Ngtjyty

Plaça Reial
Dades
Tipus	plaça
Característiques
Estil arquitectònic	Neoclassicisme-romàntic Francesc Daniel Molina i Casamajó
Ubicació geogràfica
Barcelona
Localització	Pl. Reial
41° 22′ 48″ N, 2° 10′ 31″ E / 41.380106°N,2.175373°E / 41.380106; 2.175373Coord.: 41° 22′ 48″ N, 2° 10′ 31″ E / 41.380106°N,2.175373°E / 41.380106; 2.175373
IPA
Identificador	IPAC: 40656

La plaça Reial està situada al costat de la Rambla, a la Ciutat Vella de Barcelona. Es va anomenar així perquè es va voler dedicar a Ferran VII, que n'havia estat rei durant el temps de construcció, i també per enaltir la monarquia.

És una de les places més distingides de Barcelona. Es troba baixant la Rambla a mà esquerra i és una de les poques places porticades de la ciutat, cosa que li dona caràcter i la converteix en excepcional. Limita amb la Rambla dels Caputxins, el carrer de Ferran, el carrer de Colom i el carrer d'Escudellers. També topa amb el primer passatge cobert que es va fer a Barcelona, el de Bacardí, no gaire ben conservat.

En un principi, abans de ser construïda, s'havia pensat dir-ne "plaça dels Herois espanyols", però passats uns anys amb diferents opcions de construcció i a causa de l'absolutisme implantat per Ferran VII, es va manar eliminar tots aquells noms de carrers i places que tinguessin relació amb el liberalisme.

Descripció

Plaça que comunica amb la Rambla pel carrer de Colom a la Rambla i, a través del passatge Madoz, al carrer de Ferran, en un espai que havia deixat el desamortitzat convent dels Caputxins. El 1848 l'Ajuntament va convocar un concurs públic que va guanyar l'arquitecte Francesc Daniel Molina Casamajó, format a la Llotja i a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando.^[1]

La plaça és de planta rectangular porticada, construïda entre el 1848 i el 1960, i es convertí en un dels projectes més importants de l'arquitecte, ben actiu a la ciutat de Barcelona amb altres projectes. La plaça d'estil neoclàssic és una versió de la tradicional plaça Major espanyola connectada per carrers i passatges que condueixen a la Rambla, al carrer d'Escudellers i al carrer de Ferran. Les façanes dels edificis són de model isabelí; els balcons s'alternen amb les pilastres sobre la planta baixa porticada. A l'entaulament trobem un àtic lleugerament reculat on la cornisa és una balustrada. Aquest ordre en les façanes només es trenca pel passatge Bacardí, el primer cobert de Barcelona i el passatge descobert Madoz.^[1]

Al centre de la plaça es va col·locar una font de ferro de la casa Durenne de París, anomenada les Tres gràcies, però segons el projecte original s'hi havia de col·locar una escultura de Ferran el Catòlic encarregada a Josep Piquer. A la plaça no trobem cap referència a la reialesa espanyola, però originàriament homenatjava la reialesa i Isabel II va col·locar-ne la primera pedra. A la plaça hi ha també dos fanals centrals dissenyats per Gaudí i un conjunt de palmeres.^[1]

Història

El passatge Bacardí

Les idees per reconvertir l'antic convent de Santa Madrona, dels caputxins, van començar a sorgir el 1822 i després de la crema de convents (1835), va començar-ne el desmantellament per convertir l'espai en galeries i un gran teatre per a la ciutat. Va convocar-se un concurs de projectes al qual van presentar-se'n dos de diferents: el de Josep Oriol Mestres i el de Francesc Daniel Molina i Casamajó. Mentre es decidia la resolució, l'Ajuntament cedí l'espai per a la seva explotació, i entre 1842 i 1848 hi va funcionar un teatre, el Teatre Nou.

La inauguració del Gran Teatre del Liceu, el 1847, va fer desestimar la idea de construir-hi un teatre i es va decidir fer-hi la plaça el 1848. Va ser dissenyada i construïda per l’arquitecte i urbanista Francesc Daniel Molina i Casamajó.

L'espai concret que ocupa l'actual plaça Reial va ser comprat pels caputxins del convent del Mont Calvari l'any 1717 per construir-hi un nou convent (1718). El convent dels Caputxins va aprofitar alguns trams de la muralla medieval i comprenia tot l'espai que en l'actualitat es correspon amb el carrers del Vidre, d'Escudellers, la Rambla i el Portal de la Boqueria. L'església conventual estava situada a la Rambla, a l'alçada de l'actual entrada al carrer de Ferran, mentre que a la zona sud se situava l'hort (centre de la plaça Reial). Cal remarcar també la fàbrica d'hàbits de llana a tocar del carrer del Vidre, que els religiosos van establir.^[2]

L'any 1822, en ple Trienni Liberal, va significar el canvi en la propietat del terreny, que va passar a l'Ajuntament, el qual no va poder enderrocar el convent fins a l'any 1835 per l'esdeveniment de l'anomenada Dècada Absolutista. També l'any 1835 es produí la destrucció del convent de Sant Josep, ubicat llavors en l'actual mercat de la Boqueria. La intenció era construir en el seu solar una plaça semblant a la plaça Reial, i inicialment es va projectar i arribar a construir la plaça del Treball, de la qual són una mostra els pòrtics conservats fins a l'actualitat. Posteriorment, al seu interior es va construir l'estructura del mercat de Sant Josep, estructura que ha perdurat sense gaires alteracions fins als nostres dies. Pel que fa a la plaça Reial, cal remarcar que va ser construïda entre 1850 i 1859 sota una claríssima manifestació d'urbanisme napoleònic, juntament amb el projecte realitzat el 1848 per l'arquitecte Francesc Daniel Molina i Casamajó, guanyador del concurs municipal per a la nova plaça. I és precisament en el lloc on avui hi ha la plaça, on s'ubicava el convent de Caputxins citat anteriorment. En 1892 fou l'escenari d'un atemptat anarquista que va causar la mort d'una persona.^[3]

Ja als anys cinquanta del segle XX, Adolf Florensa realitzà un programa d'intervencions que es caracteritzava per la concentració i les falses restauracions d'edificis de caràcter històric i artístic. El barri es convertí en un "parc temàtic" on es reedificaren construccions d'altres indrets i s'afegiren elements aliens per donar una cohesió estètica a tot el conjunt, actuacions aquestes que van ser criticades per part d'historiadors de renom com Ferran Soldevila, Antoni Rovira i Virgili i Agustí Duran i Sanpere.^[2]

Pel que fa a la seva morfologia interna, durant el segle XVIII var canviar dràsticament a causa de la gran densificació soferta: se subdividiren els grans casalots en pisos irregulars i mancats de serveis; s'aprofità tota parcel·la, suprimint les hortes que hi persistien, creant habitacions mal il·luminades i pitjor ventilades i s'enderrocà la casa antiga per construir-ne una de nova amb un increment desmesurat de l'alçada. El segle XIX serà, però, el de les grans transformacions en l'estructura i en la morfologia del barri, a causa de diversos fenòmens: la transformació dels cementiris parroquials en places públiques (Pi, Sant Just, Sant Jaume, Sant Miquel, Sant Sever, la Mercè, etc.); el buidat de grans peces, en la majoria de casos procedents de la crema i desamortització de convents, així com l'enderrocament de palaus, amb el consegüent canvi d'ús (places Reial, Medinaceli, etc.) i ocupació per les institucions (Govern Militar, Capitania Militar, àmpliament de l'Ajuntament de Barcelona, etc.); l'enderrocament de les muralles, que obrirà el barri i aportarà noves parcel·les i solars; l'obertura de l'eix dels carrers de Ferran i Jaume I i de la Via Laietana; etc.^[2]

La plaça és actualment un punt de reunió d'un públic molt heterogeni, perquè és un lloc per estar assegut i prendre unes copes a l'aire lliure a les terrasses sota les arcades que la caracteritzen. De nit, també és bastant freqüent trobar-hi gent, ja que als seus voltants hi ha bars, llocs per ballar i escoltar musica. És una de les places amb més vida i ambient, tant diürn com nocturn. A més, els caps de setmana a la plaça es pot veure les reunions de col·leccionistes de monedes i segells. També és un lloc molt utilitzat per a celebrar esdeveniments de la capital catalana. Durant la Festa Major de Barcelona és un dels llocs escollits per fer els balls típics de la Festa Major i un dels escenaris del festival de música paral·lel BAM.

Galeria d'imatges

• 
  

  

  
  

  
  

  Font de les Tres Gràcies (1876)
  

  
  

  
  


• 
  

  

  
  

  
  

  Agermanada de la plaça Garibaldi (Mèxic, DF)
  

  
  

  
  


• 
  

  

  
  

  
  

  Panoràmica de la plaça Reial
  

  
  

  
  


• 
  

  

  
  

  
  

  Plaça Reial
  

  
  

  
  

Referències

Bibliografia

• Bonet, Llorenç / Casas, Roger: Guía de Arquitectura de Barcelona, Barcelona 2004, p. 60ss. ISBN 8-49624-164-5
  


• Estanislau Roca i Blanch, Estanislau Roca, Dani Mòdol i Deltell: El Projecte de L'espai Viari, Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona 2004, p. 34s., ISBN 8-48301-747-4
  

Vegeu també

• 
  Història de Barcelona.


• 
  Urbanisme de Barcelona.


• 
  Arquitectura de Barcelona.


• 
  Art públic de Barcelona.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Plaça Reial

• 
  Carres i places de Barcelona.


• 
  Guia temàtica Biblioteca ETSAB: Plaça Reial.


• «Plaça Reial». Cercador Patrimoni Arquitectònic. Ajuntament de Barcelona.