El Setge de Gènova de 1331 fou un dels episodis de la Guerra catalanogenovesa.
Contingut
1Antecedents
2El setge
3Conseqüències
4Referències
5Bibliografia
Antecedents
La conquesta de Sardenya per Jaume el Just en el 1323, convertí l'antiga rivalitat comercial entre la Corona d'Aragó i la República de Gènova en guerra oberta, i els consellers de Barcelona preposaren a Alfons el Benigne l'organització d'una armada contra els genovesos.[1]
Guillem de Cervelló i de Banyeres comandà una armada en 1331, amb Galceran Marquet i Bernat Sespujades com a sotsalmiralls,[2] que va atacar Mònaco i Mentone, defensats per Antonio Grimaldi[3] i va assetjar Savona.
El setge
Guillem de Cervelló després de saquejar la riviera, l'estol va bloquejar el port de Gènova i va enviar un missatger al senat, demanant el rescabalament dels greuges o oferint batalla, que no van ser acceptats, i la flota va saquejar l'entorn de la ciutat.[4]
Conseqüències
Després de Gènova, l'estol es va retirar a Sardenya,[4] mentre Antonio Grimaldi armava un estol per defensar les seves costes.[3]
Davant de l'escalada de les hostilitats, Joan XXII va intentar sense èxit aconseguir la pau entre els contendents,[5] i en 1332 els almiralls de la flota foren el veguer de Barcelona Pere de Santcliment en primavera, i Francesc de Finestres i Arnau Oliver en hivern.[6]
Referències
↑Mutgé Vives, 1996, p. 629.
↑de Montpalau i de Surís, Antoni de Capmany. Memorias historicas sobre la marina comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (en castellà). Real Junta y Consulado de Comercio, 1779, p. 141.
↑ 3,03,1Pemberton, H. The History of Monaco, Past and Present (en anglès). Tinsley brothers, 1867, p. 36.
↑ 4,04,1Llobet i Vall-llosera, Josep Antoni. Cataluña antigua y Cataluña moderna (en castellà). Imprenta de Jaime Jepús Roviralta, 1836, p. 100-101.
↑Mutgé Vives, 2004, p. 75.
↑Mutgé Vives, 2004, p. 74.
Bibliografia
Mutgé Vives, Josefa. «La contribució de les ciutats de Tortosa i de Girona a l'armada contra els genovesos durant el regnat d'Alfons el Benigne (1333)». A: La Corona d'Aragona en Italia (sec. XIII a XVIII). vol.3. Carlo Delfino, 1996.
Mutgé Vives, Josefa. Política, urbanismo y vida ciudadana en la Barcelona del siglo XIV. Editorial CSIC, 2004. ISBN 8400082184.
Fluorita Fluorita (blau) amb pirita (daurat). Fórmula química CaF 2 Epònim fluor Localitat tipus Jáchymov Classificació Categoria Halurs Nickel-Strunz 10a ed. 3.AB.25 Nickel-Strunz 9a ed. 3.AB.25 Nickel-Strunz 8a ed. III/A.08 Dana 9.2.1.1 Heys 8.4.7 Propietats Sistema cristal·lí Cúbic Hàbit cristal·lí Sol presentar cubs; menys freqüentment dodecaedres. De vegades hexaoctaedres i tetrahexaedres. Per la combinació d'aquestes formes, les arestes dels cubs són sovint modificades. De vegades els cristalls poden presentar diferències de creixement entre les cares. Sovint s'observen cristalls compostos per sobrecreixement. Pot ser massiva, compacta, terrosa, columnar (poc freqüent), globular en agregats o botroïdal. Estructura cristal·lina a = 5.4626Å Simetria Classe (H-M): m 3 m (4/ m 3 2/ m ) - Hexoctaèdric; Grup espacial: Fm 3 m Color Blanc, groc, verd, violeta, vermell, rosa, blau o negre Mac...
Península de Txukotka Tipus Península Ubicació 66° N, 172° O / 66°N , 172°O / 66; -172 Mar mar dels Txuktxis La península de Txukotka a l'extrem oriental de Sibèria La península de Txukotka o península dels Txuktxis (en rus Чуко́тский полуо́стров , Txukotski poluóstrov ) és una península que es troba a l'extrem oriental d'Euràsia. Contingut 1 Descripció 2 Població 3 Vegeu també 4 Bibliografia Descripció L'estret de Bering, entre la península de Txukotka i la península de Seward a Alaska Foto de satèl·lit de la zona amb la península de Txukotka a l'esquerra El seu punt més extrem és el cap Dezhnev a la vora del nucli d'Uelen, un dels poquíssims llocs habitats de la zona. Al nord limita amb el mar dels Txuktxis i amb el mar de Bering al sud i amb l'estret de Bering a l'est. A la costa sud es troben la badia de Sant Lawrence i la badia de Kresta. La penínsu...
Hulsita Hulsita de la localitat tipus Fórmula química Fe 2+ 2 Fe 3+ O 2 BO 3 Epònim Alfred Hulse Brooks Localitat tipus mont Brooks, península de Seward, Nome Borough, Alaska, Estats Units Classificació Categoria borats Nickel-Strunz 10a ed. 6.AB.45 Nickel-Strunz 9a ed. 6.AB.45 Nickel-Strunz 8a ed. V/G.03 Dana 24.2.3.1 Heys 9.6.4 Propietats Sistema cristal·lí monoclínic Estructura cristal·lina a = 10,68Å; b = 3,09Å; c = 5,43Å; β = 94,15° Color negre Macles en [001]; un membre de la macla es troba girat 120° en relació a l'altre Exfoliació bona en {110} Duresa 3 Lluïssor vítria, submetàl·lica Densitat 4,28 g/cm 3 (mesurada); Més informació Estatus IMA mineral heretat (G) i mineral heretat (G) Any d'aprovació 1908 Referències [1] La hulsita és un mineral de la classe dels borats, que pertany al grup de la pinakiolita. Rep el seu nom en honor del nord-americà ...
Corona d'Aragó 
República de Gènova 
