Ngtjyty

Els Quatre Gats
Entrada al local Els Quatre Gats
Nom en la llengua original	(ca) Els Quatre Gats
Dades
Tipus	restaurant i cerveseria
Arquitecte	Josep Puig i Cadafalch
Data de creació o fundació	14 juny 1897
Característiques
Estil arquitectònic	modernisme català, modernisme i neogòtic
Ubicació geogràfica
Estat	Espanya
Autonomia	Catalunya
Província	província de Barcelona
Comarca	Barcelonès
Municipi	Barcelona
Localització	Carrer Montsió, 3 bis
41° 23′ 09″ N, 2° 10′ 25″ E / 41.385777777778°N,2.1736666666667°E / 41.385777777778; 2.1736666666667Coord.: 41° 23′ 09″ N, 2° 10′ 25″ E / 41.385777777778°N,2.1736666666667°E / 41.385777777778; 2.1736666666667
Lloc web oficial	Lloc web oficial

Els Quatre Gats fou una cerveseria cabaret inaugurat a Barcelona el 14 de juny de 1897,^[1] situat al carrer de Montsió, als baixos de la Casa Martí, edifici modernista de Josep Puig i Cadafalch (1896). Durant els sis anys en què va romandre actiu, fins al 1903, esdevingué un dels nuclis principals del Modernisme.

Cartell per a un espectacle de putxinel·lis als Quatre Gats, de Ramon Casas, del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques

Va ser creat i regit per Pere Romeu, un personatge d'una fesomia molt característica que constituïa la imatge viva del local i que havia treballat com a cambrer al cabaret Le Chat Noir de París. Romeu va decidir crear un local amb ambient avantguardista i bohemi a Barcelona. Els inversors foren el pintor Ramon Casas, el drapaire enriquit Maties Ardèniz i el banquer Manuel Girona.^[2]

Ràpidament va ser adoptat com a lloc de trobada d'artistes i personatges insòlits. En foren impulsors i habituals els artistes Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Miquel Utrillo i músics com Enric Granados, Isaac Albéniz o Lluís Millet. Els Quatre Gats s'inscriu en una llarga tradició de tertúlies, cenacles i caus d'art barcelonins. Al local s'hi realitzaren vetllades literàries, espectacles de titelles i d'ombres, informals vetllades musicals a càrrec de Granados, Malats, Albéniz, Darío de Regoyos —que a part de pintor era guitarrista amateur—, Miquel Llobet, etc., lectures poètiques i sobretot exposicions d'art del mateix Regoyos, Nonell, Pichot, Gosé, Torent o Picasso, les dues primeres individuals del qual tingueren lloc al local el febrer i el juliol del 1900.

Durant l'any 1899 es van publicar 15 números de la revista Quatre Gats.

Actualment torna a funcionar com a bar i restaurant, i conserva la decoració i múltiples fotografies i gravats de l'època.

Els quatre gats i el teatre d'ombres^{[cal citació]}

Les ombres van ser introduïdes a Catalunya en els primers anys del segle XIX per companyies ambulants professionals com les de l’italià Giacomo Chiarini. Normalment van ser ombres per a un públic adult, encara que, possiblement, per la seva innocència, també a vegades dirigides als infants, en hostals com el de L’Escut de França, teatres com el de la Santa Creu, el de “Traspalacio” o el teatre del “Laurel”, també als salons de palauets de la Barcelona antiga, una ciutat encara emmurallada. Ens han arribat alguns noms dels ombristes professionals, com els de Valls i Miquel Nevas; pel que fa a la procedència de les obres, molts dels sainets representats eren en català i pertanyien a Frederic Soler “Pitarra”, Josep Robreño o Andreu Amat. A partir dels anys 30 del segle XIX, es van posar de moda les ombres de “sala i alcova” que s’oferien en salons de la burgesia benestant, de famílies com les de Bernat de las Casas, els Caponata, els Tusquets, els de Can Cordelles, etc. La demanda va fer que en les dècades de 1860-70 s’editessin nombrosos fulls de retallables amb les ombres impreses, com les dels Successors d’Antoni Bosch i les de l’impressor Joan Llorens, a vegades imitats o copiats de les obres franceses per a ombres, com les famoses d’Épinal. En canvi, els teatrets d’ombres de joguina no van aparèixer fins a les dècades de 1880-90 del segle XIX i fins entrat el XX.

Però les modes i els gustos van i venen, i quan els fundadors d’Els Quatre Gats van exhibir les seves “ombres artístiques”, la llarga tradició de les ombres a Catalunya feia temps que s’havia acabat.

Però, prop del tombant del segle, els factòtums d’Els Quatre Gats fan representacions d’ombres, amb la diferència innovadora de que aquestes tenen més a veure amb un tipus d’espectacle importat directament de París (Le Chat Noir) que no pas amb una tradició autòctona.

Tot i que són poques les dades tècniques que obtenim, sabem que les ombres xineses, o teatre d'ombres, va ser d'un gran èxit a la cerveseria Els Quatre Gats: El 29 de desembre de 1897, en aquest mateix lloc, tenia lloc l’assaig general de les “ombres artístiques”. El programa, anunciat a la premsa, estava format per quatre peces: L’Eléphant (que s’havia representat al Chat Noir de París), Montserrat, Nadala i Quatre Gats i un vestit negre i en Pere Romeu pel món o el romiatge d’una altra ànima.

L’Eléphant, es tractava d’un drama simbolista oriental en un acte. Sembla que només es va representar el dia de l’assaig general, el 29 de desembre de 1897. És l’obra que demostra el punt d’unió entre el Chat Noiri Els Quatre Gats.

Montserrat. Dibuixos de Miquel Utrillo. Argument basat en un poema de Joan Maragall, que va ser llegit per Salvador Vilaregut. Música d’Enric Morera. Les veus eren interpretades per Carles Capdevila.

Nadala. Dibuixos de Ramon Pichot . Música de Joan Gay. Argument basat en uns versos de Josep Maria Jordà.

Quatre gats... i en Pere Romeu pel món... Dibuixos de Ramon Casas. Música de Joan Gay. Guió d’Enric de Fuentes. Episodis còmics del llarg i accidentat viatge d’en Pere Romeu des dels terrats plens de gats de Barcelona fins a l’Àfrica i el Pol Nord. Va ser l’obra de més èxit, i es va reestrenar.

Jesús de Natzaret. Dibuixos de Lluís Bonnín. Guió basat en un poema d’Àngel Guimerà, en una adaptació de Juli Vallmitjana. Música de Francesc Ginesta. Entre els quadres consten l’entrada a Jerusalem i l’oració a l’hort. Va formar part de la segona sèrie de les “ombres artístiques” en l’assaig general del 13 de març de 1898.

Nit de Lluna (o Clar de Lluna). Dibuixos i argument de Juli Vallmitjana. Segons el diari La Renaixensa, el 20 d’abril de 1898, aquesta darrera peça documentada s’alternava amb peces musicals interpretades per Lapeyra a l’harmònium, Matheu al piano, i Colomer al violí.

Corpus Christi i Els Tres Reis, dues obres en que ell 5 d’abril de 1898 consten anunciades a la premsa, però no consten com a estrenades.

Destaquem la temàtica religiosa de les obres, que no deixa de sobtar en un lloc com Els Quatre Gats, un dels llocs més alternatius de Barcelona en aquela època.

Els dos principals promotors d’aquells espectacles d’ombres xineses, quan la llarga tradició de les ombres a Barcelona s’havia estroncat feia temps, van ser Pere Romeu, l’empresari del local, que havia treballat al Chat Noir, i el pintor Miquel Utrillo, que havia fet un espectacle d’ombres a l’Auberge du Clou parisenc entre 1889 i 1893. Ambdós s’embarcaren el 1893 cap als EUA amb motiu de l’Exposició Universal de Xicago.

La tercera persona involucrada en les ombres va ser Santiago Rusiñol, no tant en la part artística i de manipulació, com en la de promoció i contactes personals, ja que va ser testimoni de primera fila de les ombres del Chat Noir, que va descriure en les seves cròniques “Desde el Molino” per al diari La Vanguardia, després reunides i publicades en llibre.

Le Chat Noir, font d'inspiració

Les ombres del nostre Quatre Gats van ser fruit d'inspiració de la famosa taverna de Monmatre: Le Chat Noir. Ja que en les dues darreres dècades del segle XIX, el barri de Montmartre es va convertir en el rovell de l’ou dels cabarets i els teatres, llocs de reunió dels artistes i intel·lectuals del moment. Entre tots aquells llocs d’esbarjo en sobresortia, sens dubte, Le Chat Noir, que de simple cafè va esdevenir cabaret, redacció d’una revista que portava el mateix nom, sala de teatre i lloc d’exposicions.

Les ànimes de Le Chat Noir van ser l’empresari Rodolphe Salis i el pintor i litògraf Henri Rivière. A ells i els seus notables col·laboradors es deu el que durant dotze dels setze anys en què va estar obert el cabaret, l’espectacle principal fossin les ombres xineses per adults. Un d’aquests col·laboradors-fundadors va ser el dibuixant Henry Somm (que després veurem vinculat a Els Quatre Gats): la seva obra La Berline de l’emigré où jamais trop tard pour bien faire va ser la primera que es va representar i va ser l’any 1885.

Per tant les ombres de Els Quatre Gats van ser una imitació ben digna de le Chat Noir si tenim en compte la crisi política, econòmica i social de Barcelona durant els anys 1897 i el 1898.

La tècnica en les ombres

L’escenari-pantalla o “castellet”, després utilitzat pels titellaires, seria el mateix que apareix en una fotografia repetidament reproduïda, tal com també documenta un diari. La restauració del gust per les ombres estava molt influenciada per la moda del “japonesisme”, que tant va influir en el modernisme i en les arts plàstiques en general de la fi del segle. La llanterna màgica també va tenir a veure amb la difusió d’aquest art de l’Orient, fins llavors tan desconegut a l’Occident, amb la proliferació abundant d’imatges gràfiques, tan a través del dibuix com de la fotografia. El perfeccionament tècnic de la llanterna es pot dir que va arribar a tocar sostre a la darrera dècada del segle XIX, tot solapant-se amb l’aparició del cinematògraf. En realitat, en la transició de la llanterna al cinema es van utilitzar com a projectors les mateixes llanternes, adequades als nous engranatges i enginys tècnics del cinema. Aquest perfeccionament de la llanterna va produir, per exemple, els efectes fabricats amb la triple llanterna, disposades una a sobre de l’altra, que permetia, per exemple, els fosos-encadenats d’imatges (d’aquí la denominació de “vistes dissolvents”), en les que unes imatges es sobreposaven a d’altres de manera gradual, un efecte que va passar posteriorment al cinema. L’aparell de llanterna podia tenir dues funcions: la de projectar imatges i la d’il·luminar. Ambdues van ser aprofitades per al desenvolupament de la tècnica de les ombres. En aquells temps previs a l’aplicació de l’enllumenat elèctric a l’espectacle, la llum més correntment usada (i la que es va utilitzar al Chat Noir) era l’anomenada “oxhídrica”, també coneguda com “Drummond”, pel nom del seu descobridor. Era originada per la combustió de l’oxígen més l’hidrògen, o gas acetilè. La font lluminosa s’originava per un encenedor que aviat va ser substituït per un bufador oxhídric. Aquesta llum oxhídrica era la de més intensitat lumínica després de la del sol i l’elèctrica. La seva contrapartida, però, era que es tractava d’un gas fàcilment inflamable i podia provocar accidents, com després passaria amb el cinematògraf. La font lluminosa estava instal·lada a una distància de 3 metres de la pantalla. Dins d’aquesta distància havien de treballar els manipuladors de les ombres. La llanterna es feia servir, sobretot, per a projectar cels nítids, plens de núvols o sortides de sol pintats en colors translúcids sobre vidres que s’anaven posant i traient. En canvi, altres vegades s’enganxaven les siluetes sobre plaques de vidre. Això es va fer així durant la gira de 1896, per estalviar les pesants siluetes de zinc que s’utilitzaven a París. Un espectacle que va durar 12 anys, durant els quals es van arribar a crear al voltant de 40 obres d’ombres, no podia plantejar-se més que d’una manera totalment professional. Les primeres siluetes utilitzades estaven retallades en cartró o cartulina doble, però poc després es van decidir fer-les més duradores. Aleshores es va utilitzar la planxa de zinc, retallada i pintada amb pintura negra mat. L’escena situada darrera de la pantalla i amagada al públic, contenia diversos plans: les ombres en primer pla, enganxades a la pantalla, tenien un perfil nítid; les altres quedaven difuminades i grises, i provocaven una gran profunditat de camp. Les dimensions d’aquestes siluetes eren força apreciables: l’elefant de l’obra del mateix nom mesurava 50 x 50 cm.; un timbaler a cavall de Caran d’Ache feia 59,5 x 54 cm; la figura de Napoleó per a l’obra L’Epopée de Caran d’Ache arribava a mesurar 61,5 cm. d’alçada per 12,5 cm. d’amplada. Hi havia siluetes articulades i d’altres fixes, i per poder manipular totes aquestes figures el Chat Noir necessitava una mitjana de 8 a 10 maquinistes, la qual cosa indicava el grau de sofisticació al que havien arribat aquelles ombres, que amb raó van atreure l’atenció internacional. Moltes d’aquestes peces úniques es conserven encara a col·leccions particulars i a diversos museus de França, com el d’Arts Décoratifs, el Musée d’Orsay, el Musée de l’Armée –tots ells a París–, i al museu municipal de Châtellerault. Si han arribat fins als nostres dies, és sens dubte, gràcies al resistent material de zinc en que es van fabricar.

d’Els Quatre Gats van comptar amb equips “de luxe” (pintors, músics, escriptors de renom), darrera la pantalla blanca, però, hi havia un equip de maquinistes que, com a professionals, havien de cobrar, i la realitat va ser que front els 12 anys i les 40 obres del Chat Noir, aquí les ombres van aguantar 5 mesos escassos (de desembre de 1897 a l’abril de 1898) i les obres representades documentades en van ser 6. El titellaire i estudiós dels titelles Francisco Porras, en la seva obra insinua que els manipuladors de les ombres o bé no eren professionals o bé ho eren i no cobraven.

El que queda de les ombres

Malauradament, aquest teatre d'ombres va anar perdent la seva fama fins a dissoldre's del tot. Així que només s'han pogut conservar 11 siluetes d’uns 20 centímetres, fetes de cartolina negra i filferro, que van ser exposades en dos quadres entre l’octubre de 1981 i el gener de 1982, va tenir lloc a Barcelona l’exposició “Picasso i Barcelona, 1881-1981”, per commemorar el centenari del naixement de l’artista. Enmig d’aquella gran quantitat d’obres d’art, dos quadres passaven quasi desapercebuts: emmarcaven 11 petites figures retallades en cartolina negra que havien estat utilitzades per a les ombres xineses d’Els Quatre Gats, localitzades per Ainaud de Lasarte a la col·lecció de Carolina Meifrén de Jiménez.

La propietària de les siluetes, Carolina Meifrén de Jiménez, va morir als 103 anys. Ara és el seu fill, Josep Jiménez Meifrén, qui té les ombres i l’única persona que podria aportar alguna dada nova sobre el tema. Estan cedides en dipòsit al MNAC, per a completar la vessant polifacètica de Ramon Casas.^[3]

«Aquestes ombres xineses procedeixen de la col·lecció de Josep Meifrén, un dels personatges retratats al cartell “sombras” de Ramon Casas i Miquel Utrillo»

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Els Quatre Gats

VVAA, Picasso i Barcelona. 1881-1981, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Ministerio de Cultura, 1981

Francisco PORRAS, Titelles teatro popular, Madrid, Editora Nacional, 1981.

Enric JARDÍ, Història de Els Quatre Gats, Barcelona, Aedos, 1972, cap. V, «Lletres i ombres».