Ngtjyty

Casa Elizalde
Planta baixa de la casa Elizalde
Dades
Tipus	edifici
Arquitecte	Emili Sala i Cortés
Cronologia	1888, restaurat el 1981 segons projecte de Jaume Santmartí i Josep Bosch
Característiques
Estil arquitectònic	arquitectura eclèctica
Ubicació geogràfica
Estat	Espanya
Autonomia	Catalunya
Vegueria	Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca	Barcelonès
Municipi	Barcelona
Localització	C/ València, 302 de Barcelona
41° 23′ 40″ N, 2° 09′ 57″ E / 41.3944°N,2.16583°E / 41.3944; 2.16583Coord.: 41° 23′ 40″ N, 2° 09′ 57″ E / 41.3944°N,2.16583°E / 41.3944; 2.16583
Bé cultural d'interès local
Identificador	40481

La Casa Elizalde és un edifici al número 302 del carrer València, al barri de la Dreta de l'Eixample de Barcelona. Va ser projectat el 1888 per l'arquitecte Emili Sala i Cortés, i és considerat una bé cultural d'interès local. Tot i que va ser dissenyat com a habitatge familiar, durant molts anys també va ser la seu de l'empresa Elizalde, S.A., una de les principals fàbriques d'automòbils de l'estat espanyol a principis del segle XX. Des de la seva adquisició per part de l'Ajuntament de Barcelona, fa la funció de centre cultural.

Història

Entrada del centre cultural

Façana del pati interior

Pati interior preparat per un acte

Detall de la porta d'entrada

Escala interior de l'edifici

Sostre de l'escala

Una de les claraboies de l'edifici

Balcó principal

Lleons sota un balcó

Finestres de la planta semisoterrani

L'edifici deu el seu nom, com molts altres habitatges de Barcelona, a la família que més temps hi va residir, en aquest cas la família Elizalde, que va adquirir l'immoble el 1895 i no el va abandonar fins al 1964. No obstant, el primer resident de l'actual Casa Elizalde fou Francesc Jaurés i Gualba, que comprà el solar al carrer València de l'Eixample de Barcelona a Miquel Martí i Sagristà el 1881.^[1]

Després de solucionar uns problemes amb les fonamentacions causades pel pas del Torrent de l'Olla, l'Ajuntament va concedir el permís d'obres del nou edifici, que va començar a ser construït el 1885. Aquest edifici seguia el model de palauet típic de l'època a l'Eixample, estant a més molt a prop del Passeig de Gràcia. Aquesta zona de la ciutat adquiria, fins a l'Exposició Universal de 1888, un grau de qualitat en l'edificació molt rellevant. Francesc Jaurés va encarregar la projecció de l'edifici a l'arquitecte Emili Sala.

A la mort de Jaurés, l'edifici va passar a Arturo Elizalde, nebot de la muller del seu anterior propietari, que era un enginyer nascut a Cuba el 1871 i que vivia a cavall entre Barcelona i París. Elizalde va fundar el 1908, juntament amb el seu cunyat Rafael Biada i Navarro i amb Josep Maria Vallet i Arnau, l'empresa Sociedad Mercantil J.M. Vallet y Cía.. El 1910, després de comprar diverses accions de Vallet, van fundar Biada Elizalde y Cía., empresa dedicada a la fabricació de peces de recanvi d'automòbils. Tot i així, l'enginyer cubà no es conformava amb aquesta tasca, motiu pel qual el 1913 va dissenyar un prototip de vehicle amb tecnologia pròpia, anomenat "Biada y Elizalde", i l'any següent en va començar la construcció a la fàbrica que l'empresa tenia al Passeig de Sant Joan, número 149. El primer cotxe Elizalde de fabricació nacional va ser venut al primer client el 19 d'abril de 1914, model que va destacar a tot Espanya, fins al punt que el rei Alfons XIII en va compar un.^[1]

Així, la família Elizalde es va convertir en un dels cognoms més relacionats amb la indústria automobilística del país, tot i que ben aviat va començar també la fabricació de motors d'avió. A la mort d'Arturo, la seva muller, Carme Biada i Navarro, besnéta de Miquel Biada i Bunyol, constructor del primer recorregut de tren de la península Ibèrica, l'empresa familiar va passar a construir motors d'avió exclusivament, canviant la seva raó social a Elizalde, S.A.. A la mort de Biada, l'empresa i la casa van passar en herència al seu fill, Antonio Elizalde i Biada.^[1]

Amb el pas del temps, la Casa Elizalde va passar a acollir les oficines de l'empresa familiar, a més a més de la pròpia residència, la qual cosa va provocar diverses modificacions a l'interior. Els descendents d'Arturo Elizalde i Carme Biada hi van residir fins al 1964, moment en què la van vendre a la companyia Unión de Propietarios S.A. per 25 milions de pessetes. A partir de llavors i, sobretot, des de 1974, l'edifici va anar deteriorant-se, quedant en un estat semi-ruïnós, ja que els nous propietaris esperaven poder enderrocar-lo si era declarat en ruïnes, podent construir en aquest cas un bloc d'habitatges nou.

No obstant, el 31 de juliol de 1978, l'Ajuntament de Barcelona va intentar salvar l'edifici, incloent provisionalment l'habitatge en el Catàleg de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona, quedant-hi definitivament inscrit l'any següent. El 8 de maig de 1981, la Comissió Permanent Municipal va acordar comprar la Casa Elizalde, adquirint l'edifici el 10 de setembre d'aquell any al seu últim propietari, Delfí Rabellat.

A partir de 1981, es van començar les obres de remodelació de l'edifici, a càrrec dels arquitectes Jaume Santmartí i Josep Bosch, i els projectes per a la seva recuperació pública. Pel que fa al seu ús, van començar a organitzar-se un seguit d'activitats per obrir-la al públic, com ara organitzant exposicions, realitzant xerrades o conferències, fins que el 1989 el centre va començar a ser conegut pels cursos i tallers que s'hi organitzaven. Actualment, la Casa Elizalde és un centre cultural.^[1]

Arquitectura

La casa Elizalde és un edifici de caràcter historicista entre mitgeres, amb un gran pati rectangular a l'interior de l'illa. La casa està composta de manera clàssica, encara que la façana no va ser concebuda de manera simètrica a les primeres plantes, per bé que la planta superior i el coronament de la coberta sí que ho eren. Tot i que la porta d'entrada és a l'extrem dret de la façana principal, es troba a nivell de la planta baixa, mantenint-se així fins al pati posterior; l'edifici es divideix en plantes semisoterrani, entresòl i dues plantes pis.

L'espai interior estava distribuït segons els usos típics dels habitatges de les famílies benestants de l'època; la planta semisoterrani estava destinada al servei, la planta entresòl a la recepció i al despatx del propietari, i els altres dos pisos constituïen els dormitoris de la família (primera planta) i del servei (segona planta). No obstant, aquesta distribució va ser alterada quan l'edifici va ser adquirit per la família Elizalde, que va realitzar diverses reformes que van afectar tant l'interior, on van augmentar el nombre de dormitoris, com l'exterior, modificant l'aspecte original de la façana principal, desapareixent la tribuna central de la planta noble i encimbellant el forat del balcó adossant un frontó arrodonit tancat per un medalló, dotant-li l'aspecte actual.^[2]

Pel que fa a la planta baixa, que estava dividida en semisoterrani i entresòl, van fer desaparèixer la columna esvelta que dividia el finestral de l'extrem dret, on es pot apreciar avui un forat de més dimensions respecte dels altres tres. A més, el canvi de propietari també va afectar als òculs del coronament de l'edifici, que avui són cecs, en els quals hi havia originalment les inicials del primer propietari, F.J. (Francesc Jaurés).^[2]

La cornisa, els permòdols sota els balcons i els medallons van ser encarregats a Magí Augé, que treballà amb pedra de Montjuïc, tot i que va realitzar una obra discreta que avui té més importància pel seu context dintre de l'arquitectura que no pas pels seus valors plàstics.^[3]

Referències

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa Elizalde

• Centre Cultural La Casa Elizalde


• Twitter del Centre cultural


• Facebook del Centre cultural