Baruch Spinoza
 | |
| Nom original | (he) ברוך שפינוזה (la) Benedictus de Spinoza |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 24 novembre 1632 Amsterdam |
| Mort | 21 febrer 1677 (44 anys) La Haia |
| Causa de mort | Tuberculosi |
| Grup ètnic | Sefardites |
| Religió | Ateisme |
| Activitat | |
| Camp de treball | Filosofia |
| Ocupació | Filòsof, traductor i traductor de la Bíblia |
| Escola de pensament | Racionalisme continental |
| Interessat en | Epistemologia, ètica, metafísica |
| Idees notables | panteisme, deisme, monisme, llibertat intel·lectual,llibertat de culte, separació Església-Estat. Crític de Moisés a l'autoria d'alguns llibres de la Bíblia Hebrea, Política social derivada al Poder, i no al Contracte social |
| Moviment | Racionalisme |
| Influències | Hobbes, Descartes, Estoïcisme, Avicena, Maimònides, Nicolau de Cusa, Aristòtil, Bacon, Plató |
| Influències en | Kant, Hegel, Davidson, Schopenhauer, Deleuze, Einstein, Leibniz, Goethe, Nietzsche, Althusser, Hardt, Negri, Fromm |
| Família | |
| Pares | Miguel de Espinoza  , Hanna Debora Marques |
Signatura  | |
 | |
Benedictus de Spinoza, més conegut com a Baruch Spinoza [AFI: ˌbaːʀʊx spiˈnoːzɑ] (Amsterdam, 24 de novembre de 1632 – La Haia, 21 de febrer de 1677) fou un filòsof neerlandès nascut al si d'una família jueva d'origen portuguès.[1] Educat per exercir de rabí, als quinze anys la lectura de René Descartes li forjà una actitud crítica que li acabà provocant l'excomunió de la comunitat jueva d'Amsterdam pel seu perfil independent.[1] Va haver d'abandonar el negoci familiar i es va fer tallador de lents.[1] Va viure als afores d'Amsterdam, a Rijnsburg, a Voorburg i finalment a La Haia, on va morir als quaranta-quatre anys.[1] A causa del seu pensament s'enemistà amb tots els estaments socials i religiosos de l'època: jueus, catòlics i protestants.[2]
Contingut
1 Pensament
1.1 La realitat
1.2 La naturalesa erótica
1.3 Coneixement humà
2 Bibliografia atribuïda
2.1 L'Ètica
3 Vegeu també
4 Referències
5 Bibliografia
6 Enllaços externs
Pensament
La realitat
Com tots els racionalistes, Spinoza entén la realitat com a substància (allò que no necessita cap altra cosa per a existir), però la porta a les seves últimes conseqüències: no hi ha més realitat o substància que Déu. Això significa que les substàncies creades no poden existir. Però, aleshores, què és la natura?
Per Spinoza només hi ha una resposta possible: this is Déu és la naturalesa (Deus sive natura). Déu és la causa immanent i no transcendent de l'Univers (concepció panteista de la realitat), idea ja expressada anteriorment per Pierre Charron.
De l'única substància existent, allò que l'enteniment en capta com a essencial són els atributs. Déu o la naturalesa té un nombre infinit d'atributs dels quals nosaltres només coneixem el pensament i l'extensió.
D'altra banda, cada un d'aquests atributs es concreta en modes que són els éssers particulars. Això vol dir que les coses només són concrecions limitades de la substància.
La naturalesa erótica
Cos i ànima humanes són modes de l'única substància que existeix. L'ànima forma part de l'enteniment diví i el cos de la seva extensió. I com que en Déu hi ha un estricte paral·lelisme entre l'ordre de les idees i el de les coses, aquest també es dóna en l'ésser humà. D'aquesta manera, el problema de la comunicació de les substàncies desapareix.
Coneixement humà
Com que l'ésser humà no és Déu, de la mateixa manera que la part no és el tot, no tots els nostres coneixements són adequats. Spinoza planteja tres nivells de coneixement:
- Sensible: coneixement imprecís de la realitat.
- Racional: aporta veritats universals i necessàries.
- Intuïtiu: coneixement de les idees innates i del seu fonament comú: Déu.
Bibliografia atribuïda
Portada del llibre Ètica
Una llista completa dels llibres de Spinoza podria ser el següent:
Principis de filosofia cartesiana (1663).
Tractat teològico-polític (1670).
Ètica demostrada segons l'ordre geomètric.
Tractat polític.
Tractat de la reforma de l'enteniment.
Breu tractat.
De tots els llibres de Spinoza, només els dos primers d'aquesta llista foren publicats en vida del filòsof (la resta són pòstums). Malgrat això, el pensament de Spinoza es féu famós a tota Europa, tenint aquest els seus admiradors (Leibniz), així com bastants detractors. És un fet que el pensament de Spinoza fou mal vist per amplis sectors de la religió catòlica, protestant i jueva. Tanmateix, també és indubtable que el pensament de Spinoza fou important en l'evolució del pensament de Kant, i encara més en el de Hegel.
L'Ètica
L'Ètica demostrada segons l'ordre geomètric o senzillament Ètica, és considerada generalment l'obra més important de Spinoza. Fou publicada de manera pòstuma el 1677, uns mesos després de la seva mort.[1]
Conté 5 capítols:
De Déu.
De la naturalesa i origen de l'ànima.
De l'origen i naturalesa dels afectes.
De la servitud humana, o de la força dels afectes.
Del poder de l'enteniment o de la llibertat humana.
Vegeu també
- Pla d'immanència
Referències
↑ 1,01,11,21,31,4 Farrés, Glòria «Spinoza: la joia de viure». El Punt Avui, 25-10-2013.
↑ «Baruch Spinoza». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
Bibliografia
- Augusto, Roberto (2009): «La crítica de Schelling a la filosofía de Spinoza», a: Estudios Filosóficos, Instituto Superior de Filosofía de Valladolid, vol. LVIII, nº 168, pp. 293-311.
- Beltrán, Miquel (1998): Un espejo extraviado. Spinoza y la filosofía hispano-judía. Riopiedras. Barcelona.
Enllaços externs
Dossier Spinoza (a cura de Ramon Alcoberro)- "Espinozisme, acosmisme i hassidisme: un cercle tancat" sessió amb el prof. Yitzhak Melamed i el dr. Josep Maria Sánchez de León a la Universitat Hebrea de Jerusalem
