Ngtjyty

Sex Pistols

El grup a Stockwell (Londres) el 2007  (6 gener 1977)
Dades bàsiques
Tipus entitat	grup de rock
Gènere artístic	Punk rock
Història
Fundació	1975 a Londres
Activitat
Període actiu	1975–1978 1996 2002–2003 2007
Membres	Johnny Rotten Steve Jones Paul Cook Glen Matlock
Membres anteriors	Sid Vicious
Origen	Londres (Anglaterra)
Discogràfica	EMI, A&M, Virgin, Warner Bros.
Artistes relacionats	Public Image Ltd. The Professionals Malcolm McLaren The Rich Kids Neurotic Outsiders Vicious White Kids The Ex Pistols
Format per	John Joseph Lydon Glen Matlock Steve Jones Paul Cook Sid Vicious
Web	Lloc web oficial

Els Sex Pistols van ésser una banda anglesa de punk rock formada el 1975 a Londres. Tot i la seva curta durada com a grup, de tan sols dos anys i mig, i només publicar un únic àlbum d'estudi, Never Mind the Bollocks, Here's the Sex Pistols, conformaren un dels conjunts més influents de la història de la música popular;^[1][2] són els responsables d'iniciar un moviment punk al Regne Unit i d'inspirar molts músics de punk rock i rock alternatiu posteriors. La banda estava formada originalment pel cantant Johnny Rotten, el guitarrista Steve Jones, el bateria Paul Cook i el baixista Glen Matlock; a principis del 1977, Matlock fou substituït per Sid Vicious en les tasques de baixista.

El guitarrista Steve Jones i el bateria Paul Cook eren habituals d'una tenda regentada pel seu mànager, Malcolm McLaren; i el baixista Glen Matlock hi treballava. El vocalista John Lydon, que més tard actuaria sota el nom de Johnny Rotten, va conèixer la resta del grup a la tenda i aquests li van demanar que s'unís a la banda. Mentre el grup tocava rock and roll senzill de manera salvatge i a un volum molt alt, Rotten cantava amb arrogància sobre l'anarquia, l'avortament, violència, feixisme, i apatia; sense Rotten, el grup no s'hagués enfrontat al govern anglès, ja que ell es va ocupar de definir la direcció conceptual del grup, calculada per a ser el més confrontacional i amenaçadora possible. La publicitat causada per al seu primer single, "Anarchy in the U.K.", va fer que la seva discogràfica de llavors, EMI, els acomiadés. Van acomiadar a Matlock abans de treure el següent single, "God Save the Queen", que va ser publicat per Virgin; va ser censurat a la BBC. Matlock va ser reemplaçat per Sid Vicious, un problemàtic noi de carrer qui, a diferència dels altres membres del grup, no sabia tocar el seu instrument.

En 1976 Sex Pistols signa contracte amb EMI. Una veritable paradoxa, una important discogràfica, digne exemple de l'establishment, fa negocis amb el grup, fins aleshores, més virulent de l'escena punk. La companyia va dir: «Sex Pistols és un grup pop, de la tendència musical coneguda com a punk rock. Els Sex Pistols foren prohibits en gairebé tots els llocs de la gira que havien preparat, de 23 llocs solament van poder realitzar el seu concert en tres. El punk seguí creixent sortejant tota mena de control. Creua Nova York i d'allí s'estengué a resta Amèrica del Nord, amb exponents com els Ramones, The Stooges.
Els Pistols foren prohibits en ràdio i televisió, els seus recitals solament s'informaven de boca a orella i tocaven en llocs com el cinema de Londres o en la discoteca Lafayette sota el pseudònim de SPOTS (Sex Pistols on Tour Secretely).

Història

Orígens i dies primerencs

Els Sex Pistols evolucionaren a partir de la banda londinenca The Strand, formada el 1972 amb un seguit d'adolescents de classe mitjana com a membres: Steve Jones a la veu, Paul Cook a la bateria i Wally Nightingale a la guitarra. Segons confessà Jones més endavant, tant ell com Cook tocaven amb instruments que ells mateixos havien robat. Els nois assistien a concerts i, en acabar-se, pujaven a l'escenari i s'emportaven tot l'equipament musical que podien.^[3]

Inicialment, entre els membres de The Strand –altrament conegut com The Swankers durant certs períodes– també s'hi incloïen Jim Mackin a l'orgue i Stephen Hayes (i després Del Noones, breument) al baix.^[4] Els integrants del grup freqüentaven dues botigues de roba de Kings Road, al districte de Chelsea: Acme Attractions, propietat de John Krivine i Steph Raynor i on Don Letts treballava com a gerent;^[5] i Too Fast to Live, Too Young to Die, propietat de Malcolm McLaren i Vivienne Westwood.

La botiga de McLaren i Westwood obrí el 1971 com a Let It Rock, amb un revival de l'estil britànic14 Teddy Boy com a temàtica. El 1972 se'n canvià el nom amb la pretensió d'un altre revival: l'estil rocker associat a Marlon Brando.^[6] Com observà John Lydon més endavant, «Malcolm i Vivienne eren vertaderament una parella de farsants: venien qualsevol cosa de qualsevol moda a la què es poguessin aferrar.»^[7] La botiga esdevindria un punt focal del panorama punk rock, reunint artistes en potència com Sid Vicious, Marco Pirroni (posterior guitarrista, compositor i productor), Gene October (que seria el cantant del conjunt de punk Chelsea) i Mark Stewart, entre d'altres.^[8] La model i actriu anglesa Pamela Rooke (també coneguda com a Jordan), de la qual en destaca la seva feina amb Vivienne Westwood i la boutique SEX, era una assistenta d'estil salvatge a qui s'acredita de «pavimentar la imatge punk pràcticament pel seu compte».^[9]

A principis del 1974, Jones va convèncer McLaren perquè donàs un cop de mà a The Strand. Es va convertir en el mànager del grup, per al qual llogà el seu primer lloc d'assaig formal. Glen Matlock, un estudiant d'art que ocasionalment treballava a la botiga fou reclutat com a baixista regular del conjunt.^[10] El novembre d'aquell any, McLaren partí temporalment cap a Nova York. Abans d'anar-se'n, McLaren i Westwood havien encunyat una nova identitat per a la botiga, ara anomenada SEX: l'«antimoda» inspirada en el sadomasoquisme, publicitant-se com a «Especialistes en roba de plàstic, roba glamurosa i roba d'escenari».^[11]

Després d'uns mesos com a mànager i promotor informal dels New York Dolls, McLaren va tornar a Londres, el maig del 1975.^[12] Inspirat pel moviment punk emergent a Lower Manhattan –especialment es veié inspirat per l'estil i actitud radicals de Richard Hell, llavors membre de la banda Television– McLaren despertà un major interès per The Strand.^[13]

El grup havia anat assajant amb regularitat, guiat per l'amic de McLaren Bernard Rhodes, i ja havia actuat públicament per primer cop. Poc després del retorn de McLaren, s'expulsà Nightingale de la banda i Jones, incòmode com a líder, es centrà exclusivament en la guitarra.^[14] En conseqüència, McLaren va estar parlant amb Sylvain Sylvain dels New York Dolls per veure si volia liderar la banda. Segons el periodista i exempleat de McLaren Phil Strongman, el conjunt havia adoptat el nom de QT Jones and the Sex Pistols (o QT Jones & His Sex Pistols, tal com s'indicava a una samarreta que Rhodes havia dissenyat).^[15]

Quan Sylvain s'hi negà, McLaren, Rhodes i la banda començaren a cercar un vocalista local.^[16] Segons explicà Matlock: «Tothom duia els cabells llargs en aquell moment, fins i tot el lleter, així que el que fèiem si algú duia els cabells curts era aturar-lo pel carrer i demanar-li si s'imaginava a si mateix com a cantant.»^[17] D'aquesta manera toparen amb Midge Ure, que estava involucrat amb la seva pròpia banda Slik. També van trobar Kevin Rowland (qui tres anys més tard cofundaria Dexys Midnight Runners), a qui sotmeteren a audició, però no impressionà a ningú excepte Matlock. En vista d'una recerca totalment infructuosa, McLaren va proposar-li a Richard Hell múltiples vegades, però ell rebutjà la invitació.^[18]

Incorporació de John Lydon

L'agost de 1975, Rhodes va fixar-se en John Lydon, un noi de dinou anys que habituava Kings Road, vestint una samarreta de Pink Floyd amb «I Hate» («jo odio») escrit a mà a sobre del nom del grup i perforada als ulls dels membres del grup.^[19][20][21] En aquest punt de la història, els reports divergeixen: el mateix dia, o al cap de pocs, o bé Rhodes o bé McLaren convidaren Lydon a assistir a un pub proper perquè conegués Jones i Cook.^[19][22] Segons Jones: «Va entrar amb el pèl verd. Vaig pensar que tenia una cara realment interessant. M'agradà la seva imatge. Duia la seva samarreta de 'I Hate Pink Floyd' posada i la mantenia unida amb imperdibles. John tenia alguna cosa especial, tot i que quan començà a parlar vaig adonar-me que era un autèntic cabró –però astut.»^[19] Quan el pub tancà el grup anà a SEX, on insistiren a Lydon, que encara no havia pensat gaire en el fet de ser cantant, perquè improvisàs la peça «I'm Eighteen» d'Alice Cooper a la gramola. Encara que l'actuació va fer riure als membres de la banda, McLaren els va convèncer perquè comencessin a assajar amb ell.^[19][23]

Més tard, Lydon va descriure el context social en el qual es formà la banda:

La Bretanya de principis dels setanta era un lloc molt depriment. Estava completament deteriorat per escombraries als carrers i desocupació total –pràcticament tothom estava en vaga. Tothom estava criat en un sistema educatiu que t'ensenyava sense embuts que si venies del lloc equivocat...no tenies ni la més punyetera esperança ni cap futur laboral. De tot això en sorgiren el pretensiós moi i els Sex Pistols, i llavors un gran munt de plagiaris masturbadors darrere nosaltres.^[24]

El periodista de New Musical Express Nick Kent tocava amb la banda ocasionalment, però va abandonar-la quan Lydon s'hi incorporà. «Quan vaig arribar, vaig fer-li una ullada i vaig dir: 'No. Això se n'ha d'anar'», explicava Lydon més endavant. «Mai no ha escrit res bo de mi des de llavors.»^[25] El mes de setembre, McLaren va tornar a llogar un lloc d'assaig privat pel grup, que fins aquell moment havia estat practicant en pubs. Mentrestant Cook, que tenia un treball a temps complet, es plantejava deixar-ho. Segons explicà Matlock posteriorment, Cook «creà una cortina de fum» excusant que Jones no era prou bo per ser l'únic guitarrista del grup. En conseqüència, posaren un anunci a la revista Melody Maker, cercant un «Noi talentós com a guitarrista. No més de 20 anys. Sense pitjor aspecte que Johnny Thunders» (referint-se a un dels representants del punk novaiorquès més importants del moment).^[26] La majoria de guitarristes que hi acudiren resultaren incompetents, però segons McLaren, gràcies al procés es generà un nou sentiment de companyonia entre els quatre membres del conjunt.^[27]Steve New fou l'únic guitarrista que consideraren prou virtuós de tots els que ho provaren; la banda el convidà a incorporar-se. Tanmateix, Jones millorà ràpidament i el so cap al qual la banda es projectava era incompatible amb l'estil tècnic de New. Aquest abandonà la banda un mes després.^[28]

Lydon va rebre el sobrenom de «Johnny Rotten» («Johnny Podrit»), ideat per Jones en referència a la seva mala higiene dental.^[21][29] El grup també cercava un nom adequat. Després de considerar noms com Le Bomb, Subterraneans, The Damned, Beyond, Teenage Novel, Kid Gladlove i Crème de la Crème, es decantaren per Sex Pistols –una forma abreujada del nom que aparentment havien adoptat informalment des de feia temps.^[30]

McLaren explicà que el nom provingué «de la idea d'una pistola, una noia de calendari, una cosa jove, un assassí més atractiu». Poc modestament, sigui fals o no, el mànager afegí: «[Jo] vaig tenir la idea ... d'una banda de nois que podien percebre's com a dolents.»^[31] El grup començà a escriure material original: Rotten n'era el lletrista i Matlock el principal compositor (encara que el seu primer treball, «Pretty Vacant», estava completament lletrat per Matlock i lleugerament modificat per Rotten); tot i així, les cançons s'acreditaven a tots quatre membres per igual.^[32][33]

Matlock arranjà la primera actuació del grup a la universitat Central Saint Martins, d'on n'era estudiant. El 6 de novembre de 1975 els Sex Pistols debutaren a l'acadèmia en qüestió,^[34] com a teloners del grup de pub rock Bazooka Joe i fent ús de la seva bateria i amplificadors. El seu repertori incloïa un seguit de versions, entre elles «Substitute» de The Who, «Whatcha Gonna Do About It» dels Small Faces, «(Don't you Give Me) No Lip» de Dave Berry i «(I'm Not Your) Steppin' Stone» de Tommy Boyce i Bobby Hart (popularitzada per The Monkees). Segons els assistents, musicalment el concert no fou res excepcional, encara que tocaren molt fort. Abans que els Pistols poguessin interpretar els temes propis que havien preparat, els Bazooka Joe desendollaren els amplificadors en vista del mal ús que se'n feia. Això va desencadenar una breu brega damunt l'escenari entre els membres de les dues bandes.^[35]

Fent-se un públic

L'actuació a Saint Martins fou succeïda per altres concerts a universitats i escoles d'art londinenques. A la universitat de Ravensbourne (Chislehurst), el 9 de desembre, foren els teloners d'una banda de Newcastle, Fogg. El conjunt tocava de franc ja que segons McLaren preveien «tornar-se professionals» l'any següent, encara que la carta de confirmació que enviava McLaren indicava que «s'apreciaria cervesa gratuïta per la banda». Malgrat la seva manca de professionalitat, l'equip de so dels Pistols era molt millor que el de la banda Fogg, més prolífica; per tant, ambdós conjunts l'empraren pel concert. Com a agraïment, els convidaren a beure per valor de més de 50£. Simon Barker, un amic de Steven Severin que els havia vist actuar, se'n mostrà entusiasmat;^[36] per això els anaren a veure al club Marquee el 12 de febrer de 1976. Els seguidors fidels dels Sex Pistols, entre els quals hi havia Siouxsie Sioux, Steven Severin, Soo Catwoman i Billy Idol, rebien el nom de «Bromley Contingent» («el Contingent de Bromley»), ja que la majoria d'aquests pertanyien al barri londinenc de Bromley.^[37] La seva vestimenta avantguardista, proporcionada sobretot per SEX, va inspirar una nova moda que anaren adoptant els nous fans de la banda.^[38]

Per McLaren i Westwood, el moviment punk incipient a Londres era molt més que un simple vehicle per vendre roba. Es van veure captivats per l'aixecament radical a París de 1968, en especial per la ideologia i postures dels situacionistes, i per l'anarquisme de Buenaventura Durruti, entre d'altres.^[39] Compartien aquests interessos amb Jamie Raid, un vell amic de McLaren que va començar a produir material publicitari pels Sex Pistols la primavera del 1976.^[40] (La font amb què es va fer el logotip dels Sex Pistols i d'altres dissenys posteriors, emperò, la va encunyar una amiga de McLaren, Helen Wellington-Lloyd.)^[41] «Acostumàvem a parlar molt amb John [Lydon] sobre els situacionistes», digué Reid posteriorment. «Els Sex Pistols semblaven el vehicle perfecte per comunicar idees directament a la gent que no captava el missatge de la política d'esquerres.»^[42] McLaren també arranjà les primeres sessions de fotografia de la banda.^[43] Descrit per l'historiador musical Jon Savage: «Amb el seu pèl verd, postura encorbada i aspecte esparracat, [Lydon] semblava un encreuament entre Uriah Heep i Richard Hell.»^[44]

La primera actuació dels Sex Pistols vertaderament concorreguda va ser la del 12 de febrer de 1976 al club Marquee, com a teloners d'Eddie and the Hot Rods, un dels grups de pub rock més destacats. Rotten «sobrepassava els límits de la performance, baixant de l'escenari, asseient-se amb el públic, llençant Jordan per la pista de ball i giravoltant cadires, abans d'aixafar part de l'equipament d'Eddie and the Hot Rods.»^[45] La primera crítica del grup aparegué al NME, acompanyada per una breu entrevista en què el guitarrista Steve Jones declarà: «Realment no estem en la música. Estem en el caos.»^[46] Entre els que llegiren l'article, dos estudiants de la Universitat de Bolton, Howard Devoto i Pete Shelley, es dirigiren a Londres en cerca dels Pistols. Després de conversar amb McLaren a SEX, van assistir a dues actuacions de la banda a finals de febrer.^[47] Els dos amics aviat començaren a preparar el seu propi grup de l'estil dels Pistols, els Buzzcocks. Tal com Devoto explicaria més endavant: «La meva vida va canviar en el moment en què vaig veure els Sex Pistols.»^[48]

Els Pistols aviat tocaren a altres establiments importants, debutant al 100 Club d'Oxford Street el 30 de març.^[49] El 3 d'abril van actuar a la sala Nashville per primer cop, on foren teloners de The 101ers. El líder i vocalista del grup, Joe Strummer, els va veure per primera vegada aquella nit i va identificar el punk rock com el futur.^[50] Com a prova de la seva creixent popularitat, retornaren a Nashville el 23 d'abril, però segons els testimonis l'actuació mancava d'espurna. Per fer-la més interessant, Westwood va instigar una brega amb un membre del públic; McLaren i Rotten aviat s'hi barallaren.^[51] Cook assenyalà més tard: «Aquella brega a Nashville: allà va ser quan tota la publicitat se n'apoderà i la violència començà a fluir... Crec que tothom hi estava disposat i nosaltres érem el catalitzador.»^[52] Als Pistols prest se'ls prohibí l'entrada a Nashville i al Marquee.^[53]

El 23 d'abril també va veure la llum el disc The Ramones del grup homònim, que era l'àlbum debut del grup que dominava el punk a Nova York. Encara que es considera un àlbum cabdal pel creixement del punk rock a Anglaterra i arreu del món, Lydon ha refusat repetides vegades la seva influència sobre els Sex Pistols: «[The Ramones] eren tots pèl-llargs i de cap interès per a mi. No m'agradaren la seva imatge, les seves posicions, ni res sobre ells»;^[54] «Eren graciosos però només pots arribar així de lluny fent 'duh-dur-dur-duh'. Ho he sentit. Següent. A una altra cosa.»^[55] L'11 de maig els Pistols començaren a actuar rutinàriament al 100 Club, cada dimarts a la nit durant quatre setmanes.^[56] La resta del mes l'invertiren recorrent petits pobles i ciutats del nord d'Anglaterra i enregistrant demos a Londres amb el productor i artista Chris Spedding.^[56][57] El mes següent s'estrenaren a Manchester, en una actuació arranjada per Devoto i Shelley. El concert del 4 de juny al Lesser Free Trade Hall va significar una explosió de punk rock a la ciutat.^[58][59] El 4 i el 6 de juliol, respectivament, debutaren dos conjunts de punk rock londinencs, The Clash (amb Strummer com a vocalista) i The Damned, com a teloners dels Sex Pistols. A la nit d'entremig els Pistols (tot i el desdeny que confessaria Lydon més endavant) assistiren a una actuació dels Ramones a Dingwalls, com feren bàsicament tots els altres músics punk coetanis.^[60]

En un retorn a Manchester el 20 de juliol, els Sex Pistols presentaren una nova cançó, «Anarchy in the U.K.», que reflectia elements de les ideologies radicals a les que Rotten estava exposat. Segons Jon Savage, «no hi ha dubte que a Lydon li proporcionaven material Vivienne Westwood i Jamie Reid, que després ell convertia en la seva pròpia lletra.»^[61] «Anarchy in the U.K.» era un dels set temes originals enregistrats durant el mes de juliol, aquest en concret amb el suport del tècnic de so del grup Dave Goodman.^[62] El 29 d'agost McLaren organitzà un gran concert al cinema The Screen on the Green, al districte londinenc d'Islington; els Buzzcocks i The Clash introduïren els Pistols en «el primer test de força metropolità» del punk.^[63] Tres dies després, la banda anà a Manchester a enregistrar la que seria la seva primera aparició televisiva, per la sèrie So It Goes de Tony Wilson. Només estava previst que toquessin una cançó, «Anarchy in the U.K.», però la banda va decidir tocar dues peces més de forma unilateral i aixecà un pandemònium a la sala de control.^[64]

Els Sex Pistols tocaren el seu primer concert a l'estranger el 3 de setembre, a l'obertura de la discoteca Chalet du Lac de París. Els seus seguidors fidels els escortaren fins a la capital francesa, on el braçalet d'esvàstica de Siouxsie Sioux causà agitació.^[65] L'endemà es va emetre el programa de So It Goes, en què un crit de «Aixeca el teu cul!» introduïa la cançó «Anarchy in the U.K.»^[65][66] El 13 de setembre els Pistols començaren una gira pel Regne Unit.^[67] Una setmana més tard, en un retorn a Londres, encapçalaren la nit especial de punk del 100 Club. Aquell concert, organitzat per McLaren (per a qui la paraula «festival» tenia una connotació massa hippie), està considerat «com el moment que seria el catalitzador dels anys per venir».^[68] Desmentint la creença popular que les bandes de punk no sabien tocar, les ressenyes de la premsa musical coetània, les crítiques posteriors dels enregistraments del concert i els testimonis entesos de l'actuació indicaren que els Pistols havien evolucionat cap a una banda sòlida i ferotge en directe.^[69] Mentre Rotten provà estils de vocalització salvatges, els instrumentistes experimentaren «amb sobrecàrrega, feedback i distorsió...portant el seu equip al límit».^[70]

EMI i l'incident Grundy

El 8 d'octubre de 1976, els Sex Pistols signaren un contracte per dos anys amb el destacat segell discogràfic EMI.^[71] Al cap de poc la banda ja era a l'estudi enregistrant una sessió completa amb Dave Goodman. Segons descrigué Matlock més tard: «La idea era aconseguir l'esperit de l'actuació en viu. Estàvem pressionats per fer-ho més i més ràpid.»^[72] EMI en rebutjà el resultat, caòtic. En el lloc de Goodman es fitxà Chris Thomas com a productor, que havia produït Roxy Music i mesclat The Dark Side of the Moon de Pink Floyd.^[73] El primer senzill de la banda, «Anarchy in the U.K.», va ser publicat el 26 de novembre de 1976.^[72] El periodista musical John Robb apuntà l'impacte del senzill: «Des de la descàrrega d'acords descendents d'obertura de Steve Jones, fins a la veu fantàstica i menyspreadora de Johnny Rotten, aquesta cançó és una sentència perfecta...una peça estupendament potent de la política punk...una decisió d'estil de vida, un manifest que encapçala una nova era».^[74] Per Colin Newman, que acabava de cofundar la banda Wire, la cançó era «la trompetada d'una generació.»^[75]

«Anarchy in the U.K.» no era, tanmateix, el primer senzill de punk britànic. Aquest honor se l'endugué «New Rose» de The Damned. «We Vibrate» de The Vibrators (un grup de pub rock format a principis del 1976 i que s'associava amb el punk) també se'ls avançà, encara que segons Jon Savage «amb els seus cabells llargs i el seu nom lleugerament pujat de to, els Vibrators eren transeünts pel que fa als gustos del punk.»^[76] A diferència d'aquestes cançons, que tenien una lletra confortablement dins les tradicions del rock'n'roll, «Anarchy in the U.K.» enllaçava el punk a una nova visió polititzada; la postura dels Pistols era agreujant, eufòrica i nihilista simultàniament. Els aücs de Rotten de «I am an anti-christ» («Jo sóc un anticrist») i «Destroy!» («Destrueix!») resituaven el rock com a arma ideològica.^[77] L'embalatge i promoció visual del senzill també eren innovadors. Reid i McLaren idearen vendre l'enregistrament en una funda totalment negra i sense cap paraula.^[78] La imatge principal associada al senzill era un pòster que dissenyà Reid: una bandera del Regne Unit esqueixada i parcialment reconstruïda amb imperdibles, amb el títol de la cançó i el nom de la banda subjectats amb clips al bell mig de la bandera. Aquesta i altres imatges que Reid creà pels Sex Pistols prest esdevendrien icones del punk.^[79]

La popularitat nacional dels Sex Pistols es degué tant a la seva música com al seu comportament. L'1 de desembre de 1976 la banda i els membres del Bromley Contingent es publicitaren compareixent en el programa Today de Thames Television, emès en directe les primeres hores de la tarda, com a substituts d'últim minut de la banda Queen. A l'entrevista, Rotten va pronunciar les paraules «fucking» i «shit». El presentador Bill Grundy, reconegudament tan embriac com els seus entrevistats, flirtejà descaradament amb Siouxsie Sioux, convidant-la a «veure's després». Això va incitar una discussió entre Jones i Grundy, a qui Jones titllà de «vell verd», «bastard», «fucker» i «fucking rotter».^[80]

Tot i que el programa només s'emetia a Londres, el furor que desencadenà va protagonitzar les portades dels tabloides durant dies. El Daily Mirror famosament va titular «La Immundícia i la Fúria!»^[81] i d'altres diaris com el Daily Express («Fúria a una Conversa Immunda de TV») i el Daily Telegraph («Paraules de 4 Lletres a Rock de TV») van sumar-se a la tendència.^[82] Thames Television va suspendre Grundy i, encara que després se'l va reincorporar, l'entrevista enfonsà la seva carrera.^[83]

L'incident va convertir la banda i el punk en general en temes de conversa recurrents a tot el país. Els Pistols emprengueren l'Anarchy Tour pel Regne Unit, amb el suport de The Clash i The Heartbreakers (una banda novaiorquesa liderada per Johnny Thunders). The Damned també formà part de la gira breument, fins que McLaren els va expulsar. Els mitjans de comunicació en feren un ampli ressò i molts dels concerts foren cancel·lats pels organitzadors o les autoritats locals; de devers vint-i-dues actuacions previstes, només se'n celebraren unes set.^[84] Al sud de Gal·les s'hi instaurà una campanya mediàtica en contra dels Sex Pistols, que va originar una protesta a l'exterior d'un concert a Caerphilly liderada per un pastor pentecostal i un grup de cantaires.^[85] Els empaquetadors d'EMI es negaren a preparar el senzill de la banda.^[86] Bernard Brook-Partridge, un conservador del Greater London Council i president del comitè d'art, declarà el 1977: «La majoria d'aquests grups millorarien vastament amb la seva mort sobtada. El pitjor dels grups de punk rock ara mateix suposo que són els Sex Pistols. Són increïblement nauseabunds. Són l'antítesi de la humanitat. M'agradaria veure algú cavar un clot molt, molt gran i excessivament profund i llençar-hi el col·lectiu sagnant avall.»^[87]

Acabada la gira a finals de desembre, s'arranjaren tres concerts als Països Baixos pel mes de gener de 1977. La banda, amb ressaca, s'embarcà a l'Aeroport de Londres-Heathrow el 4 de gener; poques hores després la Evening News reportava que els membres havien «vomitat i escopit en el camí» cap al vol.^[88] Tot i els rotunds desmentiments del representant d'EMI que els acompanyava, el segell rescindí el contracte amb el grup per pressions polítiques.^[89] En conseqüència, McLaren començà a considerar ofertes d'altres segells discogràfics; mentrestant, la banda retornà a l'estudi per una nova tanda d'enregistraments amb Goodman, que resultaria ser l'última tant amb ell com amb Matlock.^[90]

Sid Vicious s'incorpora a la banda

Representació de Sid Vicious

Concert dels Sex Pistols a Paradiso (1977)

El febrer de 1977, s'escampà el rumor que Matlock abandonava els Sex Pistols. El 28 de febrer, McLaren envià un telegrama a NME confirmant l'escissió. Segons ell Matlock fou expulsat «perquè parlava massa de Paul McCartney... The Beatles era excessiu».^[91] En una entrevista mesos després, Jones reiterà que despatxaren Matlock perquè «li agradaven els Beatles».^[3] Jones també s'estengué sobre l'assumpte amb Matlock exposant: «Era un bon compositor però no semblava un Sex Pistol i sempre s'estava netejant els peus. A sa mare no li agradaven les cançons.»^[92] Matlock, per part seva, digué a NME que havia abandonat la banda voluntàriament per «mutu acord».^[91]

Més endavant Matlock, a la seva autobiografia, reconeixeria el motiu primordial de la seva partida com la relació cada cop més acrimoniosa amb Rotten, exacerbada per la inflació rampant del seu ego «una vegada el seu nom sortí als diaris» i instigada per McLaren.^[93] Lydon aclamaria posteriorment que la raó culminant va ser «God Save the Queen», la cançó bel·ligerant i sardònica prevista com a segon senzill del conjunt: «[Matlock] no podia suportar aquell tipus de lletres. Va dir que ens declarava com a feixistes.» Encara que el cantant no entenia què tenien a veure el feixisme amb un clam antimonàrquic, digué: «Només per desfer-me d'ell, no ho vaig negar.»^[94] (Matlock negaria haver-ho dit.) Jon Savage suggereix que Rotten va expulsar Matlock per intentar demostrar el seu poder i la seva autonomia respecte McLaren.^[95] Matlock fundà la seva pròpia banda gairebé immediatament, Rich Kids, juntament amb Midge Ure, Steve New i Rusty Egan.

Un pòster promocional del 1977

El substitut de Matlock al baix fou l'amic de Rotten Sid Vicious, que s'autoproclamava el «seguidor definitiu dels Sex Pistols», tot i que no sabia tocar el baix. Nascut John Simon Ritchie, i més endavant anomenat John Beverley, Vicious havia estat bateria de dos grups de punk pròxims, Siouxsie and the Banshees i The Flowers of Romance. També se l'acredita d'introduir els pogos a l'escena punk, al 100 Club. John Robb afirma que va ser l'11 de maig de 1976, en el primer concert dels Sex Pistols com a residents; d'altra banda, Matlock assegura que va ser a la segona nit del 100 Club Punk Special aquell setembre, quan els Pistols eren a Gal·les.^[96] Segons Matlock, Rotten volia Vicious al grup perquè «[e]n lloc d'ell contra Steve i Paul, es convertiria en ell i Sid contra Steve i Paul. Sempre ho va pensar en termes de rivalitat».^[97]

Julien Temple, llavors un estudiant de cinema a qui McLaren havia contractat per crear un audiovisual de la banda, hi concorre: «Sid era el protegit de John en el grup, de debò. Els altres dos simplement pensaven que estava boig.»^[95] McLaren explicà posteriorment que, rebobinant als inicis de la banda, Vivienne Westwood li comentà que havia de fitxar com a cantant «el noi anomenat John que va venir a la botiga un parell de vegades». Quan reclutaren Rotten, Westwood li digué a McLaren que havia «escollit el John equivocat.» Era John Beverley, futur Sid Vicious, a qui es referia Westwood.^[98] McLaren donà llum verda a la incorporació tardana de Vicious, que tot i no tenir cap tipus d'experiència en el seu instrument, tenia la imatge pertinent i reputació en l'escena punk.

Més enllà dels pogos, Vicious havia estat involucrat en un incident notori durant aquella segona nit memorable del 100 Club Punk Special. Vicious va ser arrestat per llançar un objecte de vidre contra The Damned, que s'esbocinà i un dels trossos va deixar una noia cega d'un ull; això el va fer romandre un cert temps en un centre de detenció preventiva i, a la llarga, va contribuir en una prohibició d'entrada imposada pel 100 Club a totes les bandes de punk.^[99] En una actuació prèvia al 100 Club, va assaltar Nick Kent amb una cadena de bicicleta.^[100] De fet, el telegrama de McLaren per la NME afirmava que el «millor credencial» de Vicious era «haver donat a Nick Kent el que es mereixia des de mesos enrere al 100 Club».^[91][101] Segons una descripció posterior de McLaren: «Quan Sid s'incorporà no podia tocar la guitarra però la seva bogeria encaixava amb l'estructura de la banda. Ell era el cavaller d'armadura brillant amb un puny gegant.»^[102]

«Tothom estava d'acord que tenia l'aspecte», Lydon recordà més endavant, encara que l'habilitat musical era un assumpte totalment diferent. «Els primers assajos...el març de 1977 foren infernals... Sid ho intentava de valent i assajava un munt.»^[103] Marco Pirroni, que havia compartit escenari amb Vicious a Siouxsie and the Banshees, digué posteriorment: «Després d'allò, ja no tengué res a veure amb la música. Seria simplement amb el sensacionalisme i l'escàndol de tot. Llavors es convertí en la història de Malcolm McLaren».^[102]

Formar part dels Sex Pistols tengué un efecte progressivament destructiu en Vicious. Com Lydon observà més endavant: «En aquell temps, Sid era absolutament infantil. Tot era divertit i rialler. De sobte era una gran estrella de pop. Estrella de pop significava premsa, una bona probabilitat de ser reconegut a tots els llocs adequats, adoració. Això és tot el que significava per Sid.»^[102] Westwood ja li havia anat proporcionant material, com un tom sobre el criminal Charles Manson, segurament per encoratjar els seus pitjors instints.^[104] A principis de 1977 conegué Nancy Spungen, una drogoaddicta emocionalment pertorbada que de vegades exercia com a prostituta a Nova York.^[102][105] Habitualment es creu que Spungen és la responsable d'introduir Vicious a l'heroïna i la codependència emocional entre ambdós alienà Vicious de la resta de membres de la banda. Lydon escrigué posteriorment: «Vam fer de tot per desfer-nos de Nancy.... L'estava matant. Estava absolutament convençut que aquesta noia estava en una lenta missió suïcida.... No només volia anar-se'n tota sola. Volia emportar-se'n en Sid amb ella.... Era completament fotuda i malvada.»^[106] A The Filth and the Fury, Lydon també admet que es penedeix d'haver-los presentat mútuament.^[107]

«God Save the Queen»

El 10 de març de 1977, en una cerimònia de premsa a l'exterior del Buckingham Palace, els Sex Pistols signaren públicament un contracte amb A&M Records (el vertader acord s'havia assolit el dia anterior). Seguidament, intoxicats, assistiren a les oficines d'A&M. Vicious va trencar la tassa d'un vàter i es va fer un tall al peu (no està clar què va ocórrer primer). Mentre Vicious espargia sang per les oficines, Rotten abusà verbalment del personal i Jones s'enjogassà al lavabo de dones.^[108] Un parell de dies després, els Pistols es barallaren amb una altra banda a un club; un dels amics de Rotten amenaçà de mort una amistat propera del director de l'A&M anglesa. El 16 de març A&M rescindí el contracte amb els Pistols, set dies després de signar-lo. Les vint-i-cinc mil còpies de «God Save the Queen», produïdes per Chris Thomas, ja s'havien imprès; mai varen veure la llum.^[109]

Vicious debutà amb la banda al Notre Dame Hall de Londres el 28 de març.^[110] El maig, la banda signà un nou contracte amb Virgin Records, el seu tercer segell discogràfic en poc més de mig any. Quan Virgin ja estava a punt per publicar «God Save the Queen», una sèrie de contratemps n'obstaculitzaren la publicació. Els treballadors de la planta protestaren en contra del contingut antimonàrquic del senzill, negant-se a produir-lo. L'ara famosa portada dissenyada per Jamie Reid, que mostra una imatge de la reina Elizabeth II tapada pel nom de la cançó i de la banda, va ofendre els fabricants de la funda.^[111] Després de molta xerrameca, la producció es va reprendre i l'enregistrament el 27 de maig va ser finalment publicat.^[112]

Johnny Rotten a l'escenari

La lletra escabrosa de la cançó, «God save the Queen/She ain't no human being/There is no future/In England's dreaming» («Déu salvi la Reina/No és un ésser humà/No hi ha futur/En el somni d'Anglaterra»), va despertar una àmplia controvèrsia.^[113] Múltiples botigues de discos es negaren a comercialitzar el senzill.^[112] La BBC, juntament amb totes les freqüències de ràdio independents, van censurar-la, convertint-la en l'«enregistrament més durament censurat de la història britànica».^[114] Rotten ostentà: «Som l'única banda honesta que hi ha hagut en aquest planeta en devers dos mil milions d'anys.»^[115] Jones, ometent el contingut de la cançó (o bé portant el nihilisme a l'extrem), va assenyalar: «No veig com algú ens podria descriure com una banda política. Jo ni tan sols sé el nom del Primer Ministre.»^[115] Avui en dia, «God Save the Queen» i el seu impacte públic es recorden com la «coronació de glòria del punk».^[116]

La publicació del senzill estava col·locada estratègicament per què coincidís amb el 25è aniversari de la pujada de la Reina al tron britànic. Durant la celebració d'aquest, una setmana i mitja després del llançament del senzill, ja se n'havien venut més de 150.000 còpies –un èxit aclaparador. El 7 de juny, McLaren i el segell discogràfic reservaren conjuntament un bot privat, amb la intenció de fer-lo navegar riu Tàmesi avall mentre els Sex Pistols hi actuaven a sobre, vorejant Westminster i la seu del Parlament. L'esdeveniment, que pretenia fer una burla de la processó aquàtica de la Reina planejada per dos dies després, va desfermar un caos. Llanxes de la policia van forçar la nau a atracar i van encerclar-la. Els membres de la banda es pogueren escapar per una escalinata lateral amb els seus instruments, però McLaren, Westwood i gran part del seguici de la banda foren arrestats.^[117]

A la setmana de la celebració, el Daily Mirror va predir que «God Save the Queen» culminaria el número u de la llista d'èxits britànica oficial. Va resultar assolir la segona posició, darrere un senzill de Rod Stewart que encapçalava la llista per quarta setmana consecutiva. Molts especularen que en realitat la cançó dels Sex Pistols havia destronat la de Rod Stewart, però que la llista s'havia esbiaixat a fi de prevenir l'espectacle. McLaren posteriorment afirmà que des de CBS Records, que distribuïa els dos senzills, van comunicar-li personalment que de fet les vendes dels Pistols duplicaven les de Stewart. Hi ha proves que a l'Institut Fonogràfic Britànic, que s'encarregava de revisar la llista, li va arribar una directriu excepcional que l'instava a ometre les vendes de botigues operades per certs segells discogràfics (com ara Virgin), només per una setmana.^[118]

Com a efecte col·lateral, proliferà la violència envers els aficionats al punk. A mitjan juny, una colla armada amb ganivets van assaltar el mateix Rotten a l'exterior del pub Pegasus (Islington), perjudicant-li els tendons de la mà esquerra; tres dies després, Rotten fou atacat de nou. Jamie Reid i Paul Cook també van ser agredits en altres incidents.^[119] Hi havia preparada una gira per Escandinàvia per començar a finals d'aquell mes, però es va haver d'ajornar fins a mitjan juliol per aquest motiu. En una entrevista, Rotten respongué sobre el furor que envoltava la banda: «No ho entenc. L'únic que intentam fer es destruir-ho tot.»^[120] A finals d'agost s'inicià SPOTS (Sex Pistols On Tour Secretly, «Sex Pistols de gira secretament»), una gira submergida pel Regne Unit en què la banda utilitzava pseudònims per evitar la cancel·lació dels espectacles.^[121]

Feia bastant temps que McLaren havia volgut fer una pel·lícula amb els Sex Pistols. La primera gran tasca de Julien Temple va ser muntar Sex Pistols Number 1, un mosaic d'imatges de la banda de vint-i-cinc minuts de durada. La major part de les imatges les va gravar Temple directament des del televisor.^[122] El vídeo sovint es projectava mentre els Pistols es preparaven per pujar l'escenari. Temple va crear un altre curtmetratge propagandístic, Jubilee Riverboat (també anomenat Sex Pistols Number 2), a partir de les imatges emeses pels mitjans de comunicació de l'incident del Tàmesi.^[123] L'estiu del 1977, McLaren havia estat fent els preparatius per la pel·lícula Who Killed Bambi?, que havia de ser dirigida per Russ Meyer a partir d'un guió de Roger Ebert. Després d'un sol dia de rodatge, l'11 de setembre, la producció cessà quan es féu palès que McLaren no havia arranjat el finançament.^[124] A The Filth and the Fury, es desvela que la primera actuació de Sting va ser a la pel·lícula.

Never Mind the Bollocks

Article principal: Never Mind the Bollocks, Here's the Sex Pistols

Els Sex Pistols (Sid Vicious a l'esquerra, Steve Jones al centre i Johnny Rotten a la dreta) actuant a Trondheim el 1977

D'ençà de la primavera del 1977, els tres Sex Pistols veterans s'anaren reunint periòdicament a l'estudi amb Chris Thomas per preparar les pistes de l'àlbum debut de la banda. Inicialment s'havia de titular God Save Sex Pistols, però a l'estiu es decidí canviar-ne el nom per Never Mind the Bollocks.^[125] Segons Jones, «Sid volia venir i tocar per l'àlbum i nosaltres intentàvem tant com era possible que no s'apropés a l'estudi. Per sort tenia hepatitis en aquells temps.»^[126] Cook explicà més endavant la quantitat de pistes instrumentals que es construïren a partir de la bateria i la guitarra, en lloc de les parts de baix i bateria com és habitual.^[127]

La incompetència de Vicious els va empènyer a convidar Matlock com a músic d'estudi. En la seva autobiografia Matlock explica que encara que va afirmar que els ajudaria, quan McLaren envià aquell telegrama a NME dient que l'havien despatxat perquè li agradaven els Beatles va tallar tots els vincles i que només apareix a les cançons prèviament enregistrades com a senzills i cares B.^[128] No obstant, segons Jon Savage, Matlock va assistir a la que ell defineix com a «sessió d'audició» el 3 de març, per la qual el contractaren.^[129] A la seva autobiografia Lydon assegura que Matlock va tocar contractat pel seu ex grup múltiples vegades, més de les que cita qualsevol altra font, possiblement per sufocar-lo: «Crec que jo em voldria morir abans que fer una cosa com aquesta.»^[130] En contrast, l'historiador musical David Howard afirma fermament que Matlock no va participar en cap de les sessions d'enregistrament de Never Mind the Bollocks.^[131]

Jones acabà enregistrant la major part del baix que apareix a Bollocks; Howard critica el so rudimentari del baix i el dictamina com l'«ingredient explosiu que falta» a la música dels Sex Pistols.^[131] El baix de Vicious només apareix a una pista de l'àlbum original, «Bodies». Jones explica: «Ell va tocar la seva part petanera de baix i nosaltres simplement vam deixar fer-li. Quan se n'anà vaig gravar una altra part a sobre, deixant la de Sid a volum baix. Crec que pot ser lleugerament audible a la pista.»^[132] Es publicaren dos senzills més després de «God Save the Queen»: «Pretty Vacant» (escrita sobretot per Matlock), l'1 de juliol;^[133] i «Holidays in the Sun», el 14 d'octubre.^[134] Ambdós entraren al Top 10 dels èxits.^[135]

Thomas Dellert i els Sex Pistols, 1977

El 28 d'octubre de 1977 es publicà Never Mind the Bollocks, Here's the Sex Pistols, que incloïa «Anarchy in the U.K.» i un altre enregistrament primerenc, «No Feelings».^[136] La Rolling Stone alabà l'àlbum com «bàsicament l'enregistrament de rock & roll més emocionant dels setanta», aplaudint la banda per tocar «amb unes energia i convicció que són positivament transcendents en la seva bogeria i febre».^[137] D'altres crítics, emperò, es molestaren pel fet que l'àlbum inclogués els quatre senzills ja publicats fins llavors i el citaren com tan sols una mica més que un disc de «millors èxits».^[138]

L'àlbum tampoc estigué exempt de polèmica. A «Bodies», Rotten profereix la paraula «fuck» sis vegades^[139] i al títol del disc hi apareix la paraula malsonant «bollocks» («collons»). Això sumat a la presència de la cançó prèviament censurada «God Save the Queen», entre d'altres, féu que Boots, W. H. Smith i Woolworth's censurassin l'àlbum.^[140] El Ministre a l'Ombra d'Educació, del partit conservador, va condemnar l'àlbum citant-lo com «un símptoma de com la societat està decaient» i tant l'Associació de Companyies de Televisió Independent com l'Associació de Contractors de Ràdio Independents prohibiren anunciar-lo.^[141] De tota manera, va convertir-se en un número u innegable a les llistes de vendes.^[140]

El títol del disc va ocasionar un tràmit legal que va atreure una considerable atenció: una botiga de Virgin Records a Nottingham que posà l'àlbum a l'aparador fou amenaçada de persecució per mostrar «material imprès indecent». El cas es va tancar quan un expert peticionat pel Queen's Counsel John Mortimer va establir que «bollocks» era un mot de l'anglès antic que volia dir «bola petita», que apareixia a la toponímia sense tenir cap connotació eròtica ni sexual per a les comunitats locals i que al s. XIX s'emprava com a sobrenom dels clergues: «Els clergues són coneguts per dir un gran nombre de bajanades i per això la paraula posteriorment passà a tenir el significat de parida.»^[142] En el context de l'àlbum dels Pistols, el terme vol dir primàriament «parida». Steve Jones va idear el títol del disc de forma involuntària; quan la banda en discutia el nom, Jones exclamà: «Oh, fuck it, never mind the bollocks of it all.»^[143]

Després d'unes quantes actuacions als Països Baixos (el començament d'una prevista gira multinacional) la banda arranjà una gira pel Regne Unit, Never Mind the Bans, pel desembre de 1977. De vuit dates previstes se'n cancel·laren quatre per malaltia o pressió política. Els Pistols tocaren al Pavelló Cromer Links de Norfolk la nit de Nadal de 1977, després de prometre que l'actuació acabaria d'hora i que no s'hi pronunciarien obscenitats. Els tiquets es posaren a la venta del cinema local Regal al preu de 1,75£. El dia de Nadal tocaren dos cops a Ivanhoe's, a Huddersfield. Abans d'un concert regular aquell vespre, el grup féu una actuació benèfica diürna pels fills dels «bombers en vaga, treballadors acomiadats i famílies monoparentals.»^[144] Aquestes resultarien ser les darreres posades en escena del grup al seu país natal.^[145]

Gira pels Estats Units i ruptura

El gener de 1978, els Sex Pistols s'embarcaren cap a una gira pels Estats Units, sobretot pel Sud Profund del país. En principi estava prevista de començar uns dies abans d'Any Nou, però es va retardar perquè les autoritats nord-americanes no estaven del tot disposades a proporcionar visats als membres de la banda amb antecedents criminals. En conseqüència es cancel·laren alguns concerts prevists pel nord.^[136][146] Malgrat com d'anticipada estava la gira, aquesta es caracteritzà per bregues internes, mala planificació i públics bel·ligerants. McLaren admeté posteriorment que planificà concerts a locals rednecks a posta per provocar situacions hostils.^[98] Al cap de dues setmanes Vicious, amb una forta addició a l'heroïna,^[147] començà a estar a l'altura de la seva fama sobre els escenaris. «Finalment tenia una audiència de gent que es comportaria amb impacte i terror», escrigué Lydon més endavant. «Sid es deixà guiar fàcilment per l'olfacte.»^[148]

A principis de la gira, Vicious marxà del seu hotel de Memphis a la recerca de drogues. Se'l trobà a un hospital amb les paraules «Gimme a fix» («Dóna'm una solució», argot per demanar drogues) escrites al tors amb un permanent. En un concert a San Antonio Vicious titllà el públic de «colla de marietes» i tot seguit colpejà un dels assistents a la cara amb el seu baix elèctric.^[147] A Baton Rouge una noia del públic simulà fer-li una fel·lació; ell declarà que «aquest és el tipus de noia que m'agrada.»^[149] A Dallas, marcat per l'abstinència d'heroïna, escopí sang a una dona que s'enfilà a l'escenari i li etzibà un cop de puny a la cara.^[148] Aquell mateix vespre fou ingressat a l'hospital per ser tractat de diverses ferides. Fora d'escena, es diu que cocejà una fotògrafa, atacà un guarda de seguretat i reptà un dels seus propis guardaespatlles a lluitar.^[102]

Mentrestant Rotten, que tenia la grip^[150] i tossia sang, se sentia cada vegada més aïllat de Cook i Jones i repugnat per Vicious.^[151] El 14 de gener de 1978, durant l'última actuació al Winterland Ballroom a San Francisco, un Rotten desil·lusionat introduí la banda dient: «Tendreu una cançó i sols una cançó perquè sóc un bastard mandrós.» La peça en qüestió fou «No Fun», una versió de The Stooges. Al final de la cançó, Rotten, de genolls damunt l'escenari, exclamà: «Això no és divertit. No és divertit. Això no és divertit, de cap manera. No és divertit.» Així com el so dels címbals s'anava apagant, Rotten s'adreçà directament al públic: «Ah-ha-ha. Heu tengut mai la sensació que us han enganyat? Bona nit», i tot seguit llençà el micròfon i baixà del cadafal.^[152] Després observà: «Em vaig sentir enganyat i no volia seguir-hi més temps; era una farsa ridícula. Sid estava completament fora de seny –només era un malbaratament d'espai. Tot allò era una broma en aquell punt.... [Malcolm] no em parlava.... No discutia res amb mi. Però després es girava i deia a Paul i Steve que la tensió era tota culpa meva perquè no estava d'acord en res.»^[153]

El 17 de gener la banda es va separar. McLaren, Cook i Jones partiren cap a Rio de Janeiro de vacances. Un amic de Vicious, el qual estava cada vegada en pitjor forma, se l'emportà a Los Angeles i després a Nova York, on fou immediatament hospitalitzat.^[154] Rotten descrigué després la seva situació: «Els Sex Pistols em deixaren, encallat a Los Angeles sense bitllet, sense habitació d'hotel i amb un missatge per la Warner Bros dient que si algú trucava afirmant ser Johnny Rotten, estava mentint. Així es com vaig acabar amb Malcolm –però no amb la resta de la banda; ells sempre m'agradaran.»^[155] Rotten volà a Nova York, on anuncià la ruptura de la banda en una entrevista a un diari el 18 de gener.^[156] Virtualment en bancarrota, trucà el cap de Virgin Records, Richard Branson, que acordà pagar-li un bitllet de tornada a Londres amb escala a Jamaica. A Jamaica, Branson es reuní amb els membres de la banda Devo i intentà col·locar-hi Rotten com a vocalista principal, però aquests declinaren l'oferta.^[157]

Cook, Jones i Vicious no tornaren a actuar junts després de la partida de Rotten. En els mesos subsegüents, McLaren arranjà enregistraments a Brasil (amb Jones i Cook), París (amb Vicious) i Londres; els tres prengueren torns com a vocalistes principals en pistes que sovint eren molt distants del so punk. Aquests enregistraments tenien com a finalitat ser la banda sonora de la pel·lícula en projecte dels Pistols, amb Julian Temple de director, a qui McLaren admirava llavors. El 30 de juny es publicà un senzill acreditat als Sex Pistols: en una cara el criminal notori Ronnie Biggs cantà «No One Is Innocent» acompanyat de Jones i Cook i a l'altra Vicious cantà el clàssic «My Way» amb Jones i Cook fent segones veus i una orquestra de corda de fons.^[158] El senzill assolí la setena posició a les llistes, eventualment superant les vendes dels senzills fets amb Rotten.^[159] McLaren buscava reconstruir el grup amb un nou líder perenne, però Vicious, que era la seva opció principal, n'estava cansat. A canvi d'enregistrar «My Way», Vicious exigí a McLaren firmar un document en què declarava que ja no era el seu mànager. L'agost Vicious tornà a Londres i oferí les seves actuacions finals com a teòric Sex Pistol, enregistrant i filmant versions de «Something Else» d'Eddie Cochran i «My Way» de Sinatra. El retorn del baixista a Nova York el setembre posà fi al somni de McLaren de reunir el grup.^[160]

Després de la ruptura

Després d'abandonar els Pistols, Johnny Rotten revertí el seu cognom a Lydon i formà Public Image Ltd. (PiL) amb l'ex-membre de The Clash Keith Levene i el seu amic de l'escola Jah Wobble.^[161] El seu primer senzill, «Public Image» (1978), assolí el Top 10 del Regne Unit. Lydon inicià processos legals contra McLaren i la companyia que manejava els Sex Pistols, Glitterbest, controlada per McLaren. Entre les acusacions hi havia el no pagament de regalies, l'ús impropi del títol «Johnny Rotten», obligacions contractuals injustes^[162] i danys per «totes les activitats criminals que tengueren lloc».^[163] El 1979 PiL enregistrà l'àlbum clàssic de post-punk Metal Box. Lydon actuà amb la banda fins al 1992 i participà en altres projectes com Time Zone amb Afrika Bambaataa i Bill Laswell.

Vicious es resituà a Nova York i començà a actuar com a artista en solitari, amb Nancy Spungen com a mànager. Enregistrà un àlbum en directe, amb l'acompanyament de «The Idols» entre els quals hi havia Arthur Kane i Jerry Nolan dels New York Dolls; Sid Sings es publicà pòstumament el 1979. El 12 d'octubre de 1978 Spungen comparegué morta a l'habitació de l'Hotel Chelsea que compartia amb Vicious, amb una ferida de punyal a l'estómac i vestida només amb roba interior.^[164] La policia requisà la parafernàlia de drogues de l'escena i Vicious fou arrestat, acusat d'assassinar-la. En una entrevista coetània, McLaren digué: «No em puc creure que estigués involucrat en una cosa així. Sid es casà amb Nancy a Nova York. Era molt pròxim a ella i tengué un afer prou apassionat amb ella.»^[164] A més de Vicious, el narcotraficant i actor ocasional Rockets Redglare també s'ha pres en consideració com a possible assassí de Spungen.^[165]

En llibertat sota fiança, Vicious esclatà una gerra de cervesa a la cara de Todd Smith, el germà de Patti Smith, i fou arrestat de nou. El 9 de desembre de 1978 se l'envià a la presó de Rikers Island, on romangué 55 dies i fou subjecte d'una desintoxicació abrupta i forçosa. L'1 de febrer de 1979 fou posat en llibertat; poc després de la mitjanit, seguint la celebració d'una petita festa per celebrar el seu alliberament, Vicious morí d'una sobredosi d'heroïna als 21 anys.^[166] Lydon comentà l'afer: «Pobre Sid. L'única manera amb què podia fer cert tot allò que volia que tothom es cregués sobre ell era morir. Això fou tràgic, però més per Sid que ningú altre. Realment comprà la seva imatge pública.»^[167]

El 7 de febrer de 1979, cinc dies després de la mort de Vicious, es començaren a sentir rumors a Londres del plet que movia Lydon. En un principi Cook i Jones donaren suport a McLaren, però així com s'anaren destapant proves que el mànager havia fos pràcticament tots els ingressos del grup en el seu projecte de la pel·lícula, aquests canviaren de bàndol. El 14 de febrer, el jurat posà la pel·lícula i la seva banda sonora en suspensió de pagaments –ja fora del control de McLaren, es podien administrar com a béns explotables per adreçar les demandes financeres dels membres de la banda. McLaren, amb substanciosos deutes i minutes legals, viatjà a París per signar un acord per l'elaboració d'un elapé de cançons clàssiques, incloent «Non, je ne regrette rien». Un mes després, de nou a Londres, es va dissociar de la pel·lícula en la qual havia invertit tants recursos.^[168] McLaren passà a ser mànager de les bandes Adam and the Ants i Bow Wow Wow. A mitjan anys 80 va publicar un seguit d'exitosos i influents treballs en solitari, incloent el primer senzill de hip-hop en aparèixer a les llistes britàniques, «Buffalo Gals».^[169]

The Great Rock 'n' Roll Swindle, àlbum de la banda sonora de la pel·lícula llavors encara incompleta, fou publicat el 24 de febrer de 1979. Conté principalment pistes acreditades als Sex Pistols: hi ha els nous enregistraments cantats per Jones, Vicious, Cook, Ronnie Biggs i Edward Tudor-Pole, aquest darrer considerat com a substitut permanent de Rotten per un breu període de temps. McLaren també agafa el micròfon en unes quantes cançons. Diverses pistes inclouen la veu de Rotten, extreta de sessions prèvies i inèdites, en alguns casos amb les veus de fons de Jones i Cook enregistrades de nou. Hi ha un fragment extret de l'últim directe del grup a San Francisco. Un parell de clàssics dels Sex Pistols versionats per altres artistes arrodoneixen el disc.^[170]

Quatre senzills de Swindle assoliren el Top 10, un més que en el cas de Never Mind the Bollocks: «No One Is Innocent»/«My Way», en setena posició a la llista de senzills britànica; la versió de Vicious de «Something Else» d'Eddie Cochran, que culminà la tercera posició i és el senzill més venut sota el segell dels Sex Pistols; «Silly Thing», cançó original cantada per Jones que assolí el número 6; i una altra versió de Cochran a càrrec de Vicious, «C'mon Everybody», també en tercer lloc a la llista. Dos senzills més de la banda sonora es publicaren amb la marca dels Pistols: «The Great Rock 'n' Roll Swindle», cantada per Tudor-Pole entre d'altres, i una gravació cantada per Rotten de «(I'm Not Your) Steppin' Stone» del 1976; ambdós no assoliren per poc el Top 20.^[171] El 21 de novembre de 1980 Virgin publicà els darrers enregistraments d'estudi atribuïts als Sex Pistols: «Black Leather» i «Here We Go Again», enregistrats per Jones i Cook durant les sessions de Swindle a mitjan any 1978, aparellats en un vinil de 7 i comercialitzats juntament amb altres cinc amb material prèviament publicat, sota el nom de Sex Pack.^[172]

Temple completà la pel·lícula dels Sex Pistols i en rebé tot el crèdit, ja que McLaren havia esborrat el seu nom de la producció. Finalment publicada el 1980, The Great Rock 'n' Roll Swindle reflecteix la visió de McLaren. És una reconstrucció fictícia, farsant i parcialment animada de la història del grup i la seva repercussió amb McLaren com a personatge principal, Jones com a segon protagonista i contribucions de Vicious (incloent la seva memorable execució de «My Way») i Cook. Incorpora vídeos promocionals gravats per «God Save the Queen» i «Pretty Vacant» i moltes imatges del documental, la majoria centrades en Rotten. Segons Temple, McLaren i ell la conceberen com a «molt estilitzada...polèmica». Reaccionaven al fet que els Pistols s'haguessin convertit en el «pòster a la paret de l'habitació davant el qual t'agenolles per la nit i reses al teu déu del rock. I aquest mai fou l'objectiu.... El mite s'havia de dinamitar d'alguna manera. Haguérem de fer aquesta pel·lícula d'una manera que enrabiés els fans».^[173] A la pel·lícula, McLaren assegura haver creat la banda des de zero i construït la seva notòria reputació; la vaga narrativa avança amb McLaren ensenyant una sèrie de «lliçons» a ser apreses d'«una invenció meva que anomenaven punk rock».^[174]

Cook i Jones continuaren treballant com a actors convidats i músics de sessió. EL 1980 formaren la banda The Professionals, que durà dos anys. Jones després passà a tocar amb els grups Chequered Past i Neurotic Outsiders. També va enregistrar dos àlbums en solitari, Mercy i Fire and Gasoline. Actualment resident a Los Angeles, hosteja un programa de ràdio diari anomenat Jonesy's Jukebox. Cook, per altra banda, a finals dels 80 tocà amb Chiefs of Relief i als anys 90 amb Edwyn Collins;^[175] avui en dia és membre de Man Raze. Després de la separació de The Rich Kids' el 1979, Matlock tocà amb diverses bandes, anà de gira amb Iggy Pop i enregistrà diversos àlbums d'estudi en solitari. Actualment és membre de Slinky Vagabond.

El 1979 la decisió de la cort deixà molts assumptes sense resoldre entre Lydon i McLaren. Cinc anys després, Lydon es querellà de nou. Finalment, el 16 de gener de 1986, Lydon, Jones, Cook i els hereus de Sid Vicious reberen en propietat l'herència de la banda, incloent els drets de The Great Rock 'n' Roll Swindle i totes les imatges rodades per ella –més de 250 hores.^[176] Aquell mateix any es publicà una pel·lícula sobre la relació entre Vicious i Spungen: Sid and Nancy, dirigida per Alex Cox. En la seva autobiografia, Lydon carrega contra el metratge, afirmant que «celebra l'addició a l'heroïna», «humilia la vida» de Vicious i tergiversa el paper dels Sex Pistols en el panorama punk londinenc.^[177] Tot i alabar Gary Oldman en el seu paper com a Vicious, Lydon sent que Oldman només capturà «la persona de l'escenari i no la persona real.»

Reunions i posteriors activitats de grup

Els quatre Sex Pistols originals es reuniren el 1996 pel Filthy Lucre Tour, gira de sis mesos amb dates a Europa, les Amèriques, Nova Zelanda, Austràlia i el Japó.^[178] L'accés que tenien els membres als arxius de The Great Rock 'n' Roll Swindle va facilitar la producció del documental del 2000 The Filth and the Fury. Aquesta pel·lícula, també dirigida per Temple, era l'intent d'explicar la història des del punt de vista de la banda, en contrast amb l'èmfasi a McLaren i als mitjans que donava la seva predecessora.^[179] El 2002, coincidint amb el 50è aniversari de la pujada al tron de la Reina, els Sex Pistols es reuniren de nou per tocar al Crystal Palace National Sports Centre de Londres. El 2003, el Piss Off Tour els portà a Nord-amèrica durant tres setmanes.

El 9 de març del 2006, la banda va vendre els drets del seu catàleg a Universal Music Group. Alguns analistes criticaren que la banda s'hagués «venut».^[180] El novembre de 2006, els Sex Pistols foren introduïts al Rock and Roll Hall of Fame, tant Vicious com els quatre membres originals.^[181] El grup va rebutjar el convit amb una nota obscena al seu web, titllant el museu de «taca de pixum». En una entrevista a la televisió, Lydon va cridar «Besa'm això!» referint-se al Hall of Fame fent un gest groller.^[182] Jones comentà: «Quan et volen posar en un museu, el Rock & Roll s'ha acabat; no ho voten els fans, ho voten la gent que t'hi introdueix, o altres; gent que ja hi està.»^[183]

Els Sex Pistols es reuniren de nou per a cinc actuacions al Regne Unit l'any 2007.^[184][185] El 2008, van aparèixer a diversos festivals europeus en una gira anomenada Combine Harvester Tour. L'agost, després d'actuar al festival neerlandès A Campingflight to Lowlands Paradise, el director del Lowlands Eric van Eerdenburg va titllar de «entristint» la seva actuació: «Van abandonar les seves piscines a casa només per fer diners. Realment, no feren res més que això.»^[186] Aquell mateix any, publicaren el DVD There'll Always Be An England, enregistrat a la seva aparició a la Brixton Academy el 10 de novembre de 2007.^[187] El 2010, Fragrance and Beauty Limited anunciaren la comercialització d'un perfum autoritzat dels Sex Pistols. Segons la marca de cosmètics, «la fragància exsuda pura energia, reduïda a la mínima expressió i potenciada per cuir, impregnada d'heliotrop i retornada a la terra amb un pàtxuli atrevit.»^[188] El 2012, la banda va signar amb el Universal Music Group la reedició de Never Mind the Bollocks.^[189]

Discografia

Àlbums

• 
  Never Mind the Bollocks, Here's the Sex Pistols, 28 d'octubre de 1977.


• 
  The Great Rock 'n' Roll Swindle, 26 de febrer de 1978 (Banda Sonora de la pel·lícula, pòstum)

Singles

• "Anarchy in the UK / I Wanna Be Me", 26 de novembre de 1976.


• "God Save the Queen", 27 de maig de 1977.


• "Pretty Vacant / No Fun", 2 de juliol de 1977.


• "Holidays in the Sun / Satellite", 15 d'octubre de 1977.


• "No Feelings" / 12 de desembre de 1977.

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sex Pistols