Ngtjyty

Tannhäuser
o
El concurs de cant de Wartburg

Josef Tichatschek i Wilhelmine Schröder-Devrient a Tannhäuser el 1845
Títol original	Tannhäuser und der Sängerkrieg auf Wartburg
Forma musical	òpera
Compositor	Richard Wagner
Llibretista	Richard Wagner
Lletra	Richard Wagner
Llengua original	Alemany
Font literària	Llegendes alemanyes, Elementargeister de Heinrich Heine (1837); Der Sängerkrieg conte d'E. T. A. Hoffmann; Eckhart el fidel i Tannhäuser de Ludwig Tieck (1799). (Ernst Theodor Amadeus Hoffmann)
Composició	1842-1845
Publicació	segle XIX
Gènere	òpera
Actes	Tres
Durada	225 minuts
Lloc de la narració	Castell de Wartburg
Època d'ambientació	segle XIII
Versions posteriors	París: Opéra, 13 de març de 1861 (en francès)
Personatges	Heinrich Tannhäuser, un minnesinger, poeta i cantor de l'amor (tenor) Elisabeth, neboda del Landgrave (soprano) Venus, deessa de l'amor, que ha fascinat a Tannhäuser (mezzosoprano) Wolfram von Eschenbach, un minnesinger, company de Tannhäuser i per al qual sacrifica el seu amor per Elisabeth (baríton) Hermann, landgrave de Turíngia, senyor del Wartburg, castell on se celebren els concursos musicals dels cantors de l'amor (baix) Walther von der Wogelveide, un minnesinger, company de cant de Wolfram (tenor) Biterolf, un minnesinger, company de cant de Wolfram (baix) Heinrich der Schreiber, un minnesinger, company de cant de Wolfram (tenor) Reinmar von Zweten, company de cant de Wolfram (baix) Un pastoret (soprano) Ecate, deessa de la Nit (ballarina) Nobles, cavallers, dames, pelegrins, bacants, nàiades, nimfes. Ballet afegit al primer acte a París.
Estrena
Data	19 d'octubre de 1845
Escenari	Königlich Sächsisches Hoftheater de Dresden,
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu	11 de febrer de 1887 (estrena a Espanya)

Tannhäuser und der Sängerkrieg auf Wartburg (en alemany, Tannhäuser o el concurs de cant de Wartburg) és una òpera en tres actes, amb música i llibret de Richard Wagner, basada en les llegendes alemanyes de Tannhäuser i el Concurs de cant de Wartburg. El mateix Wagner va dirigir-ne l'estrena, el 19 d'octubre de 1845, al Königlich Sächsisches Hoftheater de Dresden. La seva neboda, Johanna Wagner, va interpretar el paper d'Elisabeth. Hi ha dues versions de l'òpera: la segona, la versió de París estrenada el 13 de març de 1861, és la que se sol interpretar amb més freqüència. A Catalunya s'estrenà al Gran Teatre del Liceu l'11 de febrer de 1887.

La marxa d'aquesta òpera va ser la primera peça que es va escoltar de Wagner a Catalunya (i Espanya), quan la va programar Josep Anselm Clavé als seus concerts corals dels Jardins d'Euterpe de Barcelona, el 16 de juliol de 1862. Val a dir que per a aquesta audició, Clavé va haver de contractar els cors femenins del Liceu, ja que els Cors de Clavé d'aquella època tan sols eren masculins.^[1]

Tannhäuser és una òpera d'una ardor i d'una riquesa musical extraordinàries, que presenta un món on l'èpica impregna cada un dels moviments, i avui dia és considerada una de les produccions més importants del mestre.^[2] Els temes principals són la lluita entre l'amor sagrat i el profà, i la redempció a través de l'amor (un tema que va impregnar gran part de l'obra de maduresa de Wagner). També tracta del paper de l'artista dins la societat en què viu i treballa, així com les nissagues històriques, els grans amors, les batalles i les heroïcitats. Tannhäuser és una mostra vibrant del primer art de Wagner: complex, dens i apassionat. Enorme a la manera de Beethoven, amorós i llegendari a la manera romàntica. La lluita entre l'amor carnal i l'amor espiritual s'obren pas entre passatges musicals que semblen temples.^[3]

Gran part de la partitura de Tannhäuser pertany a la tradició de l'òpera romàntica que Wagner va desenvolupar i va transcendir en les dècades posteriors en els seus drames musicals de maduresa. Juntament amb Lohengrin (1850), forma el camí cap a una nova estètica operística que s'expressa plenament per primera vegada en Das Rheingold (acabada el 1854, però no estrenada fins al 1869), el capítol inicial del cicle de l'Anell.^[4]

Origen i context

El riu Elba i Schreckenstein a Ústí nad Labem, cap al 1850

Després de l'estrena de Der fliegende Holländer el 1843, Wagner va tornar a la recerca d'inspiració en la literatura medieval i renaixentista alemanya, un regne que eventualment va proporcionar les fonts de totes les seves obres restants. De fet, la seva última òpera, Parsifal, es basa en una novel·la del poeta medieval Wolfram von Eschenbach, que apareix com un personatge important a Tannhäuser. Història, llegenda i invenció es combinen en aquesta òpera, com en la resta de Wagner, per crear un drama únic i poderós.^[4]

El personatge històric és un minnesänger del segle XIII, l'equivalent alemany d'un trobador o joglar, que escrivia poesia sobre l'amor eròtic i també un poema notable sobre la penitència. La llegenda que va créixer al seu voltant proporciona el marc de la història de l'òpera. Wagner canvia poc l'argument, però permet que l'heroi no mori i sigui redimit al final.^[4]

Wagner tingué la primera idea sobre l'argument durant la seva primera estada a París amb la seva dona Minna Planer, quan va llegir el poema germànic del segle XVI Das Volkslied vom Ritter Tannhäuser (La llegenda popular del cavaller Tannhäuser). L'essència és la negativa del Papa a concedir el perdó al cavaller que s'havia lliurat als plaers de l'amor terrenal en braços de la deessa Venus, que, segons les llegendes antigues, residia en el Hörselberg, a Turíngia. El relat es troba recollit també a les Llegendes d'Alemanya, dels germans Grimm, i en un conte popular de Ludwig Tieck, Der getreue Eckart und der Tannhäuser. Quan va tornar a Alemanya el 1842, Wagner es va documentar àmpliament sobre els tornejos de cant que es van desenvolupar en aquest castell al segle XIII. Durant aquesta recerca, Wagner va trobar noves llegendes, com la del Minnesänger Heinrich von Ofterdingen, que va guanyar un torneig exercint la màgia que havia après amb el bruixot hongarès Klingsor, un personatge que posteriorment Wagner incorporaria a Parsifal.

A l'estiu de 1842, els Wagner van anar de vacances a Teplice, a les muntanyes de Bohèmia. Al compositor li agradava fer llargues passejades a peu i solia pujar a les ruïnes de la fortalesa de Střekov (en alemany Schreckenstein) i al pic de Wostrai. Allà, el 22 de juny, va començar el llibret de Der Venusberg, tal com la volia anomenar en un principi,^[5] i el 8 de juliol ja el tenia acabat. Pel que fa a la música, el cant del pastoret del tercer acte, va declarar haver-lo escoltat al natural, entonat pel flabiol d'un pastor de cabres mentre baixava un dia del Wostrai.^[6] El gener de 1844 va quedar acabada la música del primer acte, i el desembre del mateix any ja tenia llesta la primera versió per a piano.^[5]

El castell de Wartburg, on se situa l'òpera

Tannhäuser se situa als voltants del castell de Wartburg, prop de la ciutat d'Eisenach, al centre d'Alemanya, i a la gruta mítica de Venus, la deessa de l'amor. Wartburg va ser l'escenari d'un possible i llegendari concurs de cant al segle XIII, així com la llar de Santa Elisabet d'Hongria (1207-1231). Tres-cents anys més tard, el castell s'associaria amb Martí Luter, que hi va traduir el Nou Testament del grec a l'alemany. La dicotomia pagà-cristià s'expressa en la configuració doble fonamental del nucli dramàtic de l'òpera.^[4]

En aquell moment encara no existien els drets d'autor i els beneficis de les òperes es repartien entre tots excepte el compositor. Wagner, sense recursos, va recórrer a la que ell anomenava «benefactora», la cantant Schröder-Devrient, que es va mostrar en un principi disposada a arriscar el respectable capital necessari a l'espera d'uns beneficis futurs. Sembla que en el moment de la veritat, la soprano va adquirir cert compromís amb un caçador que va fer que no gosés col·laborar en l'empresa, de tal manera que Wagner va haver de recórrer a altres amics i finalment a usurers, fet que va agreujar la situació.^[5]

El paper dominant de Wagner en la preparació de les noves òperes anava creixent successivament. A les exigències i la cura de l'orquestra a Rienzi, va seguir el de l'expressió dramàtica a partir de Der fliegende Holländer. A Tannhäuser va començar a preocupar-se de la presentació escènica, i a exigir l'assoliment dels seus desitjos.^[7]

Els primers assajos amb els cantants van començar el setembre de 1845. Schröder-Devrient havia de ser Venus, un paper vocalment difícil i dens, encara que no excessivament llarg, i també compromès pel físic. L'excel·lent cantant va manifestar els seus dubtes al compositor de caure en el ridícul pel seu aspecte de llevadora, però Wagner es va negar a substituir-la. Pel que fa a Josef Tichatschek, havia de cantar sobretot amb el timbre i el volum de la seva veu, ja que la comprensió del personatge se li escapava. En canvi, el baríton que havia d'interpretar Wolfram, Anton Mitterwurzer, era un artista nat. Elisabeth era la neboda del compositor, Johanna Wagner, que era una magnífica actriu amb una gran veu.^[7]

Representacions

Versió de Dresden

Josef Tichatschek, el 1843, el primer Tannhäuser

Wilhelmine Schröder-Devrient, la creadora de Venus

Mentrestant, Wagner havia estat nomenat segon director de l'Òpera de Dresden i s'havien estrenat Rienzi i Der fliegende Holländer. Per això estava en òptimes condicions per preparar bé l'estrena de la seva nova òpera. La composició va començar el juliol de 1843 i va acabar, amb l'última pàgina orquestrada, el 13 d'abril de 1845, precisions que podem fer gràcies a l'hàbit de Wagner d'apuntar diàriament i meticulosament el que feia, fins i tot en nimis detalls que freguen de vegades el ridícul. Però tot i cuidar-se el mateix Wagner de tot, malgrat la reputació de què gaudia en aquella època el Königlich Sächsisches Hoftheater de Dresden, tant pels cossos estables com pels cantants de la companyia, l'estrena de Tannhäuser, el 19 d'octubre de 1845, no va ser reeixida.

L'estrena es va produir el 19 d'octubre de 1845. Aquell dia l'expectació al teatre de Dresden va ser màxima, hi varen assistir personatges de gran rellevància atrets per la creixent fama de Wagner.^[8]

Diversos factors varen influir en el fracàs. En primer lloc, el tenor que s'encarregava del rol protagonista i que després havia de convertir-se en preferit de Wagner durant la seva primera època operística, Josef Tichatschek, estava dotat de magnífica veu, però d'escassos dots dramàtics. Persona de gran simpatia, donat a l'acudit i a la ironia, era en canvi bastant curt de comprensió, i les indecisions psicològiques del llegendari Tannhäuser, lluitant entre l'amor humà de Venus i l'espiritual d'Elisabeth, resultaven impossibles d'assumir pel seu cervell. Elisabeth va ser Johanna Wagner, filla adoptiva d'Albert, el germà gran de Richard. Aquesta neboda del compositor havia d'arribar a fer una gran carrera, basada en la seva esplèndida i fresca veu, però en aquell moment era massa jove per comprendre els racons del temperament de la protagonista femenina. Per acabar d'arrodonir la inadequació dels actors, la gran Wilhelmine Schröder-Devrient, que s'encarregava del paper de Venus, era una vella glòria en declivi i, tot i que conservava moltes de les seves qualitats vocals i dramàtiques, havia arribat a una figura de considerable volum que, com ella mateixa reconeixia, resultava excessiva per encarnar amb propietat a la deessa de l'amor. Un altre factor que va desconcertar notablement als cantants va ser la presència, per primera vegada en l'obra de Wagner, del que després s'ha anomenat "melodia infinita". Si encara podem trobar alguna ària ben definida, com el Cant de l'Estrella, per exemple, hi ha un encadenament continu dels fragments successius que requereix dels actors un estar en escena diferent del que normalment s'atribuïa a un cantant d'òpera tradicional.

El 1848, Liszt va escriure a Wagner per comunicar-li la intenció de representar Tannhäuser al Teatre de Weimar, sota la seva direcció. Wagner, que fins aleshores havia evitat intimar amb Liszt, va acceptar i l'obra es va estrenar a Weimar el mes de març. Wagner estava convidat a la tercera representació, pel maig, però els esdeveniments revolucionaris van impedir la seva presència.^[9]

Tot i les dificultats inicials, es va imposar a partir dels anys 1850 a tot Alemanya i també a Viena, Amsterdam i Nova York. Cal destacar que va ser la primera òpera de Wagner que es va representar a Amèrica, el 1859.^[2]

Versió de París

Pòster de l'estrena a París

El públic havia trobat Tannhäuser massa llarg i Wagner va caure en la temptació de fer talls, supressions que després ell mateix desaprovaria. De tota manera, és la seva òpera que més retocs va merèixer, fins a arribar a la que es considera una segona versió, la destinada a París, i que va ser encarregada per Napoleó III a instàncies de la princesa Pauline von Metternich, el 1860. L'estrena d'aquesta versió fou el 13 de març de 1861 al Théâtre Impérial de l'Opéra de l'Opéra de París i va ser un fracàs total a causa del boicot organitzat pels membres del Jockey Club, dirigits per la comtessa Marie Walewska. Tot i això, també va tenir defensors apassionats com Baudelaire, que li va dedicar l'article^[2]Richard Wagner et Tannhäuser à Paris. Afirma aquí Baudelaire que des de l'obertura es presenten dos principis entre els que l'ésser humà ha de triar: Déu (a través del «càntic religiós», el Cant dels pelegrins) i l'Infern o Satanàs (a través del «càntic voluptuós» de Venus).^[10]

El Théâtre Impérial de l’Opéra, el títol oficial de l'Opéra de París en aquell temps

Marie Sasse, l'Elisabeth de l'estrena a París

L'espina que portava clavada Wagner a causa de les malaurades experiències parisenques anteriors a Der fliegende Holländer, durant les quals va patir incomprensió, indiferència i privacions, el va encoratjar al desig d'obtenir un gran èxit amb la representació de Tannhäuser. Anys més tard, Wagner intentaria de nou la conquesta de l'Òpera de París amb aquest títol, raó per la qual es va desplaçar de nou a la capital francesa per visitar-hi totes les persones influents (va visitar Rossini, per exemple), va entrar en tractes amb l'Òpera, però aquesta va exigir que, ja que Tannhäuser no tenia els preceptius cinc actes, almenys tingués el ballet. Per a això va emprendre una revisió a fons de la partitura incloent-hi un ballet. Però Wagner no va voler descompondre l'òpera amb la intercalació d'un episodi de dansa inconnex amb l'acció, i va tenir la idea de situar-lo al principi, just després de l'obertura, i enllaçant amb la gran escena inicial de Venus i Tannhäuser.^[11]

Però el públic de l'Òpera de París, habituat a arribar tard a l'espectacle perquè ho considerava de bon to, es va perdre el ballet i els esnobs habituals del Jockey Club, que assistien a les localitats del segon pis, varen començar a protestar en el segon acte de forma sorollosa exigint l'execució del ballet. El resultat fou una representació desastrosa agreujada per la poca simpatia del públic en general cap a les obres alemanyes. L'òpera fou retirada al cap de tres representacions.^[11]

Cal tenir en compte que, en l'època de la representació francesa de Tannhäuser, Wagner ja havia concebut Tristan und Isolde i estava en condicions d'interpretar l'amor de Venus de manera molt més madura que vint anys enrere. Però l'escàndol va motivar que l'Òpera de Viena, que havia acceptat amb dubtes posar en escena Tristan und Isolde i amb uns assajos ja molt avançats, decidí retirar aquesta òpera i condemnà Wagner a un nou període d'escassa acceptació de la seva obra.^[11]

Tot i que Wagner esperava estrenar la seva obra al Théâtre Lyrique, la representació a l'Òpera de París va obligar l'autor a inserir un ballet, d'acord amb les tradicions d'aquest teatre. Wagner acceptà aquesta condició conscient de la importància del seu triomf en aquesta ciutat, però en lloc d'incloure'l en el segon acte, tal com era tradicional, va triar el començament del primer acte on s'integraria dramàticament a la resta de l'obra, representant el món sensual de Venus a través d'una bacanal.

Els canvis en la partitura, a més de la inclusió del ballet, van ser els següents:

• Es va traduir el text al francès.


• El teló s'aixeca abans del final de l'obertura enllaçant directament amb el ballet que representa la bacanal, enriquit amb nova música d'una gran potència luxuriosa i sensual.


• Es van fer importants canvis en la primera escena entre Venus i Tannhäuser. No només va resultar més extensa, sinó que Wagner va introduir molts dels canvis propis del seu estil madur, dotant els fragments a càrrec de Venus d'un gran cromatisme proper a la seva òpera Tristan und Isolde, composta dos anys abans.


• Es va incloure la presència en escena de Venus en l'Acte III, ja que en la versió original el públic només sentia el tema de Venus, i Wagner va entendre que això podria ser confús per al públic.


• Es va eliminar el solo de Walther von der Vogelweide de l'Acte II.


• Es va escurçar la introducció de l'Acte III.

L'estrena de la versió de París va ser de nou una representació desastrosa, amb protestes i crits, dels quals van participar, també, els pocs simpatitzants de l'òpera alemanya, cosa que va propiciar la retirada de l'òpera després de la tercera representació. I és que el públic de la capital francesa no estava en absolut preparat per rebre l'impacte que representava l'obra. Detalls com que els socis del Jockey Club arribessin, segons el seu costum, al segon acte, on se solia inserir el ballet de l'habitual grand-opéra, i que manifestessin sorollosament el seu descontentament pel fet que el ballet ja s'hagués fet, no deixen de ser circumstàncies que revelen la desconnexió absoluta entre el geni de Wagner i el públic que havia de contactar amb ell en aquella ocasió. L'únic cert és que es va produir un xoc de formes d'entendre l'òpera, la música i l'art en general, que va persistir durant anys i que té segurament arrels profundes, potser pròpies d'un antagonisme nacional i d'una manera diferent de veure la vida.

Les anomenades versions de Dresden i París s'han convertit en les fites convingudes d'un més ampli i continu procés de revisió. Aquest procés sens dubte no va acabar després de la producció de París, que va resultar ser un dels més espectaculars fracassos de la història de l'òpera: la mala conducta desenfrenada del públic va conduir a una retirada brusca de l'òpera després de només tres actuacions. També és notable que, al llarg dels anys, el voluble Wagner va publicar més consells respecte a les instruccions específiques d'acompliment per a Tannhäuser que per a la resta de treballs, inclòs l'Anell.^[4]

L'escàndol de París va provocar que l'Òpera de Viena, que havia acceptat, no sense dubtes, representar Tristan und Isolde, retirés aquesta òpera condemnant a Wagner a un nou període d'escassa acceptació de la seva obra.

Versions modernes

Després de comptar amb l'escena del Venusberg tal com Wagner la va concebre per a París, representar la primitiva versió de Dresden ha tingut fins ara un interès purament històric. Per això, els moderns directors solen buscar la manera d'aprofitar tots els recursos de les dues versions i sorgeixen interpretacions mixtes.

L'estrena a Barcelona

Joan Goula va dirigir l'estrena al Liceu de Tannhäuser

Quan Tannhäuser va arribar a Barcelona el 1887, les aigües antiwagnerianes s'havien apaivagat a tot Europa, i l'obra va ser relativament ben rebuda per l'escàs públic que es va atrevir a desafiar la nevada. Va agradar especialment la Marxa (que ja havia estrenat Josep Anselm Clavé un quart de segle abans en els seus concerts populars dels Jardins d'Euterpe) i l'ària de l'estrella, lògicament els números més atractius per al públic de llavors, que va aconseguir que es repetissin. També va agradar l'obertura, però la resta de l'obra va ser acollida amb fredor. En les representacions de 1887 van cantar Gemma Bellincioni i Adela Borghi, en els papers d'Elisabeth i Venus, respectivament, el tenor Giovanni Battisia De Negri, el baríton Paul Lhérie i el baix Luis Visconti, respectivament, com Tannhauser, Wolfram i Hermann. Dirigia l'orquestra el mestre Joan Goula. La versió utilitzada va ser l'original, no la de París, que no arribaria al Liceu fins al 1907.

A partir de llavors, Tannhauser ha gaudit d'una gran popularitat, no només entre el wagnerisme, per ser una obra en la qual les transformacions de l'estil wagnerià comencen a fer-se patents, sinó entre els aliens al drama de Wagner, perquè en l'obra es troben suficients elements tradicionals per a perdonar a Wagner les seves longueurs.^[12]

Repartiment estrena

Argument

Acte I

Escena I

Tannhäuser al Venusberg

L'escena primera es desenvolupa a l'interior de la Muntanya de Venus al Hörselberg. Sadollat ​​dels plaers del Venusberg, Heinrich von Ofterdingen, anomenat Tannhäuser, reposa entre els braços de la deessa Venus. És la festa de l'amor i l'èxtasi, el Venusberg o Mont de Venus, on viu Tannhäuser amb la deessa pagana de l'amor. El cavaller trobador desperta després d'un profund somni, i sota la insistència de la deessa canta en tres ocasions diferents l'himne a Venus, però enyora la seva pàtria (Turíngia) i, fastiguejat de la seva vida plaent, li diu que desitja tornar al món terrenal. Primer amb seduccions de la part de Venus i després furiosa per l'actitud de rebuig del seu amant, Venus li retreu la seva ingratitud i li exigeix que no se'n vagi. Tannhäuser prega a la deessa que el deixi abandonar la gruta. Ella es mostra extremadament voluptuosa, (especialment en la versió dita de París, que conté una de les seccions musicals més sensuals) i finalmente esclata en imprecacions i li diu que tornarà amb ella quan sigui rebutjat pel món dels humans. Tan bon punt, Tannhäuser, trobant-se impotent d'escapar davant la insistència de Venus, pronuncia el nom de Maria, el regne del Venusberg s'esfondra i la deessa amb ell. Tannhaüser es troba transportat a una calma vall terrenal.

Escena II

Paisatge idíl·lic de primavera, vall florida entre la Muntanya Hörsel i el castell de Wartburg. Un jove pastor toca la flauta saludant l'arribada del mes de maig i els pelegrins que s'encaminen a Roma. Tannhäuser, ple de remordiments per la seva vida passada, cau agenollat ​​als peus d'una imatge de la Mare de Déu suplicant perdó pels seus pecats. El so d'uns corns de caça anuncia l'arribada del landgrave de Turíngia, acompanyat pels cavallers trobadors Wolfram von Eschenbach, Walter von der Vogelweide i Biterolf. Els seus antics amics saluden el trobador i li pregunten d'on ve; Tannhäuser no els hi respon. Després de rebutjar tornar a prendre el seu lloc entre els seus antics companys, Tannhäuser ho accepta quan Wolfram fa saber al jove que Elisabeth, neboda del Landgrave, encara està enamorada d'ell i segueix esperant la seva tornada. El nom del seu antic amor desperta els sentiments amorosos de Tannhäuser. Abraça emocionat el seu amic Wolfram i comunica a tots que els acompanyarà al castell.

Acte II

El castell de Wartburg cap al 1900

Sala dels cantaires al castell de Wartburg. Elisabeth saluda amb alegria la sala estimada i recorda amb nostàlgia la sobtada partida del seu estimat Tannhäuser, arriben Wolfram von Eschenbach i Tannhäuser. Aquest revela a Elisabeth que va tornar al castell, arrossegat pel amor. Amb gran felicitat, els dos enamorats celebren llur retrobament. Les trompetes anuncien l'arribada dels nobles per assistir al torneig de cant. El landgrave Hermann, anuncia un concurs poètic-musical per celebrar la veritable essència de l'amor. En primer lloc, és anunciat per quatre patges Wolfram, que compara l'essència de l'amor amb una font cristal·lina, metàfora de l'amor místic. Els nobles aproven el bell cant. Tannhäuser amb un estrany riure, que revela un estat de semiinconsciència, comença el seu cant afirmant que l'amor és la passió de dos cossos entrellaçats. Davant la sorpresa i rebuig dels presents, intervé de nou Wolfram, enaltint els valors de l'amor espiritual. Biterolf li respon que l'amor és el sentiment heroic que defensa la virtut. Al seu torn acusa Heinrich (és el nom com Tannhäuser, al llarg de tota la representació és sempre nomenat), de blasfemar en contra del veritable amor. Mofant-se dels seus contrincants i en un estat de total al·lucinació, Tannhäuser canta l'himne a Venus. La fogosa descripció que fa Tannhäuser de l'amor trastorna, inquieta i sorprèn Elisabeth i tots els assistents. Quan els cavallers trobadors desembeinen llurs espases i es precipiten sobre el pecador que ha gosat estar en el Venusberg, Elisabeth s'interposa, els diu a tots que no són ningú per a jutjar-lo i els pregunta quin mal els ha causat, però que ningú respon. En aquest moment, Tannhäuser, que sembla haver despertat d'un somni, trastornat per la demostració d'amor d'Elisabeth, cau agenollat ​​als seus peus, profundament penedit del seu comportament. Els nobles presents a la sala comencen a sentir pietat pel jove trobador i decideixen que vagi a Roma en pelerinatge. Només podrà tornar al Wartburg si obté el perdó del Papa, condició que és acceptada pel jove. Tots canten un grandiós conjunt.

Acte III

Amalie Materna en el paper d'Elisabeth a la Metropolitan Opera el 1885

La vall del Wartburg tenyida amb els colors de la tardor, a l'esquerra es veu el Hörselberg. Elisabeth resa a la Verge suplicant el perdó per a Tannhäuser. Els pelegrins tornen de Roma agraint a Déu la seva misericòrdia, però Tannhäuser no es troba entre ells. Elisabeth resta desconsolada, demana a la Verge que la porti amb ella i també la seva intercessió perquè deslliuri Tannhäuser dels seus pecats. Wolfram contempla Elisabeth mentre s'allunya en direcció d'un bosc frondós, pressentint la mort de la jove donzella. Quan la perd de vista, Wolfram, que sempre ha mantingut cap a ella una gran estimació, canta a l'estel vespertí perquè l'acompanyi en la seva pujada cap al cel.
De sobte apareix un home cobert de parracs. És Tannhäuser, a qui Wolfram no reconeix. Quan per fi se n'adona, li pregunta si ha aconseguit el perdó. Tannhäuser en una narració excruixidora li relata que tot i haver fet penitència i haver-se mortificat més que tots els pelegrins, no ha obtingut el perdó del Papa.

Escena final al festival de Bayreuth el 1930

El Sant Pare, davant l'extrema gravetat dels seus pecats, es va dirigir a ell dient-li que estava condemnat per tota l'eternitat i que, igual que el seu bàcul ja mai tornaria a florir, ell tampoc se salvaria del foc de l'infern. Tannhäuser decideix tornar al Venusberg, moment que la deessa Venus aprofita per a cridar-li que retorni amb ella, però Wolfram trenca l'encantament en pronunciar el nom d'Elisabeth. En sentir-ho, Tannhäuser repeteix el nom de la seva estimada i, de sobte, Venus desapareix sumida entre boires sulfuroses. Clareja al Wartburg. Pel camí s'apropa un seguici portant el cos d'Elisabeth que ha mort santament. Wolfram fa un gest als trobadors perquè s'aturin i el dipositin a terra. Tannhäuser, apropant-se al cos de la seva estimada, exclama: Santa Elisabeth, pregueu per mi!, i cau mort al seu costat. A continuació un grup de pelegrins porta el bàcul florit. El Landgrave, els trobadors, els cavallers i els pelegrins, davant la commoció general, comproven així que el perdó del Papa ha estat atorgat al pecador, aconseguint per fi la pau eterna.^[14] Conclou amb un emotiu cor de veus angèliques seguit del tema majestuós del cor general dels pelegrins.

Anàlisi musical

És la tercera i última òpera presentada per Wagner a Dresden. El compositor encara no havia renunciat del tot a crear una grand opéra adaptable a l'Òpera de París, i per aquesta raó la peça té una grandea escènica considerable, com la famosa marxa del segon acte i l'entrada dels assistents al torneig musical.^[11]

A Tannhäuser, Wagner exerceix una exigència magistral a l'orquestra, que es fa immediatament evident en la famosa obertura i l'excitant música de ballet que la segueix: una contínua inundació de vint minuts de so que capta a la perfecció en termes instrumentals el conflicte entre el cos i l'esperit, que és el tema central de l'òpera.^[4]

Tannhäuser és moltes òperes al mateix temps. Va néixer com una Romantische Oper alemanya que va ser estrenada a Dresden el 1845, va passar a ser una grand opéra francesa representada a París el 1861 i va acabar sent una mena d'híbrid de les dues que mai va deixar satisfet al seu compositor. Això no impedeix que sigui un dels títols més bells i sensuals de Richard Wagner, que caminava ja amb pas ferm cap a la concepció d'un drama musical de proporcions i intensitat desconegudes.^[15]

Wagner mai va arribar a estar del tot content amb Tannhäuser. A la nit del 22 de gener de 1883, menys d'un mes abans de la seva mort, va posar fi a una conversa amb la seva dona Cosima tocant la cançó dels pastors i el cor dels pelegrins al piano. En la seva entrada al diari per a aquest dia, Cosima cita al seu marit lamentant que «encara li deu al món un Tannhäuser». Potser Wagner merament només es referia a una producció adequada per a Bayreuth (on l'òpera s'introduiria pòstumament sota la direcció de Cosima el 1891), però va romandre ansiós molt de temps després de l'estrena de Tannhäuser el 1845 sobre com millorar el que ell havia creat. Aquesta ansietat vorejava l'obsessió: Tannhäuser és l'única de les seves òperes sobre la qual el compositor inquiet va repensar algun fragment en cada nova producció i periòdicament la va sotmetre a revisió.^[4]

L'obertura compta amb l'essència de la trama de l'òpera: la lluita entre l'amor carnal i l'espiritual que esquinça el protagonista, i igual que aquella, és un magnífic poema simfònic de fàcil comprensió un cop es coneixen els seus leitmotiv. És una de les pàgines més difoses de l'autor, i s'executa freqüentment en concert. Presenta dues seccions contrastants que resumeixen els dos elements en tensió de l'obra: el tema dels pelegrins, associat al perdó, la pietat, l'amor pur, Elisabeth, i el del Venusberg, l'amor sensual i luxuriós. Aquests temes apareixeran en diferents moments al llarg de l'obra.

La primera secció és un errant maestoso amb una estructura ABABA. El tema A és el tema de la peregrinació, que és introduït per dos trompes, dos fagots i dos clarinets, en forma de coral, i B és el tema del perdó que apareix en les violes i violoncels amb un fort contingut cromàtic. Són vuitanta compassos que formen un crescendo i decrescendo que representa el pas dels pelegrins per l'escena. Aquest efecte preanuncia l'escena del cor dels pelegrins del tercer acte.

La segona secció està relacionada amb el Venusberg i descriu musicalment una bacanal, en el qual apareixen diferents personatges mitològics, com sàtirs, sirenes i nimfes, culminant en l'himne a la deessa Venus que Tannhäuser desplegarà a la primera escena del primer acte.

En la versió de París, la primera escena de l'òpera comença amb la pàgina musical per a la Bacanal (ballet).

Referències

Vegeu també

• Llista d'òperes més importants

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tannhäuser

• 
  Alier, Roger. Guía Universal de la ópera. Volum 2 (en castellà). Barcelona: Edidiones Robinbook, 2001. ISBN 84-95601-75-3. 
  


• 
  Baudelaire, Charles. Richard Wagner et “Tannhäuser” à Paris (en francès). E. Dentu Éditeur, 1861. 
  


• 
  García Pérez, Jesús. «Wagner». A: La Gran Ópera (en castellà). quatre. Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989. ISBN 84-395-1306-2. 
  


• 
  Newman, Ernest. The Life of Richard Wagner (en anglès). Cambridge University Press, 2014. ISBN 9781108007696. 
  


• 
  Col·lectiu. La controverse Wagner. UNIVERS POCHE, 2013. ISBN 978-2-8238-0293-1.