Ngtjyty

Antonio Cánovas del Castillo

Biografia
Naixement	8 de febrer de 1828 Màlaga, (Espanya)
Mort	8 d'agost de 1897(1897-08-08) (als 69 anys) Mondragón (Espanya)
Causa de mort	Ferida d'arma de foc
Lloc d'enterrament	Panteó d'Homes Il·lustres de Madrid
President del Ministeri-Regència
31 de desembre de 1874 – 13 de febrer de 1875
← Práxedes Mateo Sagasta (President del Consell de Ministres) Antonio Cánovas del Castillo →
President del Consell de Ministres d'Espanya
9 de gener de 1875 – 12 de setembre de 1875
← Antonio Cánovas del Castillo Joaquín Jovellar Soler →
2 de desembre de 1875 – 7 de març de 1879
← Joaquín Jovellar Soler Arsenio Martínez-Campos →
9 de desembre de 1879 – 8 de febrer de 1881
← Arsenio Martínez-Campos Práxedes Mateo Sagasta →
18 de gener de 1884 – 27 de novembre de 1885
← José de Posada Herrera Práxedes Mateo Sagasta →
5 de juliol de 1890 – 11 de desembre de 1892
← Práxedes Mateo Sagasta Práxedes Mateo Sagasta →
23 de març de 1895 – 8 d'agost de 1897
← Práxedes Mateo Sagasta Marcelo Azcárraga Palmero →
Religió	Catòlic
Activitat
Ocupació	Historiador i diplomàtic
Partit polític	Unió Liberal Partit Liberal Conservador
Família
Cònjuge	Joaquina de Osma y Zavala
Germans	José Cánovas del Castillo i Máximo Cánovas del Castillo
Premis
(1918)  Gran Creu de l'orde d'Isabel la Catòlica (1875)  cavaller de l'orde del Toisó d'Or  cavaller de l'Orde de Sant Gregori el Gran
Signatura

Antonio Cánovas del Castillo (Màlaga, 8 de febrer de 1828 - Arrasate, Guipúscoa, 8 d'agost de 1897) fou un polític i historiador espanyol. Va ser President del Govern espanyol (1874-1875), (1875-1879), (1879-1881), (1884-1885), (1890-1892) i (1895-1897) i la seva actuació, sovint fonamentada sobre la repressió, va ser bastant polèmica.^[1]

Carrera política

Caricatura del "Monstre" a "la Campana de Gràcia" (1896) feta per M. Moliné

Va fer els seus primers passos en política de la mà de Leopoldo O'Donnell. Fou l'artífex de la Vicalvarada proclamada amb el Manifest de Manzanares, escrit pel mateix Cánovas.

Membre de la Unión Liberal, va ser ministre de Governació el 1864 i d'Ultramar el 1865 durant el regnat d'Isabel II, abans de proclamar-se la Primera República Espanyola.

Després de la Revolució Gloriosa i la fi de la monarquia borbònica, s'encarregà de preparar la tornada del que seria Alfons XII, fill d'Isabel II. El 1874, després del pronunciament a Sagunt del general Martínez Campos i la proclamació d'Alfons XII com a rei, hagué cura d'idear el sistema de la Restauració. Aquest es basava en els fraus electorals periòdics, recolzats en el caciquisme, que feien possible l'alternança en el poder, com a mitjà per a dissipar tensions. Així va accedir diverses vegades al càrrec de primer president del consell de ministres d'Alfons XII.

És autor de la Constitució de 1876 i va assumir funcions de cap de l'Estat durant la regència de Maria Cristina d'Habsburg-Lorena.

A Catalunya no era un personatge gaire apreciat - se l'anomenava popularment «El Monstruo» - ja que la seva política es caracteritzà per una repressió molt dura contra els anarcosindicalistes. El periodista Cels Gomis el descrigué com a "lo més acérrim enemich que Catalunya ha tingut en lo sigle actual".

El seu govern va desenvolupar una política colonial basada en la repressió dels partidaris d'una Cuba lliure. Aquesta política va fomentar i estimular el nacionalisme cubà, que acabaria duent a Espanya a perdre la guerra contra els Estats Units. Igualment, va exercir una forta repressió contra la dissidència política a l'interior d'Espanya.

Carrera literària

Al mateix temps que exercia la seva activitat política, Cánovas demostrà que era una persona lletraferida. Les seves obres sobre la història espanyola li feren guanyar una fama considerable, sobretot la seva Història de la Decadència d'Espanya (Historia de la decadencia de España) que consta de 18 volums. Aquesta producció contribuí al seu ingrés quan només tenia 32 anys a la Real Academia de la Historia el 1860. Després també fou membre de diverses entitats literàries, com ara la Real Academia Española el 1867, la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques el 1871 i finalment la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando el 1887. També va ocupar la direcció de l'Ateneu de Madrid (entre 1870 i 1874, 1882 i 18884 i entre 1888 i 1889).

Mort i herència

Mausoleu de Cánovas a Madrid (esculpit per A. Querol, el 1906).

Posteriorment Cánovas va pagar molt car la seva política repressiva. El 1897, fou tirotejat i mort per l'anarquista italià Michele Angiolillo, al balneari de Santa Àgueda, a Arrasate (Guipúscoa) com a revenja pels afusellaments d'alguns dels condemnats al consell de guerra del procés de Montjuïc per l'Atemptat del carrer dels Canvis Nous.^[2] Així doncs no visqué prou temps per a presenciar la pèrdua de les darreres colònies d'Espanya després de la Guerra hispano-estatunidenca. El seu mausoleu és al Panteó d'Homes Il·lustres de Madrid i fou esculpit per l'escultor català Agustí Querol.

La política de repressió i de manipulació policial que Cánovas havia establert com a columna vertebral del seu govern va ajudar en gran part a fomentar els moviments nacionalistes alhora a Catalunya i al País Basc i preparà el terreny per als aldarulls laborals durant les dues primeres dècades del segle XX. El desastre de la política colonial a més de comportar la pèrdua de les darreres colònies d'Espanya al Pacífic i al Carib, va afeblir considerablement el govern espanyol. Generà així un cop d'estat que va fallar de Camilo García de Polavieja i portà a un llarg període d'inestabilitat política que va acabar finalment amb la caiguda de la monarquia i la dissolució de la constitució feta pel mateix Cánovas.

Canovisme

El canovisme és un nom aplicat per a designar el sistema polític de la Restauració, inspirat per Antonio Cánovas del Castillo, caracteritzat pel falsejament dels processos democràtics i l'exclusió de la vida política d'àmplies majories socials. Entre altres aspectes, el canovisme es caracteritzà per:

• garantir l'estabilitat política dins el sistema a través d'una trama jurídica restrictiva, que es basà en la permanència de la Constitució de 1876 (fins a 1931, però suspesa en el temps da la Dictadura de Primo de Rivera), que establia la sobirania compartida entre les Corts i el Rei^[3] i no assegurava el sufragi universal sinó que feia possible el sufragi censatari (reservat als més rics).


• el sistema d'alternança entre el Partit Liberal Conservador de Cánovas i el Partit Liberal Fusionista de Sagasta (partits dinàstics).


• la defensa d'una monarquia unitària i centralitzada que negava qualsevol autonomia o capacitat de decisió als diversos països i regions.


• el caciquisme en la vida política local.


• les pràctiques del cunerisme, que desvinculaven electors i representants electes.


• la manipulació de les eleccions mitjançant diversos tipus de frau, dirigits des dels governs civils..


• el predomini dels civils en l'exercici del poder polític, davant el predomini dels militars en el període anterior (fins i tot el general Martínez Campos, que amb la seva sublevació de 1874 havia estat el que permeté el retorn d'Alfons XII, va ser relegat), restant la figura del rei com equilibrador entre el poder civil i el militar (que conservà un gran àmbit autònom d'actuació).^[4]
  


• el domini absolut de les oligarquies econòmiques (grans propietaris agraris, financers, industrials i grans comerciants), amb el suport de l'església i l'exèrcit.

Obres

• 
  La campana de Huesca 1852


• 
  Historia de la decadencia de España, Biblioteca Universal, 1854


• 
  Bosquejo histórico de la casa de Austria en España, 1869


• 
  El "solitario" y su tiempo, 1883


• 
  Artes y letras, 1887


• 
  Obras poéticas, 1887


• 
  Estudios del reinado de Felipe IV, 1888-89


• VVAA, La oposicion liberal-conservadora en las Cortes constituyentes de 1869 a 1871, 1871


• 
  Apuntes para la Historia de Marruecos (1860)

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antonio Cánovas del Castillo

Càrrecs polítics

Premis i fites
Precedit per: Ángel de Saavedra	Acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola Cadira c 1867-1897	Succeït per: Daniel de Cortázar Larrubia
Precedit per: Marcial Antonio López Quílez	Reial Acadèmia de la Història Medalla 36 1859 - 1897	Succeït per: Vicente Vignau Ballester
Precedit per: Lorenzo Arrazola García	Acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques Medalla 2 1873-1897	Succeït per: Juan Valera y Alcalá Galiano
Precedit per: Joaquín López Puigcerver	President de la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació 1892	Succeït per: José Canalejas y Méndez