Ngtjyty

Els Batlló varen ser una nissaga d'industrials del tèxtil a Catalunya durant la segona meitat del segle XIX i la primera meitat del XX. D'origen olotí, varen tenir fàbriques de teixits de cotó a Barcelona, com Can Batlló (carrer Urgell), actualment reconvertida en l'Escola Industrial, i Can Batlló (la Bordeta) que està en un procés de transformació urbanística.
Una de les branques va dedicar-se posteriorment al negoci immobiliari.

Orígens

Pere Batlló i Bisbal era un teixidor de Vacarisses (Vallès Occidental) casat amb Margarida Barrera i Quatrecases que es va anar a viure a Olot (Garrotxa) a començament del segle XIX.^[1] El matrimoni va tenir set fills:

• Jacint Batlló i Barrera (Olot, 1803 - 27 d'agost de 1866)^[2] casat.


• Joan Batlló i Barrera (Olot, 7 de novembre de 1812 - Barcelona 27 d'octubre de 1892), solter.^[3]
  


• Feliu Batlló i Barrera (Olot, 1819 - Barcelona 5 de març de 1878),^[4] casat amb la seva neboda Margarida Batlló i Dachs, filla del seu germà Jacint.^[5]
  


• Ignasi Batlló i Barrera († 1856).


• Caterina Batlló i Barrera, casada amb Albert Escubós.^[5]
  


• Jaume Batlló i Barrera^[1].


• Domènec Batlló i Barrera († 24-01-1866), casat amb Dolors Suñol Pujol.^[6]
  

Alguns d'aquests fills varen anar a Barcelona per a dedicar-se al ram tèxtil. Jacint va ser el primer a instal·lar-se el 1829. Tenia un petit taller al carrer Riereta al que es varen incorporar per a aprendre l'ofici els seus germans Joan^[3] i Feliu.^[4]

El 1834 es constitueix la societat «Batlló i Escubós» al carrer Sant Pacià de Barcelona en la que participen Joan, Feliu i Domènec.^{[7][n. 1][5]} Uns anys més tard, el 1842, la societat canvia de denominació i passà a anomenar-se «Batlló Germans» amb taller al carrer de Riereta i despatx al carrer Barberà 14-16, de Barcelona. El 1844 la societat va participar en l'Exposició Industrial de Barcelona on es presenten amb les seves teles de cotó, mussolines i mocadors de cotó.^[5]
Amb el creixement del negoci entren a formar part els tres germans que havien quedat a Olot: Ignasi, Caterina i Jaume. Tots set constitueixen una societat col·lectiva l'1 de juliol de 1849 amb l'objecte de "crear una o més fàbriques de teixits i filatures".^[1]
El 1850 varen estar presents a l'Exposició Industrial de Madrid amb els productes de mussolines i gases de cotó, anomenades trafalgars, i varen rebre una menció honorífica. El 1856 varen estar presents a l'Exposició Industrial de París.^[5]

L'any 1856 va morir Ignasi Batlló i Barrera i els altres dos germans d'Olot varen cedir els seus drets a la societat, Caterina per 50.273 duros i Jaume per 45.000 duros.^[1] El 1858 varen arrendar una fàbrica situada a Cornellà.^[8] El 1860 es basteixen fàbriques a Monistrol de Montserrat amb energia hidràulica i a Sitges i Tarragona amb màquina de vapor.^[5]

El 24 de gener de 1866 va morir Domènec Batlló i Barrera deixant com a hereus als seus tres fills: Rufí, Romà i Domènec Batlló i Sunyol. Es decideix liquidar la societat i la part corresponent als hereus de Domènec i crear una de nova amb la mateixa denominació, «Batlló Germans», el 20 abril del 1866 amb un capital de 10.506.565 rals i 25 cèntims, aportats per Feliu i Joan Batlló i Barrera.^[1]

Can Batlló a l'Eixample

Article principal: Can Batlló (carrer Urgell)

Il·lustració de la fàbrica dels Batlló apareguda a "La Llumanera de Nova York" el 1875

Un cop constituïda la societat varen decidir construir una gran fàbrica on agrupar la producció dispersa que tenien fins a aquell moment. La fàbrica arrendada a Francesc Quer el 25 de novembre del 1858 a Cornellà ho era per deu anys i vencia el 1868. Potser aquest fet els va acabar d'animar al procés d'integració.^[8]
Entre 1867 i 1872 varen realitzar sis compres de terrenys a diferents propietaris de finques rústiques en un indret conegut com "l'Olivera Rodona" i posteriorment "Pla de Valldonzella". El 13 d'abril de 1867 a Claudi Negrevernis i Oller; una segona, el 13 de maig de 1867 (5 mujades, 14 mundines equivalents a 28.939 m²) a Antoni Cortada i Juncà; i la tercera el 21 de juny del 1867 (1 mujada 6 mundines equivalents a 6.899 m²) a Beneta Santomà i Estadella; posteriorment adquiriren altres tres propietats més.^[8]
El terreny adquirit equivalia a quatre illes de l'eixample Cerdà i s'ubicava al terme municipal de Les Corts, que no es va integrar a Barcelona fins al 1897.

El 1868 s'inicià la construcció de la fàbrica que es va inaugurar el 1870, moment en què tanquen la resta de fàbriques que tenien a Monistrol, Sitges i Tarragona. La fàbrica va néixer amb la voluntat de competir amb l'Espanya Industrial de la família Muntadas i comptava amb 60.000 pues de filar, 1.500 telers en tissatge i entre 2.000 i 2.500 obrers.^[9]
La fàbrica va ser dissenyada per l'enginyer Alejandro Mary i va comptar amb la col·laboració de l'arquitecte Rafael Guastavino qui, probablement, va dirigir la part arquitectònica. Aquest és un punt no confirmat, ja que no figura en el projecte i el mateix arquitecte va escriure al director del Diari de Barcelona que "el director del projecte de fàbrica és l'enginyer Mary, [ ] i que la part merament arquitectònica correspon a qui no li agrada que es publiqui el seu nom". Tot i aquesta mena de misteri, és unànime entre els experts l'atribució de les solucions arquitectòniques a Guastavino.^[10]

Tot i la capacitat de crear llocs de treball en una Barcelona en expansió, era un moment de forta inestabilitat social i, probablement, les condicions laborals de Can Batlló no serien les millors. A més, el sector estava en crisi d'ençà que el 1868 es varen tallar les importacions de cotó dels Estats Units pel bloqueig dels ports del sud durant la guerra civil.
Can Batlló va estar tancat uns dies el 1871 "per provocacions"; el 1873 es produeixen acomiadaments i es produeixen manifestacions fortament reprimides per la policia.^[11] Els conflictes més forts d'aquesta època varen ser l'agost de 1874 quan varen suspendre el torn de nit aturant 600 telers i els treballadors varen exigir repartir-se fraternalment la feina sense que s'acomiadés a ningú. Els Batlló no ho varen acceptar i varen denunciar al capità general el risc de disturbis aconseguint que les tropes s'apoderessin militarment de la fàbrica. Aquest fet va provocar una vaga de tres mesos i una amenaça dels Batlló de donar-se de baixa de la contribució industrial.^[12] El 1875 són acusats de treballar en condicions insalubres i d'explotació. L'any 1876 s'instal·la l'enllumenat elèctric per part de l'empresa Tomàs Dalmau tant a la fàbrica com a les oficines del carrer Barbarà.

En el vessant comercial varen ser presents a l'exposició de Catalunya el 1871, a Viena el 1873 on varen obtenir la medalla del Progrés i el 1875 estan presents a l'exposició de Filadèlfia.^[11]

L'any 1876 es produí l'escissió de la societat; Feliu pensava jubilar-se i traspassar el negoci als seus fills i Joan volia iniciar un nou negoci allunyat dels conflictes de la fàbrica del carrer Urgell.^[13]

La nova etapa de la fàbrica amb Feliu i els seus fills al front comença amb una medalla d'argent a l'Exposició Universal de París de 1878, però la medalla d'or va ser per a un competidor directe: l'Espanya Industrial. Aquell mateix any mor Feliu Batlló i Barrera i els seus fills canvien la denominació per la de «Batlló i Batlló», tal com eren els seus dos cognoms.^[11]

Arran de la mort de Feliu Batlló es va publicar una síntesi de les característiques tècniques i productives que expliquen la fàbrica:^[4]

• 60.000 m2, 24.000 de sostre.


• Basses amb capacitat per 25.000 m3 d'aigua


• 53.000 pues


• 1.100.000 kg./any de fil


• 1.265 telers


• 12.480.000 m. de tela


• 500.000 kg. de midó produït


• Tallers, tintoreria, serralleria, fusteria, gasòmetre,...


• Energia a vapor de 617 CV amb 14 motors


• 5.500 tones de carbó consumit /any


• 2.200 empleats


• 2.100.000 pessetes / any de salaris


• 60.000 pts. de contribució ordinària a l'estat

El 1879 tornen els problemes i la baixa demanda els va portar a reduir el treball a quatre dies per setmana i, més tard, a tres per setmana. En plena Febre d'Or la sensació d'eufòria econòmica no es corresponia amb la situació general del tèxtil. El 12 d'octubre de 1882 varen assassinar a la porta de la fàbrica al director de la secció de filats, l'Ermengol Porta i Solans, i el febrer de 1883 es produeix un incendi al magatzem de cotó amb clares sospites d'haver estat provocat. Els propietaris varen començar a plantejar-se el tancament especialment després de la baixa demanda que els obligà a treballar dues setmanes per mes durant l'any 1887. Tot i la situació varen ser presents a l'Exposició Universal de 1888 amb un bon resultat, perquè va guanyar una medalla d'argent, tot i tenir la fàbrica aturada en aquell moment.^[14]

Es produí un atemptat amb un artefacte explosiu a les oficines que tenien a la rambla Catalunya de Barcelona el 18 de gener de 1889.^[15] Aquest fet, que es va produir just davant del despatx d'Enric Batlló i va causar la mort d'un empleat, va ser fonamental en la decisió de tancament definitiu.^[14]

La fàbrica tèxtil de Can Batlló fou tancada l'any 1889. En el període que va estar tancada va servir d'hospital improvisat de la Creu Roja per als soldats repatriats de la guerra de Cuba.^[16]
L'any 1908 va ser donada a la Diputació de Barcelona amb dues condicions: que no es parés el rellotge de l'entrada i que la xemaneia no caigués mai. La Diputació hi ubicà l'Escola Industrial de Barcelona, que havia estat creada per un Reial Decret del 30 de març de 1904. L'any 1914 s'hi va inaugurar l'Escola Elemental del Treball. Aquestes dues escoles són predecessores, respectivament, de l'Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona i de l'Escola del Treball de Barcelona, que encara estan ubicades al recinte en l'actualitat.^[17]

La segona generació

Jacint Batlló i Barrera, qui com el seu germà Domènec va morir el 1866, va tenir una filla, Margarida Batlló i Dachs († 1883),^[18] que es va casar amb el seu oncle Feliu Batlló i Barrera.

Joan Batlló i Barrera mai es va casar i, en no tenir descendència, va tutelar els seus nebots, fills de Domènec, quan aquest va morir el 1866, just quan començaven la constitució de la societat que faria la fàbrica del carrer Urgell. Joan va ser un gran emprenedor; ja el 1836 va viatjar a l'Argentina per mirar d'eixamplar el negoci; un cop bastida Can Batlló (carrer Urgell) va viatjar per Europa cercant novetats i, abans del bloqueig dels ports americans a les exportacions de cotó durant la Guerra Civil dels Estats Units, ell ja havia establert una línia de subministrament per aconseguir cotó d'Alexandria i Esmirna. Vivia exclusivament i abnegadament per a les seves empreses i va liderar la creació de les dues grans fàbriques a Barcelona, primer Can Batlló (carrer Urgell) i més tard Can Batlló (la Bordeta). Va viure 79 anys i va morir de càncer de laringe a Barcelona.^[3]

Feliu Batlló i Barrera es va casar amb la seva neboda Margarida Batlló i Dachs.^[5] Junt amb el seu germà Joan va liderar la construcció de Can Batlló (carrer Urgell) on exercia les funcions d'administració fins a la dissolució de la societat i la marxa de Joan el 1876. Va morir d'una embòlia cerebral el 1878,^[4]; els seus cinc fills varen heretar la fàbrica del carrer Urgell:^[5]

Mausoleu dels Batlló i Batlló al cementiri de Montjuïc

• 
  Enric Batlló i Batlló (Barcelona 1848 - 26 de desembre de 1925).^[19]
  


• Àngel Batlló i Batlló (1848 - ?).


• Frederic Batlló i Batlló (Barcelona 1854 - Barcelona 28-09-1928).^[20]
  


• Pia Batlló Batlló († 20 de febrer de 1936),^[21] casada amb José Bach Escofet (1854-1950),^[22] propietari urbà i rural, diverses vegades membre de la Junta de l'Institut Agrari Català de Sant Isidre).^[16] Va tenir una filla, Paquita Bach i Batlló, casada amb Josep Maria Mir Batllori.^[21]
  


• Dolors Batlló i Batlló († novembre de 1885), casada amb Rufí Batlló i Sunyol, cosí seu, fill de Domènec Batlló i Barrera.^[23]
  

Aquesta branca de la família, bàsicament l'Enric, l'Àngel i la Pia Batlló, varen dirigir Can Batlló des de la mort del seu pare fins a la seva dissolució i posterior venda el 1895 a la Diputació de Barcelona. Tots tres germans varen encarregar edificis a l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas quan el negoci del tèxtil tocava a la seva fi i varen optar per invertir en el sector immobiliari bastint «cases de renda».^[16] La primera va ser la casa Pia Batlló (1891-1895),^[24] seguida de la casa Àngel Batlló^[25] i de la casa Enric Batlló, que durant molts anys va allotjar el Tribunal Tutelar de Menors i que recentment ha estat reconvertida en hotel.^[26] El mateix arquitecte va construir el mausoleu familiar al cementiri de Montjuïc amb escultures de Manel Fuxà.

Domènec Batlló i Barrera († 24-01-1866),^[1] casat amb Dolors Suñol Pujol, germana de l'escultor Jeroni Suñol Pujol (1840 - 1902).,^[6] va ser un dels quatre germans instal·lats a Barcelona que varen crear la societat "Germans Batlló" els anys 1840-1850. No va poder formar part de la gran transformació del treball col·lectiu de la família amb la creació de la gran fàbrica del carrer Urgell, ja que va morir just abans de la seva construcció. Els seus fills varen heretar la seva participació, però no hi varen participar degut a la seva edat. Quan Joan Batlló i Barrera decideix deixar la societat ho va fer acompanyat dels seus nebots, fills del Domènec, amb els quals va crear la fàbrica de Can Batlló (la Bordeta).^[5][3] Els tres fills del matrimoni Domènec-Sunyol varen ser:

• Rufí Batlló i Sunyol (1855 - 1885),^[27] va estar casat amb la seva cosina Dolors Batlló i Batlló.^[23] No hi consta com a constituent de la nova societat creada pel seu oncle junt amb els seus germans.


• Domènec Batlló i Sunyol casat amb Gumersinda Bofill.^[28] Junt amb el seu germà Romà va liderar el negoci a la mort del seu oncle Joan que havia creat la nova fàbrica de Sants. També va participar en altres activitats empresarials com l'empresa "Planas Flaquer" de construcció de maquinària de la qual consta com a soci el 1906.^[29] Va tenir sis fills: Montserrat, Jesús, Pere, Dolors, August, i Immaculada.

• Romà Batlló i Sunyol († 22-07-1925),^[30] era solter. Va ser un gran afeccionat dels viatges i la fotografia, i va publicar una sèrie de reculls de fotografies, com Japón a la vista,^[31]Notas fotográficas de un aficionado en sus viajes o De la China al Mar Rojo.^[32] Va ser soci fundador de la Sociedad Fotográfica Española creada el 1891 per l'impuls de Pau Audouard de la qual, a més de fotògrafs professionals, també en formaven part afeccionats com Antoni Amatller o Jaume Ferran i Clua.^[33] Va fer també moltes fotografies del treball del seu oncle l'escultor Jeroni Suñol, amb el que estava molt unit i del qual va heretar el taller quan va morir el 1902. Quan el Romà va morir sense descendència la seva neboda Montserrat i el seu marit Francesc Rocamora varen donar unes escultures i documents del taller de Jeroni Suñol al Museu Municipal de Belles Arts de Barcelona, així com les fotografies realitzades pel mateix Romà Batlló i Sunyol.^[34]
  

Can Batlló a Sants

Article principal: Can Batlló (la Bordeta)

Vista de la fàbrica de Sants a finals del segle XIX

Si la fàbrica del carrer Urgell va quedar sota el control dels Batlló i Batlló de la segona generació, la sortida de Joan Batlló i Barrera de la societat va suposar la creació d'una nova fàbrica que havia de ser competència de l'anterior.

L'any 1878 es va inaugurar al barri de Sants, que s'acabava d'annexionar a Barcelona, la Fábrica de Hilados y Tejidos de Algodón, Blanqueo, estampados y aprestos de Juan Batlló, de mans de Joan Batlló i Barrera, un dels germans de la poderosa família Batlló.

Joan Batlló, junt amb els seus nebots Domènec i Romà Batlló i Sunyol, fills del seu germà Domènec mort el 1866, varen crear la fàbrica de la Bordeta. Joan tenia molta experiència en el productes derivats del cotó, ja que havia viatjat per tot el món cercant innovacions, nous mercats a Sud-amèrica i matèries primeres a l'Àsia quan els americans varen blocar les exportacions arran de la guerra de Secessió.^[7]

La fàbrica ocupava 19.000 m² sobre un terreny de 26.000, estava construïda en una sola planta i tenia 24.000 pues i 722 telers. La seva energia de 600 cavalls de vapor li proporcionava una màquina de vapor construïda per la Maquinista Terrestre i Marítima.^[7] Sants va ser un dels barris obrers cabdals pel que fa a la indústria tèxtil i, en aquest marc, Can Batlló es va sumar a altres negocis tèxtils com el Vapor Vell, el Vapor Nou i la fàbrica Serra i Balet. Al seu voltant va anar sorgint una nova identitat de barri, el de La Bordeta.^[35]

Varen començar fabricant la mateixa línia de productes que la fàbrica del carrer Urgell, ara competència seva; però el 1883 varen seguir les petjades de L'Espanya Industrial introduint l'estampació. Varen participar en l'Exposició Universal de 1888 on varen obtenir la medalla d'argent per "la perfecció i baratura dels seus teixits blancs". Donava feina a 950 treballadors i tenia una activitat molt més estable que la seva competència, la "Batlló i Batlló".^[7]

Propaganda de l'empresa "Sobrinos de Joan Batlló"

El 1892 va morir Joan Batlló i Barrera, solter i sense descendència, i varen continuar el Romà i el Domènec Batlló i Sunyol sota la denominació de "Sobrinos de Juan Batlló". El 1898 ja havien doblat la potència del vapor a 1200 cavalls, comptaven amb 32.000 pues de filar i 900 telers i havien comprat nova maquinària per a la secció d'estampats. També comencen a elaborar gèneres de punt, un producte molt original per a una tèxtil tradicional.^[27]

L'any 1900 varen guanyar el gran premi en la categoria de "Fils i tel·les de cotó" a l'Exposició de París.^[36] Però amb el canvi de segle cau l'activitat i han de despatxar part de la plantilla fins a quedar-se amb 800 treballadors, una situació que canviaria amb la primera guerra mundial (1914-1918), que va produir una revifada important. El 1926 es va convertir en societat anònima sota la denominació de "Nebots de Joan Batlló, SA", amb oficina al carrer Trafalgar.^[7] Durant la dècada del 1960 esclatà la crisi tèxtil i l'empresa cotonera dels Batlló va fer fallida. Va deixar de ser propietat dels Batlló Sunyol per passar a mans de Julio Muñoz Ramonet.

Notes

Referències

Bibliografia

• 
  Cabana, Francesc. Fabricants i empresaris. Els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya.. 2. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p.  [Consulta: 3 abril 2012]. 
  


• 
  Cabana, Francesc. Les catedrals del cotó. Editorial Proa, 2008. ISBN 978-84-8437-251-6 [Consulta: 9 abril 2012]. 
  


• Graus, Ramon «La fàbrica Batlló, una obra influent a l'arquitectura catalana». VIII Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya, 2009, p. 1 [Consulta: 9 abril 2012].


• P., E. «Glosa de Feliu Batlló i Barrera» (en castellà). La Academia, 23-04-1878, p. 235-238 [Consulta: 6 abril 2012].


• 
  Pagès_Ruiz, Eduard. Utilitat i obrerisme a la Catalunya del segle XIX (1868-1898), 2007, p. . ISBN 9788469131107 [Consulta: 9 abril 2012]. 
  

• 
  Portavella, Jesús. Els carrers de Barcelona: les Corts. Ajuntament de Barcelona, 2000, pp. 25–26 [Consulta: 30 març 2012]. 
  


• Roca_y_Roca, J. «Glosa de Joan Batlló i Barrera» (en castellà). Eco de la Montaña [Olot], 06-11-1892, p. 1 [Consulta: 9 gener 2019].


• Tatjer, Mercè; Vilanova, Antoni; Insa, Yolanda «Creixement urbà i primeres implantacions fabrils a Les Corts, 1845-1868». Barcelona Quaderns d'Història, 11, 2004, p.  [Consulta: 8 abril 2012].

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nissaga Batlló