San Gavino - Castel di Castro - Esglésies - Lucocisterna
Revoltes (1325-1326)
Càller - Sàsser - Stampace
La batalla de Stampace fou un dels episodis de la conquesta de Sardenya per Jaume el Just.
Contingut
1Antecedents
2La batalla
3Conseqüències
4Referències
5Bibliografia
Antecedents
El 19 de juny de 1324, es signa la capitulació, segons la qual Pisa cedeix a Jaume el Just tots els drets sobre Sardenya tret del Castel di Castro i les viles immediates de Villanova i Stampace,[1] però la signatura de la pau no dugué a la pacificació de l'illa, i el 1325 els Doria es revoltaren a Sàsser recolzats per la República de Gènova, i Pisa fou forçada a reiniciar la guerra pels atacs de la flota de reforç del vicealmirall Bernat Sespujades,[2] i de Francesc Carròs i de Cruïlles des de Bonaria a les naus que enviava a seva ciutat,[3] i el novembre de 1325 una armada de pisans i genovesos fou preparada a Savona al comandament de Gaspar Doria.[4]
La línia política de Carròs progressivament va perdre el suport del rei, fins que Francesc Carròs i Llòria fou substituït al comandament de les forces de terra per a finals de 1325 per Ramon de Peralta.[5]
El 29 de desembre, la flota de Francesc Carròs i de Cruïlles derrotà la flota de socors de 24 galeres de Gaspar Doria,[4] que va iniciar l'atac amb cinc galeres genoveses i dues pisanes la nau de Carròs, mentre la resta de la flota es quedava en la rereguarda.[6]
La batalla
Derrotada la flota de socors, els catalans es van decidir a prendre Càller, i Ramon de Peralta va atacar i prendre Stampace, massacrant la població.[7]
Conseqüències
Amb la derrota de pisans i genovesos, i l'aixafament de la revolta dels Doria a Sàsser, els pisans van haver de cedir la darrera ciutat que conservaven en 1326,[8] poc després que la flota de Bernat Sespujades aconseguís fer que una flota genovesa que els encalçava es refugiés al port de Toló.[9]
La població local de Càller fou substituïda per catalans,[10] però la inseguretat i els atacs dels Doria feren que la vila acabés pràcticament deshabitada en 1333.[11]
Carròs no ajudà Peralta,[12] començant una dura enemistat entre els dos, fins a ser rellevats per Bernat de Boixadors i Felip de Boïl.
Els genovesos no acceptaren la pau i en 1330 esclatà la guerra entre la Corona d'Aragó i Gènova, en la qual Guillem de Cervelló i de Banyeres comandà una armada que va atacar en 1331 Mònaco i Mentone, i va assetjar Savona i la pròpia Gènova, per retirar-se després a Sardenya.[13]
Referències
↑El món urbà a la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de nova planta. vol.2. Edicions Universitat Barcelona, 2003, p. 44. ISBN 8447527409.
↑Storia di Sardegna del barone Giuseppe Manno (en italià). vol.2. Tipografia Elvetica, 1840, p. 149.
↑Simonde de Sismondi, 1851, p. 239.
↑ 4,04,1Petti Balbi, Giovanna. Governare la città : pratiche sociali e linguaggi politici a Genova in età medievale (en italià). Giovanna Petti Balbi, 2007, p. 185. ISBN 8884536049.
↑Gottardi, Mario Enrico. Governare un territorio nel Regno di Sardegna. Il marchesato di Quirra. Secoli XIV-XIX (en italià). UNIVERSITÀ DEGLI STUDI DI CAGLIARI, p. 25.
↑Crònica de Ramon Muntaner, Capítol CCLXXXV
↑Hinojosa Montalvo, José. Jaime II y el esplendor de la Corona de Aragón (en castellà). Editorial NEREA, 2006, p. 251.
↑Simonde de Sismondi, 1851, p. 241.
↑Lostia, Marcello. L'ammiraglio Carroç: l'Infante d'Aragona alla conquista della Sardegna (en italià). Edizioni della Torre, 1999, p. 196. ISBN 8873433286.
↑Hinojosa Montalvo, José. Jaime II y el esplendor de la Corona de Aragón (en castellà). Editorial NEREA, 2006, p. 252.
↑Ferrer i Mallol, Maria Teresa. Ramon De Cardona.
↑Crònica de Ramon Muntaner, Capítol CCLXXV
↑Llobet i Vall-llosera, Antoni. Cataluña antigua y Cataluña moderna: obra que se trata del comercio de los catalanes de la edad media en el levante y el porvenir de Barcelona (en castellà). Imprenta de Jaime Jepús Roviralta, 1836, p. 101.
Bibliografia
Crònica de Ramon Muntaner
Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya. vol.V. Edicions Pàtria, 1920.
Simonde de Sismondi, Jean-Charles-Léonard. Storia delle repubbliche italiane del medio evo (en italià). vol.2. Tipogr., Libr. e Fonderia di caratteri Borroni e Scotti, 1851.
Cosme II de Mèdici Cosme II de Medici Nom original (it) Cosimo II de' Medici Biografia Naixement 12 de maig de 1590 Florència Mort 28 de febrer de 1621 ( 1621-02-28 ) (als 30 anys) Florència Causa de mort Tuberculosi Lloc d'enterrament Capella funerària dels Mèdici, Florència Gran Duc de Toscana 1609 – 1621 ← Ferran I de Mèdici Ferran II de Mèdici → Religió Església Catòlica i catolicisme Activitat Ocupació Polític Altres Títol Duc Dinastia Mèdici Cònjuge Maria Magdalena d'Àustria Fills Maria Cristina, Ferran, Joan Carles, Margarida, Mateu, Francesc, Anna, Leopold Pares Ferran I de Mèdici Cristina de Lorena Germans Caterina de Mèdici, Maria Maddalena de' Medici , Clàudia de Mèdici, Carles de Mèdici, Llorenç de Mèdici (1599-1648), Elionor de Mèdici (1591-1617) i Francesc de Ferran I de Mèdici Cosme II de Mèdici o Cosme II de Toscana (Florència, Gran...
Hivernacle Hivernacle a les cases del Salt a Alcoi Un hivernacle és una construcció més o menys permanent que permet modificar el microclima del seu interior i permetre el conreu de vegetals en millors condicions o fora d'època. [1] Són el nivell superior de l'anomenat conreu protegit que va des d'un mínim que correspon a l'ús de plàstics que cobreixen el terra (mulching) fins al màxim que serien els hivernacles de vidre i amb un sistema complet de calefacció. Etimològicament la paraula hivernacle es refereix al lloc on passen l'hivern les plantes. En la pràctica actual s'hi mantenen tota la temporada de conreu o més. Contingut 1 Funcionament 2 Evolució en l'ús dels hivernacles 3 Característiques constructives dels hivernacles 4 Hivernacles als Països Baixos 5 Referències Funcionament Els que no tenen calefacció aprofiten precisament l'efecte hivernacle que produeix un escalfame...
Marbre de Carrara Tipus marbre Color blanc Vistes de les pedreres de marbre de Carrara. David de Miquel Àngel en marbre de Carrara. El marbre de Carrara (pels romans marmor lunensis , o "marbre lunenc") és un tipus de marbre, extret de les pedreres dels Alps Apuans a Carrara. És universalment conegut com un dels marbres més apreciats per la seva blancor (o amb tonalitats blavoses-grisenques), gairebé sense vetes, i gra de fi aspecte farinós. Història Les pedreres de marbre de Carrara van ser probablement utilitzades durant l'edat del bronze per produir estris variats i objectes decoratius i commemoratius per a incloure a les tombes dels morts. Amb els romans es va desenvolupar una important extracció i, des de l'època de Juli Cèsar (48 - 44 aC), blocs d'aquest marbre blanc van ser utilitzats per les construccions públiques de Roma i de moltes cases patrícies. El Panteó d'Agripa i la Columna de Trajà estan realitzats amb...
Corona d'Aragó 
República de Gènova 
República de Pisa 
