[1] La finalitat de l'epigrafia és el desxiframent, lectura i interpretació de les inscripcions, amb la finalitat d'obtenir la major quantitat possible d'informació d'aquestes. Segons les convencions internacionals, especialment per a la Unesco, l'existència d'epigrafia pròpia és el marcador que indica el pas d'una cultura de prehistòrica a històrica, especialment quan entre les seues inscripcions compta amb annals i cròniques. L'epigrafia es relaciona de forma directa amb ciències com la història antiga, l'arqueologia i la paleografia, i complementàriament amb unes altres com la numismàtica, la història de l'escriptura, la història de les religions o el dret romà.

Materials

Els primers materials escrits que es documenten amb seguretat són en signari cuneïforme, dins de la cultura sumèria, cap a 3800 aC. L'Epigrafia s'especialitza segons la seua època històrica i segons la cultura que la produeix, encara que històricament les més desenvolupades són la grega, la romana, la maia i l'egípcia. També pot dividir-se en seccions diferents en virtut del contingut o objecte de les inscripcions.

La civilització romana va produir gran nombre de documents escrits sobre suports durables (pedra, marbre, metall, ceràmica, etc.) que proporcionen molta informació respecte a aspectes diversos de la dinàmica social, política, econòmica i religiosa de l'Antiguitat clàssica. L'epigrafia llatina està constituïda per inscripcions -sacres, honorífiques i, especialment, funeràries- que expliquen la història de persones i famílies. Presenten, sovint, lletres de dimensions molt grans que faciliten la seva lectura. Una altra característica destacable de les inscripcions llatines consisteix en les gairebé infinites abreviacions de les paraules i també dels noms i en l'ús de les sigles i dels nexes entre lletres. Estan generalment escrites en llengua llatina. N'hi ha, però, en altres llengües, en grec, per exemple. Constitueixen el filtre, el trànsit de coneixença i supervivència en el món romà de cultures diverses. L'epigrafia llatina va esdevenir un important vehicle d'aculturació.^[2][3]

Epigrafia llatina a Tàrraco

Es coneixen prop de 1.500 d’inscripcions romanes procedents de Tàrraco i del seu entorn, conjunt que representa quasi el 10% de totes les inscripcions romanes de la península Ibèrica. La inscripció romana més antiga, dedicada a la deessa Minerva, es troba a l’interior de la torre homònima i es data en els primers anys de la presència romana. La més tardana, que encara es pot considerar com "antiga", és la de la construcció funerària del bisbe Cebrià, el qual morí poc abans de la conquesta de Tarragona pels musulmans (principis del segle VIII).^[4]

La majoria de les inscripcions romanes de Tàrraco pertanyen als tres primers segles del període imperial. Es tracta, sobretot, d'inscripcions fúnebres (petites làpides sense decoració, ares funeràries, sarcòfags, etc.), honorífiques i monumentals on s'esmenten emperadors, funcionaris imperials, flàmens i ciutadans rics i respectats. Força ric és també el material epigràfic dels darrers temps de l'Edat Antiga. Entre d'altres, més de cent trenta textos i fragments paleocristians. S'han perdut unes dues-centes cinquanta inscripcions, moltes de les quals només coneixem per transcripcions o dibuixos realitzats a partir del segle XV. Les que s'exposen en aquesta sala del Museu constitueixen, només, una selecció del ric corpus d'inscripcions de Tàrraco, el més important d’Hispània.^[4]

Referències

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Epigrafia

• Reedició moderna del Corpus Inscriptionum Latinarum


• Hispania Epigraphica On Line (HEpOL)


• Antiquaris i epigrafistes ibèrics dels segles XVI-XVIII


• Antiquaris i epigrafistes espanyols dels segles XIX en avant


• Epigrafia ibèrica