Ngtjyty

Olga Sacharoff

Biografia
Naixement	28 maig 1889 Tbilisi
Mort	1967 (77/78 anys) Barcelona
Educació	Acadèmia Estatal de les Arts de Tbilisi
Activitat
Camp de treball	Pintura
Ocupació	Pintora
Moviment	Naïf i surrealisme

Olga Nikolàievna Saharova, coneguda com a Olga Sacharoff (Tbilissi, Imperi Rus, 28 de maig de 1889 - Barcelona, 1967), fou una pintora russa avantguardista establerta a Catalunya.^[1] Sacharoff va ser una figura destacada de les avantguardes del segle passat i va establir forts lligams amb l’art català dels anys 40 i 50, i amb els cercles artístics i intel·lectuals de la postguerra.

Biografia

Vista dels jardins d'Olga Sacharoff, al barri de les Corts, Barcelona.

Nascuda en el si d'una família de l'alta burgesia, Olga Sacharoff va estudiar Belles Arts a Tbilissi, la seva ciutat natal. Després d'una breu estada a Munic (1910) que li va permetre establir contacte amb l'expressionisme alemany, s'instal·la a París (1911), on comença a desenvolupar una pintura emmarcada en el cubisme i el postcubisme, com es pot veure al seu Bust femení (1915).^[2]

L'esclat de la Primera Guerra Mundial va portar-la a Catalunya, juntament amb altres artistes que buscaven un refugi lluny del trasbals d'un París amenaçat, com Otho Lloyd, Serge Charchoune, Hélènne Grounhof, Albert Gleizes, Marie Laurencin, Francis Picabia i els Delaunay. Tots ells van venir a Catalunya entre el 1915 i el 1917. Segons Eugeni d'Ors, va ser el marxant Josep Dalmau qui, arran d'un viatge a París, va portar la pintora i il·lustradora, però el cert és que aquesta va instal·lar-se a Barcelona després d'una estada a Ceret amb el seu company Otho Lloyd, pintor i fotògraf.^[3] Molts d'ells van coincidir a Tossa de Mar, on anaven d'excursió o de vacances. Els primers a alternar-hi les estades van ser Sacharoff i Lloyd, però poc després s'hi van afegir els avantguardistes estrangers que havien arrelat a Barcelona. Les fotografies de Lloyd i les pintures d'Olga (menjars, berenars en el camp, festes i balls populars), que es va desfent dels trets cubistes, són testimoni d'aquestes trobades a Tossa, tot i que la parella va ser l'única que hi va intensificar les estades a partir del 1919.^[3]

La galeria Dalmau va esdevenir un espai de referència per a tots ells i, sota la iniciativa del dadaista Francis Picabia, es van publicar els quatre números de la revista 391, que s'edità a Barcelona entre el gener i el març del 1917. La revista, que va tenir un fort impacte en determinats autors de l'ambient artístic català, com ara Joan Miró, va comptar amb la col·laboració d'alguns d'aquests refugiats. Sacharoff també va pertànyer al grup artístic Agrupació Courbet.^[3]

En finalitzar el conflicte bèl·lic de la Primera Guerra Mundial, l'artista va tornar a París però continuaria viatjant freqüentment a la capital catalana i passant les seves vacances a Mallorca i Eivissa. A París, Sacharoff va viure sempre al barri de Montparnasse on va freqüentar els cafès de moda (La Rotonde, La Coupole) i va establir contacte i amistat amb molts artistes de les primeres avantguardes: Picasso, Modigliani, Van Dongen, Gus Bofa, Manolo Hugué i també els que formaven part de la colònia russa com Marie Vassilieff, Chaim Soutine, Chana Orloff i Marevna Vorobev, entre d’altres. Durant la dècada dels anys vint va exposar a diferents edicions del Salon d’Automne, del Salon des Indépendants, del Salon de l'Araignée i del Salon des Tuileries, on sempre va obtenir una gran atenció i paraules elogioses per part de la premsa.

A partir d'aquests anys, Sacharoff deixà enrere l'avantguardisme i s'endinsà en l'estètica del noucentisme. El seu estil adoptà traços lírics i amables, i es posà al servei d'una visió idealitzada de Catalunya: paisatges, costums, tipus populars. En general, hi predominen les composicions amb múltiples personatges, servides amb traços esquemàtics i vius colors. L’obra d’aquesta època destaca per una forta influència del primitivisme al qual l’artista hi suma unes iconografies molt personals, tractades des d’una ironia i un humor utilitzats amb una important càrrega crítica respecte a la societat.

A partir del any 1940, s’instal·la definitivament a Barcelona, al barri del Putxet, on va continuar la seva trajectòria artística i va participar de manera activa en la vida cultural de la ciutat. La seva producció en aquest període es va tornar més decorativa i repetitiva, en resposta a la demanda. El gènere del retrat va guanyar protagonisme.

Artísticament, va utilitzar tota mena de tècniques, (oli, aquarel·la, pastel, collage o aiguafort), i diversos gèneres i temàtiques com bodegons, paisatges, quadres de flors, escenes quotidianes i retrats. Igual que Pere Pruna, Olga Sacharoff pertany a una tradició figurativa més aviat conservadora o no conflictiva, que es va desenvolupar a la Catalunya de postguerra paral·lelament a la florida de les avantguardes a l'estranger. Relegada, com Pruna, a un relatiu silenci de la crítica durant els anys 1970 i 1980, Sacharoff ha recuperat presència en el circuit d'exposicions i galeries gràcies al col·leccionisme.

L’artista va treballar sempre les mateixes iconografies, i el gir expressionista que es produeix en el seu estil en la dècada dels trenta es manté fins a les últimes pintures. D’altra banda, volem posar èmfasi en els discursos que Sacharoff elabora des del començament de la seva carrera, i que també es van situar sempre al centre dels seus interessos: enfront d’una visió de la seva pintura que la presenta ingènua, amable i decorativa, volem valorar la seva aposta pionera per l’ús de l’humor com a estratègia crítica envers l’ordre establert, i l’articulació d’un món propi en el qual la naturalesa i els seus éssers són emprats per proposar una alternativa al pensament imperant.^[4]

La seva obra s’ha exposat, entre altres ciutats, a París, Londres i Nova York. A Barcelona, l’any 1953 es va fer una exposició retrospectiva de la seva obra; i posteriorment, l’any 1994, una exposició antològica, comissariada per Maria Lluïsa Borràs i Mariette Llorens Artigas, a la Pedrera. L'Ajuntament de Barcelona li va atorgar la medalla de la ciutat el 1964. El 2002, se li dedicà una antològica amb María Blanchard a Bilbao (Sala d'Exposicions BBK).

L'any 2017, amb motiu dels cinquanta anys de la seva mort a Barcelona, el Govern de la Generalitat va acordar declarar l’efemèride com a commemoració oficial d’aquest any, per donar a conèixer l’obra i la personalitat artística de la pintora.^[5] L’Any Sacharoff, impulsat pel Departament de Cultura, està comissariat per Elina Norandi i compta amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona, la Xarxa de Museus d’Art, la Universitat de Barcelona i l’Escola Superior de Disseny i Art Llotja. Barcelona i Girona, ciutats on la pintora va establir forts lligams, centren els actes commemoratius de l’Any Sacharoff.^[6] L'Ajuntament de Barcelona ha volgut recordar la seva figura amb la col·locació d'una placa commemorativa a la casa on va residir i treballar gran part de la seva estada a Barcelona, al barri del Putxet.

El Museu d'Art de Girona ret homenatge a l'artista mitjançant l'exposició central de la commemoració, "Olga Sacharoff: pintura, poesia i emancipació" (25 de novembre 2017 al 2 d'abril de 2018), comissariada per la historiadora de l'art Elina Norandi.
De les prop d’una vuitantena d’obres exposades, procedents de museus, galeries institucions culturals i col·leccions particulars tan nacionals com internacionals (Estats Units, Rússia, França i Holanda), en destaquen algunes mai exposades a Catalunya, com “Promenade”, procedent del Museu de la Fundatie (Holanda) o una de les seves obres més emblemàtiques, “Consuelo”, pertanyent a una col·lecció privada russa.

Altres obres icòniques presents a la mostra són: “Tiovivo en la feria”, de la col·lecció del Museu Nacional Reina Sofia – que no s’exposava a Barcelona des de l’any 1953, o “Paradís”, propietat d’una galeria de Nova York; i “La Colla”, un retrat col·lectiu de la generació del món cultural de la Barcelona de posguerra, que habitualment no exposa el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Des de 1994 no se li havia dedicat cap altra mostra de caràcter individual de la seva trajectòria a Catalunya.

Referències

Bibliografia

• Elina Norandi: Olga Sacharoff, Al-Mudayna, Madrid, 2006.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Olga Sacharoff

• «Olga Nicolajevna Sacharoff». Diccionari Biogràfic de Dones. Barcelona: Associació Institut Joan Lluís Vives Web (CC-BY-SA via OTRS).