Ngtjyty

Casa Milà
Dades
Tipus	Equipament cultural, Fundació Catalunya-La Pedrera
Part de	Llista d'edificis modernistes de Barcelona i Iconic Houses Network
Arquitecte	Antoni Gaudí
Data de creació o fundació	1906
Data de finalització	1912
Data d'obertura oficial	1912
Característiques
Estil arquitectònic	modernisme català
Material utilitzat	pedra, maó, ceràmica i ferro forjat
Ubicació geogràfica
Estat	Espanya
Autonomia	Catalunya
Vegueria	Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca	Barcelonès
Municipi	Barcelona
Districte	Eixample
Localització	Barcelona
41° 23′ 43″ N, 2° 09′ 42″ E / 41.395277777778°N,2.1616666666667°E / 41.395277777778; 2.1616666666667Coord.: 41° 23′ 43″ N, 2° 09′ 42″ E / 41.395277777778°N,2.1616666666667°E / 41.395277777778; 2.1616666666667
Patrimoni de la Humanitat
Tipus	Patrimoni cultural  → Europa-Amèrica del Nord
Data	1984 (8a Sessió), Criteris PH: (i), (ii) i (iv)
Identificador	320-003
Bé d'interès cultural
Data	24 juliol 1969
Identificador	RI-51-0003814
Bé cultural d'interès nacional
Identificador	73-MH
IPAC	77
Plànol
Alçat presentat al projecte
Planta pis
Lloc web oficial	Lloc web oficial

La Casa Milà, també coneguda com «La Pedrera», és un edifici modernista que es troba al Passeig de Gràcia de Barcelona, a la cantonada amb el carrer de Provença. Va ser la darrera obra civil dissenyada per Antoni Gaudí i fou construïda entre l'any 1906 i el 1912.

Va ser un encàrrec de l'empresari Pere Milà i Camps i de la seva dona Roser Segimon i Artells, natural de Reus i vídua de l'acabalat indià Josep Guardiola i Grau.^[1] En el seu moment fou molt polèmica a causa de les agosarades formes ondulades de la façana de pedra i els ferros forjats retorts que en decoren les balconades i finestres, dissenyats en gran part per Josep Maria Jujol, qui també va projectar alguns dels cels rasos de guix.

Arquitectònicament és considerada una obra innovadora en comptar amb una estructura de columnes i plantes lliures de murs de càrrega. De la mateixa manera, la façana –totalment de pedra– és autoportant, és a dir, no ha de suportar càrregues de les plantes. Un altre element innovador va ser la construcció del garatge soterrat.

L'any 1984 fou declarada Bé Cultural del Patrimoni Mundial per la UNESCO pel seu valor universal excepcional.^[2] Des de l'any 2013 és la seu de la Fundació Catalunya La Pedrera,^[3] que gestiona les diverses exposicions i activitats que s'hi fan i les visites a l'edifici.^[4]

Història de l'edifici

Pere Milà i Camps era advocat, industrial i polític. El seu pare, Pere Milà i Pi, era un industrial tèxtil conegut i el seu oncle, Josep Maria Milà i Pi, havia estat alcalde de Barcelona. Era de família burgesa, esnob i força ric, especialment pel seu matrimoni amb Roser Segimon i Artells. Milà volia destacar entre la burgesia barcelonina i això passava per ser al passeig de Gràcia i comptar amb un arquitecte de moda. Visitant el soci del seu pare en un negoci de cànem –en Josep Batlló– quan aquest s'estava construint la Casa Batlló, va coincidir amb Gaudí i li va assegurar que la propera obra la faria per a ell.^[5]

Certificat fi obres de Gaudí 31 d'octubre 1912

El 1905 Pere Milà i Roser Segimón es casen i el 9 de juny Roser Segimón compra a Josep Antoni Ferrer-Vidal i Soler una torre amb jardí que ocupava una superfície de 1.835 metres quadrats, situada al passeig de Gràcia, 92. El setembre van contractar Gaudí per fer la seva nova casa, i el 2 de febrer de 1906 es va presentar el projecte a l'Ajuntament de Barcelona i van començar les obres, enderrocant l'edifici preexistent en comptes de reformar-lo, com en el cas de la casa Batlló.^[6]

L'edifici es va acabar d'aixecar el desembre de 1910 i la propietària va demanar a Gaudí que fes un certificat per habitar el pis principal, cosa que l'Ajuntament va autoritzar l'octubre de 1911, traslladant-se a viure-hi els Milà. Finalment, el 31 d'octubre de 1912 Gaudí va emetre el certificat on declara que d'acord amb els seus plànols i la seva direcció, l'obra havia quedat enllestida i tota la casa estava en disposició de ser llogada indicant "propiedad de de Doña Rosario Segimon y Artells".^[7]

Crítiques i polèmiques

L'edifici no respectava cap norma d'estil convencional, motiu pel qual va rebre moltes crítiques. Per començar, el nom «La Pedrera» és de fet un malnom assignat pels ciutadans que censuraven la seva heterodòxia.^[8] La singular estructura de l'edifici, i la relació entre Gaudí i Pere Milà van ser objecte de burla i escarni públic i caricaturitzades en diverses publicacions satíriques de l’època.^[9] L'any 1910 Joan Junceda presentava l'edifici en un acudit a la revista ¡Cu-Cut!, com una «mona de Pasqua» i més endavant, el 1925, a la revista En Patufet comentava com devia ser de difícil posar domassos als balcons. És el primer cop que el nom de La Pedrera es veu escrit relacionat amb Casa Milà. Ismael Smith Marí insinuava el 1909 que havia patit un terratrèmol com a Messina i Picarol l'assimilava a un imaginari Valhalla wagnerià o amb una defensa antibèl·lica de la guerra del Marroc, o amb un hangar per a dirigibles (revista l'Esquella de la Torratxa 4 gener de 1912).

Fase de construcció © Càtedra Gaudí

Altres propietaris del passeig de Gràcia es varen enfadar amb els Milà i els varen deixar de saludar, argumentant que la genialitat de Gaudí faria baixar el preu de sòl a la zona.^[10]

Gaudí canviava constantment els seus projectes i treballava més amb maquetes que plànols, per anar modelant l’aspecte i estructures de la casa. Així mateix, va anar molt més enllà de l’estimació pressupostaria prevista i, a més, no va respectar els reglaments del consistori municipal: l’edifici era il·legal en el volum construït.

La part de les golfes i el terrat excedien el màxim permès i un dels pilars de la façana ocupava una part de la vorera de passeig de Gràcia. Quan Gaudí va saber que un inspector de l’Ajuntament havia passat per alertar el constructor, Sr.Bayó, d’aquestes il·legalitats, va deixar instruccions molt precises. Si tornava a passar i s’havia de tallar la columna, hi faria posar una placa “el pedazo de columna que falta ha sido cortado por orden del Ayuntamiento, decisión aprovada en fecha y sesión tal” (Desembre de 1907).^[11]

En un primer moment, l’Ajuntament va requerir als propietaris la legalització mitjançant el pagament d’una multa o bé l’enderrocament de les golfes i el terrat. Finalment, el 28 de desembre de 1909, la Comissió de l’Eixample va certificar que l’edifici tenia caràcter monumental i no havia d’ajustar-se estrictament a les ordenances municipals. En concret deia “salta a la vista que l’edifici en qüestió sigui quin sigui el seu destí, té un caràcter artístic que el separa de la resta”, tot i que aquest caràcter monumentals no els va evitar el pagament de la multa de 10.000 ptes. 

El seu propietari el va presentar al Concurs anual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona on aquell any optaven dues obres de Sagnier (carrer Mallorca, 264 i a Còrsega amb Diagonal); la Casa Gustà, que era un habitatge particular de l'arquitecte Jaume Gustà i la casa Pérez Samanillo, obra d'Hervás i Arizmendi. Tot i que la més espectacular i clarament favorita era la Casa Milà, el jurat la va descartar manifestant que «tot i estar acabades les façanes, falta molt perquè estigui totalment completada, ultimada i en perfecte estat d'apreciació». La guanyadora de 1910 va ser la Pérez Samanillo, actual seu del Círculo Ecuestre.^[12]

Els Milà i Gaudí

Pere Milà   Roser Segimon

Les relacions de Roser Segimon amb Antoni Gaudí no van ser gaire bones, per diferència de criteris sobre la construcció i sobre la decoració i els acabats de la casa. Un exemple era la imatge monumental en bronze d'una marededéu del Roser, amb què Gaudí volia encapçalar la façana, en homenatge al nom de la propietària (que havia d'esculpir l'artista Carles Mani i Roig). La imatge no es va arribar a fer ni a col·locar, si bé roman la inscripció mariana Ave gratia M plena Dominus tecum a la part superior de la façana.

^[13]

Les contínues discrepàncies varen fer que Gaudí portés els Milà als tribunals per una discussió d'honoraris. El plet el va guanyar Gaudí, el 1916, donant les 105.000 pessetes que va guanyar a la beneficència per deixar clar que «l'importaven més els principis que els diners». Els Milà varen haver d'hipotecar la Pedrera per poder pagar.^[8]

Després de la mort de l'arquitecte el 1926, Roser Segimon es va desfer de bona part dels mobles que havia dissenyat Gaudí. A la vegada, al març del 1927 Josep Bayó presenta a Roser Segimon la reforma del pis principal. Les feines encarregades consistien a enderrocar 532,50 m² de cels rasos i fer obra nova dissenyada pel decorador Modest Castañé i Lloret, a l'estil Lluís XVI. Les estances afectades van ser: la sala de festes, el hall i el vestíbul –amb els corresponents altells–, el despatx i el saló, la sala menjador, el dormitori i el corredor; alhora, també es va treure el parquet i les persianes i es van substituir 20 portes i finestres.El cost total de l’obra va ser de 19.481,25 ptes.: 4.458,85 ptes. dels enderrocs i 15.022,35 ptes. de l’obra nova.^[14][15]

Quan La Pedrera va ser adquirida per la Caixa de Catalunya, els elements amagats van tornar a veure la llum després de la restauració feta el 1990.^[13]

La Guerra Civil

Quan va començar la Guerra Civil el juliol de 1936, els Milà estaven de vacances a Blanes. Alguns locals de la planta baixa de la Pedrera varen ser col·lectivitzats pel PSUC i els Milà van fugir a la zona franquista, abandonant casa seva després de salvar algunes obres d'art.

Al pis dels Milà, el principal, va instal·lar el seu habitatge particular en Joan Comorera, secretari general del partit i conseller d'Economia de la Generalitat durant bona part de la guerra. L'any 1937, Comorera va patir un atemptat sense conseqüències a la porta de la Pedrera i es va construir un refugi al soterrani per a protegir-se dels bombardeigs. Quan varen entrar les tropes franquistes a la ciutat, els Comorera varen haver de fugir i els Milà varen retornar a casa seva.^[8]

Canvis de propietat

Aspecte de l'edifici i la ciutat el 1940

Detall de les pintures murals al sostre del vestíbul d'accés i que varen ser recuperades en la restauració del 1990.

L'any 1940 va morir Pere Milà i l'any 1946 la seva esposa Roser Segimon va vendre el seu patrimoni, la Monumental a l'empresari d'espectacles Pere Balañá i la finca a Josep Ballvé i Pellisé en societat amb la família de Pío Rubert Laporta, conegut pels seus magatzems comercials de la ronda Sant Antoni. L'operació va suposar 18 milions de pessetes per l'edifici i es va constituir la Compañía Inmobiliaria Provenza, SA (CIPSA) per a administrar-la.^[8] Roser Segimon va continuar vivint al pis principal fins a la seva mort el 1964.

Per a treure rendiment econòmic a la nova propietat, van dividir un pis de la primera planta del carrer de Provença en quatre pisos. L'any 1953 varen encarregar a Francisco Juan Barba Corsini la construcció de 13 apartaments a les golfes, on fins aleshores hi havia hagut els safareigs, cada cop menys utilitzats i que havien esdevingut un espai insalubre, ple de deixalles i rampoines. Barba Corsini va respectar la volumetria i estructura original de Gaudí, elogiant la llibertat que donava el plantejament d'espai diàfan i sense angles rectes. Els apartaments estaven situats a la banda exterior de l'espai, deixant com a passadís de distribució la part corba dels arcs que donen als patis centrals, deixant la zona més fosca que hi ha entre els dos patis com a distribuïdor de planta. Eren apartaments de 2 o 3 peces, alguns d'ells amb un altell habitable, amb un disseny i un mobiliari propi de la dècada del 1950, amb materials com el maó, la ceràmica o la fusta i un mobiliari de disseny similar al d'Eero Saarinen,^[16] com la Cadira Pedrera, entre d'altres. Les obres varen suposar la instal·lació d'unes xemeneies inadequades al costat de les d'en Gaudí.

A la dècada del 1960 es varen instal·lar algunes activitats barrejades amb els habitatges de veïns, la qual cosa va produir importants pèrdues en l'obra de Gaudí, especialment en els elements decoratius. L'any 1966 al principal es va instal·lar la companyia d'assegurances Northern, després de la qual es va instal·lar un conflictiu bingo que romandria fins al 1985. També es va instal·lar una acadèmia, les oficines de ciments Molins o d'Inoxcrom, entre d'altres.^[8] Els costos de manteniment eren molt elevats i els seus propietaris, a banda de densificar més els habitatges, va deixar envellir l'edifici provocant algun despreniment de pedres l'any 1971. Van fer unes reparacions d'urgència a càrrec de Josep Anton Comas, poc respectuoses amb l'obra original.^[17]

Recuperació de la dignitat

El 24 de juliol de 1969 l'obra de Gaudí havia rebut el reconeixement oficial de Monument historicoartístic. Era un primer pas per a evitar una major destrucció. Però no seria fins al 1984, amb el nomenament de Patrimoni de la Humanitat, quan s'iniciaria un canvi en la seva protecció. Primer l'Ajuntament de Barcelona va intentar llogar el pis noble per a instal·lar l'oficina de la candidatura olímpica per als jocs de 1992. Finalment, el dia abans de Nadal de 1986, la Caixa de Catalunya va adquirir la Pedrera per 900 milions de pessetes.

El 19 de febrer de 1987 varen començar les obres més urgents, com la restauració i neteja de la façana. L'encàrrec va ser dut a terme pels arquitectes Josep Emili Hernández-Cros i Rafael Vila. L’any 1989 van redactar un Pla Director per a la restauració i rehabilitació de la casa Milà en el qual es proposava un extens programa d'intervencions, adequacions i usos en el conjunt de l'edifici: planta principal com a sala d'exposicions, planta soterrani com Auditori i Sala polivalent, planta golfes com a Centre interpretació permanent sobre la vida i obra de Gaudí, planta terrat com a plaça pública, visita de l'edifici i contemplació de la ciutat, i de planta entresòl a quarta, ambdues incloses, com habitatges i locals de negoci. Aquest Pla Director va merèixer l'aprovació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i de la Unitat de Protecció del Patrimoni Monumental i Històric de l'ajuntament de Barcelona.^[18] La restauració i adequació a nous usos, es va completar el 27 de juny de 1996 en un lliurament simbòlic a la ciutadania amb un espectacle organitzat per la companyia teatral «Els Comediants» amb el lema «Per Barcelona no posem un granet de sorra, sinó tota una Pedrera». 

Prèviament, l'any 1990, dins del marc de l'Olimpíada Cultural, al pis noble dels Milà es va poder veure l'exposició el Quadrat d'or dedicada a l'arquitectura modernista del centre de l'eixample barceloní.^[8]

Acabades les obres de restauració, aquestes van rebre diversos premis, com ara el Premi ACCA de la Crítica d'Art 1996, de l'Associació Catalana de Crítics d'Art, dedicat a les millors iniciatives culturals i artístiques, atorgat al «Espai Gaudí» per representar la culminació del procés de restauració i dignificació de la Pedrera, sent les golfes un dels testimonis més fefaents dels innovadors plantejaments estructurals d'Antoni Gaudí. La Generalitat de Catalunya, al seu torn, va concedir el Premi Nacional de Cultura 1997,^[19] dins del seu apartat de Patrimoni Cultural, als arquitectes Francisco Javier Asarta i Robert Brufau i a la historiadora Raquel Lacuesta per la restauració de la planta golfes i el terrat, reconeixent l'encert de la finalitat que s'ha donat a aquests espais.

Ús actual

L'edifici es configura actualment com un centre cultural gestionat i que és propietat de la Fundació Catalunya La Pedrera. S'organitzen activitats culturals, exposicions temporals, conferències o presentacions a l'auditori, creat a l'espai que va ser l'aparcament. A les golfes s'ubica «L'Espai Gaudí», un centre d'interpretació de l'obra completa de l'arquitecte, el seu context històric i cultural, els valors artístics i les innovacions tècniques de la seva arquitectura, tot amb una clara orientació pedagògica. Durant el 2010 va rebre 1.224.893 visitants.^[20]

L'oferta permanent oberta al públic (visita de pagament) permet visitar el terrat, amb les xemeneies i els badalots; les golfes, amb els seus arcs parabòlics de maó on s'ubica «L'Espai Gaudí» i, a l'últim pis, una recreació de les formes de vida burgesa de l'època modernista. També es poden visitar el vestíbul amb els dos celoberts; el pis principal, on es fan exposicions temporals, i el soterrani, antic aparcament dels carruatges, on hi ha l'auditori.

Tercera gran rehabilitació de la façana

Després de prop d’onze mesos de treballs, el 22 de desembre de 2014 es va fer l’acte d’inauguració de la tercera gran rehabilitació de la façana de la Casa Milà.^[21] Van ser mesos d’intensos treballs de neteja i restauració de la façana. Durant les obres, una gran bastida va tapar La Pedrera, mentre a l’interior, la Fundació Catalunya La Pedrera no va aturar les activitats. L’estat de conservació de la pedra era prou bo, de manera que la intervenció va consistir en una neteja de la pedra i un sanejament de les zones afectades. Es va aplicar morter de base i es va fer un tractament de les juntes. També es van rehabilitar les baranes de ferro, amb una neteja prèvia, una retirada de l’òxid, petites reparacions de soldadura i pintat final. El mateix procés amb tècniques diferents es va aplicar a les fusteries, bàsicament les persianes. Pel que fa als balcons, es va fer un tractament d’hidrofugació i substitució del panot malmès.

Aparicions cinematogràfiques

L'any 1975 Michelangelo Antonioni va fer servir La Pedrera com a escenari de la pel·lícula El reporter amb Jack Nicholson i Maria Schneider. Posteriorment s'hi han rodat Les últimes tardes amb Teresa, de Gonzalo Herralde (1983), Gaudí, de Manuel Huerga (1988), Els mars del sud, de Manuel Esteban (1992).^[8] El 2001 també es van filmar algunes escenes de la pel·lícula Gaudi Afternoon, una comèdia de Susan Seidelman.^[22] Darrerament s'ha incorporat a la llista una desconeguda pel·lícula "de culte" suïssa L'Inconnu de Shandigor dirigida Jean-Louis Roy el 1967.^[23]

L'any 2014 La Pedrera va aparèixer al film Rastres de Sàndal, el primer llargmetratge de ficció produït per Pontas Films, dirigit per Maria Ripoll, amb Nandita Das i Aina Clotet. La pel·lícula va guanyar el Premi Gaudí 2015 a la Millor Pel·lícula.

L'edifici

Visió de la Pedrera en construcció amb la barana de mostra dissenyada per Jujol i forjada al taller dels germans Badia

Planta del soterrani

L'edifici té 1.323 m² construïts per planta en un solar de 1.620 m². Gaudí va començar els primers esbossos al seu obrador de la Sagrada Família, on va concebre la casa com una corba constant, tant a l'exterior com a l'interior, incorporant-hi múltiples solucions de geometria reglada, així com elements de caràcter naturalista.

La Casa Milà és el resultat de dos edificis que s'estructuren entorn de dos patis que il·luminen els nou nivells: soterrani, planta baixa, entresòl, la planta principal (o noble), quatre pisos superiors i unes golfes. El soterrani estava destinat a garatge, la planta principal a residència dels senyors Milà, un pis de 1.323 m², i la resta distribuït en 20 habitatges per a llogar. La planta resultant té forma de «8» asimètric per la diferent forma i mida dels patis. Les golfes, que allotjaven els safareigs i els estenedors, configuren un espai aïllant de l'edifici i determinen alhora els diferents nivells del terrat.

Una de les parts més destacades és el terrat, coronat de badalots o sortides d'escala, ventiladors i xemeneies. Tots aquests elements, construïts amb maó de pla recoberts amb calç, trencadís de marbre o de vidre, tenen una funció arquitectònica específica i, no obstant això, esdevenen veritables escultures integrades a l'edifici.

La Casa Milà és un organisme únic, on la forma exterior té una continuïtat a l'interior. Dels pisos cal destacar els cels rasos de guix amb relleus de gran dinamisme, el treball de la fusta de les portes, les finestres i el mobiliari (malauradament, avui desaparegut), així com el disseny del paviment hidràulic i de diferents elements ornamentals.

Les escales eren destinades al servei, ja que l'accés als habitatges es feia amb ascensor excepte a la planta noble, on Gaudí afegí una escala de particular configuració.^[25]

Estructura

Pel que fa a l'estructura, la Casa Milà es caracteritza per la seva façana de pedra autoportant, és a dir que queda alliberada de les funcions de mur de càrrega connectant-se a l'estructura interior de cada pis mitjançant unes jàsseres de ferro corbes que rodegen el perímetre de cada planta.^[17] Aquest sistema constructiu permet, d'una banda, grans obertures a la façana, que faciliten l'entrada de llum als habitatges, i de l'altra, l'estructuració dels diferents nivells en planta lliure, de manera que totes les parets poden ser enderrocades sense afectar l'estabilitat de l'edifici. Això permetia canviar els envans a voluntat i modificar, sense problemes, la distribució interior dels habitatges.^[25]

Elements constructius i decoratius

La façana

Finestres de les golfes

La façana està composta per grans blocs de pedra calcària procedents del Garraf fins al primer pis i de la pedrera de Vilafranca per als pisos alts. Els blocs eren tallats al solar de davant seguint la projecció de la maqueta, posteriorment es pujaven a la seva ubicació on s'acabaven d'ajustar per a alinear-los en una textura curvilínia contínua amb les peces que els envoltaven.

Vista des de l'exterior es poden distingir tres parts: el cos principal dels sis pisos amb blocs sinuosos de pedra; els dos pisos de golfes, un bloc reculat, amb un canvi de ritme en les ondulacions similars a onades marines, amb una textura més llisa i blanca, amb buits petits que semblen troneres; i per últim, el cos del terrat.^[13]

De la façana original de Gaudí han desaparegut algunes reixes dels locals de la planta baixa. El 1928, la sastreria Mosella que va ser la primera botiga de la Pedrera, va fer unes obres i va eliminar les reixes. Aquesta qüestió no va preocupar ningú, ja que, al mig del noucentisme, uns ferros recargolats no tenien gaire importància. Se'n va perdre la pista fins que uns anys més tard uns nord-americans varen fer donació d'una d'elles al MoMa, on està exposada.^[8]

Dins de les actuacions de restauració iniciades el 1987, a la façana se li varen reincorporar algunes peces de pedra què havien caigut. Per respectar al màxim la fidelitat, es va obtenir material original de la pedrera de Vilafranca, tot i que ja estava inoperativa.^[8]

Vestíbul i patis

Paviment hidràulic al passeig de Gràcia

La Pedrera presenta una solució absolutament original en la resolució del vestíbul perquè no es tracta d'un espai tancat i fosc, sinó obert i diàfan per la seva connexió amb els patis interiors que, igualment, guanyen importància en ser lloc de pas i directament visibles per qui accedeix a l'edifici. Hi ha dos patis, en forma rodona el de la banda de passeig de Gràcia i el·líptica el del carrer Provença.

Els dos vestíbuls estan íntegrament policromats amb pintures murals a l'oli sobre superfície de guix, mostrant un repertori molt eclèctic de referències mitològiques i florals.

Els patis, estructuralment, són una peça clau, ja que sostenen les càrregues de les façanes interiors. El sòl dels patis se sosté sobre uns pilars de ferro colat. Al pati el·líptic les bigues i jàsseres adopten una solució constructiva tradicional, però al cilíndric, Gaudí va aplicar una solució enginyosa en fer servir dues jàsseres cilíndriques i concèntriques tensades per bigues radials que, com si fossin els radis d'una bicicleta, van des d'un punt de la jàssera exterior contra dos punts -superior i inferior- de la jàssera central que fa funcions de clau de volta i treballa en tensió i compressió simultàniament. D'aquesta forma se suporta una estructura de dotze metres de diàmetre amb una peça de màxima bellesa i considerada «l'ànima de l'edifici» amb una clara semblança amb les criptes gòtiques.^[26] La peça central va ser construïda en unes drassanes i Josep Maria Carandell l'assimila a la roda del timó, interpretant la intenció de Gaudí de representar el timó del vaixell de la vida.

Celobert del pati interior

L'accés, protegit per una immensa porta de forja amb un disseny atribuït a Jujol, era comú per a persones i automòbils, per on accedien al garatge del soterrani, avui convertit en auditori.

Durant la construcció va aparèixer un problema a l'hora d'adaptar el soterrani com a garatge d'automòbils, el nou invent que entusiasmava la burgesia. El futur veí Antoni Feliu Prats, propietari d'Industrial Linera, va demanar una correcció en l'accés, perquè el seu Rolls Royce no podia accedir-hi. Gaudí va acceptar suprimir un pilar a la rampa què donava al garatge. Així, Feliu, que tenia l'establiment de vendes al carrer de Fontanella i la fàbrica a Parets del Vallès, podia anar a tots dos llocs amb el seu cotxe des de La Pedrera.^[8]

Com a paviments de la casa Milà, Gaudí va utilitzar un model de parquet de formes d'escaire i amb fustes de dos colors,^[27] així com un paviment hidràulic de peces hexagonals de color blau i motius marins que havia estat inicialment dissenyat per a la casa Batlló però que no s'havia fet servir i que Gaudí va recuperar per la Pedrera. L'havia dissenyat en cera grisa en Joan Bertran, sota la supervisió de Gaudí que «retocava amb els seus propis dits», en paraules del constructor Josep Bayó i Font.^[28]

Les golfes

Igual que a la casa Batlló, Gaudí mostra l'aplicació de l'arc parabòlic com a estructura de sustentació de la coberta, una forma que també havia fet servir poc després de titular-se, a les armadures en fusta de la cooperativa de Mataró coneguda com «L'Obrera Mataronense». En aquest cas, Gaudí va fer servir la tècnica catalana del maó de pla, importada d'Itàlia al segle XIV.^[29]

A les golfes s'ubicaven els safareigs en una estança diàfana sota una coberta en volta catalana subjecta per 270 arcs parabòlics de diferents alçàries i separats uns 80 cm. entre ells que tan aviat semblen el costellam d'un animal enorme com la forma d'una palmera i que configuren un terrat gens convencional, similar a un paisatge de valls i turons. La forma i ubicació dels patis interiors fa que els arcs s'elevin més quan l'espai s'estreny i baixin quan l'espai s'eixampla.^[30][16]

El constructor, Bayó, explica la seva construcció: «Primer arrebossaren i lliscaren un ampli parament. Després Canaleta donava l'obertura de cada arc i Bayó clavava un clau a cada punt d'arrencada de l'arc, a la part alta del mur. D'aquests claus penjaven una cadena de manera que el punt més baix coincidís amb la fletxa de l'arc. Aleshores dibuixaven sobre la paret el perfil que, per ell tot sol, traçava la cadena i sobre aquest perfil el fuster feia la cintra corresponent, la col·locàvem i fèiem tres filades de rajoles posades de pla. Gaudí va voler afegir un eix longitudinal de rajoles que unia tots els arcs per la clau».^[31]

El terrat i les xemeneies

Guerrers «protegint» un badalot

El treball de Gaudí al terrat de la Pedrera recull les experiències del Palau Güell però amb una solució clarament més avantguardista, creant formes i volums de més entitat, amb més protagonisme i amb menys policromia que en aquella.^[13]

Apareixen al terrat sis badalots o sortides d'escala (quatre dels quals recoberts de trencadís de ceràmica i alguns d'ells rematats en una creu doble típica de Gaudí), vint-i-vuit xemeneies algunes agrupades (com ja va dissenyar a la casa Batlló), torçades per tal que en surti millor el fum, dos respiralls mig amagats la funció dels quals és renovar l'aire de l'edifici, coronant el camí de ronda d'aquest castell de somni, quatre cupulins abocats a la façana. Els badalots allotjaven també els dipòsits d'aigua. Alguns d'ells presenten unes formes cargolades.^[32]

El terrat esglaonat de la Pedrera, batejat «el jardí dels guerrers» pel poeta Pere Gimferrer per l'aspecte de les xemeneies que semblen protegir els badalots, ha experimentat una restauració radical, eliminant les xemeneies afegides en intervencions posteriors a Gaudí, i han desaparegut les antenes de televisió i altres elements que degradaven l'espai. La restauració ha tornat l'esplendor a les xemeneies i els badalots revestits amb fragments de marbre i trencadís de rajoles de València. Una de les xemeneies està coronada amb capelletes de vidre —que segons s'ha dit va fer Gaudí l'endemà de la inauguració de l'edifici, aprofitant les ampolles buides de la festa—. Es va restaurar amb bases d'ampolles de xampany de principis del segle XX. El treball dels restauradors ha permès recuperar la força original del voladís de pedra d'Ulldecona, amb fragments de rajoles. El conjunt té més color que la façana, tot i que aquí les tonalitats cremoses són dominants.^[33]

Mobiliari

Porta en roure en un dels vestíbuls.

Gaudí, com ja havia fet a la casa Batlló, va dissenyar un mobiliari específic per al pis noble. Formava part de la concepció d'obra d'art integral pròpia del modernisme en què l'arquitecte assumeix la responsabilitat tant dels aspectes globals com l'estructura o la façana, com de cadascun dels detalls de la decoració, disseny de mobiliari i complements, com fanals, jardineres, paviments o sostres.

Aquest va ser un altre punt de fricció amb la senyora Milà, que se li va queixar que no hi havia cap paret recta on ubicar el seu piano Steinway, que Roser Segimon tocava sovint i força bé.^[8] La resposta de Gaudí va ser contundent: «doncs, toqui el violí».^[17]

La conseqüència d'aquestes desavinences ha estat la pèrdua del llegat decoratiu de Gaudí, a causa del canvi de mobiliari i la transformació de la distribució del pis noble que va fer la propietària quan Gaudí va morir. Resten en algunes col·leccions particulars algunes peces soltes, com un paravent fet de roure de 4 m. de llarg per 1,96 m. d'alt que es pot veure al Museu del Modernisme Català; una cadira i taula de l'escriptori de Pere Milà i algun altre element complementari.

Pel que fa a les portes de fusta de roure esculpides a cop de gúbia pels fadrins de Casas i Bardés, només es van fer les del pis dels Milà i les del pis de mostra, perquè quan la senyora Milà en va conèixer el preu, va decidir que no se'n farien més d'aquesta qualitat.^[34]

Similituds constructives

Gaudí va regalar a la ciutat un paisatge geològic, un penya-segat marí, una escultura abstracta amb formes orgàniques de mides gegantines. La Casa Milà és, de fet, el triomf de la línia corba, que s'imposa amb una rotunditat mai vista abans.^[33]

Resulta evident la inspiració gaudiniana de la Pedrera en una muntanya, si bé no hi ha acord sobre quin va ser el model de referència. Joan Bergós pensava que es tractava de les penyes de Fra Guerau a la serra de Prades. Joan Matamala opinava que el model podia haver estat Sant Miquel del Fai, mentre que l'escultor Vicente Vilarubias creu que es va inspirar en els penya-segats de Torrent de Pareis a Menorca. Altres opcions són les muntanyes d'Uçhisar a la Capadòcia, que opina Juan Goytisolo o la Mola a Gallifa, segons Lluís Permanyer, basant-se en el fet que Gaudí va visitar la zona el 1885, fugint d'un brot de còlera a Barcelona.^[13]

Hi ha qui assegura que la disposició interior de la Pedrera procedeix dels estudis que Gaudí va fer de les fortaleses medievals. Una imatge que es reforça al terrat per la similitud de les xemeneies i els «sentinelles» amb gran elm a les sortides de les escales.^[33] L'estructura de forja de les portes d'accés al vestíbul fuig de seguir qualsevol simetria, línia recta o esquema repetitiu. Ben al contrari, la seva visió evoca les bombolles de sabó que es formen entre les mans o les estructures cel·lulars vegetals.^[29]

Col·laboradors

Treballs de guix al sostre

Forja dels balcons

Gaudí comptava amb un equip d'arquitectes que li donaven suport en la redacció del projecte i en la supervisió de l'obra que eren col·laboradors habituals de l'arquitecte, com Domènec Sugrañes i Gras, Joan Rubió i Bellver i Josep Canaleta i Cuadras. Aquest equip treballava en un estudi habilitat en una part de l'edificació anterior, abans de ser totalment enderrocada. Els esbossos de Gaudí els passaven a plànol, a partir del qual l'escultor modelista en guix Joan Beltran construïa una maqueta.^[34]

El constructor triat per Gaudí va ser el mateix que el de la casa Batlló, Josep Bayó i Font, mentre que el seu germà Jaume s'encarregava del càlcul d'estructures.^[8]

Gaudí havia comptat amb Jujol en certs dissenys de la casa Batlló. A la Pedrera, la intervenció es concreta en el disseny de la forja dels balcons, els relleus d'estuc del sostre del primer pis (que seria inspiració per al sostre del Teatre Metropol de Tarragona) i les pintures del sostre de l'entrada. Més concretament, Jujol va dissenyar un dels balcons treballant a peu de forja al taller dels germans Badia i la resta varen ser realitzats directament pel forjador sota la supervisió de Jujol.^[35]

Pel que fa a la pintura decorativa, els artistes que hi varen intervenir són: Iu Pascual, Teresa Lostau, Xavier Nogués, Lluís Morell i Comet i Aleix Clapés.^[36] S’ha escrit poc, de les pintures dels vestíbuls, i fins i tot alguns autors han apuntat que no estaven a l'alçada de la modernitat que representa La Pedrera. Tot i així, són part essencial del repertori decoratiu de l’edifici, que també es va estendre als interiors dels habitatges, tot i que aquests, malauradament, han desaparegut. El projecte dels vestíbuls consistia en una sèrie de murals que imitaven tapissos de tema mitològic de la col·lecció del Patrimoni Nacional.  El déu Pan tocant la siringa, un jardí, els pecats capitals, rams de flors, el déu Vertumne transformant-se per enamorar la deessa Pomona, un festí, un sol, una àliga i fins i tot un naufragi, són algunes de les escenes de les pintures distribuïdes entre els dos vestíbuls de les entrades de La Pedrera. Segons les darreres investigacions a càrrec del Dr. Carlos Alejandro Lupercio^[37] es pot certificar l'autoria i identificar les escenes representades.

L'escultura, a més del modelista Joan Beltran, hi varen participar, Carles Mani i Roig i Joan Matamala i Flotats.

Els industrials col·laboradors:

• 
  Torras, Herrería y Construcciones i Drassanes Morell com a fabricants d'estructures en ferro


• Taller Badia germans, baranes i altres elements en ferro forjat


• Foneria Mañach, treballs en llautó


• Casa Muntadas, empresa instal·ladora de calefacció


• F. Escofet y Cía., fàbrica de paviments (paviment ceràmic)^[38]
  


• Casas i Bardés, els treballs de fusteria.^[34]
  

Pis modernista a la Pedrera

Menjador   Habitació   Cuina  Bany

Residents

Una de les singularitats de La Pedrera és que actualment encara és un edifici residencial, amb quatre families que encara viuen de lloguer. En aquest enllaç es poden veure unes entrevistes fetes el 2008 a alguns dels residents.^[39]

En el marc del centenari de la construcció de La Pedrera el 2012^[40] es va posar en marxa el projecte «La Pedrera inèdita»,^[41] que permet descobrir documents, escrits i relats orals fins ara inèdits, o molt poc coneguts, relatius a la història de La Pedrera entre els anys 1906, en què es va iniciar la construcció, i 1986, en què va ser adquirida per Caixa Catalunya. 

A través d'aquest projecte s'ha pogut saber que uns dels primers residents uns dels primers residents^[42] va ser Paco Abadal, conegut sportsman i propietari de la marca d'automòbils Abadal y Cía. Un altre resident il·lustre va ser,^[43] que tenia la seu del consolat al 1r-2a de la Casa Milà. En l'aportació es poden llegir part de les seves memòries on el consol descriu el que era viure a La Pedrera: «Habitaba yo entonces la casa más llamativa y rara de Barcelona,(…) situada en el Paseo de Gracia, esquina a la calle de Provenza, de la cual se contaban cosas estupendas. (…) Aquel ciclópeo caserón de gran ventanaje, aquellos balcones salientes y desconcertantes y especialmente aquellas columnas gruesas y torcidas que parecen derrumbarse, (…) me seducía, me atraía, como todo aquello que sale de la vulgaridad.».^[44] També es pot consultar tot el referent a la decoració interior de l'anomenat «Pis Gache» del que es conserven les úniques fotografies d'interior d'època. En el mateix replà i ens les mateixos anys hi va viure el príncep egipci Ibrahim Hassan,^[45] que era diplomàtic, home de negocis i a Barcelona exercia com a president de la Societat del Tramvia Casa Gomis – Rabassada, que donava servei al desaparegut Casino de la Rabassada. I també hi va fer estades Teresa Mestre de Baladia,^[46] la Ben Plantada d'Eugeni d'Ors, la dona bellíssima, admirada per tots i musa enigmàtica que esdevindrà icona del Noucentisme i essència de la renaixent catalanitat. 

Entre d'altres històries destaca la noticia d'una Pensió que es va instal·lar a l'entresòl de La Pedrera: La Pensión Hispano-Americana.^[47] El primer ús que es va donar a l’entresòl de La Pedrera, abans que s’hi instal·lés la Sastreria Mosella va ser el restaurant de la Pensión Hispano-Americana: «En el renombrado edificio del Paseo de Gracia, chaflán Provenza, que ha merecido, por su originalísima arquitectura, los comentarios de los críticos más eminentes de Europa, se halla instalada la Pensión Hispano-Americana, de todo primer orden, y que ocupa las habitaciones superiores y los vastos entresuelos y bajos del mencionado edificio.»^[48]

Altres residents famosos:

• 
  Moïse Tshombé, que seria primer ministre de la República Democràtica del Congo^[49]
  


• els cantants Andy Russell, Salomé i Ennio Sangiusto^[49]
  


• el director de cinema Josep Anton Salgot^[49]
  


• el fill de l'escriptor André Maurois^[49]
  


• el restaurador Ramon Parellada^[49]
  


• la parella d'actors Gemma Cuervo i Fernando Guillén^[49]
  


• el notari Lluís Roca-Sastre i Muncunill^[49]
  

Galeria d'imatges

Casa Milà des del Passeig de Gràcia   Detall de la terrassa   Pati interior   Reixes de la planta baixa exposades al MoMa de Nova York   Deute de la mancomunitat de Catalunya

Referències

Vegeu també

• Arquitectura de Barcelona


• Missions Catòliques Franciscanes de Tànger

Bibliografia

• 
  Bassegoda i Nonell, Joan. Los jardines de Gaudí. Barcelona: Edicions UPC, 2001 (Arquitext ; 22). ISBN 9788483015384. 
  


• 
  Bassegoda i Nonell, Joan. Josep Bayó Font, contractista de Gaudí. Barcelona: Edicions UPC, 2003 (Gaudí 2002 Barcelona ; 4). ISBN 9788483016756. 
  


• 
  Bassegoda Nonell, Joan. Fundació Caixa de Pensions. Antoni Gaudí (1852-1926), 1984. ISBN 9788450507832. 
  


• 
  Giralt-Miracle, Daniel. «Forma i fons d'un edifici». A: La Pedrera: Gaudí i la seva obra. Barcelona: Fundació Caixa Catalunya, 1998. ISBN 9788489860049. 
  


• 
  Huertas Claveria, Josep Maria. «L'herència de l'indià». A: Giralt-Miracle, Daniel (ed.). La Pedrera: arquitectura i historia. Barcelona: Caixa Catalunya, 1999, p. 187-224. ISBN 978-84-87135-35-4. 
  


• 
  Permanyer, Lluís. El Gaudí de Barcelona. Barcelona: Polígrafa, 1996. ISBN 9788434308107. 
  


• 
  Permanyer, Lluís. L'esplendor de la Barcelona burgesa. Barcelona: Angle, 2008 (Catalunya en blanc i negre ; 8). ISBN 9788496970717. 
  


• 
  Serrallonga Gasch, Jaume; Gómez Serrano; José (dir.); Sastre i Sastre, Ramon (dir.). Geometria i mecànica en l'obra de Gaudí (en línia). Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya, 2003. 
  

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa Milà

• Web Oficial de la Pedrera. Visites, activitats, exposicions i tiquets


• Escrit sobre la Casa Milà


• Reconstrucció virtual del primer projecte de la Pedrera de 1906


• Fotografies panoràmiques immersives de La Pedrera