Ngtjyty

Efes
Dades
Tipus	assentament humà, jaciment arqueològic i atracció turística
Ubicació geogràfica
País	Turquia
Províncies	Província d'İzmir
37° 56′ 23″ N, 27° 20′ 55″ E / 37.939722°N,27.348611°E / 37.939722; 27.348611Coord.: 37° 56′ 23″ N, 27° 20′ 55″ E / 37.939722°N,27.348611°E / 37.939722; 27.348611
Patrimoni de la Humanitat
Tipus	Patrimoni cultural  → Europa-Amèrica del Nord
Data	2015 (39a Sessió), Criteris PH: (iii), (iv) i (vi)
Identificador	1018
Candidat a Patrimoni de la Humanitat
Data	1r febrer 1994
Data de finalització	5 juliol 2015
Identificador	665

Biblioteca de Cels

Nice (filla d'Estix)

Efes (Ἔφεσος (Ephesos) o Teloco en grec, Ephesus en llatí i Altoloc en català medieval) fou una de les dotze ciutats de Jònia (avui Turquia), prop de la desembocadura del riu Caystros, i a la seva riba. Tenia un port que es deia Panormos.^[1][2]

El nom de la ciutat

Esteve Bizantí diu que la ciutat s'anomenà Esmirna, nom agafat d'una amazona. Entre els altres noms que li foren donats, hi ha Samorna, Trecheia, Ortygia i Ptelea. Ramon Muntaner, en la seva crònica, l'anomena Altolloch o Theolago.^[3]

Història

Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat.

Ferècides diu que la regió d'Efes i Micale fou habitada pels lelegis (els caris ocupaven la resta de Jònia) i en foren expulsats pels jonis dirigits per Androclos, fill de Codros, que va fundar la ciutat.

El rei Cresos va fer la guerra als jonis i va assetjar la ciutat que segurament ambicionava com a port de Sardes. Els assetjats van dedicar les seves oracions a Àrtemis i van construir-hi un temple. La ciutat fou regida per una monarquia.

La primera notícia certa que es té de la ciutat és una guerra amb els magnets (els habitants de Magnèsia).

Els cimmeris van envair l'Àsia Menor en el regnat del rei de Lídia Ardis II. Van pujar per la vall del Caystros i van arribar a Efes, però res se sap dels danys que li van causar. En aquests atacs fou destruïda Magnèsia. Després d'això, Efes va caure sota domini de Lídia i després de Pèrsia al fins del segle vi aC.

El 499 aC, quan els atenencs i els eretris juntament amb els jònics van marxar a Sardes, van desembarcar a Efes i van deixar els vaixells a Coressos. Gent de la ciutat els va guiar per la vall del Caystros fins a les muntanyes Tmolos. Sardes fou incendiada i se'n van retirar, però foren perseguits fins a Efes i els van derrotar en un combat naval enfront de Milet. Els atenencs es van retirar a Micale i van anar de nit a Efes quan s'estava celebrant la festa de la Tesmofòria, i els ciutadans, que desconeixien què havia passat, els van atacar pensant que eren lladres, i els van matar, almenys uns quants. Per aquests fets, se sap que Efes no tenia vaixells de guerra i, per tant, se suposa que no participava en la revolta de Jònia, tot i que en general hi devia simpatitzar. Xerxes en va incendiar alguns temples però al d'Efes no els va passar res.

Tucídides la considerava una mena de ciutat sagrada.

Gairebé al final de la guerra del Peloponès, el comandant atenenc Tràsil, que hi feia una expedició de saqueig, va desembarcar a Efes; el sàtrapa persa Tisafernes va fer una crida a tot el país, va poder evitar el saqueig de la ciutat i derrotà els atenencs.

Lisandre, el cap de la flota espartana, va entrar a Efes el 407 aC, amb objecte d'entrevistar-se amb Cir a Sardes. Mentre esperava, l'atenenc Antíoc, que era a Nòtion com a comandant d'Alcibíades, es va enfrontar amb ell, però l'espartà va obtenir-hi la victòria.

Després d'Aegospotami, els efesis van dedicar una estàtua a Lisandre (i a altres espartans menys coneguts) al temple d'Àrtemis. Però després de la victòria de Conó a Cnidos, foren substituïdes per estàtues de Conó i Timoteu.

Va romandre en mans perses fins al temps d'Alexandre el Gran, a qui va acollir com a alliberador.

Lisímac de Tràcia va construir les muralles prop de la ciutat en un nou emplaçament més favorable i, com que els ciutadans no volien canviar els seus emplaçaments cap al lloc de les muralles, va inundar la ciutat tancant les sortides de l'aigua un dia de molta pluja, i així la vella ciutat fou arrasada. Lisímac va rebatejar Arsinoe la nova ciutat, pel nom de la seva dona, però aquest nou nom no hi va durar. La història, l'explica Esteve Bizantí, però Estrabó simplement diu que la ciutat va desaparèixer un dia d'una gran tempesta que va fer créixer el riu. Esteve Bizantí es basa en un poema de Duris d'Elea, del qual no se sap més que va viure al segle iv aC. La construcció de la nova ciutat i destrucció de la vella fou al 322 aC. A la nova ciutat hi foren portats també ciutadans de Colofó i Lebedos.

Després de Lísimac (que va regnar fins al 281 aC), la ciutat no va trigar a caure sota protecció de Pèrgam. Un conflicte va enfrontar el rei Àtal amb Roma amb motiu de l'assignació al temple d'Àrtemis dels llacs anomenats Selinúsia, a la desembocadura del Caystrus (abans Caystros). Els publicans romans els consideraven subjecte d'impost i el rei insistia que eren per al temple. Com que els publicans en van agafar les rendes, van enviar el geògraf Artemidor d'Efes com a delegat a Roma i fou reconegut el temple i a Artemidor se li va erigir una estàtua d'or al temple.

Antíoc durant la seva guerra amb els romans va passar l'hivern a Efes. La flota selèucida es va enfrontar a la romana de Pèrgam a Coricos (Corycus) i l'almirall selèucida Polixènides hi fou derrotat i es va retirar; després de la batalla de Magnèsia del Sipilos fou ocupada pels romans. Lluci Corneli Escipió va distribuir les seves tropes per passar l'hivern un terç a Magnèsia, un a Tralles i un a Efes. Després de la guerra, els romans van donar la ciutat a Àtal de Pèrgam, així com altres ciutats i comarques.

El 133 aC, Àtal va morir i va deixar els seus dominis a Roma, però Aristònic, fill del rei Èumenes II de Pèrgam i d'una dona d'Efes, es va rebel·lar i va voler ocupar el regne. Efes li va fer front i el va derrotar en la batalla naval de Cyme. Es va crear la província d'Àsia, de la qual Efes fou la capital i residència del governador, i també fou capçalera d'un convent jurídic. El districte comprenia "Cesarientes et Augustas Cilbiani inferiores et superiores, Mysomacedones, Mastaurenses, Briullitae, Hypaepeni, Dioshieritae" (Plini).

Quan Mitridates va envair Jònia, fou ben rebut a Efes i es van enderrocar les estàtues dels romans. Mitridates va ordenar la massacra general dels romans, i els efesis no van respectar als que van demanar l'asil a la ciutat i els van matar. Mitridates va visitar la regió i es va casar amb Monime, la filla de Filòpomen d'Estratònice de Cària, i va designar a aquest com a governador d'Efes.

Aviat els efesis es van revoltar i van matar el general pòntic Zenobi, el mateix que havia deportat la gent de Quios. Sul·la, després de derrotar Mitridates, va castigar Efes, a la qual va imposar una dura contribució.

Efes, després d'això, ja no va tenir una autonomia real. Era un port dels romans. Ciceró va ser-hi el 51 aC, quan va anar a la seva província de Cilícia. Després de Farsàlia, Metel Escipió, que era a Efes, va voler arrabassar el diner del temple, però fou cridat per Pompeu per unir-se a ell a l'Epir.

Després de la derrota de Brut i Casi a Philippi, Marc Antoni va visitar Efes i va fer-hi sacrificis a la dea, i va perdonar els partidaris dels derrotats que s'havien refugiat al temple (tots menys dos) i va exigir als efesis el tribut de 10 anys en un sol any (Efes havia donat en dos anys els tributs de 10 anys a Brut i Casi). Els efesis van demanar perdó i van explicar que havien estat obligats a donar els tributs i ja no els quedava res, i llavors Antoni va acceptar les taxes de 9 anys a pagar en dos anys.

A Efes, en un santuari del temple de Diana, Marc Antoni va capturar els germans de Cleòpatra i els va fer matar segons Dió Casi, però Apià diu que fou Arsínoe, la germana de Cleòpatra, i que el fet va passar al temple d'Artemisi Leucofrina a Milet, i que Arsínoe havia estat allí rebuda com a reina pel gran sacerdot local Megabizos, cosa que després Marc Antoni li va retreure.

Abans d'Accium, la flota de Marc Antoni i Cleòpatra era a Efes, on va arribar amb la reina. Després de la batalla (31 aC) Efes, per suggestió d'Octavi August, va dedicar estàtues a Juli Cèsar.

Fills il·lustres

Homes il·lustres de la ciutat foren, segons Estrabó:

• 
  Heràclit l'Obscur, un filòsof.


• 
  Hermòdor d'Efes, un polític.


• 
  Hiponax d'Efes, poeta.


• 
  Parrasi, pintor.


• Apel·les d'Efes.


• 
  Alexandre l'Il·luminat, polític i escriptor d'història, astronomia i geografia, en poemes de vers hexàmetre.

Altres personatges notables no esmentats per Estrabó:

• 
  Cal·linos d'Efes, poeta.


• 
  Artemidor d'Efes, geògraf.


• 
  Zenòdot d'Efes, bibliotecari d'Alexandria.


• 
  Sant Màxim d'Efes, màrtir.


• Agasi d'Efes.

La ciutat sota l'imperi

Durant l'imperi la ciutat va prosperar. Quan la va visitar Estrabó, era molt rica i s'hi feia tota mena de comerç i tota la regió, fins a Capadòcia, era plena de camins (vies) que facilitaven l'intercanvi comercial. Diu que hi havia un senat dirigit pels epilects que governava la ciutat, senat que havia estat instituït per Lisímac. La ciutat tenia un grammateus, funcionari comú a totes les ciutats gregues, i un arcont es cuidava del registre de títols.

Tiberi va voler eliminar el dret d'asil del temple, a la qual cosa els efesis es van oposar dient que havia estat acceptat per perses, macedonis i romans fins llavors; l'asil s'utilitzava normalment per delinqüents. El port es va arreglar en temps de Neró, per obra del governador d'Àsia, Barea Soranus.

El 262 aC, la ciutat i el temple foren assolats pels gots. El temple va quedar destruït i ja no es va reconstruir. Des de llavors va perdre importància.

Sant Pau i els efesis

Sant Pau va visitar Efes. Una església cristiana es va establir aviat a la ciutat. La carta de Sant Pau als efesis forma part del Nou testament. El 22 de juny del 341, es va celebrar a la ciutat el III Concili general d'Efes convocat pel papa Sant Celesti I i impulsat per Ciril d'Alexandria per combatre el nestorianisme.

Els darrers segles

La ciutat va patir atacs musulmans als segles VII, VIII i IX. Al segle XI, foren els turcs seldjucides. Va acabar desapareixent al segle xiii o amb l'arribada de Tamerlà (1400). Tamerlà va acampar allí i l'esmenta com Ayazlic.

Les ruïnes d'Efes

Odeó.

Les ruïnes d'Efes són de les més importants del món. Cal esmentar entre les coses que es conserven parcialment:^[4]

• El temple d'Àrtemis, una de les set meravelles del món antic, amb 120 columnes de 20 metres d'altura (de les quals, només en resta una).


• El teatre, amb capacitat per a 25.000 persones i que acollia també espectacles de circ.


• Odeum (Odeó).


• El Temple de Diana.


• L'estadi.


• Temple corinti.


• Pedreres de Prion.


• La biblioteca de Cels, un ciutadà romà que la va construir en memòria del seu pare.


• La caseta de Maria, on la llegenda diu que va viure i morir la Verge Maria (és del segle VII).


• L'església de Sant Joan, del segle VI, lloc on suposadament sant Joan va escriure el seu evangeli.

El culte d'Àrtemis

Plànol de l'antiga Efes.

Els jònics ja van trobar establert el culte a Àrtemis quan van arribar al país (o almenys a una deïtat amb molts pits a la qual van donar aquest nom). En temps de Cresos ja existia el temple. L'heraion era més gran que el de Samos, construït per Teodor i Rocos. L'arquitecte d'Efes és esmentat per Estrabó sota el nom de Kersifrò i després en fou ampliat per un altre. L'estàtua de la dea era d'or. A la rodalia del temple, hi havia el rierol anomenat Selinos. Xenofont era a Efes quan es va unir a Agesilau en la seva marxa d'Àsia a Beòcia i hi va fer ofrenes dels deu mil. El culte fou portat pels foceus a Massàlia i aquesta a les seves factories. El temple fou destruït (incendiat) per Herostrat, segon es diu, la nit en què va néixer Alexandre el Gran, amb l'únic propòsit de ser famós, però fou reconstruït per un arquitecte el nom probable del qual, difícil de llegir per Estrabó, seria Dinòcrates. Alexandre, quan va entrar a la ciutat, va oferir de pagar totes les despeses de reconstrucció, però la ciutat no ho va acceptar i es va limitar a posar el nom del conqueridor al temple. La reconstrucció va durar 220 anys, tot i que la gent d'Efes hi van col·laborar al màxim. Fou construït en un terreny pantanós per protegir-lo dels terratrèmols i va restar-hi fins a la incursió dels gots del 262.

Vegeu també

• Efèsia


• Temple d'Àrtemis

Referències

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)

Viccionari