Roland Petit
 Roland Petit el 2009 | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 13 de gener, 1924 Villemomble, Illa de França |
| Mort | 10 de juliol, 2011 Ginebra, Suïssa |
| Causa de mort | Leucèmia |
| Nacionalitat |  França |
| Educació | Ballet de l'Òpera Nacional de París |
| Es coneix per | Coreografies |
| Activitat | |
| Ocupació | Ballarí |
| Família | |
| Cònjuge | Renée Jeanmaire (1954–2011) |
| Premis | |
| |
| Lloc web | Lloc web oficial |
 | |
 | |
Roland Petit (Villemomble, Illa de França, 13 de gener de 1924 - Ginebra, Suïssa, 10 de juliol de 2011) fou un ballarí i coreògraf francès.
Format en l'Òpera de París, amb Gustave Ricaux i Serge Lifar, ballà en el teatre des de 1940. Amb Jean Babilée, Janine Charrat i Maurice Béjart formà part en el terreny de la dansa del gran moviment de renovació que tingué lloc en les arts i las lletres a França després de la Segona Guerra Mundial. Entre 1941-1942 oferí recitals amb Jeanine Charrat. El 1943 es donà verdaderament a conèixer amb El amor brujo, de Falla. El 1944 abandona l'Òpera i inaugurà les vetllades anomenades <Els divendres de la Dansa>, en el teatre Sarah Bernhardt. El 1945 fundà els ballets dels Camps Elisis, el director artístic del qual era Boris Kochno, i per a ells compon les coreografies:
Les Forains, (1945), amb llibret de Kochno, música d Sauguet decorats de Christian Bérard,
Le déujeuner sur l'herbe, (1945),
La nòvia del diable, (1945).
Le Rendesvous, (1945), amb llibret de Jacques Prévert,
El jove i la mort, (1946), tema de Cocteau, amb música de Bach i decorats de Vajevich,
Els amors de Júpiter, (1946), amb música de Jacques Ibert, i llibret de Kochno,
Tretze dances, (1947),
Le Bal des blanchisseuses, (1947), amb argument de Kochno.
El 1948 fundà els Ballets de París; en aquests continuà actuant Jeanine Charrat i la que és la seva esposa Renée Jeanmaire, actriu i cantant, a més d'una de les principals figures de la seva nova companyia; per aquesta recent formació munta els nous ballets:
Les demoiselles de la Nuit, (1948), sobre llibret de Anouilh, música de Françaix i decorats de Leonor Fini,
Carmen de Bizet, amb decorats d'Antoni Clavé i Sanmartí,
L'Oeuf à la Coque, (1949) sobre música de S. Lepri,
La Croqueuse de diamants, (1950) amb música de Jean-Michel Damase i decorats de Vajevich.
Ballabille, (1950), amb música de Chabrier i decorats de Clavé per encàrrec de Sadler's Wells,
Le Loup, (1953), amb llibret d'Anouilh i música de Dutilleux,
Le Deuil en 24 heures, (1953), amb música de Thiriet i decorats de Clavé,
Ciné-Bijou, (1953),
Lady in the Ice, (1953),
La Chambre, (1955), amb música de Auric i decorats de Bernard Buffet,
Les Belles damnées, (1955), amb música de Legrand,
La Nuit, (1956) sobre llibret de Kochno, música de Sauguet i decorats de Bérard,
Valentine ou le Vélo magique, (1956),
La Peur, (1956),
Contre-pointe, (1958), amb música de Constant i decorats de Polyakov,
La rosa dels vents, (1958) sobre música de Milhaud,
La Dame dans la lune, (1958) sobre música de J. Françaix,
Cyrano de Bergerac, (1958), amb música de M. Constant.
La seva companyia portà a terme importants gires per Europa i Amèrica; les ciutats on més va treballar foren Londres i Nova York. A Hollywood també va muntar coreografies per a pel·lícules. A França interpretà i coreografia la pel·lícula Les Collants noirs. El 1961 encara muntà, per al Ballet Reial Danès, La Chaloupée, i per el teatre Nacional Popular francès (1962), Palais de Chaillot, Le Violon, Rapsòdia espanyola i Maldoror. El 1965 va realitzar Notre Dame de París.
Amb raó Roland Petit fou considerat com el verdader successor de l'obra de Diàguilev, després de la segona guerra mundial. Per a Petit el que més contava era el sentit de l'espectacle entorn d'unes poques figures centrals i en el que no deuen només valorar-se les subtileses coreogràfiques que perceben els entesos, sinó, també, efectes teatrals, esportius i inclús acrobàtics.
Bibliografia
 | A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Roland Petit |
Enciclopèdia Espasa Suplement dels anys 1967-1968, pàg. 394 (ISBN 84-239-4598-7)
