Ngtjyty

Simfonia núm. 9

Pàgina manuscrita del quart moviment
Sobrenom	Coral
Forma musical	Simfonia
Tonalitat	Re m
Partitura	Partitura
Compositor	Ludwig van Beethoven
Lletra	Friedrich von Schiller
Llengua original	alemany
Composició	1822-1824
Publicació	1826
Actes	4
Catalogació	Op. 125
Durada	65'
Dedicatòria	Frederic Guillem III de Prússia
Instrumentació	1 flautí 2 flautes 2 oboès 2 clarinets 2 fagots 1 contrafagot 4 trompes 2 trompetes 3 trombons percussió corda (violins I i II, violes, violoncels i contrabaixos)
Estrena
Data	7 de maig del 1824
Escenari	Kärntnertortheater de Viena,
Director	Michael Umlauf i Ludwig van Beethoven[1]
Intèrprets	Michael Umlauf, Henriette Sontag, Caroline Unger, Anton Haizinger , Joseph Seipelt i Ludwig van Beethoven
Moviments
Allegro ma non troppo, un poco maestoso Molto vivace Adagio molto cantabile, andante moderato Finale: Presto
Més informació
IMSLP	Fitxa

La Simfonia núm. 9 en re menor op. 125 és la darrera simfonia de Ludwig van Beethoven, acabada a principis del 1824. És una de les obres més transcendentals i, en alguns fragments també més popular, de la història de la música. El seu últim moviment, que incorpora una part de l'Ode an die Freude (Oda a l'Alegria) de Friedrich von Schiller, va ser molt innovador per l'època i va marcar un canvi decisiu en el món simfònic. És una música que s'ha convertit en un símbol de la llibertat i de la germanor entre els pobles i, des de 1986, és l'himne de la Unió Europea (UE).^[2]

Història

Beethoven és el principal referent en la transició de l'estil clàssic a l'estil romàntic, el responsable de fer evolucionar l'esquema més tradicional de les formes musicals del classicisme per adaptar-les a aquesta incipient llibertat individual del romanticisme. Per entendre la seva capacitat innovadora en el camp de la composició cal tenir present que Beethoven és el primer músic que viu del que compon i així crea un precedent en l'ofici de compositor, deslliurant-se de càrrecs dins la cort o l'església a què estaven sotmesos altres músics com Bach, Haydn i Mozart.

La Novena simfonia, va ser contemporània de la de la Missa Solemnis op. 123, de les 33 Variacions sobre un vals de Diabelli op. 120 i de la Consagració de la casa op. 124, és la màxima expressió de l'últim període creador de Beethoven. Aquesta obra va tenir una gènesi extremadament complexa, de la qual la comprensió requereix remuntar-se a la joventut del compositor.

Projectes de joventut

Ja des de jove, quan encara vivia a Bonn, Beethoven va manifestar un gust pronunciat per la lectura de Goethe i de Friedrich von Schiller, amb els quals coincidia en determinats ideals que més tard seran presents en la seva obra: la naturalesa, l'amistat i l'alegria. I aquí cal destacar l'entusiasme per l'Oda a l'alegria de Schiller, que s'havia publicat el 1785 a Dresden. El 1792, amb vint-i-dos anys, el músic no havia escrit més que obres menors del qual la majoria són força desconegudes actualment; tanmateix el seu estil ja s'havia desenvolupat prou perquè fos valorat per entesos com Waldstein o Haydn.

A finals de 1792, poc abans de deixar Bonn per anar a Viena, el compositor es va fer amic d'un professor de dret, Ludwig Fischenich, amic personal del poeta Friedrich von Schiller, i li mostrà un poema que havia posat en música: Feuerfarbe de Sophie Mereau. Fischenich va mostrar la seva admiració a l'esposa de Schiller en una carta on anunciava, com una profecia, el futur himne a l'alegria:

«Li envio una composició de la Feuerfarbe [...]. És d'un jove d'aquí, del qual els talents musicals es faran universalment cèlebres... Vol també posar en música l'Alegria de Schiller, i fins i tot totes les estrofes. N'espero alguna cosa perfecta; ja que, pel què el conec, tot ho porta al més gran i sublim.»^[3]

Estrena

El 7 de maig de 1824, deu anys després de la Vuitena Simfonia, Beethoven dóna a conèixer al món la seva Novena Simfonia en re menor, posteriorment coneguda com a "Simfonia Coral". La presentació va tenir lloc al Teatre de la Cort Imperial de Viena (Kärntnertortheater), ple de celebritats, aristòcrates, noblesa i sang real. Ningú no va voler perdre's l'estrena de la simfonia esperada i de la que es presumia que seria l'última aparició pública del geni alemany, com efectivament així va ser: en els tres anys següents, es va recloure a casa afectat per diverses malalties que el finalment el portarien a la mort.

Beethoven pujà a la tarima d'esquena al públic, i no es girà ni quan acabà el concert. La seva sordesa era total, no podia sentir absolutament res del que havia creat. Quan la simfonia va concloure, el teatre esclatà en aplaudiments, i una solista va alçar el braç del mestre i el va ajudar a girar-se perquè veiés, entre llàgrimes, com tot el públic posat dempeus l'homenatjava entusiasmat. Als 54 anys, Beethoven havia creat la seva obra més grandiosa i eterna.

Instrumentació

En aquesta simfonia apareixen recursos mai vistos fins aleshores: una gran orquestra, un quartet de veus solistes (soprano, contralt, tenor i baríton) i cor.

L'orquestra està formada per: 1 piccolo, 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets, 2 fagots, 1 contrafagot, 4 trompes, 2 trompetes, 3 trombons, percussió i corda (violins I i II, violes, violoncels i contrabaixos). És una orquestra clàssica evolucionada en la que s'ha donat pes a la corda però també al metall i a la percussió.

Textura, ritme, melodia, harmonia

La textura és molt diversa. Sorprèn el solo del baríton a tall de recitatiu amb el mínim acompanyament instrumental. El primer tema és presentat com una melodia acompanyada també pel baríton. Quan intervé el cor, generalment ho fa de manera homofònica. Constitueix una grandiosa arquitectura musical amb diverses textures que van des del recitatiu a la doble fuga. El text, en alemany, està molt ben integrat amb la música, i utilitza unísons del cor i els instruments de metall per donar èmfasi al missatge.

Dins del moviment hi ha canvis de ritmes, binaris i ternaris. La melodia continua seguint la clàssica proporció de 8 compassos. L'harmonia és tonal però ja molt desenvolupada. Els matisos d'intensitat queden repartits al llarg moviment, des del pianissimo al fortisimo passant per les intensitats intermèdies. Tanmateix predominen els forte, amb el que expressa de manera vehement el text en les parts corals. Predomina el tempo allegro. També apareixen un adagio i un andante, un presto i un prestissimo al final.

Estructura

Se l'anomena "Coral" per la presència del cor en la simfonia, un fet totalment excepcional en aquella època. Usualment se sol distingir entre Oda a l'alegria per a denominar al poema original de Schiller, i «Himne a l'alegria» com a denominació del quart moviment de la Novena simfonia de Beethoven, que inclou una selecció del text de Schiller, les paraules introductòries de Beethoven, i, per descomptat, la música.^[4]

Va passar tant temps entre la composició de la primera simfonia (1800) i la vuitena (1812), com entre la vuitena i la novena (1824) i si l'estructura general d'aquesta última pot semblar clàssica amb els seus quatre moviments, cadascun d'ells innova, es desplega i pren proporcions excepcionals:^[5]

• 547 compassos per al primer moviment


• 1.414 per al segon (amb les seves repeticions, el da capo i la seva coda)


• 157 per al tercer moviment


• 940 per al quart moviment (finale).

Esquema de l'obra

Estructura de la Simfonia núm. 9 de Beethoven (Plantilla:Modifier)

Moviment	Indicacions de moviment	Compàs	Tempo	Tonalitat
I	Allegro ma non troppo, un poco maestoso	2/4	= 88	re m
II	Molto vivace	3/4	= 116	re m
	Presto	2/2	= 116	re M
	Scherzo da Capo al Coda	3/4	= 116	re m
	Coda (els 13 compassos finals)	2/2	= 116	re M
III	Adagio molto e cantabile	4/4	= 60	si♭ M
	Andante moderato	3/4	= 63	re M
	Tempo I	4/4	= 60	si♭ M
	Andante moderato	3/4	= 63	sol M
	Adagio	4/4	= 60	mi♭ M
	Lo stesso tempo	12/8	= 60	si♭ M
IV	Presto	3/4	= 96	re m
	Allegro assai	4/4	= 80	re M
	Presto	3/4	= 96	re m
	Allegro assai	4/4	= 80	re M
	Allegro assai vivace - Alla Marcia	6/8	= 84	si♭ M
	Andante maestoso	3/2	= 72	sol M
	Allegro energico, sempre ben marcato	6/4	= 84	re M
	Allegro ma non tanto	2/2	= 120	re M
	Prestissimo	2/2	= 132	re M

1. Allegro ma non troppo, un poco maestoso

El primer moviment és en forma sonata amb els seus dos temes, el desenvolupament i la re-exposició. La simfonia arrenca de forma poderosa, amb un tema principal que transcorre en escales i variacions trepidants, amb incisos més endavant per als moments lírics, novament interromputs per la intensitat titànica de la composició. El volum de la simfonia és brutal per a l'època.

2. Molto vivace

El segon moviment és qualificat per alguns cronistes com "l'infern en flames", per la seva contundència i velocitat, suavitzat majestuosament en la recapitulació. És l'Scherzo i està col·locat en segona posició com en els Quartets de corda op. 18 núm. 4 i núm. 5, el Trio Arxiduc op. 97 per a piano, violí i violoncel, o la Sonata per a piano Hammerklavier núm. 29 op. 106.

3. Adagio molto e cantabile

El tercer moviment, l'adagio, presenta una forma de tema i variacions.

4. Presto...

El moviment final està dividit en quatre seccions i pren les dimensions d'un oratori amb solistes i cor. La seqüència de les indicacions de tempo són les següents:

• Presto/recitative -


• Allegro ma non troppo/recitative -


• Vivace/recitative -


• Adagio cantabile/recitative -


• Allegro assai/recitative -


• Presto/recitative: "O Freunde" -


• Allegro assai: "Freude, schöner Götterfunken" -


• Alla marcia -


• Allegro assai vivace: "Froh, wie seine Sonnen" -


• Andante maestoso: "Seid umschlungen, Millionen!" -


• Adagio ma non troppo, ma divoto: "Ihr, stürzt nieder" -


• Allegro energico, sempre ben marcato: "Freude, schöner Götterfunken" / "Seid umschlungen, Millionen!" -


• Allegro ma non tanto: "Freude, Tochter aus Elysium!" -


• Prestissimo: "Seid umschlungen, Millionen!"

El moviment comença amb breus recapitulacions dels moviments anteriors, als quals els violoncels contesten amb comentaris inicialment pensats per a la veu humana. Finalment, el baix irromp amb un cridada "Amics no en aquests tons... " després del qual la melodia de l'himne a l'alegria és tocat, primer per l'orquestra, i després pel cor. Els violoncels, les flautes i els oboès creen el clima i les veus masculines i femenines s'alternen declamant l'"Oda a l'Alegria" de Schiller protegides pel tot orquestral.

La simfonia avança i s'eleva sobre si mateixa, i els cors arriben a nivells eixordadors. Una doble fuga dóna el contrapunt pausat que porta al veloç i prolongat càntic final, un desenllaç de simfonia únic. Beethoven volia impressionar els seus oients i subratllar els seus propòsits de fraternitat universal, i ho va aconseguir amb aquest moviment, que és més aviat un exercici operístic. El tractament de l'orquestra, d'altra banda, resulta insuperable.

Text del moviment coral

Versos escrits pel poeta Friedrich von Schiller
(en cursiva, les paraules escrites per Beethoven)

Text original en alemany ---------------- Traducció al català

O Freunde, nicht diese Töne!

Sondern laßt uns angenehmere

anstimmen und freudenvollere.

Freude! Freude!

Referències

Enllaços externs

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)

• 
  Simfonia núm. 9 de Beethoven (format pdf): Partitura lliure a l'IMSLP.


• Manuscrit original (en alemany)


• Partitura de la Novena Simfonia a la Indiana University School of Music.


• 
  Partitura simplificada a Alcove Music Publications.


• Exemples sonors i informació sobre la Novena Simfonia


• Anàlisis de la Simfonia núm. 9 a All About Ludwig van Beethoven
  


• Una visita guiada de la Novena Simfonia de Beethoven per Rob Kapilow.


• Programa de mà del Kennedy Center amb informació sobre el final de la Novena Simfonia.


• Enregistrament de la Philadelphia Orchestra.