Jean Cauvin
Joan Calví en una pintura de Ticià.
 Pintura anònima del s. XVI | |
| Nom original | (fr) Jean Calvin |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | Jean Cauvin Joannes Calvinus 10 de juliol de 1509 Noyon, Regne de França |
| Mort | 27 de maig de 1564(1564-05-27) (als 54 anys) Ginebra, Suïssa |
| Causa de mort | Sèpsia |
| Lloc d'enterrament | cementiri de Plainpalais (Ginebra) |
| Religió | Calvinisme |
| Educació | Collège de la Marche  University of Bourges Universitat d'Orleans Col·legi de Montaigu Antiga Universitat d'Orléans |
| Activitat | |
| Director de tesi | Melchior Volmar |
| Camp de treball | Teologia |
| Ocupació | Teòleg, ministre, escriptor, Protestant reformer i pastor |
| Professors | Melchior Volmar |
| reformador, Renovador de l'Església | |
| Celebració | Església Anglicana (com a reformador), luteranisme (renovador de l'Església) |
| Festivitat | 27 de maig (Església Luterana Evangèlica d'Amèrica, commemoració), 28 de maig (episcopalians), 26 de maig (anglicanisme) |
| Esdeveniment significatiu | Líder protestant, fundador del calvinisme |
| Obra | |
| Estudiant doctoral | François du Jon i Lambert Daneau |
| Família | |
| Cònjuge | Idelette Calvin |
| Pare | Gérard Cauvin |
Signatura  | |
 | |
Joan Calví (en francès, Jean Cauvin) (Noyon, 10 de juliol de 1509 - Ginebra, 27 de maig de 1564) fou un teòleg francès, impulsor de la Reforma Protestant que posteriorment va ser anomenada calvinisme.[1] Calví tenia 8 anys quan Martí Luter va fer públiques les seves 95 tesis.
Calví va estudiar humanitats i lleis a la Universitat de París. El 1532 va rebre el grau de Doctor de Lleis a Orleans. La seva primera publicació va ser una edició del filòsof romà Sèneca, De clementia, acompanyada d'un complet comentari. Després de la seva conversió a les idees protestants, influït principalment pel luteranisme, va decidir viatjar a Basilea, però es va establir a Ginebra. Va ser pastor d'una església a Estrasburg del 1538 al 1541. Es va casar el 1539 amb Idelette de Bure, que era anabaptista. Va retornar a Ginebra, on va morir el 1564.[2]
Calví és considerat un dels reformadors protestants més influents. El 1536, quan tenia 26 anys, va publicar, en llatí, Institutio Christianae Religionis, un dels escrits més importants de la teologia cristiana, que encara avui es llegeix, i el 1541 en va fer la versió en francès. També va publicar diversos volums de comentaris sobre la majoria dels llibres de la Bíblia, dels quals actualment es continuen fent impressions.[3]
Biografia
Joan Calví va néixer a Noyon (Picardia, a uns 100 km al nord de París) i era fill de Gérard Cauvin i Jeanne Lefranc.[4] Fou excel·lent en els estudis i profundament religiós des de jove el 1532.[5]
Els seus primers estudis estigueren destinats a la carrera eclesiàstica. La seva formació inicial la rebé al Col·legi de la Marche i al Col·legi de Montaigne, allà hi estudiaren també Erasme de Rotterdam i Ignasi de Loiola. El pare de Calví era advocat i el 1523 envià Joan, que aleshores tenia 14 anys, a la Universitat de París a estudiar humanitats i dret. A instàncies del seu pare, que pretenia que Joan seguís el camí de les lleis, es matriculà a les universitats d'Orléans i de Bourgues.[6] El 1532 es doctorà en dret a Orléans. Durant el seu pas pels claustres universitaris entrà en contacte amb les idees humanistes i reformades de la teologia de Martí Luter. L'abril de 1532, quan tenia 22 anys, publicà un comentari sobre el De Clementia de Sèneca, treball que posà en evidència els seus dons com pensador. No és del tot clar el moment en què Calví s'adherí al protestantisme, però probablement seria durant els anys de la universitat on el seu pensament hagués canviar, car ell era catòlic a Noyon, on el seu pare era secretari del bisbe.[7]
D'acord amb una biografia de Calví escrita el 1477 per Jerome Bolsec, contrari a les idees calvinistes sobre la predestinació, essent jove sacerdot, Calví hauria estat condemnat a Noyon pel delicte de sodomia, que es castigava amb la foguera. Tanmateix, la sentència li hauria estat commutada per la de ferro candent, per la qual cosa suposadament duia la marca d'una flor de llis a l'espatlla. D'acord amb Bolsec, anys després tindria Calví també a Ginebra el seu amant, qui l'hauria abandonat després de robar-lo. L'estigma de la presumpta homosexualitat de Calví persistí durant segles, essent freqüentment recordat pels opositors a la seva doctrina.[8]
Conversió
Joan Calví
No se sap del tot quan ni com fou la seva conversió, però sí que se sap que l'1 de novembre de 1533 ocorregué un accident que mostra que s'havia operat un canvi dràstic en les seves conviccions religioses. El rector de la Universitat de la Sorbona a París, Nicolas Cop, l'amic de Calví, pronuncià un discurs en ocasió de l'obertura de l'any acadèmic; però més que no pas un discurs, fou un sermó que mostrava una clara influència tant d'Erasme com de Martí Luter. En aquell sermó, Nicolas Cop defensà la doctrina de la justificació pels mèrits de Crist, alhora que protestà contra els atacs i les persecucions de què eren objecte els qui dissentien de l'Església de Roma: «Heretges, seductors, impostors maleïts, així tenen el costum el món i els malvats de dir a aquells que purament i simplement s'esforcen a insinuar l'evangeli a l'ànima dels fidels». I hi afegí també: «Tant de bo pugueu, en aquest període infeliç, portar la pau a l'Església més aviat amb la paraula que no pas amb l'espasa».[9]
El discurs caigué com una bomba a la universitat i a altres sectors, fins a tal punt que el Parlament inicià un procés contra ell. D'altra banda, començà a córrer el rumor que la mà de Calví estava rere la redacció d'aquell discurs.Si Calví no escrigué el discurs, almenys l'influencià en el to i en el contingut, que era profundament protestant. Una mica més tard, quan Nicolas Cop es dirigia al Parlament per respondre el sumari que li havien preparat en contra, un amic diputat li envià una nota advertint-lo que havia d'escapar si volia viure, car el Parlament estava pressionat per la corona perquè el condemnessin. És així com Calví i Nicolas Cop escaparen de París.
Amb poc més de 2' anys adoptà els punts de vista de Luter: negació de l'autoritat de l'Església de Roma per dret diví, negant la successió apostòlica des de Pere, i donant primordial importància a la Bíblia com única regla de fe i de conducta («Sola fides, sola Scriptura»), destacant la doctrina de la justificació de l'home mitjançant la gràcia.
De manera que al conversió de Joan Calví al protestantisme sorgí després del discurs de Nicolas Cop, quan fugiren de França per escriure sobre teologia, la qual cosa acabà per sistematitzar gran part de la teologia reformada que començà amb Martí Luter.
Referències
 | A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jean Cauvin |
↑ «Joan Calví». Enciclopèdia.cat. Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 3 gener 2014].
↑ «John Calvin». iep.utm. IEP. [Consulta: 3 gener 2014].
↑ «John Calvin». New Advent. New Advent. [Consulta: 3 gener 2014].
↑ Robert Dean Linder. The Reformation Era, (Greenwood Press, 2008), 139.
↑ Hans J. Hillerbrand, editor, The Reformation, A Narrative History Related by Contemporary Observers and Participants. Baker Book House, Ann Arbor, MI, 1985. pp. 174 (quoting Beza’s Life of Calvin), 169, 274, 203.
↑ Cottret 2000, pàg. 8-12; Parker 2006, pàg. 17-20
↑ Parker 1975, p. 15. D'acord a Cottret 2000, p. 20, potser hi hagué un conflicte familiar amb la clerecia a Noyon.
↑ Juan Calvino: su vida y obra a 500 años de su nacimiento. Editorial Clie, 2010.
↑ J. Calví, prefaci de Commentary on the Book of Psalms, traductor James Anderson, v. 1 (Grand Rapids: Eerdmans, 1948), p. xl–xli citat a Cottret 2000, p. 67. La traducció d'Anderson està disponible a "The Author's Preface", Commentary on Psalms, vol. 1 vegeu també Parker 2006, p. 200.
