Abat
Sant Antoni Abat.
L’abat (de l'arameu ababa, que significa «pare»[1] en relació amb la paternitat de Jesucrist, i ammà, mare) és el títol amb què es designa el mestre de la vida espiritual d'una abadia o el superior d'un monestir abat al cristianisme i al budisme.[2] En les comunitats femenines la superiora rep el nom d’abadessa.[3] Acostuma a ser elegit, segons la regla de sant Benet, per votació dels membres de la comunitat.[3] Duu insígnies que representen la seua primacia abacial, com ara la creu pectoral, el bàcul, l'anell, o la mitra (un abat mitrat era un abat que usava insígnies pontificals).[4] També reben aquest títol de manera honorífica els preveres triats per a presidir un consell catedralici. L'abat coadjutor és aquell elegit per ajudar l'abat d'un monestir en les seves tasques. El substitueix en cas de malaltia o vellesa.
Durant els tres primers segles del cristianisme s'anomenava abat al practicant de l'ascetisme més experimentat que fa de guia als altres.[2]
Des dels inicis del monaquisme primitiu, es tractava d'un qualificatiu de respecte cap a un monjo. Posteriorment, d'ençà el segle V,[2] amb l'aplicació generalitzada de la Regla de Sant Benet es configurà com una institució jurídica eclesiàstica, de caràcter vitalici normalment, en què es demanava l'ordenació sacerdotal de l'abat,[1] el cap jurídic d'un monasteri.[2] D'ençà aleshores, l'abat és la persona que té la principal responsabilitat dins d'una comunitat religiosa o d'una col·legiata i és qui en nomena tots els càrrecs. Actua només segons l'Evangeli i la regla monàstica del monestir i des de l'edat mitjana és independent de la diòcesi en els aspectes de la disciplina regular.[5] Avui dia la seva autoritat és moderada per la resta del capítol de monjos, que l'elegeix.[5]
Dins el cristianisme Jeroni d'Estridó criticà negativament l'ús de la paraula abat per part dels eclesiàstics cristians perquè afirmava que Jesucrist el volia només per a referir-se a son pare.[1]
Referències
↑ 1,01,11,2 «Abat». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
↑ 2,02,12,22,3 Rodríguez Santidrián, Pedro. «Abad». A: Diccionario de las Religiones. 1a ed. Madrid: Alianza; El Prado, 1994, p. 9. ISBN 84-7838-400-6.
↑ 3,03,1 Alsius, Salvador. Hem perdut l'Oremus. Barcelona: La Campana, 1998, p. 13. ISBN 84-86791-64-x [Consulta: 9 juliol 2014].
↑ «Abat mitrat». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
↑ 5,05,1 Diccionari d'Història de Catalunya. Barcelona: ed. 62, 1998, p. 3
