Ngtjyty

Règim d'accés estatutari segons comunitat i any d'aprovació del primer estatut

 Via Lenta - Autonomia Reduïda (art. 143)

 Via Especial - Nacionalitats Històriques (art. 151)

 Via Excepcional - Amillorament del Fur, Ceuta i Mellilla (art. 144)

L'estatut d'autonomia és la norma bàsica d'una comunitat autònoma espanyola, reconeguda per la Constitució espanyola de 1978 en el seu article 147.^[1] Amb aquesta naix la Comunitat Autònoma.^[2] Als estatuts s'hi recull, segons mana l'art. 147.2 CE, el nom de la comunitat, la seva delimitació territorial, els noms i les seus dels òrgans autonòmics, les competències que s'hi assumeixen i les llengües oficials d'aquell territori.^[3]

Fonament legal

Els estatuts d'autonomia estan reconeguts a la Constitució espanyola del 1978^[1] i hi són regulats la seua elaboració^[4] i modificació.^[5]

Els Estatuts d'Autonomia formen part de l'ordenament jurídic de l'Estat^[6] però el seu règim d'elaboració i aprovació és diferent de la resta de lleis orgàniques. Aquests, tenen el rang de Llei Orgànica i per tant, necessiten una votació favorable de la majoria absoluta dels membres del Congrés dels Diputats espanyol.^[7] A vegades, han de passar per un referèndum per sufragi dels membres de la comunitat autònoma per tal de ser aprovats;^[8] un exemple, entre d'altres, seria Catalunya el 1932, el 1979 i el 2006.gener 2019^{[cal citació]}

La norma que aprova un estatut i l'estatut mateix són la mateixa norma. Així, la llei orgànica és "l'acte formal que li dóna força d'obligar i li confereix valor com a norma" i l'estatut és "la part del text legal que conté la regulació material".^[8]

Les úniques normes que estan per sobre dels estatuts són la Constitució Espanyola,^[3] les normes de dret comunitari i els tractats internacionals vàlidament celebrats.gener 2019^{[cal citació]} Cap llei posterior pot contradir allò establert als estatuts, donat que aquests no es poden modificar sinó és mitjançant el procediment previst a l'article 147.3 de la Constitució Espanyola.^[5]

Creació dels estatuts autonòmics

Perquè es cree un estatut cal haver prèviament un acte d'iniciativa autonòmica. És a dir, primer cal que hi haja una expressa voluntat d'un territori subestatal de constituir-se en comunitat autònoma perquè s'inicie la següent fase que seria l'elaboració d'un estatut d'autonomia.^[4]

L'elaboració de l'estatut pot fer-se per dos procediments bàsics: el comú de l'art. 146 i l'especial de l'art. 151.2. Se li suma un procediment especial per tràmits ordinaris per a elaborar lleis orgàniques (art. 144b) i un altre per a l'amillorament del fur navarrès.^[4]

Modificació dels estatuts autonòmics

La modificació dels estatuts autonòmics està regulat per la Constitució del 1978^[9] (arts. 81^[10] i 147.3 CE)^[11][12] i es pot produir per diverses vies:

Dos vies genèriques

Les vies establides per la Constitució es caracteritzen per una ambigüitat.^[13]

Els estatuts creats mitjançant l'art. 151 requereixen per a la seua reforma l'aprovació de les Corts Generals i l'aval popular mitjançant referèndum.^[14] Els creats via l'art. 143 no el requereixen.^[15]

En els casos gallecs i català, els seus reglaments (art. 128 del Parlament de Galícia i l'art. 115 de Parlament de Catalunya) estableixen els procediments. La proposta de llei ha de provenir de la cinquena part dels diputats parlamentaris i de dos grups parlamentaris.^[16]

En els casos asturià, murcià i valencià, es demana una part de la cambra dels diputats parlamentaris: Astúries i Múrcia una quarta part i al País Valencià, una cinquena part. La iniciativa ha de vindre de diputats o membres de l'executiu.^[17]

La iniciativa pot vindre del Senat, el Congrés dels Diputats i el Govern d'Espanya.^[18] En els estatuts d'autonomia d'Astúries, La Rioja, Madrid i Múrcia la inicitiva pot provenir d'un nombre de municipis: Múrica (un terç), Astúries (2 terceres parts), La Rioja i Madrid (dos terceres parts).^[19] La iniciativa legislativa popular no està recollida en cap estatut.^[20]

La tramitació parlamentària en les assemblees regionals és de quatre tipus:^[21]

• Casos de reglament parlamentari que remiteix al procediment legisltaiu ordinari (Andalusia art. 128.1, Aragó art. 151, Astúries art. 161, Balears art. 137.1, Canàries art. 143.1, Cantàbria art. 115, Castella-La Manxa art. 159, Catalunya art. 115, Galícia art. 128.1, Extremadura art. 124.1, Madrid art. 156.2, Múrcia arts. 148.1 i 141, País Valencià art. 123.1).


• Casos de procediment establit a l'estatut sense fer referència al procediment ordinari (Castella i Lleó art. 124 i La Rioja art. 113).


• El Reglament de Navarra és un cas en sí (art. 159).


• Casos que no hi ha regulació establida. És el cas basc.

Hi ha casos que el procediment pot estar condicionat per si és una reforma total o parcial (cas extremeny, de Cantàbria i canari).^[22]

Els procediments quan arriben a les Corts Generals des dels parlaments autonòmics estan regulats per les resolucions del Congrés de 16 de març de 1993 i de la Presidència del Senat de 30 de setembre de 1993.^[23] L'estatut de Navarra segueix un procediment distint ja que no pot ser esmenat a les Corts Generals.^[24]

Reforma segons art. 148.2 CE

Aquest procediment serveix per a ampliar les competències dels estatuts creats per la via de l'art. 143 CE.^[25]

Reforma constitucional (modificació no formal)

Aquesta reforma canviaria el model del repartiment dels poders dels territoris, com seria el cas de convertir-se en un estat unitari o un estat federal o modificant la naturalesa de l'estatut o l'organització institucional de les comunitats autònomes o les llistes de competències.^[26]

Mutació derivada d'acords internacionals (modificació no formal)

Amparat per l'art. 93 de la Constitució, amb una llei orgànica es poden cedir competències atorgades a comunitats autònomes a una organització internacional.^[27]

Mutació derivada d'una llei estatal en matèria econòmica (modificació no formal)

L'estat central pot envair la competència econòmica de les comunitats autònomes i tornar-li-les quan acabe el pla econòmic general.^[28]

Lleis orgàniques de transferència i delegació^[29] (modificació no formal)

L'Estat central pot cedir competències via llei orgànica (Art. 150.2 CE).^[30]

Lleis marc (modificació no formal)

Fonamentat en l'art. 150.1 CE, similar a l'anterior, permet a partir d'una llei marc (estatal) desenvolupar-la des de les lleis de les comunitats autònomes.^[31]

Lleis d'harmonització (modificació no formal)

Segons l'art. 150.3 CE, l'Estat pot alterar unilateralment amb lleis d'harmonització.^[32]

Per situacions excepcionals (modificació no formal)

En els arts. 116 i 155 CE, s'estableix que per solucionar situacions extremadament greus es poden prendre mesures.^[33]

Mutació per interpretació jurisprudencial de continguts estatutaris (modificació no formal)

Les sentències del Tribunal Constitucional poden suposar canvis no formals.^[34]

Polèmiques legals

El recolliment de drets estatutoris plantejà polèmiques com: si posar-los en un estatut d'autonomia és el més convenient i si sí ho és, quin límit hi ha per a establir-ne'n. Aquesta diferència de tractament dels ciutadans d'una comunitat autònoma respecte d'altres podria no ser admesa per la Constitució.

El Tribunal Constitucional declarà en STC 247/2007 i STC 31/2010 que l'abast d'aquests drets era de valor interior.^[35] Els límits per a aquests drets serien: que aquestes declaracions de drets respecten els drets fonamentals constitucionals dels espanyols (CE arts. 53.1 i 81.1) i la competència reservada a l'Estat Central de regular la garantia de la igualtat dels espanyols a exercir els seus drets i obligacions.^[36]

En definitiva, els estatuts poden incloure catàlegs de drets i deures per no estar prohibit constitucionalment malgrat no estar recongut explícitament en la Constitució, sempre que estiga dins del marc de les competències atorgades.^[37] Així i tot, aquests drets i deures queden pràcticament inutilitzats.^[38]

Història

Els estatuts d'autonomia van aparèixer per dos vies: per constitució d'un pacte (via article 151 de la Constitució espanyola del 1978) o per atorgació (via article 143 de la Constitució: "estatut atorgat").^[39]

Els estatuts foren aprovats en quatre onades:^[39]

• 18 de desembre de 1979: l'Estatut del País Basc i el de Catalunya.


• Entre 1981 i 1982: l'Estatut gallec (6 d'abril de 1981), l'Estatut andalús, asturià i de Cantàbria (30 de desembre de 1981), l'Estatut de La Rioja i Múrcia (9 de juny de 1982), l'Estatut valencià (1 de juliol de 1982) i l'Estatut aragonès, de Castella-La Manxa, Canàries i Navarra (10 d'agost de 1982).


• 25 de febrer de 1983: l'Estatut extremeny, de les Illes Balears, madrileny i de Castella i Lleó.


• 13 de març de 1995: l'Estatut de Ceuta i Melilla.

El març de 1994 part de les comunitats autonòmes amb autonomia de segon grau van ser reformats per a augmentar les competències a un nivell similar a les de primer grau. Més tard, entre 1996 i 1999 es referen diverses reformes amb la mateixa finalitat.^[40]

L'octubre de 2003 es va començar a discutir el Pla Ibarretxe (o Estatut Polític de la Comunitat d'Esukadi), una reforma de l'Estatut d'autonomia basc. El desembre de 2004 aconseguí la majoria absoluta al Parlament basc per presentar-la al Congrés dels Diputats, on va ser rebutjat l'1 de febrer de 2005. Aquesta reforma inicià un debat sobre el model de l'Estat de les Autonomies espanyol.^[41]

Aquest debat provocaria a partir del 2006 i el 2007 una onada de reformes dels estatus d'autonomia.^[41] En aquesta onada, la proposta de reforma valenciana fou la pionera (abril de 2005^[42]).^[43] Les propostes de reforma que tingueren èxit foren, per ordre: la valenciana (abril de 2006), la catalana (juliol de 2006), la balear (febrer), l'andalusa (març), l'aragonesa (abril) i la de Castella i Lleó (novembre) (aquestes ho aconseguiren el 2007), la navarra (2010) i a Extremadura el 2011. Més endavant, la murciana el 2013. Els casos valencians i navarresos no foren textos nous, sinó meres reformes del text.^[44]

Les propostes que no tingueren èxit foren la gallega, la canària i la Castella-La Manxa:^[43]

Al parlament gallec s'inicià l'estudi d'una possible reforma el 2006 i el 29 de gener de 2007 fou sospès per les eleccions municipals. Després, el^[45] El PSOE i el Bloc Nacionalista Gallec pactaren modificar el preàmbul on deia "nacionalitat històrica" per ficar-hi "nació", cosa que va fer fracassar la reforma.^[46]

La reforma castellano-manxega s'inicià el 2007^[47] i va tindre el vist-i-plau pel PSOE a la Comissió Constitucional del 21 d'abril de 2010 però va ser frustrada per la polèmica del transvasament Tajo-Segura entre el Partit Popular i el PSOE. El text reformat fou retirat l'11 de maig de 2010^[47] per petició del PSOE quan anava a ser votat al Ple.^[46]

Aquesta onada de reformes dels estatus d'autonomia del 2006 i 2007 van incloure una sèrie de drets estatutaris. Aquests drets presenten una sèrie de problemes: la majoria confonen drets amb principis rectors i no diferèncien clarament els límits entre els drets constitucionals i els estatutaris.^[48]

Referències

Bibliografia

• Aragón Reyes, Manuel «La construcción del Estado autonómico». Cuadernos constitucionales de la Cátedra Fadrique Furió Ceriol, 54-55, 2006, pàg. 75-95. ISSN: 1133-7087.


• 
  Morcillo Moreno, Juana. Validez y eficacia de los derechos estatutarios : En especial, el proyecto de reforma castellano-manchego. Toledo: Ediciones Parlamentarias de Castilla-La Mancha, 2013. ISBN 978-84-691-2594-6. 
  


• 
  Muñoz Machado, Santiago. Derecho público de las Comunidades Autónomas I. 1a ed. Madrid: Civitas, 1982. ISBN 84-7398-220-7. 
  


• 
  Viciano, Roberto. Constitución y reforma de las estatutos de autonomía : Procedimientos constitucionales de modificación del Estado autonómico. València: Tirant lo Blanch, 2005. ISBN 84-8456-252-2. 
  

Vegeu també

• Estatut d'Autonomia de Catalunya


• Estatut d'autonomia del País Valencià


• Estatut d'Autonomia de les Illes Balears de 1983


• Estatut d'Autonomia de les Illes Balears de 2007

Enllaços externs

• 
  Textos de tots els estatuts a la plana web del Congrés de Diputats