Gàrgola






Gárgola (del Dictionnaire raisonné de l'architecture française, 1854-1868)




Gàrgola de la catedral de Barcelona


Una gàrgola (del francès gargouille > gargouiller o occità gorgolh/gargolh/borbolh o gargolha, gargalh - baix llatí gargaillus[1]-, 'produir un soroll similar al d'un líquid dins d'un tub', llatí: gurgŭlio[1] raig o broll d'aigua, d'una font, etc, o gargărīzo i grec: γαργαρίζω, 'fer gàrgares' o γαργαρeωv 'gorja', γαργbρa, conducte[1]) o carassa és una part que sobresurt d'una canonada, que serveix per a evacuar l'aigua de les teulades. En l'arquitectura medieval, especialment en la gòtica, són molt usades en esglésies i catedrals. Acostumen a estar adornades amb figures intencionadament grotesques que representen humans, animals, monstres o dimonis. Segons algunes tradicions, tenien la funció simbòlica de protegir el temple i el poder d'espantar els mals esperits i els pecadors, però la seva veritable interpretació encara presenta moltes llacunes. La representació d'animals fantàstics oferia llibertat a l'artista enfront de la censura eclesiàstica; era la manera mitjançant la qual els escultors podien donar forma a la seva fantasia i expressar el que volien amb una gran varietat de formes extravagants, d'un gran efecte plàstic.[2]


Es varen mantenir, en menor quantitat, en l'arquitectura renaixentista i, fins i tot, en algunes esglésies barroques.


Més recentment, l'arquitecte francosuís Le Corbusier ha fet servir també gàrgoles a la capella de Notre-Dame du Haut, a Ronchamp (França).


És un error estès d'anomenar 'gàrgola' qualsevol figura grotesca o monstruosa de les esglésies medievals; només es poden qualificar de tals aquelles que s'ajustin a la funció específica de conducció hidràulica. Així, per exemple, les famoses figures monstruoses de funció purament decorativa instal·lades per Viollet-le-Duc a la catedral de Notre Dame de París han de ser anomenades quimeres, i no pas gàrgoles. Les gàrgoles apareixen com a criatures vivents, sovint amb urpes i grans ales, en moltes obres de ficció modernes.



Referències




  1. ↑ 1,01,11,2 Tresòr dau Felibritge, Frederic Mistral


  2. ↑ Diccionario de Arte I (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.251. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 30 novembre 2014]. 



Bibliografia





A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gàrgola Modifica l'enllaç a Wikidata


  • CALLE CALLE, Francisco Vicente, Gárgolas de la provincia de Cáceres, Cáceres, 2003, IC El Brocense.

  • CALLE CALLE, Francisco Vicente, Plasencia: "Misterios" en las Catedrales, www.bubok.com, 2008.

  • CALLE CALLE, Francisco Vicente, Las gárgolas de la Catedral de San Antolín de Palencia, www.bubok.com, 2008.

  • CIPA, Shawn, Carving Gargoyles, Grotesques, and Other Creatures of Myth: History, Lore, and 12 Artistic Patterns, Fox Chapel Publishing, 2009.


  • DURAN, A, Barcelona i la seva història, Vol III, pàg. 305-309 Les gàrgoles, Barcelona, 1975. Ed. Curial. ISBN 84-7256-072-4.

  • REBOLD BENTON,Janetta, Saintes terreurs. Les gargouilles dans l'architecture médiévale, Paris, 1997, Éditions Abbeville.










-

Popular posts from this blog

Fluorita

Image
Fluorita Fluorita (blau) amb pirita (daurat). Fórmula química CaF 2 Epònim fluor Localitat tipus Jáchymov Classificació Categoria Halurs Nickel-Strunz 10a ed. 3.AB.25 Nickel-Strunz 9a ed. 3.AB.25 Nickel-Strunz 8a ed. III/A.08 Dana 9.2.1.1 Heys 8.4.7 Propietats Sistema cristal·lí Cúbic Hàbit cristal·lí Sol presentar cubs; menys freqüentment dodecaedres. De vegades hexaoctaedres i tetrahexaedres. Per la combinació d'aquestes formes, les arestes dels cubs són sovint modificades. De vegades els cristalls poden presentar diferències de creixement entre les cares. Sovint s'observen cristalls compostos per sobrecreixement. Pot ser massiva, compacta, terrosa, columnar (poc freqüent), globular en agregats o botroïdal. Estructura cristal·lina a = 5.4626Å Simetria Classe (H-M): m 3 m (4/ m 3 2/ m ) - Hexoctaèdric; Grup espacial: Fm 3 m Color Blanc, groc, verd, violeta, vermell, rosa, blau o negre Mac...
Read more

Hulsita

Image
Hulsita Hulsita de la localitat tipus Fórmula química Fe 2+ 2 Fe 3+ O 2 BO 3 Epònim Alfred Hulse Brooks Localitat tipus mont Brooks, península de Seward, Nome Borough, Alaska, Estats Units Classificació Categoria borats Nickel-Strunz 10a ed. 6.AB.45 Nickel-Strunz 9a ed. 6.AB.45 Nickel-Strunz 8a ed. V/G.03 Dana 24.2.3.1 Heys 9.6.4 Propietats Sistema cristal·lí monoclínic Estructura cristal·lina a = 10,68Å; b = 3,09Å; c = 5,43Å; β = 94,15° Color negre Macles en [001]; un membre de la macla es troba girat 120° en relació a l'altre Exfoliació bona en {110} Duresa 3 Lluïssor vítria, submetàl·lica Densitat 4,28 g/cm 3 (mesurada); Més informació Estatus IMA mineral heretat (G) i mineral heretat (G) Any d'aprovació 1908 Referències [1] La hulsita és un mineral de la classe dels borats, que pertany al grup de la pinakiolita. Rep el seu nom en honor del nord-americà ...
Read more

Península de Txukotka

Image
Península de Txukotka Tipus Península Ubicació 66° N, 172° O  /  66°N , 172°O  / 66; -172 Mar mar dels Txuktxis La península de Txukotka a l'extrem oriental de Sibèria La península de Txukotka o península dels Txuktxis (en rus Чуко́тский полуо́стров , Txukotski poluóstrov ) és una península que es troba a l'extrem oriental d'Euràsia. Contingut 1 Descripció 2 Població 3 Vegeu també 4 Bibliografia Descripció L'estret de Bering, entre la península de Txukotka i la península de Seward a Alaska Foto de satèl·lit de la zona amb la península de Txukotka a l'esquerra El seu punt més extrem és el cap Dezhnev a la vora del nucli d'Uelen, un dels poquíssims llocs habitats de la zona. Al nord limita amb el mar dels Txuktxis i amb el mar de Bering al sud i amb l'estret de Bering a l'est. A la costa sud es troben la badia de Sant Lawrence i la badia de Kresta. La penínsu...
Read more