Israel


















































































































































































Infotaula de geografia políticaIsrael

יִשְרָאֵל (he)










Bandera d'Israel Escut d'Israel
bandera d'Israel escut d'Israel

Satellite image of Israel in January 2003.jpg


Himne
Ha-Tiqvà


Símbol oficial
puput
Epònim
Terra d'Israel
Localització







LocationIsrael.svg

31° N, 35° E / 31°N,35°E / 31; 35

Capital
Jerusalem
Conté la localitat

Població
Total
8.891.800 (2018)
• Densitat
428,11 hab/km²
Gentilici
israelià, israeliana, israelians
Idioma oficial
hebreu
Geografia
Superfície
20.770 km²
• Aigua
2,1 %
Banyat per
mar de Llevant, llac de Tiberíades, mar Morta, golf d'Àqaba i riu Jordà
Punt més alt
Hermon  (2.814 m)
Punt més baix
mar Morta  (-428 m)
Limita amb

Història i celebracions
Anterior
Mandat Britànic de Palestina
Fundador
David Ben-Gurion
Creació
14 maig 1948
Dia festiu

Organització política
Forma de govern
república parlamentària
Òrgan executiu
Govern d'Israel
Òrgan legislatiu
Kenésset
• President d'Israel
Reuven Rivlin
• Primer ministre
Benjamin Netanhayu (2009)
Màxima autoritat judicial
Tribunal Suprem d'Israel
Membre de

Economia
PIB nominal
350.850.537.827,28 $ (2017)
PIB per càpita
35.728,1 $ (2015)
Reserves totals
90.575.020.000 $ (2015)
Índex de Desenvolupament Humà
0,899 (2015)
Moneda
nou xéquel (ILS)
Identificador descriptiu
Fus horari

Domini de primer nivell
.il
Prefix telefònic
+972
Telèfon d'emergències
100 Tradueix, 101 i 102

Codi país
IL
Altres


Lloc web
Lloc web oficial

Facebook: IsraeliVibeTwitter: IsraelInstagram: stateofisraelGoogle+: +IsraelYoutube: UCt6Fq64J2rTswe4uhZtxNtg
Modifica les dades a Wikidata

Israel (en hebreu: יִשְרָאֵל, Yisrael; en àrab: إسرائيل, Isrā'īl), oficialment l'Estat d'Israel (en hebreu: מְדִינַת יִשְרָאֵל, Medinat Yisrael; en àrab: دَوْلَةْ إِسْرَائِيل, Dawlat Isrā'īl), és un Estat de l'Orient Mitjà, localitzat a la regió oriental de la mar Mediterrània. Limita amb el Líban al nord, amb Síria al nord-est, amb Jordània i el territori palestí de Cisjordània a l'est i amb Egipte i Gaza al sud-est. Té costes a la mar Mediterrània, el golf d'Aqaba (o d'Elat), la mar Morta i el mar de Galilea.


Anys després del naixement del sionisme polític el 1897 i de la Declaració de Balfour de 1917, la Lliga de Nacions va atorgar al Regne Unit el Mandat Britànic de Palestina, després de la Primera Guerra Mundial, i la responsabilitat d'establir "...les condicions polítiques, administratives i econòmiques que puguin assegurar l'establiment de la llar nacional jueva [...] i el desenvolupament d'institucions d'autogovern, així com per a salvaguardar els drets civils i religiosos de tots els habitants de Palestina, sense distinció de raça i religió...".[1] El novembre de 1947, després de la Segona Guerra Mundial, les Nacions Unides van acordar la Partició de Palestina, en un estat jueu, un estat àrab, i una Jerusalem administrada per l'ONU.[2] Els líders sionistes van acceptar la partició però els líders àrabs la van rebutjar, donant inici a la Guerra Civil durant el Mandat Britànic de Palestina. Israel va declarar la seva independència el 14 de maig de 1948, i els estats àrabs veïns van atacar-la l'endemà.[3] Des d'aleshores, els països àrabs i Israel han tingut diverses guerres[4] i, com a conseqüència, Israel controla més territoris dels que estan estipulats en els Acords d'Armistici de 1949. Algunes fronteres internacionals són disputades, però Israel ha signat tractats de pau amb Egipte i Jordània, tot i que els esforços per resoldre el conflicte entre els palestins i Israel no han reeixit.


Israel és una democràcia representativa amb un sistema parlamentari amb sufragi universal. Segons el seu Producte interior brut, l'economia israeliana és la 44a més gran del món.[5] Ocupa la primera posició dels països de l'Orient Pròxim en llibertat de premsa,[6] i competitivitat econòmica.[7] La capital oficial és Jerusalem, com seu de govern, però no és reconeguda per tots els Estats del món, i aquest estatut és en discussió.[8] La ciutat més gran i el centre financer del país és Tel Aviv.




Contingut






  • 1 Etimologia


  • 2 Geografia física


    • 2.1 Relleu


    • 2.2 Clima




  • 3 Política i govern


    • 3.1 Estructura de govern


    • 3.2 Districtes administratius


    • 3.3 Territoris ocupats


    • 3.4 Relacions exteriors


    • 3.5 Drets humans




  • 4 Economia


  • 5 Geografia humana i societat


    • 5.1 Demografia


    • 5.2 Religió


    • 5.3 Cultura


    • 5.4 Educació




  • 6 Història


    • 6.1 Abans de la fundació de l'Estat d'Israel


    • 6.2 Palestina moderna i la migració jueva


    • 6.3 El nacionalisme àrab, la migració jueva i la Primera Guerra Mundial


    • 6.4 La Segona Guerra Mundial i la independència d'Israel


    • 6.5 Des de la Guerra dels Sis Dies


    • 6.6 Segle XXI




  • 7 Vegeu també


  • 8 Referències


  • 9 Enllaços externs





Etimologia


Durant més de tres mils anys, el nom d'"Israel" s'ha utilitzat tant per referir-se al territori com a la nació jueva.[9] L'objecte arqueològic més antic que menciona Israel en un sentit diferent al d'un nom propi, és l'Estela de Merneptah, del segle XIII aC, que fa referència al poble que habitava aquell territori.[10] El país actualment és oficialment conegut com a Medinat Yisrael o "Estat d'Israel", després d'haver-se rebutjat altres denominacions com ara Érets Yisrael (la "Terra d'Israel"), Sió i Judea.[11] Poques setmanes després de la independència, el govern va escollir el terme yisraelim ("israelians", yisraelí en singular) per referir-se als ciutadans d'Israel, a través d'una declaració oficial del Ministeri d'Afers Exteriors d'Israel, Moshe Sharett,[12] i que hom ha de distingir del terme d'"israelites" en referència al poble històric.



Geografia física


Article principal: Palestina (regió)



Mapa de relleus d'Israel


L'estat d'Israel limita amb el Líban al nord, frontera reconeguda oficialment per l'ONU després de la retirada israeliana del sud d'aquest país; amb Jordània a l'est i amb Egipte al sud, ambdues fronteres reconegudes a partir dels acords de pau signats amb els dos països. Encara no ha fixat les seves fronteres amb Síria ni amb l'Autoritat Nacional Palestina en la zona de Judea i Samària, encara que en aquest sentit la comunitat internacional considera com frontera a la "Línia Verda" (les fronteres de fet del dia 4 de juny de 1967, just abans de la Guerra dels Sis Dies), mentre que Israel aspira annexionar-se els grans blocs d'assentaments pròxims a aquesta línia, especialment el Gran Jerusalem i el Bloc d'Etsiyon, i amb menor probabilitat d'èxit, la ciutat d'Ariel a Samaria. El setembre de 2005, Israel va culminar la seva retirada unilateral de la Franja de Gaza fins a la "Línia Verda".



Relleu


A Israel es distingeixen tres regions geomorfològiques, d'oest a est: la planura litoral mediterrània, la serralada central i la Vall del riu Jordà que és la depressió més profunda de la Terra. A aquestes tres regions, s'hi ha de sumar la del desert del Nègueb, planícia i muntanyes de calcari, situat al sud d'Israel. Les regions àrides ocupen més de la meitat del territori d'Israel.


Tot i ser bona part del territori desèrtic, a les valls abunden els lliris, i també els arbres com pins, eucaliptus, oliveres i acàcies. Les ginestes creixen esporàdicament en el desert del Nègueb. Existeixen iniciatives de reforestació que s'estan duent a terme per tot el país, especialment a les muntanyes, on els pins, roures, xiprers i llorers arrelen amb un percentatge d'èxit més elevat.



Clima


Situat entre els deserts d'Àfrica i d'Àsia, per una banda, i pel mar Mediterrani, càlid i humit, per l'altre; Israel es troba en una cruïlla d'influències climàtiques que han permès distingir fins a quaranta tipus diferents de clima en una regió de superfície tant reduïda.[13]




El mont d'Hermon nevat.


El règim tèrmic varia notablement amb l'altitud i la continentalitat, especialment a l'època hivernal: d'oest a est es passa d'un clima típicament mediterrani a un de continental. Les regions muntanyoses majoritàriament es caracteritzen per ser ventoses i moltes fredes, que propicia que a vegades estiguin nevades. El cim del mont d'Hermon està cobert d'una capa de neu gran part de l'any i a Jerusalem acostuma a nevar com a mínim un cop a l'any.[14] Les ciutats costaneres, com Tel Aviv i Haifa, posseeixen un típic clima mediterrani de fred, plujós amb hiverns llargs i estius calorosos. A l'extrem sud, en el Golf d'Eilat, el clima és tropical sec.


La temperatura més alta enregistrada al continent asiàtic (53,7 °C o 129 °F) es registrà el 1942 a Quibuts Tirat Tseví, al nord de la vall de Jordània.


En general, hi ha una estació seca (abril-octubre) i una de plujosa (des d'octubre-novembre fins a l'abril). De maig a setembre, són molt esporàdiques les pluges a Israel[15][16] Quan es viu un percentatge més gran de pluges és entre mitjans de gener i principis de març. La pluviositat s'incrementa de sud a nord i d'est a oest.


Amb escassos recursos hídrics, Israel ha desenvolupat diverses i variades tecnologies per a l'estalvi d'aigua, com el reg per gota a gota.[15][16] Els israelians també aprofiten la considerable llum solar disponible per a l'energia solar, que converteix a Israel en la nació líder en ús per capita d'energia solar.[17]



Política i govern



Estructura de govern




La Kenésset, el parlament d'Israel


El Govern d'Israel està estructurat com a democràcia parlamentària amb la participació ciutadana mitjançant del sufragi universal.[18] El president d'Israel n'és el cap d'estat, però les seves funcions són majoritàriament cerimonials.[18] Un membre del parlament, amb el suport de la majoria dels membres, es converteix en el primer ministre, usualment el líder del partit majoritari. El primer ministre és el cap de govern i el cap del gabinet. El parlament d'Israel, la Kenésset, està integrat per 120 membres. Els escons del parlament són assignats mitjançant la representació proporcional de tots els partits polítics, amb un llindar mínim del 2% de tots els vots. Aquest sistema ha tingut com a resultat la conformació de governs de coalició. Les eleccions parlamentàries es realitzen cada quatre anys, però les coalicions inestables o una moció de censura de la Kenésset pot dissoldre el govern i convocar a eleccions. La duració mitjana dels governs israelians ha estat de 22 mesos; el procés de pau, el paper de la religió en l'Estat i els escàndols polítics han causat la dissolució de les coalicions o han produït eleccions anticipades.[19] Les Lleis bàsiques d'Israel funcionen, de facto com a constitució no escrita.[18]


El sistema judicial israelià està integrat per tres nivells. El nivell més baix és integrat per les corts de magisteri, situades en la majoria de les ciutats del país. El següent nivell són les corts de districte, les quals són corts d'apel·lació i corts de primera instància; aquestes són situades en cinc dels districtes d'Israel. El tercer nivell està conformat pel Tribunal Suprem d'Israel, amb seu a Jerusalem. Té el paper dual de ser la cort d'apel·lacions i la cort de justícia més alta del país. Com a cort de justícia, el Tribunal Suprem té les funcions de tribunal de primera instància, fet que permet als individus de demanar la revisió de les decisions de les autoritats de l'Estat.[20][21] El matrimoni i el divorci són facultats de les corts religioses: jueves, musulmanes, drusa i cristiana.



Districtes administratius




Mapa d'Israel


Israel està dividit en 6 districtes (mehozot; singular, mehoz) i 13 sub-districtes (nafot; singular, nafà), les quals, al seu torn es divideixen en cinquanta regions naturals.[22]




  • Districte de Jerusalem (Mehoz Yeruixalàyim). Capital del Districte: Jerusalem


  • Districte del Nord (Mehoz ha-Tsafon). 'Capital del Districte: Natzaret


    • Sub-districte de Safed.

    • Sub-districte de Tiberíades

    • Sub-districte de Jizreel

    • Sub-districte d'Acre

    • Sub-districte del Golan




  • Districte de Haifa (Mehoz Hefà). Capital del Districte: Haifa

    • Sub-districte de Haifa

    • Sub-districte de Hadera




  • Districte Central (Mehoz ha-Merkaz). Capital del Disctricte: Ramla

    • Sub-districte de Saron

    • Sub-districte de Pétah Tiqvà

    • Sub-ditricte de Ramla

    • Sub-districte de Rehobot




  • Districte de Tel Aviv (Mehoz Tel-Aviv). Capital del Disctricte: Tel Aviv


  • Districte del Sud (Mehoz ha-Darom). Capital del Disctricte: Beerxeba

    • Sub-districte d'Ascaló

    • Sub-districte de Beerxeba




Per a fins estadístics, el país es divideix en tres àrees metropolitanes:[23]




  • Tel Aviv i Gush Dan (amb una població de 3,15 milions d'habitants),


  • Haifa (amb una població de 996.000), i


  • Beerxeba (amb una població de 531.600).


La ciutat més gran d'Israel, tant en població com en àrea[24] és Jerusalem, amb 732.100 habitants, i una superfície de 126 quilòmetres quadrats.



Territoris ocupats


Article principal: Territoris Palestins



Mapa dels territoris palestins.


El 1967, com a resultat de la Guerra dels sis dies, Israel va prendre el control de Cisjordània, Jerusalem Est, la Franja de Gaza i els Alts de Golan. Israel també va prendre el control de la Península del Sinaí, però la va retornar a Egipte com a part del Tractat de Pau entre Egipte i Israel de 1979.


Després de la captura d'aquests territoris, s'hi van establir assentaments israelians. Israel ha aplicat la llei civil als Alts de Golan i a l'Est de Jerusalem, incorporant-los al seu territori i oferint als residents la ciutadania israeliana. Per contra, Cisjordània roman sota ocupació militar, i aquesta regió, així com la Franja de Gaza, són considerats pels palestins, i la major part de la comunitat internacional com a territoris d'un futur estat palestí. L'estatus de Jerusalem Est en qualsevol acord de pau futur ha estat un tema controvertit en les negociacions entre els governs israelians i els representants dels palestins. La majoria de les negociacions relacionades amb els territoris s'han basat en la Resolució 242 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, la qual demana la retirada d'Israel dels territoris ocupats a canvi de la normalització en les relacions amb els estats àrabs, principi conegut com a "Terra a canvi de pau".[25][26][27]


Cisjordània va ser annexada per Jordània el 1948, després del rebuig àrab a la decisió de les Nacions Unides de crear dos estats a Palestina. Només el Regne Unit va reconèixer l'annexió. Cisjordània va ser conquerida per Israel el 1967. La població és principalment palestina, incloent-hi refugiats de la Guerra araboisraeliana de 1948.[28] Des de la conquesta de 1967 fins al 1993, els palestins que vivien en aquests territoris estaven sota l'administració israeliana. Després de les cartes de reconeixement entre Israel i l'Organització per a l'Alliberament de Palestina, la majoria de la població palestina i les ciutats es troben sota la jurisdicció de l'Autoritat Nacional Palestina i el control militar parcial israelià, tot i que Israel ha desplegat tropes i ha reinstaurat l'administració militar completa en períodes d'inestabilitat. Israel va començar la construcció d'una barrera o mur.[29]


La Franja de Gaza va ser ocupada per Egipte de 1948 a 1967 i després conquerida per Israel el 1967 fins al 2005. El 2005, com a part del pla unilateral de retirada, Israel en va retirar totes les seves colònies. Tanmateix, Israel encara controla l'espai aeri i l'accés marítim de Gaza i en diverses ocasions hi ha enviat tropes. Gaza comparteix frontera amb Egipte un acord entre Israel la Unió Europea, l'Autoritat Nacional Palestina i Egipte determinen com s'ha realitzar el flux de persones i mercaderia fronterer, supervisat per observadors europeus.[30] Tot i així, després de l'elecció de Hamàs al govern, la frontera ha estat tancada la major part del temps.[31] El control intern de Gaza és gestionat pel govern de Hamàs.



Relacions exteriors


Israel té relacions diplomàtiques amb 161 estats del món i ha establert missions diplomàtiques a 94 estats.[32] Només tres membres de la Lliga Àrab han normalitzat llurs relacions amb Israel: Egipte i Jordània han signat tractats de pau, el primer el 1979 i el segon el 1994, i Mauritània va establir totes les relacions diplomàtiques amb Israel el 1999. Dos altres membres de la Lliga Àrab, el Marroc i Tunísia, les quals havien tingut algun tipus de relació diplomàtica amb Israel, van trencar-les al començament de la Segona Intifada el 2000.[33] Des del 2003, les relacions amb el Marroc han millorat, i el ministre d'afers exteriors israelià ha visitat aquell país.[34]
Després de l'Operació Plom Fos, Mauritània, Qatar Bolívia i Veneçuela van suspendre les relacions polítiques i econòmiques amb Israel.[35][36]


Des de 1995, Israel ha estat membre del Diàleg Mediterrani el qual prova de fomentar la cooperació entre set països de la Conca del Mediterrani i els membres de l'OTAN.[37] Les relacions amb els Estats Units, Turquia, Alemanya, el Regne Unit i l'Índia són molt estretes. Els Estats Units van ser el primer país a reconèixer Israel, seguit de la Unió Soviètica. Els Estats Units són els principals proponents del procés de pau entre els israelians i els palestins. Tot i que Turquia i Israel no van establir totes les relacions diplomàtiques abans de 1991,[38] Turquia va cooperar amb Israel des que el va reconèixer el 1949. Les relacions amb Alemanya inclouen la cooperació en diverses empreses científiques i educatives, i ambdós països són socis econòmics i militars.[39][40] Índia va establir totes les relacions diplomàtiques amb Israel el 1992 i ha fomentat una associació militar i cultural des d'aleshores.[41] El Regne Unit ha mantingut totes les relacions diplomàtiques amb Israel des de la seva fundació, una relació "natural" després del Mandat Britànic de Palestina.[42]



Drets humans


Vegeu també: Israel i l'analogia de l'apartheid



El mur de Cisjordània


La Llei Bàsica: Dignitat Humana i Llibertat té com a propòsit defendre els drets humans a Israel. Israel és l'únic país de la regió catalogat com a "lliure", segons la Freedom House, qualificació basada en el nivell de llibertats civils i de drets polítics; però, els "Territoris Ocupats Israelians/Autoritat Palestina" són catalogats com a "no lliures".[43][44] Segons l'organització Reporters Sense Fronteres, Israel ocupa la cinquantena posició, de 168 països, quant a la llibertat de premsa, la posició més alta dels país de l'occident d'Àsia.[45] Tot i així, altres organitzacions, com ara Amnistia Internacional i Human Rights Watch han criticat l'abús de drets humans a Israel, en relació amb el conflicte araboisraelià. Les llibertats civils d'Israel també han estat objecte de criticisme per grups com ara be-Tsélem, una organització de drets humans israeliana.[46]


Internacionalment, tal com ha exposat en diverses ocasions la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides, Israel és considerada com una potència ocupant. D'aquest rol es deriven una sèrie de responsabilitats i obligacions entre les quals es troben les estipulades pel Dret Internacional Humanitari, en els diferents pactes dels quals Israel és part, i dels principis del dret internacional. Des de Nacions Unides s'ha afirmat en repetides ocasions que els assentaments o colònies jueves en els territoris ocupats són il·legals, i suposen un dels més greus obstacles per a la consecució de la pau en la zona, així com un impediment per a la completa realització dels drets humans de la població que habita la regió.


El relator especial de les Nacions Unides, en els seus informes sobre la situació dels drets humans en els territoris palestins ocupats des de 1967, I/CN.4/2000/25,[47] A/57/207 (2002),[48] reconeix l'existència a Jerusalem Est de violacions greus dels drets humans, especialment en tot el que té a veure amb la revocació arbitrària de la residència a Jerusalem Est i la retirada de targetes d'identitat i permisos de residència. Aquestes mesures, considerades com arbitràries han afectat a desenes de milers de palestins des de 1967.[47] Moltes de les mesures, segons el mateix informe, podrien ser considerades com a "càstig col·lectiu".[47]


D'altra banda, el govern israelià ha practicat la demolició de cases palestines que han estat construïdes sense permís a Judea i Samària, o a Jerusalem Est, segons l'Informe d'Amnistia Internacional de 2004.[49] En altre àmbit, la Societat Palestina de Presoners ha denunciat violacions greus als drets humans entre les quals s'inclouen la pràctica de tortures i maltractaments a persones detingudes, detencions arbitràries, abús de la detenció administrativa, judicis sense garanties, assassinats extrajudicials.[50][51]



Economia




El Districte Financer de Ramat Gan on es troba la borsa de valors d'Israel


Article principal: Economia d'Israel

Israel és una de les economies més avançades del sud-est d'Àsia quant al desenvolupament econòmic i industrial. El país ocupa la tercera posició de la regió segons l'índex de la facilitat per fer negocis del Banc Mundial.[52] Té el nombre més gran de noves empreses del món (després dels Estats Units) i el nombre més gran de companyies que cotitzen al NASDAQ fora d'Amèrica del Nord.[53] El 2008, Israel tenia el 44è Producte interior brut (PIB) i el 22è PIB per capita, en paritat de poder adquisitiu més alts del món, en $200.700 milions i $28.200 respectivament.[18] El 2007, Israel va ser convidat a fer-se membre de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic,[54] el qual promou la cooperació entre els països que s'adhereixen als principis democràtics i operen en una economia de lliure mercat.[55]


Malgrat l'escassesa de recursos naturals, el desenvolupament intensiu de l'agricultura i els sectors industrials durant les últimes dècades ha fet que Israel sigui pràcticament autosuficient en la producció d'aliments, llevat dels grans i el bestiar boví. Les importacions principals d'Israel inclouen combustibles fòssils, matèries primeres, i equip militar.[18] Les exportacions principals inclouen fruites, vegetals, medicines, software, productes químics, tecnologia militar i diamants. Israel és líder mundial en la conservació de l'aigua i l'energia geotèrmica,[56] i el desenvolupament de les tecnologies de punta en software, comunicacions i les ciències biològiques.[57][58]Intel[59] i Microsoft[60] van construir els seus primers centres de recerca i desenvolupament a Israel. Des de la dècada de 1970, Israel ha rebut ajut econòmic dels Estats Units, els préstecs del qual representen la major part del deute extern d'Israel.[18]


El turisme, especialment el turisme religiós, és una indústria important a Israel. Els problemes de seguretat d'Israel han tingut un efecte negatiu en el turisme, tot i que el nombre de turistes està tornant a créixer.[61] El 2008, més de tres milions de turistes van visitar Israel.[62]



Geografia humana i societat



Demografia


Article principal: Demografia d'Israel

El 2008, la població d'Israel era de 7,2 milions d'habitants.[18] Israel té dues llengües oficials: l'hebreu i l'àrab.[18] Hebreu és la llengua principal de l'Estat i és parlada per la majoria de la població. L'àrab és parlat per la minoria àrab i els jueus que hi han emigrat d'altres països àrabs. Com a país d'immigrants, es parlen moltes llengües estrangers a Israel. Entre 1990 i 1994, la immigració de la Comunitat d'Estats Independents va créixer un dotze per cent.[63] Durant l'última dècada la immigració també ha inclòs un nombre significatiu de treballadors d'altres països com ara Romania, Tailàndia, la Xina i altres països d'Àfrica i Sud-amèrica. No hi ha xifres precises dels immigrants indocumentats, però s'estima que n'hi ha 200 mil.[64] L'emigració d'Israel a altres països, principalment als Estats Units i al Canadà és modesta.[65]


El 2006, 260.000 ciutadans israelians vivien en assentaments a Cisjordània,[66] com ara Maalé Adummim i Arial, i les comunitats que precedeixen l'establiment de l'Estat però que van ser restablertes després de la Guerra dels Sis Dies, en ciutats com ara Hebron i Gush Etsiyon; 18.000 israelians viuen als Alts de Golan.[67] El 2006, hi havia 250.000 jueus vivint a Jerusalem Est. Aproximadament 7.800 israelians vivien a la Franja de Gaza fins que van ser.



Religió


Article principal: Religió a Israel



El Mur de les Lamentacions i la Cúpula de la Roca a Jerusalem


Israel va ser establert per mandat de les Nacions Unides com a llar per al poble jueu. La Llei del Retorn del país atorga a tots els jueus i tots amb ascendència jueva el dret a la ciutadania israeliana.[68] Prop de tres-quarts, o el 75,5% de la població israeliana és jueva, de diverses pobles ètnics. Prop del 68% dels jueus israelians han nascut a Israel, 22% són immigrants d'Europa i d'Amèrica, i el 10% són immigrants d'Àsia i Àfrica (incloent-hi el Món Àrab).[69] L'afiliació religiosa jueva varia molt: el 55% diu ser jueu "tradicional", el 20% es considera "jueu secular", el 17% es defineix com a jueu ortodox, i el 8% es defineix com a jueu haredi.[70]


La població musulmana representa el 16% de la població i és la minoria religiosa més gran del país. Aproximadament el 2% de la població és cristiana i l'1,5% són drusos.[71] S'hi practiquen altres religions, com ara el budisme i l'hinduisme. La població cristiana inclou àrabs cristians i jueus messiànics.[72]


La ciutat de Jerusalem té un lloc especial en el judaisme, l'islam i el cristianisme i s'hi troben ruïnes i edificis de gran importància per a aquestes religions, en especial a la Ciutat Vella, com ara el Mur Occidental o el Mur de les Lamentacions, el Mont del Temple, la Mesquita d'Al-Aqsa i l'Església del Sant Sepulcre. Altres edificis o monuments religiosos es troben a Cisjordània, com ara l'Església de la Nativitat, la Tomba de Raquel a Betlem i la Cova dels Patriarques a Hebron.


El centre administratiu de la Fe Bahá'í i el Santuari del Báb es troben al Centre Mundial Bahá'í a Haifa, i el líder d'aquesta religió ha estat sepultat a Acre.



Cultura



  • Abraham B. Yehoshua (Jerusalem, 1936) és reconegut com un dels escriptors més prestigiosos d'Israel.


Educació




L'accelerador de partícules de l'Institut Weizmann de Ciències


Israel té l'esperança de vida escolar més elevada del sud-est d'Àsia i ocupa la segona posició, amb el Japó, de tot el continent asiàtic, després de Corea del Sud.[73] Israel té la taxa d'alfabetització més alta del sud-est d'Àsia segons les Nacions Unides.[74] La Llei d'Educació Estatal, aprovada el 1953, va establir cinc tipus d'escoles: la pública secular, la pública religiosa, la pública ultraortodoxa, les escoles d'assentament comunal, i les escoles àrabs. La pública secular és la segona més gran on van la majoria dels estudiants jueus i no àrabs. La majoria dels àrabs envien llurs fills a les escoles on l'àrab és la llengua d'ensenyament.[75]


L'educació és obligatòria a Israel per a tots els nens entre els tres i els divuit anys d'edat.[76][77] L'escola es divideix en tres nivells: escola primària, escola intermèdia, i escola superior (secundària), que culmina amb el Bagrut, els exàmens de matriculació. S'avaluen coneixements de matemàtiques, la Bíblia, la llengua hebrea i literatura general, la llengua anglesa, història i civisme.[78] A les escoles àrabs i druses, els exàmens sobre Bíblia es reemplacen per exàmens sobre l'islam, el cristianisme o l'herència drusa.[79] El 2003, més de la meitat de tots els israelians van aprovar el dotzè grau obtenint el certificat d'aquest nivell.[80]


La Universitat Hebrea de Jerusalem, la universitat més antiga d'Israel, conté la Biblioteca Universitària Jueva Nacional, la qual conté el nombre més gran de llibres de temes jueus del món.[81] Altres universitats importants del país són Technion, l'Institut Weizmenn de Ciències, la Universitat de Tel Aviv, la Universitat de Bar-Ilan, la Universitat de Haifa, la Universitat Ben-Gurion del Nègueb. Israel ocupa la tercera posició mundial en el percentatge de ciutadans amb títols universitaris (20% de la població).[82][83] Durant la dècada de 1990, la immigració massiva de la Comunitat d'Estats Independents, dels quals, el 40% tenien un títol universitari, van donar un impuls al sector d'alta tecnologia d'Israel.[82] Israel té quatre científics que han guanyat el Premi Nobel,[84] i el nombre de publicacions científiques per capita és dels més elevats del món.[85][86]



Història


Article principal: Història d'Israel i Palestina


Abans de la fundació de l'Estat d'Israel





Massada


Segons el punt de vista tradicional, al voltant del segle XI aC, el primer d'una sèrie de regnes i estats israelites s'establiren al territori actual d'Israel, els quals governaren la regió, intermitentment, per mil anys.[87] Entre els temps dels regnes israelites i les conquestes musulmanes del segle VII, el territori fou conquerit pels assiris, els babilonis, els grecs, els romans, els sassànides i els bizantins.[88] La presència jueva al territori disminuí després del fracàs de la revolta de Bar Kokhebà contra l'Imperi Romà el 132 dC i la subsegüent expulsió dels jueus a gran escala. Entre el 629 i el 629, l'emperador bizantí Heracli dirigí una massacre i expulsió dels jueus, després de la qual la població jueva arribà al seu punt més baix. Tot i que la major part de la població jueva es concentrà a la regió de Galilea en comptes de Judea,[89] la Mixnà i una part del Talmud, alguns dels texts religiosos més importants del judaisme, foren escrits durant aquest període.[90] El territori fou remogut de l'Imperi Bizantí prop del 636 dC durant les primeres conquestes musulmanes, amb les victòries àrabs a Ajnadain el 634 i a Yarmuk el 636. El 638, el califa Omar, construí una mesquita sobre les ruïnes del temple jueu, que havia estat destruït pels romans, i el 691, el novè califa, Abd al-Malik, construí la Cúpula de la Roca i la mesquita d'Al-Aqsa en el seu lloc. Després de la conquesta àrab, la majoria de la població fou arabitzada en cultura i llengua, i la majoria es convertí a l'islam.[91] La regió fou controlada pels omeies, els abbàssides i els croats durant els sis segles següents, abans de passar les mans del soldanat de Mameluc el 1260. El 1516, el territori esdevingué part de l'Imperi Otomà, el qual governà la regió fins al segle XX.[92]



Palestina moderna i la migració jueva





Theodor Herzl


Ibrahim Paixà d'Egipte, fill del virrei Muhammad Ali, qui, poc abans havia aconseguit l'autonomia d'Egipte dins la sobirania de l'Imperi Otomà, introduí a Palestina, el 1832, les escoles seculars i els drets civils per als cristians, jueus i musulmans a Palestina,[91] però el poble es revoltà a causa dels impostos elevats i el servei militar obligatori.[91] L'autoritat otomana tornà a imposar-se amb la intervenció de les forces europees que forçaren Ibrahim a retirar-se.[91] El govern otomà havia estat forçat a atorgar a les potències europees alguns privilegis, per tal d'evitar la fallida econòmica; aquests privilegis incloïen l'entrada de cònsols no només a Jerusalem, sinó també a les costes de Gaza, Haifa i Jaffa, on promovien els béns europeus mitjançant els mercaders àrabs cristians.[91] A més a més, també se'ls atorgà més control dels Llocs Sagrats de Jerusalem i es permeteren més assentaments europeus i l'adquisició de terres a Palestina. Tot i que pocs cristians s'hi establiren, a partir de la dècada de 1880, hi arribà un gran nombre de jueus.[91]


La primera gran onada migratòria jueva moderna, coneguda com la "Primera Aliyyà" (Hebrew: עלייה), començà el 1881, amb la fugida massiva dels jueus dels pogroms de l'Europa oriental.[93] Tot i que teòricament ja existia el moviment sionista, Theodor Herzl és considerat el fundador del sionisme polític,[94] un moviment que volia establir un Estat jueu al territori històric de Palestina, i posant la qüestió jueva dins el pla internacional.[95] El 1896, publicà Der Judenstaat ("L'Estat Jueu"), oferint la seva visió d'un estat futur, i l'any següent presidí el primer Congrés Sionista Mundial.[96]


La Segona Aliyyà (1904-1914), començà després del pogrom de Kixiniov (Ara Chişinău). Prop de 40.000 jueus s'establiren a Palestina.[93] La primera i la segona onada migratòria estava integrada principalment per jueus ortodoxos,[97] però la segona aliyyà també inclogué pioners socialistes que establiren el moviment dels quibuts.[98] Durant la Primera Guerra Mundial, el secretari britànic d'afers exteriors Arthur Balfour publicà la Declaració Balfour de 1917 la qual veia "favorablement l'establiment a Palestina d'una llar nacional per al poble jueu". A petició d'Edwin Smauel Montagu i el Lord Curzon, s'afegí una línia establint que "s'entén clarament que res no es farà que perjudiqui els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves de Palestina, o els drets i l'estatus polític dels jueus en cap altre país."[99]



El nacionalisme àrab, la migració jueva i la Primera Guerra Mundial


Els àrabs palestins començaren a desenvolupar idees nacionalistes relacionades amb el corrent de l'arabisme que establia que els àrabs eren un poble distint amb una història i relació els uns amb els altres basat en la seva llengua comuna, l'àrab.[91] La Revolució dels Turcs Joves el 1908 i l'expulsió del sultà Abdul-Hamid el 1909 incrementaren el nacionalisme dels turcs i els àrabs, sovint en conflicte.[91] El Congrés Àrab demanà un "govern descentralitzat per a les províncies àrabs i el reconeixement de l'àrab com a llengua oficial".[91] Els turcs, després de la Primera Guerra Mundial reaccionaren amb violència en contra de les manifestacions del nacionalisme àrab.


L'Imperi Otomà entrà a la Primera Guerra Mundial al costat d'Alemanya i Àustria-Hongria el 1914, la qual cosa provocà l'aproprament entre Regne Unit i els àrabs i els sionistes, ja que en encoratjar el nacionalisme antiotomà debilitava el seu enemic.[91] Per una banda, els àrabs palestins argumentaven que en la carta entre Sir Herny McMachon, l'alt commisionat britànic a Egipte i Hussen ibn Ali, l'emir de Mecca, els britànics havien promès la independència de Palestina.[100] Per altra banda, Arthur Balfour, el secretari britànic d'afers exteriors, en una altra carta dirigida al Lord Lionel Walter Rothschild expressà el seu desig per l'establiment d'una llar nacional per al poble jueu a Palestina, en allò que es coneix com la Declaració Balfour de 1917. Tanmateix, el Regne Unit, França i Rússia havien planejat, en els Acords Sykes-Picot, el futur del territori.[100] El 20 de març de 1920, els delegats palestins rebutjaren la Declaració de Balfour el Congrés general siri, però l'abril del 1920, en una conferència de pau a San Remo, Itàlia, els aliats dividiren els territoris: Síria i el Líban serien administrats per França i Palestina pel Regne Unit.[91]


El 1922, la Lliga de Nacions atorgà al Regne Unit el mandat sobre Palestina sota els termes similars als de la Declaració de Balfour.[101] La població del territori era predominantment àrab musulmana, mentre que l'àrea urbana més gran de la regió, Jerusalem, era predominantment jueva.[102] La tercera i la quarta aliyyà (1924-1929) portaren 100.000 jueus a Palestina,[93] però des de 1921, els britànics imposaren límits a la immigració jueva.[103]


El sorgiment del nazisme la dècada de 1930, produí la quinta aliyyà, amb un influx d'un quart de milió de jueus i provocà la revolta àrab de 1936-1939 i els britànics posaren un límit a la immigració en el Paper Blanc de 1939. Ja que molts països del món rebutjaren l'entrada de refugiats de l'Holocaust, s'organitzà un moviment clandestí conegut com l'Aliyyà Bet per portar jueus a Palestina.[93] Després de la Segona Guerra Mundial els jueus representaven el 33% de la població palestina—el 1922 només eren l'11%.[104]



La Segona Guerra Mundial i la independència d'Israel


Durant la Segona Guerra Mundial, els jueus foren perseguits i assassinats en un pla sistemàtic dels nazis.[105] Als territoris ocupats pels nazis, els jueus eren transferits a guetos i eventualment als camps de concentració, on moriren entre 5,6 i 5,9 milions de jueus.[105] Una conferència sionista a Nova York el maig de 1942, establí el Programa de Biltmore, el qual rebutjava les restriccions britàniques a la immigració jueva i demanava el compliment de la Declaració de Balfour.[105] Tot i així, les restriccions britàniques continuaren i s'intensificaren els anys posteriors a la fi de la guerra, per la qual cosa, la comunitat jueva instituí una xarxa d'immigració il·legal.[105]


Després de la guerra, el govern britànic provà de negociar una solució, però, el 1947, declarà que no podia aconseguir cap solució acceptable per tant per als àrabs com per als jueus, i renuncià al mandat de Palestina.[106] La nova Organització de les Nacions Unides aprovà amb una majoria de dos-terços el Pla de Partició de l'ONU, en la Resolució 181 de l'Assemblea General, el 29 de novembre de 1947, dividint el territori en dos estats: un d'àrab i un de jueu. Jerusalem seria designada com a ciutat internacional—un corpus separatum—administrat per l'ONU per prevenir els conflictes sobre el seu estatus.[107] La comunitat jueva acceptà el pla,[108] però la Lliga Àrab l'Alt Comitè Àrab el rebutjaren.[109] L'1 de desembre de 1947, l'Alt Comitè Àrab proclamà una vaga de tres dies i la violència esclatà al territori.


El 14 de maig de 1948, el dia anterior a la fi del Mandat Britànic, l'Agència Jueva proclamà la independència i anomenà el país "Israel", segons el pla de partició de l'ONU. L'endemà, els exèrcits de cinc països àrabs—Egipte, Síria, Jordània, el Líban i l'Iraq—envaïren Israel,[110] segons el pla del comand militar àrab d'abril.[91] Tanmateix, atesa la divisió entre els governants àrabs mateixos, que sospitaven que el rei Abd Allah ibn Husayn de Transjordània volia dominar Palestina, les forces israelianes pogueren repel·lir els exèrcits invasors i aconseguiren guanys territorials que expandien llurs fronteres més enllà dels límits del pla de partició original.[91] Des del començament del conflicte, els atacs sionistes havien produït un èxode de la població palestina; en total, per a l'armistici de 1949, i com a conseqüència de la guerra, més de 700.000 palestins havien fugit a les àrees àrabs de Palestina o als altres estats àrabs,[91][111] i des d'aleshores la xifra de refugiats palestins ha arribat als 4.255.120, repartits entre els camps de refugiats de Judea i Samària (687.542), Gaza (961.645), el Líban (400.582), Síria (424.650), Jordània (953,012) i altres països, segons dades de l'ONU.[112] Al final de la guerra, la Legió Àrab de Transjordània prengué el control del centre de Palestina, segons un pla que havien negociat el rei de Transjordània i els líders israelians. Els acords d'armistici entre tots cinc països—Israel, Transjordània, Egipte, el Líban i Síria—foren negociats sota els auspicis de l'ONU el 1949. Transjordània annexà Jerusalem Est (la ciutat vella) i Palestina central—el territori de Cisjordània—i Egipte mantingué el control de la Franja de Gaza. Israel, per altra banda, a més del 56% de Palestina que l'havia estat donada segons el pla de partició de l'ONU, mantingué el control de les àrees addicionals de Galilea i altres regions del nord, centre i sud del país, així com la Nova Ciutat de Jerusalem.[91] Israel fou admès com a membre de les Nacions Unides l'11 de maig de 1949.[113] El futur dels refugiats palestins encara és tema contenciós en el conflicte araboisraelià.[114][115]


Durant els primers anys de l'estat, el moviment sionista laboral, encapçalat del primer ministre David Ben-Gurion dominà la política israeliana.[116][117] Aquests anys foren marcats per la immigració massiva dels sobrevivents jueus de l'Holocaust i dels que fugien de la repressió dels països àrabs. La població d'Israel cresqué de 800.000 el 1948 a 2 milions el 1958.[118] La majoria arribaren com a refugiats sense possessions i foren albergats en camps temporals coneguts com a mabarot. Per al 1952, més de 200.000 immigrants vivien en aquestes ciutats de tendes. La necessitat de resoldre la crisi forçà Ben-Gurion a signar un Acord de Reparacions amb Alemanya que provocà protestes massives de jueus molests per la idea de "fer negocis" amb Alemanya.[119]


El 1956, Israel s'uní a una aliança secreta amb el Regne Unit i França amb la intenció de recuperar el canal de Suez que els egipcis havien nacionalitzat. Tot i capturar la península del Sinaí, Israel fou forçat a retirar-se atesa la pressió dels Estats Units i la Unió Soviètica a canvi de drets de navegació al mar Roig i el Canal.[120]



Des de la Guerra dels Sis Dies




Primer ministre Golda Meir


Els nacionalistes àrabs, encapçalats per Gamal Abdel Nasser refusaren reconèixer Israel o el seu dret a existir, demanant la seva destrucció.[121] El 1967, Egipte, Síria i Jordània reuniren tropes a prop de les fronteres israelianes, expulsaren les forces d'emergència de les Nacions Unides i bloquejaren l'accés d'Israel al mar Roig. Israel considerà aquestes accions com a casus belli per a un atac preventiu que donaria inici a la Guerra dels Sis Dies, en la qual, Israel aconseguí una victòria decisiva capturant els territoris de Cisjordània, la Banda de Gaza, la península del Sinaí i els Alts de Golan.[122] La línia verda es convertí en la frontera administrativa entre Israel i els territoris ocupats. Les fronteres de Jerusalem foren canviades incorporant-hi Jerusalem Est. La Llei de Jerusalem, aprovada el 1980, reafirmà aquesta decisió, causa de conflicte internacional sobre l'estatus de Jerusalem.


Després de la guerra de 1967 sorgiren sectors no governamentals àrabs en el conflicte, entre els quals, l'Organització per a l'Alliberament de Palestina compromès a la "lluita armada com l'única manera d'alliberar la pàtria."[123][124] Cap a la fi de la dècada de 1960 i el principi de la dècada de 1970, grups palestins iniciaren una onada d'atacs,[125] contra blancs israelians per tot el món,[126] incloent-hi la massacre de Munic en els Jocs Olímpics d'estiu de 1972. Israel respongué amb l'Operació Ira de Déu, en què els responsables per la Massacre de Munic foren rastrejats i assassinats.[127] De 1969 a 1970, Israel i Egipte lluitaren en la Guerra de desgast.[128]


El 6 d'octubre de 1973, per Yom Kippur, el dia més sant del calendari jueu, els exèrcits egipci i siri llençaren un atac sorpresa contra Israel. La guerra acabà el 26 d'octubre amb la victòria d'Israel, però amb grans pèrdues.[129] Una investigació interna exonerà el govern de la responsabilitat de la guerra, però el primer ministre Golda Meir renuncià al càrrec.


Les eleccions legislatives de 1977 foren un punt significatiu en la història política d'Israel quan el Likkud prengué el control del Partit Laboral.[130] El mateix any, el president egipci Anwar El Sadat viatjà a Israel i pronuncià un discurs davant la Kenésset en allò que és considerat el primer reconeixement d'Israel per part d'un cap d'estat àrab.[131] Israel es retirà de la península del Sinaí, retornant-la a Egipte, i acordà entrar en negociacions per atorgar autonomia als palestins a l'altre costat de la Línia Verda, un pla que mai no s'implementà. El govern de Menachem Begin encoratjà els israelians a assentar-se a Cisjordània, la qual cosa provocà fricció amb els palestins d'aquelles àrees.





Isaac Rabin, Yasser Arafat i Bill Clinton en la signatura dels Acords d'Oslo, el 13 de setembre de 1993


El 7 de juny de 1981, Israel bombardejà el reactor nuclear Osirak a l'Iraq, en l'Operació Opera, deshabilitant-la. La intel·ligència israeliana sospitava que Iraq planejava utilitzar-la per desenvolupar armes nuclears. El 1982, Israel intervingué en la Guerra Civil Libanesa per destruir les bases que feia ús l'Organització per l'Alliberament Palestí per a llençar atacs i míssils al nord d'Israel, donant inici a la Primera Guerra del Líban.[132] Israel es retirà de la major part del Líban el 1986, però mantingué una zona de seguretat fins al 2000. La Primera Intifada, un aixecament palestí contra el govern israelià,[133] esclatà el 1987. Durant els següents sis anys, més de mil persones foren mortes per la violència tant entre els palestins com entre els palestins i israelians. Durant la Guerra del Golf de 1991, Iraq llençà míssils contra Israel.[134][135]


El 1992, Isaac Rabin es convertí en el primer ministre d'Israel, en una campanya en què el partit promogué un compromís amb els veïns d'Israel.[136][137] L'any següent, Ximon Peres i Mahmud Abbas, representants d'Israel i l'OAP respectivament, signaren els Acords d'Oslo, que donaven a l'Autoritat Nacional Palestina el dret d'autonomia d'algunes regions de Cisjordània i la Franja de Gaza.[138] El 1994, el Tractat de pau entre Israel i Jordània se signà, fent de Jordània el segon país àrab a normalitzar relacions amb Israel.[139]


El suport àrab als acords disminuí després de la Massacre de la Cova dels Patriarques i la continuació dels assentaments israelians i els punts de control, així com el deteriorament de les condicions econòmiques. El suport públic israelià als acords també disminuí després dels atacs suïcides palestins. El novembre de 1995, Isaac Rabin fou assassinat per un jueu d'extrema dreta que s'oposava als acords. A la fi de la dècada de 1990, Israel, sota el llideratge de Benjamin Netanyahu es retirà d'Hebron,[140] i signà el Memoràndum del Riu Wye que donava major control a l'Autoritat Nacional Palestina.[141]Ehud Barak fou elegit primer ministre el 1999. Ordenà la retirada de les forces del sud del Líban i emprengué negociacions amb el líder de l'OAP, Yasser Arafat i el president nord-americà Bill Clinton en la Cimera de Camp David de juliol del 2000. Durant la cimera, Barak oferí un pla per l'establiment d'un Estat palestí, però Yasser Arafat el rebutjà.[142] Després del col·lapse de les negociacions va començar la segona intifiada.



Segle XXI





Ariel Sharon primer ministre d'Israel (2001 -2006)


Ariel Sharon fou elegit primer ministre en les eleccions especials del 2001. Durant el seu govern, Sharon complí el seu pla de retirada unilateral de la franja de Gaza, però també començà la construcció de la barrera israeliana a Cisjordània.[143]
Aquest mur ha estat condemnat per l'ONU i la major part de la comunitat internacional. La Cort Internacional de Justícia de La Haia assenyalà que "La construcció del mur per part d'Israel... en el territori palestí ocupat, inclòs el del voltant de Jerusalem Est... és contrària a la llei internacional. Israel té l'obligació de desmantellar aquesta infraestructura... i fer reparació del dany causat..." en una resolució el 9 de juliol de 2004.[144]
El gener del 2006, després què Sharon sofrís un accident vascular cerebral sever, els poders del govern foren transferits a Ehud Olmert. El juliol del 2006, un atac d'Hesbol·là a una unitat militar israeliana que havia entrat a territori libanès passant la frontera nord d'Israel, que acabà amb la captura de dos soldats israelians en territori del Líban [145]
produí la Segona Guerra del Líban.[146][147] Israel bombardejà el Líban, fet que provocà la mort de 1191 libanesos, la majoria civils[148] i la destrucció de bona part la infraestructura civil i econòmica libanesa, amb el pretext de destruir l'estructura militar de la milicia xiita, que malgrat l'atac seguí llançant projectils de resposta contra ciutats israelianes i conservà les seves forces. Per part israeliana moriren 121 soldats i 43 civils.[149] L'Exèrcit Israelià entrà per terra al Líban, on es dugueren a terme soldats entre les forces invasores i guerrillers libanesos, majoritàriament d'Hesbol·là, i també d'altres forces libaneses com el moviment Amal o el Partit Comunista del Líban. En els combats moriren 121 soldats de l'exèrcit israelià i una quantitat indeterminada de milicians libanesos. La guerra acabà amb la retirada de les forces israelianes sense haver assolit cap dels seus objectius, com reconegué el seu cap de l'estat major Dan Halutz o el general Udi Shani,[150] en un revés que costaria diverses dimissions entre els màxims comandaments l'exèrcit hebreu. Acabà formalment el 8 de setembre de 2006 després que s'hagués declarat un alto el foc el 14 d'agost.


El 27 de novembre de 2007, el primer ministre Olmert i el president palestí Mahmud Abbas, acordaren reprendre les negociacions i lluitar per assolir un acord per la fi de 2008. L'abril de 2008, el president siri Bashar al-Assad declarà que Síria i Israel havien negociat un tractat de pau amb Israel per un any, amb el suport de Turquia; Israel confirmà les declaracions el maig del 2008.[151]


El desembre de 2008 es trencà l'alto el foc entre l'exèrcit d'Israel i les forces palestines de Hamas.,[152] després de mesos de bloqueig de la Franja de Gaza, seu del govern palestí d'Ismail Haniye, en no reconèixer Israel els resultats de les eleccions democràtiques legislatives palestines de 2006, que donaren la majoria a aquesta formació. Israel atacà llençant l'Operació Plom Fos amb una sèrie d'atacs aeris.[153] El 3 de gener de 2009, les tropes israelianes entraren a Gaza en una ofensiva terrestre.[154] El 17 de gener, Israel anuncià un alto el foc unilateral, amb la condició del cessament del llançament de coets des de Gaza, i es retirà els dies següents.[155] Hamas anuncià després l'alto el foc, amb les seves condicions pròpies que incloïen la retirada completa de les tropes israelianes i l'obertura de les fronteres. L'ofensiva Israelianà provocà més de 1.400 morts palestins, la majoria (926) civils, i prop de 5.000 ferits, morint-hi 13 soldats atacants israelians. L'ofensiva, en la qual es denuncià l'ús d'armes incendiàries[156] i urani empobrit[157] i el bombardeig d'infraestructures civils com universitats, escoles i hospitals, de forma voluntària,[158] fou condemnada arreu del món, aixecant una àmplica onada de mobilitzacions.[159][160][161] Nombroses organitzacions de drets humans[162] com Amnistia Internacional acusaren l'Estat hebreu de destruir 'gratuïtament' la franja de Gaza i d'utilitzar civils palestins com a escuts humans.[163] Representants de la mateixa ONU, condemnaren l'atac i denunciaren el caràcter indiscriminat i il·legal de l'atac, qualificant-lo de "crim de guerra" i d'acte inhumà.[164][165] l'ONU també denuncià les traves posades per Israel a la investigació dels crims de guerra.[166]



Vegeu també



  • Eleccions d'Israel

  • Hasbarà

  • Homosexualitat a Israel

  • Llista de peixos d'Israel

  • Autoritat de la Natura i els Parcs d'Israel

  • Qui és jueu?

  • Sionisme

  • Terra d'Israel

  • Terra Santa

  • Terra promesa



Referències





  1. ↑ Article 2 The Palestine Mandate. The Avalon Project. [Consulta: 27 de juny de 2009]


  2. ↑ «United Nations General Assembly Resolution 181». The Avalon Project. Yale University, 29-11-1947. [Consulta: 21 agost 2007].


  3. ↑ Abu Nowar, Maʾan. The Jordanian-Israeli War 1948-1951: A History of the Hashemite Kingdom of Jordan (en anglès). Ithaca Press, 2002. ISBN 0863722865. 


  4. ↑ «Arab-Israeli wars». A: Britannica Online Encyclopedia [Consulta: 29 juliol 2008]. 


  5. ↑ «Total GDP 2006» (PDF). The World Bank, 01-07-2007. [Consulta: 3 març 2008].


  6. ↑ «Worldwide Press Freedom Index 2007». Reporters Without Borders. Arxivat de l'original el 2007-10-17. [Consulta: 29 febrer 2008].


  7. ↑ «Global Competitiveness Report 2006-2007». World Economic Forum, 14-02-2007. [Consulta: 15 juliol 2007].


  8. ↑ «Israel». Gran enciclopèdia catalana [Consulta: 11 desembre 2017].


  9. ↑ Levine, Robert A. «See Israel as a Jewish Nation-State, More or Less Democratic». The International Herald Tribune.


  10. ↑ Barton & Bowden 2004, p. 126. "The Merneptah Stele... is arguably the oldest evidence outside the Bible for the existence of Israel as early as the 13th century BCE."


  11. ↑ «Popular Opinion». The Palestine Post, 07-12-1947, p. 1.


  12. ↑ «On the Move». TIME Magazine, 31-05-1948 [Consulta: 6 agost 2007].


  13. ↑ Watzman, Haim «Left for dead». , 08-02-1997 [Consulta: 29 juliol 2008].


  14. ↑ Goldreich, Yair (2003), The Climate of Israel: Observation, Research and Application, Springer, ISBN 0-306-47445-X


  15. ↑ 15,015,1 «Average Weather for Tel Aviv-Yafo». The Weather Channel. [Consulta: 11 juliol 2007].


  16. ↑ 16,016,1 «Average Weather for Jerusalem». The Weather Channel. [Consulta: 11 juliol 2007].


  17. ↑ Grossman, Gershon; Ayalon, Ofira; Baron, Yifaat; Kaufman, Debby. «Solar energy for the production of heat». Samuel Neaman Institute. [Consulta: 7 novembre 2007].


  18. ↑ 18,018,118,218,318,418,518,618,7 Israel. The World Factbook. CIA. [Consulta: 4 de juliol de 2009]


  19. ↑ Migdalovitz, Carol. «Israel: Background and Relations with the United States» (PDF) p. 23. Congressional Research Service (via the U.S. Mission to Italy), 06-07-2007. [Consulta: 20 febrer 2009].


  20. ↑ «The Judiciary: The Court System». Israel Ministry of Foreign Affairs, 01-08-2005. [Consulta: 5 agost 2007].


  21. ↑ «Israel's high court unique in region». The Boston Herald, 09-09-2007 [Consulta: 15 setembre 2007].


  22. ↑ «Introduction to the Tables: Geophysical Characteristics» (doc). Central Bureau of Statistics. [Consulta: 4 setembre 2007].


  23. ↑ «Localities, Population, and Density» (PDF). [Consulta: 2 juliol 2007].


  24. ↑ «Press Release: Jerusalem Day» (PDF). Central Bureau of Statistics, 24-05-2006. [Consulta: 10 març 2007].


  25. ↑ «Olmert: Willing to trade land for peace». Ynetnews, 16-12-2006. [Consulta: 26 setembre 2007].


  26. ↑ «Syria ready to discuss land for peace». The Jerusalem Post, 12-06-2007. [Consulta: 26 setembre 2007].


  27. ↑ «Egypt: Israel must accept the land-for-peace formula». The Jerusalem Post, 15-05-2007. [Consulta: 26 setembre 2007].


  28. ↑ «UNRWA in Figures: Figures as of December 31, 2004» (PDF). United Nations, April 2005. [Consulta: 27 setembre 2007].


  29. ↑ «Questions and Answers». Israel's Security Fence. The State of Israel, 22-02-2004. [Consulta: 17 abril 2007].


  30. ↑ [enllaç sense format]http://www.eubam-rafah.eu/portal/ and http://www.eubam-rafah.eu/portal/files/aprc.pdf


  31. ↑ «B'Tselem - The Gaza Strip - 30 July 2007: Joint call by human rights groups to open the Rafah border crossing». Btselem.org. [Consulta: 13 març 2009].


  32. ↑ «Israel's Diplomatic Missions Abroad: Status of Relations». Israel Ministry of Foreign Affairs, 12-07-2006. [Consulta: 13 març 2009].


  33. ↑ «Israel Among the Nations: Middle East — North Africa». Israel Ministry of Foreign Affairs, 01-10-2006. [Consulta: 13 març 2009].


  34. ↑ «Israel sees Morocco as mediator». BBC News, 02-09-2003.


  35. ↑ «Qatar, Mauritania cut Israel ties». Al-Jazeera English, 17-01-2009.


  36. ↑ Abn, Abi. «Qatar, Mauritania cut Israel ties» (en castellà). Bolivia rompe relaciones diplomáticas con Israel y anuncia demanda por genocidio en Gaza, 18-01-2009.


  37. ↑ «Week of 8-March 14, 2000». North Atlantic Treaty Organization, 13-09-2001.


  38. ↑ Abadi 2004, p. 3. "However, it was not until 1991 that the two countries established full diplomatic relations."


  39. ↑ «Germany and Israel». Background Papers. German Embassy, Washington, D.C.. [Consulta: 23 setembre 2007].


  40. ↑ «Israel welcomes new Germany to a celebration of its 60th birthday». Times Online [Consulta: 13 març 2009].


  41. ↑ Kumar, Dinesh. «India and Israel: Dawn of a New Era». Jerusalem Institute for Western Defense. [Consulta: 23 setembre 2007].


  42. ↑ «UK and Israel». Background Papers. Uk Foreign and Commonwealth Office.. Arxivat de l'original el 2003-07-31. [Consulta: 19 desembre 2007].


  43. ↑ «Freedom in the World 2008 - Israel». Freedom House, 2008. [Consulta: 27 maig 2009].


  44. ↑ «Freedom in the World 2008 - Palestinian Authority-Administered Territories [Israel]». Freedom House, 2008. [Consulta: 27 maig 2009].


  45. ↑ «Worldwide Press Freedom Index 2006». Reporters Without Borders. Arxivat de l'original el 2006-11-01. [Consulta: 19 juliol 2007].


  46. ↑ «Land Grab: Israel's Settlement Policy in the West Bank». B'Tselem, May 2002. [Consulta: 9 agost 2007].


  47. ↑ 47,047,147,2 Informe relator especial de les Nacions Unides I/CN.4/2000/25


  48. ↑ Informe relator especial de les Nacions Unides A/57/207 (2002)


  49. ↑ Informe d'Amnistia Internacional de 2004


  50. ↑ Informe PPS


  51. ↑ Informe relator ONU 2004


  52. ↑ «Economy Rankings — Middle East & North Africa». The World Bank Group. [Consulta: 13 març 2009].


  53. ↑ «NASDAQ Appoints Asaf Homossany as New Director for Israel». NASDAQ, 06-02-2005. [Consulta: 4 agost 2007].


  54. ↑ «Israel invited to join the OECD». Ynet News, 16-05-2007. [Consulta: 4 agost 2007].


  55. ↑ «About». Organisation for Economic Co-operation and Development. [Consulta: 4 agost 2007].


  56. ↑ Ginsburg, Mitch «A Hotter Holy Land». The Jerusalem Report, 28-05-2007 [Consulta: 30 agost 2007].


  57. ↑ «Israel keen on IT tie-ups». The Hindu Business Line, 10-01-2001. [Consulta: 4 agost 2007].


  58. ↑ «Israel: Punching above its weight». Economist, 14-11-2005. [Consulta: 4 agost 2007].


  59. ↑ Krawitz, Avi «Intel to expand Jerusalem R&D». The Jerusalem Post, 27-02-2007 [Consulta: 4 agost 2007].


  60. ↑ «Israel R&D Center: Leadership Team». Microsoft. [Consulta: 4 agost 2007].


  61. ↑ Burstein, Nathan «Tourist visits above pre-war level». The Jerusalem Post, 14-08-2007 [Consulta: 4 setembre 2007].


  62. ↑ «Pope to visit Holy Land». Haaretz.com. [Consulta: 13 març 2009].


  63. ↑ Friedberg, Rachel M. «The Impact of Mass Migration on the Israeli Labor Market». The Quarterly Journal of Economics, 116, November 2001, pàg. 1373. DOI: 10.1162/003355301753265606.


  64. ↑ Adriana Kemp, "Labour migration and racialisation: labour market mechanisms and labour migration control policies in Israel", Social Identities 10:2, 267-292, 2004


  65. ↑ Herman, Pini «The Myth of the Israeli Expatriate». Moment Magazine, 8, setembre 1983, p. 62–63.


  66. ↑ Lazaroff, Tovah «Report: 12,400 new settlers in 2006». The Jerusalem Post, 10-01-2007 [Consulta: 6 agost 2007].


  67. ↑ Plantilla:Ref-Ref-llibre


  68. ↑ «The Law of Return». Knesset. [Consulta: 14 agost 2007].


  69. ↑ Central Bureau of Statistics, Government of Israel. «Jews and others, by origin, continent of birth and period of immigration» (PDF). [Consulta: 8 abril 2006].


  70. ↑ Elazar, Daniel J. «Religion in Israel: A Consensus for Jewish Tradition». Jerusalem Center for Public Affairs. [Consulta: 6 setembre 2007].


  71. ↑ Central Bureau of Statistics, Government of Israel. «Population, by religion and population group» (PDF). [Consulta: 6 agost 2007].


  72. ↑ Bassok, Moti «Israel's Christian population numbers 148, 000 as of Christmas Eve». Haaretz, 25-12-2006 [Consulta: 29 juliol 2008].


  73. ↑ «Comparing Education Statistics Across the World» (PDF). Global Education Digest 2004 p. 75, 77. UNESCO Institute for Statistics, 2004. [Consulta: 4 agost 2007].


  74. ↑ «Human Development Indicators» (PDF). Human Development Report 2005. United Nations, 2005. [Consulta: 4 agost 2007].


  75. ↑ «ED250227 - Israeli Schools: Religious and Secular Problems». Eric.ed.gov, 10-10-1984. [Consulta: 13 març 2009].


  76. ↑ Kashti, Or; Shahar Ilan «Knesset raises school dropout age to 18». Haaretz, 19-07-2007 [Consulta: 5 agost 2007].


  77. ↑ «Summary of the Principal Laws Related to Education». Israel Ministry of Foreign Affairs, 26-01-2003. [Consulta: 4 agost 2007].


  78. ↑ «Education» (PDF). Ministry of Immigrant Absorption. [Consulta: 5 agost 2007].


  79. ↑ «The Israeli Matriculation Certificate». United States-Israel Educational Foundation via the University of Szeged University Library, January 1996. [Consulta: 5 agost 2007].


  80. ↑ «Pupils in Grade XII, matriculation examinees and entitled to a certificate». Central Bureau of Statistics. [Consulta: 2 juliol 2007].


  81. ↑ «About the Library». Jewish National and University Library. [Consulta: 5 agost 2007].


  82. ↑ 82,082,1 «Top Ten Reasons to Invest in Israel». Israeli Consulate, New York City. [Consulta: 1r agost 2007].


  83. ↑ «Israel: IT Workforce». Information Technology Landscape in Nations Around the World. American University. [Consulta: 14 agost 2007].


  84. ↑ «Israeli professor shares Nobel Prize in Economics for 2005». Israel Ministry of Foreign Affairs, 05-10-2005. [Consulta: 13 març 2009].


  85. ↑ Heylin, Michael «Globalization Of Science Rolls On». Chemical & Engineering News. American Chemical Society, 27-11-2006, p. 26–31 [Consulta: 21 agost 2007].


  86. ↑ Gordon, Evelyn «Kicking the global oil habit». The Jerusalem Post, 24-08-2006 [Consulta: 4 agost 2007].


  87. ↑ Friedland & Hecht 2000, p. 8. "For a thousand years Jerusalem was the seat of Jewish sovereignty, the household site of kings, the location of its legislative councils and courts."


  88. ↑ «Ancient Palestine». A: Encarta. Microsoft, 2007 [Consulta: 30 setembre 2007]. 


  89. ↑ «Palestine: History». The Online Encyclopedia of the Roman Provinces. The University of South Dakota, 22-02-2007. [Consulta: 13 març 2009].


  90. ↑ Morçöl 2006, p. 304


  91. ↑ 91,0091,0191,0291,0391,0491,0591,0691,0791,0891,0991,1091,1191,1291,1391,14 Palestine, Modern. MSN Encarta. [Consulta: 16 de juliol de 2009]


  92. ↑ «Palestine: The Crusades». A: Encyclopedia Britannica, 2007 [Consulta: 19 setembre 2007]. 


  93. ↑ 93,093,193,293,3 «Immigration». Jewish Virtual Library. The American-Israeli Cooperative Enterprise. [Consulta: 12 juliol 2007].


  94. ↑ Kornberg 1993 "How did Theodor Herzl, an assimilated German nationalist in the 1880s, suddenly in the 1890s become the founder of Zionism?"


  95. ↑ Herzl 1946, p. 11


  96. ↑ «Chapter One: The Heralders of Zionism». Jewish Agency for Israel. [Consulta: 12 juliol 2007].


  97. ↑ Stein 2003, p. 88. "As with the First Aliyah, most Second Aliyah migrants were non-Zionist orthodox Jews..."


  98. ↑ Romano 2003, p. 30


  99. ↑ Macintyre, Donald «The birth of modern Israel: A scrap of paper that changed history». The Independent, 26-05-2005.


  100. ↑ 100,0100,1 Palestine. Encyclopedia Britannica. [Consulta: 17 de juliol de 2009]


  101. ↑ «League of Nations: The Mandate for Palestine, July 24, 1922». Modern History Sourcebook. Fordham University, 24-07-1922. [Consulta: 27 agost 2007].


  102. ↑ J. V. W. Shaw, "A Survey of Palestine, Vol 1: Prepared in December 1945 and January 1946 for the Information of the Anglo-American Committee of Inquiry", Reprinted 1991 by The Institute for Palestine Studies, Washington, D.C., pages 148


  103. ↑ Liebreich 2005, p. 34


  104. ↑ «The Population of Palestine Prior to 1948». MidEastWeb. [Consulta: 12 juliol 2007].


  105. ↑ 105,0105,1105,2105,3 Israel. History. MSN Encarta. [Consulta: 17 de juliol de 2009]


  106. ↑ «Background Paper No. 47 (ST/DPI/SER.A/47)». Falta indicar la publicació. United Nations, 20-04-1949 [Consulta: 31 juliol 2007].


  107. ↑ Best 2003, pàg. 118–9


  108. ↑ «History: Foreign Domination». Israel Ministry of Foreign Affairs, 01-10-2006. [Consulta: 6 juliol 2007].


  109. ↑ Bregman 2002, p. 40–1


  110. ↑ «Part 3: Partition, War and Independence». The Mideast: A Century of Conflict. National Public Radio, 02-10-2002. [Consulta: 13 juliol 2007].


  111. ↑ «General Progress Report and Supplementary Report of the United Nations Conciliation Commission for Palestine, Covering the Period from December 11, 1949 to October 23, 1950». Falta indicar la publicació. The United Nations Conciliation Commission, 23-10-1950 [Consulta: 13 juliol 2007]. (U.N. General Assembly Official Records, Fifth Session, Supplement No. 18, Document A/1367/Rev. 1)


  112. ↑ Total registered refugees per country and area (PDF). 2005 ONU, 20 de novembre de 2007


  113. ↑ «Two Hundred and Seventh Plenary Meeting». Falta indicar la publicació. The United Nations, 11-05-1949 [Consulta: 13 juliol 2007].


  114. ↑ Van Evera, Stephen. «Nature of the Flashpoint» (PDF). Center for International Studies. Massachusetts Institute of Technology. [Consulta: 11 setembre 2007].


  115. ↑ Reveron & Murer 2006


  116. ↑ Lustick 1988, pàg. 37–9


  117. ↑ «Israel (Labor Zionism)». Country Studies. Library of Congress.


  118. ↑ «Population, by Religion and Population Group». Israel Central Bureau of Statistics, 2006. [Consulta: 7 agost 2007].


  119. ↑ Shindler 2002, pàg. 49–50


  120. ↑ «The Suez Crisis». University of San Diego, 05-12-2005. [Consulta: 15 juliol 2007].


  121. ↑ «Encarta - Six-Day War». A: . Encarta.msn.com, 1967-06-05 [Consulta: 13 març 2009]. 


  122. ↑ Smith 2006, p. 126. "Nasser, the Egyptian president, decided to mass troops in the Sinai...casus belli by Israel."


  123. ↑ NYTimes - The Interregnum


  124. ↑ «Israel Ministry of Foreign Affairs - The Palestinian National Covenant- July 1968». Mfa.gov.il. [Consulta: 13 març 2009].


  125. ↑ Palestine Facts Editors. «Ma'alot, Kiryat Shmona, and Other Terrorist Targets in the 1970s». Palestinefacts.org. [Consulta: 13 març 2009].


  126. ↑ Andrews, Edmund L. and John Kifner."George Habash, Palestinian Terrorism Tactician, Dies at 82." The New York Times. January 27, 2008. May 12, 2008.


  127. ↑ Crowdy 2006, p. 333


  128. ↑ «The war of attrition». A: Britannica Online Encyclopedia [Consulta: 29 gener 2009]. 


  129. ↑ «1973: Arab states attack Israeli forces». On This Day. The BBC [Consulta: 15 juliol 2007].


  130. ↑ Bregman 2002, pàg. 169–70 "In hindsight we can say that 1977 was a turning point..."


  131. ↑ Bregman 2002, pàg. 171–4


  132. ↑ Bregman 2002, p. 199


  133. ↑ «Intifada». A: Encarta. Microsoft, 2007 [Consulta: 16 setembre 2007]. 


  134. ↑ Haberman, Clyde «After 4 Years, Intifada Still Smolders». The New York Times, 09-12-1991 [Consulta: 28 març 2008].


  135. ↑ Mowlana, Gerbner & Schiller 1992, p. 111


  136. ↑ Bregman 2002, p. 236


  137. ↑ «From the End of the Cold War to 2001». Boston College. [Consulta: 16 juliol 2007].


  138. ↑ «Declaration of Principles on Interim Self-Government Arrangements». U.S. Department of State, 13-09-1993. Arxivat de l'original el 2003-08-23. [Consulta: 16 juliol 2007].


  139. ↑ Harkavy & Neuman 2001, p. 270. "Even though Jordan in 1994 became the second country, after Egypt to sign a peace treaty with Israel..."


  140. ↑ Bregman 2002, p. 257


  141. ↑ «The Wye River Memorandum». U.S. Department of State, 23-10-1998. Arxivat de l'original el 2003-08-23. [Consulta: 16 juliol 2007].


  142. ↑ Gelvin 2005, p. 240


  143. ↑ «West Bank barrier route disputed, Israeli missile kills 2». The Associated Press (via USA Today), 29-07-2004.


  144. ↑ Resolució sobre les conseqüències legals de la construcció del Mur en el territori palestí ICJ


  145. ↑ Informe del Consell de Seguretat de les Nacions Unides: Report of the Secretary-General on the United Nations Interim Force in Lebanon, (21 January 2006 to 18 July 2006)


  146. ↑ 'Permanent Ceasefire to Be Based on Creation Of Buffer Zone Free of Armed Personnel Other than UN, Lebanese Forces' United Nations Security Council, August 11, 2006
    - escalation of hostilities in Lebanon and in Israel since Hizbollah's attack on Israel on July 12, 2006


  147. ↑ Harel, Amos. «Hezbollah kills 8 soldiers, kidnaps two in offensive on northern border». Haaretz, 13-07-2006.


  148. ↑ Human Rights Watch: Israel's Indiscriminate Attacks Against Civilians in Lebanon


  149. ↑ Dades del Ministeri d'Afers Exteriors israelià


  150. ↑ Haartez, 2/2/2008: Ex-IDF General Udi Shani: IDF failed in Second Lebanon War


  151. ↑ Walker, Peter; News Agencies «Olmert confirms peace talks with Syria». The Guardian, 21-05-2008 [Consulta: 21 maig 2008]. «Israel and Syria are holding indirect peace talks, with Turkey acting as a mediator...»


  152. ↑ «Q&A: Gaza conflict». BBC. [Consulta: 13 març 2009].


  153. ↑ Associated Free Press «Israeli jets pound Hamas». The Sydney Morning Herald, 29-12-2008 [Consulta: 29 desembre 2008].


  154. ↑ Koutsoukis, Jason «Battleground Gaza: Israeli ground forces invade the strip». smh.com.au, 09-01-2005 [Consulta: 9 gener 2005].


  155. ↑ Ravid, Barak «IDF begins Gaza troop withdrawal, hours after ending 3-week offensive». Haaretz, 19-01-2009 [Consulta: 29 gener 2009].


  156. ↑ Haaretz, 19/1/2009 Amnesty accuses Israel of war crimes over use of white phosphorus in Gaza


  157. ↑ PressTV 4/1/2009 Depleted uranium found in Gaza victims


  158. ↑ Haaretz, 29/5/2009 Amnesty: Israel repeatedly breached rules of war in Gaza


  159. ↑ Vilaweb 10/1/2009 Multitudinària manifestació a Barcelona en solidaritat amb Palestina


  160. ↑ 10/1/2009 World-Wide Protests Against Gaza Massacre. 150,000 on London Demo


  161. ↑ Vilaweb: 11/1/2009: Mobilització europea en solidaritat amb Palestina


  162. ↑ Nationàlia, 2,07/2009: Amnistia Internacional denuncia que Israel va cometre crims de guerra durant l'ofensiva a Gaza


  163. ↑ Al Jazeera, 2/7/2009: Israel 'wantonly destroyed Gaza'


  164. ↑ Reuters, 9/1/2009 U.N. rights chief calls for Gaza war crimes probe


  165. ↑ Al Jazeera, 21/03/2009 UN: Gaza assault was 'inhumane'


  166. ↑ YnetNews, 9/6/2009 UN's Gaza war crimes investigation faces obstacles




Enllaços externs
















En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons (Galeria)
Commons
Commons (Categoria) Modifica l'enllaç a Wikidata
Viccionari
Viccionari



  • Pàgina Oficial de la Kenésset (hebreu) (àrab) (en anglès)


  • Pàgina de l'Observatori de Solidaritat de la Universitat de Barcelona Inclou un resum històric i un recull de les resolucions de les Nacions Unides sobre el conflicte.




1000HA.png









-

Popular posts from this blog

Fluorita

Image
Fluorita Fluorita (blau) amb pirita (daurat). Fórmula química CaF 2 Epònim fluor Localitat tipus Jáchymov Classificació Categoria Halurs Nickel-Strunz 10a ed. 3.AB.25 Nickel-Strunz 9a ed. 3.AB.25 Nickel-Strunz 8a ed. III/A.08 Dana 9.2.1.1 Heys 8.4.7 Propietats Sistema cristal·lí Cúbic Hàbit cristal·lí Sol presentar cubs; menys freqüentment dodecaedres. De vegades hexaoctaedres i tetrahexaedres. Per la combinació d'aquestes formes, les arestes dels cubs són sovint modificades. De vegades els cristalls poden presentar diferències de creixement entre les cares. Sovint s'observen cristalls compostos per sobrecreixement. Pot ser massiva, compacta, terrosa, columnar (poc freqüent), globular en agregats o botroïdal. Estructura cristal·lina a = 5.4626Å Simetria Classe (H-M): m 3 m (4/ m 3 2/ m ) - Hexoctaèdric; Grup espacial: Fm 3 m Color Blanc, groc, verd, violeta, vermell, rosa, blau o negre Mac
Read more

Hulsita

Image
Hulsita Hulsita de la localitat tipus Fórmula química Fe 2+ 2 Fe 3+ O 2 BO 3 Epònim Alfred Hulse Brooks Localitat tipus mont Brooks, península de Seward, Nome Borough, Alaska, Estats Units Classificació Categoria borats Nickel-Strunz 10a ed. 6.AB.45 Nickel-Strunz 9a ed. 6.AB.45 Nickel-Strunz 8a ed. V/G.03 Dana 24.2.3.1 Heys 9.6.4 Propietats Sistema cristal·lí monoclínic Estructura cristal·lina a = 10,68Å; b = 3,09Å; c = 5,43Å; β = 94,15° Color negre Macles en [001]; un membre de la macla es troba girat 120° en relació a l'altre Exfoliació bona en {110} Duresa 3 Lluïssor vítria, submetàl·lica Densitat 4,28 g/cm 3 (mesurada); Més informació Estatus IMA mineral heretat (G) i mineral heretat (G) Any d'aprovació 1908 Referències [1] La hulsita és un mineral de la classe dels borats, que pertany al grup de la pinakiolita. Rep el seu nom en honor del nord-americà
Read more

Península de Txukotka

Image
Península de Txukotka Tipus Península Ubicació 66° N, 172° O  /  66°N , 172°O  / 66; -172 Mar mar dels Txuktxis La península de Txukotka a l'extrem oriental de Sibèria La península de Txukotka o península dels Txuktxis (en rus Чуко́тский полуо́стров , Txukotski poluóstrov ) és una península que es troba a l'extrem oriental d'Euràsia. Contingut 1 Descripció 2 Població 3 Vegeu també 4 Bibliografia Descripció L'estret de Bering, entre la península de Txukotka i la península de Seward a Alaska Foto de satèl·lit de la zona amb la península de Txukotka a l'esquerra El seu punt més extrem és el cap Dezhnev a la vora del nucli d'Uelen, un dels poquíssims llocs habitats de la zona. Al nord limita amb el mar dels Txuktxis i amb el mar de Bering al sud i amb l'estret de Bering a l'est. A la costa sud es troben la badia de Sant Lawrence i la badia de Kresta. La penínsu
Read more