Das Rheingold
 Les filles del Rin lamenten la pèrdua de l'or del Rin, d'Arthur Rackham | |
| Forma musical | òpera |
|---|---|
| Compositor | Richard Wagner |
| Llibretista | Richard Wagner |
| Llengua original | alemany |
| Font literària | mitologia nòrdica () |
| Publicació | segle XIX |
| Gènere | drama musical |
| Actes | 4 quadres |
La valquíria → | |
| Part de | L'anell del nibelung |
| Personatges |
|
| Estrena | |
| Data | 22 de setembre de 1869 |
| Escenari | Teatre de la Cort de Munic, |
| Estrena als Països Catalans | |
| Estrena al Liceu | 30 de març de 1910 |
| Més informació | |
| IMSLP | Fitxa |
 | |
Das Rheingold (en alemany, L'or del Rin) és la primera de les quatre òperes que componen Der Ring des Nibelungen de Richard Wagner. Es va estrenar al Teatre Nacional de Munic el 22 de setembre de 1869. Wagner volia que aquesta òpera s'estrenés com a part de tot el cicle, però es va veure obligat a permetre l'actuació davant la insistència del seu protector el rei Lluís II de Baviera. El treball va ser realitzat per primera vegada com a part del cicle complet el 13 d'agost de 1876, al Festival de Bayreuth.[1]
Tot i que L'or del Rin és la primera òpera del cicle Der Ring des Nibelungen, va ser l'última a ser concebuda. Els plans de Wagner per a la seva versió del mite contemplaven només tres parts. Fou més endavant que va creure necessari introduir-ne una de prèvia en forma de pròleg,[2] que és el primer pas en el gran sistema mitològic de Wagner, la construcció del Walhalla, la llar dels déus.[3]
L'or del Rin és la més curta de les quatre òperes i no té entreacte. L'efecte és màgic: quan baixen els llums, et transporta a un món de déus, mortals, nans i gegants. L'emoció i el poder dramàtic de la música inclou una de les innovacions de Wagner: el leitmotiv, o temes musicals amb associacions dramàtiques específiques. L'orquestra pren també gran importància i esdevé un personatge més de l'obra.[4]
En un món harmònic, les ondines vetllen el seu tresor del fons del Rin. El nibelung Alberich, nan lleig i lasciu, els el roba perquè en sap el secret: qui pugui apoderar-se de l'or i forjar-ne un anell, serà amo del món, amb la condició de renunciar a l'amor. Wotan, el primer dels déus, guiat per l'astut semidéu Loge, pren l'or i l'anell a Alberich per pagar el palau del Walhalla, que uns gegants, Fasolt i Fafner, li han construït. El nan profereix llavors la terrible maledicció: l'anell significarà la dissort i la mort dels qui el posseeixin. La maledicció es compleix immediatament: un germà mata l'altre per ser-ne l'únic amo. Els déus entren al Walhalla.[5]
Contingut
1 Origen i context
2 Argument
2.1 Escena I
2.2 Escena II
2.3 Escena III
2.4 Escena IV
3 Representacions
4 Personatges
5 Anàlisi musical
6 Enregistraments
7 Vegeu també
8 Enllaços externs
9 Referències
10 Bibliografia
Origen i context
Quan l'onada revolucionària continental de 1848 va arribar l'any següent a la ciutat de Dresden, Wagner va participar activament en els aldarulls al costat de dos anarquistes molt notables, Bakunin i August Röckel, el primer d'ells capdavanter del moviment, pel qual Wagner va sentir tota la vida una tan enorme com inexplicable tirada. Una altra de les fonts de l'anarquisme wagnerià és la seva lectura de l'Antígona, de Sòfocles. Els aldarulls de Dresden, en els quals Wagner es va comportar fins i tot com un incendiari, li van valer l'exili. Va triar la pacífica, però artísticament molt activa Zuric, per desplegar la seva activitat durant una colla d'anys gràcies a l'acabalat Otto Wesendonck, fins que va poder tornar a terres alemanyes de la mà de Lluís II de Baviera, el seu més important i definitiu benefactor que va tenir.[6]
D'ençà que fou concebuda originalment com un esbós el 1848 i fins que fou culminada per complet el 1874, quan el músic ja havia fixat residència permanent a la ciutat de Bayreuth, va passar un quart de segle. El 1848, Wagner va trobar a la Biblioteca Reial de Dresden uns manuscrits que tractaven sobre la llegenda dels nibelungs i Siegfried, personatges típics de la mitolofia germànica. Va escriure un extens estudi sobre la matèria que titulà Els wibelungs, fent un joc de paraules canviant la «n» per un «w» de Waiblinger, en alemany gibelí, denominació que Wagner va trobar adequada per la nans mitològics de la llegenda.[7]
Després d'aquest primer escrit, en va començar un altre titulat Els nibelungs i els déus germànics, que va quedar només en un projecte, ja que llavors es va submergir en la composició de Lohengrin.[7] El que sí que va cristal·litzar va ser l'episodi que més l'atreia: La mort de Siegfried. Però en arribar al final d'aquest, Wagner va comprendre que necessitaria dos drames per explicar els fets anteriors i la presència dels progenitors de l'heroi, Siegfried. Així, van sorgir El jove Siegfried, títol que després també fou canviat a simplement Siegfried, i Die Walküre. Comprenent la necessitat d'un pròleg a la gran tragèdia, Wagner va compondre L'or del Rin, per explicar l'origen del conflicte entre els déus i els mortals, així com el poder de la maledicció de l'anell i la profecia de la caiguda dels déus.[8]
Els esforços de Liszt per ajudar a Wagner van donar fruit i va signar un contracte amb la cort de Weimar. L'obra havia d'estar acabada el 1851. Però aquesta restricció, al costat de la tradicional inconstància del compositor, li minvava la inspiració i va decidir finalment rescindir-lo i retornar tots els diners que havia rebut.[9] Mentre estava a Albisbrunn per una cura hidroteràpica, juntament amnb Karl Ritter, li v arribar a aquest la notícia d'una inesperada herència que, en el seu desig constant d'ajudar a Wagner, el va impulsar a assignar-li una pensió anual de vuit-cents tàlers en caràcter indefinit.[9]
Amb L'or del Rin som davant la portalada de la immensitat que és Der Ring des Nibelungen, és doncs el pròleg de la història de l'origen (Die Walküre), la glòria (Siegfried) i la derrota (Götterdämmerung) d'aquest heroi. Wagner va voler crear així un mite –com els grans mites de la civilització grega– que fos una faula sobra la naturalesa humana amb un valor universal i intemporal, i el basà en textos èpics medievals (segles XI-XIII), com el Cant dels nibelungs, per tal de crear una mitologia genuïnament alemanya. L'or del Rin, no ens ofereix un final concloent. L'obra té tot el caràcter d'un preludi. I, no obstant això, podem optar per no seguir endavant, per quedar-nos aquí, perquè el poema com a tal ha conclòs.[10]
Quan Richard Wagner va decidir ampliar la seva idea original per a una «gran òpera heroica» i convertir-la en un cicle de drames musicals mítics, va voler començar pel principi. Però on era el principi? Wagner va anar retrocedint per la infantesa de l'heroi orfe
Siegfried, criat pel nan Mime en la profunditat del bosc, i la seva primera proesa heroica, donant mort al dragó que custodiava el tresor nibelung. Després va passar per la història dels pares de Siegfried, els bessons volsungs Siegmund i Sieglinde, per Die Walküre Brünnhilde que intenta protegir-los de la còlera dels homes i dels déus. Les sagues nòrdiques podien fer retrocedir fins als orígens del clan dels volsungs en la persona d'Odin o de Wotan, el déu de la batalla i cap del panteó nòrdic. Però Wagner va voler anar més enllà. Sintetitzant fragments diversos de les Eddes islandeses així com de la Volsunga Saga, Wagner va crear un pròleg que posaria en escena una sèrie de mites primigenis: el conflicte dels déus i els gegants; el primer assassinat (la mort de Fasolt a mans del seu germà Fafner); els nans que habiten l'interior de la Terra i n'extrauen els tresors i l'origen del misteriós «tresor nibelung» en el robatori de l'or del Rin per part del nan Alberich, que el fa servir per forjar un anell màgic amb poders per dominar el món.[11]
En bona part, els mites primigenis de L'or del Rin van ser invenció del mateix Wagner. El compositor estava més interessat en una cosmogonia moral, en mites de la caiguda i del pecat original. Amb aquest objectiu, va imaginar la primera escena: un ordre natural, anterior al pecat original, representat per «esperits de l'aigua» femenins, les tres donzelles del Rin, que neden i juguen i tenen
cura d'una roca d'or, l'or del Rin. Tot és invenció de Wagner, així com la condició a la que opta Alberich de «renunciar a l'amor» per aconseguir el poder de l'or forjant-ne un anell. L'altre símbol de la natura de L'or del Rin és Erda, deessa de la Terra, que apareix en el clímax del drama per advertir Wotan contra l'anell d'Alberich. El mateix raonament és vàlid per ella. Molts d'aquests déus nòrdics i germànics estaven relacionats amb les forces de la natura: Donner (Thor) com a personificació de les tempestes i dels trons, o Freia i Froh com a figures de la fertilitat, simbolitzada per l'arc iris de Froh i les pomes daurades de Freia (que Wagner va manllevar de la deessa nòrdica Idun).[11]
Argument
Escena I
Das Rheingold s'inicia amb un preludi de més de cent cinquanta compassos sense modulació basat en un triple acord de mi bemoll que representa els moviments constants i eterns del riu Rin. Richard Wagner va generar aquesta melodia mentre es trobava mig adormit. El poder de la música s'eleva mentre el teló ascendeix. Les tres donzelles del Rin (Rheintöchter): Woglinde, Wellgunde i Flosshilde, juguen entre elles al fons del riu Rin. Alberich, un nan nibelung, apareix de les profunditats i intenta seduir les donzelles. Les tres dames es burlen de l'aspecte poc atractiu d'Alberich i dels seus intents de seduir-les, la qual cosa causa la ira del nan. Alberich nota la brillantor daurada que emana d'una roca pròxima i pregunta a les donzelles quina n'és la causa. Les tres responen que és l'or del Rin (Rheingold), el qual va ser posat sota la seua cura per son pare Wotan. Després les dames expliquen que només aquell que renuncie a l'amor podrà crear un anell a partir de l'or del Rin. L'anell permetria al seu amo dominar el món. Les tres donzelles creuen que el luxuriós nan no és una amenaça per a l'or del Rin, però Alberich s'amoïna per les burles de les tres dames, declara que renuncia a l'amor i fuig amb l'or.
Escena II
Els gegants s'enduen a Freia
Wotan, rei dels déus, dorm en el cim d'una muntanya junt amb Fricka, la seua esposa. Fricka desperta i aconsegueix a veure un magnífic castell a la seua esquena. Desperta a Wotan, i aquest li fa saber que la seva nova llar ha estat construïda. Els gegants van completar l'obra i a canvi Wotan els va oferir Freia, la deessa de l'amor. Fricka es troba consternada per la seua germana, però Wotan confia que no haurà de complir la seua paraula.
Freia apareix horroritzada; la segueixen els gegants Fasolt i Fafner. Fasolt demanda que se li pague pel treball que va realitzar i declara que el poder de Wotan es deriva dels tractats que hi ha inscrit sobre la seua llança i entre aquests es troba el pacte que va fer amb els gegants. Donner, déu del tro, i Froh, déu de la primavera, apareixen per a poder defensar la seua germana però Wotan els deté, ja que no pot rompre la paraula donada als gegants.
Loge, déu del foc, apareix just a temps i Wotan confia que la saviesa del semidéu l'ajudarà a trobar una manera de no complir l'acord amb els gegants. Loge narra com Alberich ha robat l'or del Rin (Rheingold) i ha forjat un poderós anell utilitzant el metall. Wotan, Fricka i els gegants immediatament comencen a pensar la manera d'apoderar-se de l'anell; Loge suggereix una manera de robar-li l'artefacte al nan. Fafner demana que l'anell sigui la forma de pagament pel castell de Wotan, en compte de Freia. Els gegants se'n van però se'n porten Freia com a ostatge.
Les pomes daurades de Freia havien permès que els déus es mantingueren joves permanentment, però amb la seua absència comencen a envellir i a deteriorar-se. L'única manera de revertir això és aconseguir l'anell per a poder rescatar Freia. Wotan i Loge descendeixen al món terrestre a la recerca de l'anell.
Hi ha un intermedi orquestral que "narra" el descens de Loge i Wotan cap al Nibelheim. Un dels detalls característics de l'intermedi és la disminució del volum de l'orquestra perquè puguen escoltar-se divuit encluses que descriuen la tasca dels nibelungs que Alberich té esclavitzats.
Alberich esclavitza els nans nibelungs.
Escena III
Al Nibelheim, Alberich ha esclavitzat la resta dels nans nibelungs. El nan ha obligat que el seu germà, Mime, li forge un casc màgic, el Tarnhelm. El Tarnhelm permet que Alberich es torne invisible i així puga turmentar encara més els seus súbdits.
Wotan i Loge arriben al seu destí final i es troben a Mime, qui els conta la història de l'anell i es queixa de la misèria en què viuen els nibelungs sota el domini d'Alberich. Mentrestant, Alberich obliga que els seus esclaus emmagatzemin vastes quantitats d'or i quan acaben la seua tasca els despatxa per a poder atendre els dos visitants. Alberich anuncia els seus plans de dominar el món i després Loge l'enganya perquè li mostre el poder del Tarnhelm, la qual cosa porta a Alberich a convertir-se en un drac i després en un gripau, moment que aprofiten els dos visitants per a capturar-lo.
Escena IV
En el cim de la muntanya, Wotan i Loge obliguen a Alberich a lliurar la seua fortuna a canvi de la seua llibertat. Els déus li deslliguen la mà dreta, amb la qual utilitza l'anell per a convocar als seus esclaus perquè presenten l'or als déus. Una vegada lliurat l'or, Alberich demana que se li torne el Tarnhelm, però Loge diu que és part del rescat per la seua llibertat. Finalment, Wotan li demana l'anell, i tot i que Alberich es nega a lliurar-lo, Wotan li l'arrabassa i el posa sobre el seu dit. Aquest acte enfurisma Alberich, qui llança una maledicció sobre l'anell: fins que no li siga tornat, aquell que no el posseïsca el desitjarà i aquell que el posseïsca només rebrà penes i mort.
Fricka, Donner i Froh apareixen i són rebuts per Wotan i Loge, que mostren l'or que s'utilitzarà per a rescatar Freia. Fasolt i Fafner tornen amb Freia. Des de l'inici, els dos insisteixen a demanar l'or suficient per tapar completament Freia. Una vegada s'amuntega tot l'or, Wotan ha de lliurar encara el Tarnhelm per a poder complir la demanda de Fasolt i Fafner. Finalment, Fasolt li mostra que hi ha un petit buit a la pila d'or, que només podrà ser cobert amb l'anell. Wotan es nega a lliurar l'anell, i per tant els gegants anuncien que s'enduran Freia novament.
Sobtadament Erda, deessa primigènia de la terra i la dona més sàvia del món, s'apareix. Erda advertix Wotan sobre la maledicció de l'anell i per tant li demana que l'abandone. Wotan, consternat, lliura l'anell i Freia és alliberada. Mentrestant els gegants es divideixen el tresor i s'inicia una disputa sobre quin dels dos rebrà l'anell. Fafner mor Fasolt a colps i es retira amb tota la fortuna. Un Wotan horroritzat s'adona del terrible poder que té la maledicció d'Alberich.
Finalment els déus es preparen per a entrar a la seua nova llar. Donner crea una tempesta elèctrica i una vegada acabada Froh invoca un arc de Sant Martí que els déus utilitzen com a pont per a penetrar en el seu castell. Wotan els guia cap al castell, el qual anomena Valhalla. Fricka pregunta a Wotan sobre el significat del nom i la resposta és que serà revelat en un futur.
Loge, que sap que el fi dels déus s'acosta, no segueix els altres al Valhalla. En el riu, les tres filles del Rin (Rheintöchter) lamenten la pèrdua del seu or. El teló cau.
Representacions
Primera representació al Festival de Bayreuth el 1876
Wagner volia que aquesta òpera s'estrenés com a part de tot el cicle, però es va veure obligat a permetre l'actuació davant la insistència del seu protector el rei Lluís II de Baviera. Es va estrenar al Teatre Nacional de Munic el 22 de setembre de 1869, amb August Kindermann en el paper de Wotan, Heinrich Vogl com a Loge, Sophie Stehle com Fricka[12] i Wilhelm Fischer com a Alberich.
La primera representació de L'or del Rin al Festival de Bayreuth va ser el 13 d'agost de 1876, per primera vegada com a part del cicle complet. Va ser presenciada potser per l'audiència més representativa i crítica que mai s'hagi reunit; l'emperador d'Alemanya Guillem I de Prússia, el rei Lluís II de Baviera i un seguici brillant va ocupar la Fursten Gailerie; també hi va estar present l'emperador de Brasil; una sèrie de magnats alemanys estaven escampats sobre l'auditori; França, Anglaterra, Itàlia i els Estats Units varen enviar músics i literats per gaudir, i, en alguns casos, per disseccionar, l'obra i la seva prestació. Entre els compositors hi havia Liszt, Anton Bruckner, Txaikovski i Grieg, entre altres, i el filòsof Nietzsche i l'escriptor rus Tolstoi.[13] La vetllada va tenir una recepció fins i tot més brillant del que Wagner podria haver previst.[1]
Personatges
| Rol | Veu | Elenc estrena[14] 22 setembre 1869 (Director: Franz Wüllner) | Elenc en l'estrena cel cicle complet[15] 13 d'agost 1876 (Director: Hans Richter) |
|---|---|---|---|
| Déus | |||
| Wotan | baix-baríton | August Kindermann | Franz Betz |
| Loge | tenor | Heinrich Vogl | Heinrich Vogl |
| Fricka | mezzosoprano | Sophie Stehle | Friederike Grün |
| Freia | soprano | Henriette Muller | Marie Haupt |
| Donner | baríton | Karl Samuel Heinrich | Eugen Gura |
| Froh | tenor | Franz Nachbaur | Georg Unger |
| Erda | contralt | Emma Seehofer | Luise Jaide |
| Nibelungs | |||
| Alberich | baríton | Karl Fischer | Karl Hill |
| Mime | tenor | Max Schlosser | Max Schlosser |
| Gegants | |||
| Fasolt | baix-baríton o baix | Toni Petzer | Albert Eilers |
| Fafner | baix | Kaspar Bausewein | Franz von Reichenberg |
| Filles del Rin | |||
| Woglinde | soprano | Anna Kaufmann | Lilli Lehmann |
| Wellgunde | soprano o mezzosoprano | Therese Vogl | Marie Lehmann |
| Flosshilde | mezzosoprano | Wilhelmine Ritter | Minna Lammert |
Anàlisi musical
El preludi de L'or del Rin que precedeix l'aixecament del teló es basa en un acord en la tonalitat de mi bemoll major en arpegi de 136 compassos. Aquest preludi té almenys dos significats: "és" el riu Rin, en la millor tradició de la música descriptiva, però també és, per l'efecte causat pels timbres de l'orquestra que semblen a poc a poc arrencar indiferenciat del no-res, la gènesi de l'obra en curs.
A partir d'aquest magma orquestral, basat en el motiu de la natura (escoltar) neix el primer leitmotiv identificable: el Rin (escoltar). A l'entrada en escena de les tres sirenes, el motiu del Rin es transforma en el de les donzelles del Rin (escoltar), utilitzant una tècnica d'engendrament successius de motius que és una important característica del cicle de l'Anell de Wagner en l'estil musical. En els timbres instrumentals indiferenciats de l'inici del preludi respon ara amb una diferenciació de la cançó: és a través de l'onomatopeia i les fortes al·literacions que les sirenes s'expressen. La naturalesa i el ser semblen ser una mateixa cosa en aquesta cançó que simplement descriu el moviment del mateix riu, per la «W» que amb la seva grafia evoca la mateixa ona:
« Weia ! Waga ! Woge, du Welle ! Walle zur Wiege ! WagalaWeia ! Wallala Weiala Weia ! »
L'alteritat arribarà amb Alberich el nibelung, amb la seva luxúria en primer lloc, amb el seu dolor i la seva ira, tot seguit. Amb la seva entrada, els colors de l'orquestra s'enfosqueixen; l'harmonia es converteix en cromàtica, el ritme es trenca en figures claudicants. És un retrat del nan, interior i exterior, que fa Wagner. A la lletjor física respon amb un desig sexual insaciable, que les donzelles del Rin intentaran ridiculitzar en una cruel escena de comèdia propera a la pantomima, que l'orquestra acompanya també de forma descriptiva (trets de cordes que evoquen les caigudes sobre les roques relliscoses, projeccions de fusta i metall que evoquen l'esternut (escoltar).
Tot d'una, un nou contrast. Després de l'exclamació del nan decebut Fing eine diese Faust! (Si pogués agafar un puny!), una fanfàrria suau amb cors pianissimo crida: és l'or (escoltar), però, com en un somni, l'or pur i brillant simbolitzat per l'acord perfecte. Aquest tema es reprèn aviat per les trompetes en forte en una orquestració brillant (triangle, platerets, timbals, cordes amb els aguts com un moviment constant de les ones) que acompanyen l'himne joiós de les sirenes. El motiu curt que canten a Rheingold! Rheingold!(escolta) que tindrà un paper important en el desenvolupament dels leitmotiv de l'obra, que evoca, després del robatori de l'or pur, en una forma modificada, la «queixa» i la «servitud».
Alberich escolta en silenci. Només pren la paraula per emetre un dubte sobre l'interès de l'or del Rin que les imprudents nàiades, que li senyalen sense malícia el secret del tresor: l'or, té el preu d'un jurament màgic -negar el poder de l'amor, desterrar el plaer d'estimar- pot ser forjat en un anell que li dóna al seu posseïdor Erbe i maßlose Macht (fortuna i poder desproporcionat). La intervenció de les donzelles del Rin durant aquest passatge dóna un exemple específic de la construcció dels leitmotiv de Wagner, en el qual l'harmonia, l'orquestració i la línia vocal estan indissolublement lligats. Primer, s'escolta el motiu de l'anell (escoltar), però en "«estatus llegendari»", com si el motiu, exposat per la fusta i la veu, encara no hagués expressat tot el seu potencial: la sinuosa tancada sobre si mateixa i la incertesa harmònica evoca alhora la forma (cercle) i el fons (el poder per a aquells que la trobin). Després ve el motiu de la renúncia a l'amor (escoltar), que dóna la clau per Alberich per perpetrar el crim, robar l'or i forjar l'anell.
Alberich, en un moment, decideix: serà poder i la riquesa, sense amor (escoltar). Davant les donzelles del Rin aterrides que mai haurien imaginat que un nan luxuriós pogués pronunciar el jurament, maleeix allò pel que anteriorment va sofrir, no tenint-ne prou en «renunciar». Sobre el tema de l'Anell, la línia vocal s'exterioritza als aguts, els límits del rang de baríton, i culmina en el que és també un jurament de venjança, aconseguint implicacions per al futur: Schmiede den rächenden Ring: denn hör' es die Flut: so verfluch' ich die Liebe!' (forjaré l'anell venjador, i que les ones ho entenguin: jo maleeixo l'amor!).
En aquest moment, el Rin es va omplint de foscor. El tema de les onades es va esverant cap a un fortissimo en do menor dels violoncels. L'interludi orquestral (Orchesterzwischenspiel), que succeeix a aquest postludi aquàtic ens porta des de les profunditats del riu ara privades de la llum cap a les altures, on viuen només els déus. Aquest canvi d'ubicació s'il·lustra amb el que es podria descriure com una veritable transsubstanciació musical. Al motiu de la renúncia de l'amor que explica el dol de les filles del Rin (trompa i corn anglès) es van encadenant en tres exposicions del motiu de l'anell que només varien pel timbre, en un context orquestral cada vegada més alleugerit (cordes en l'agut i fusta suau). Després d'aquesta triple exposició i després d'una curta transició cantada dolcissimo per dues trompes, el nou motiu de Walhalla, la llar dels déus a la qual hem pujat portats literalment per la música. La darrera exposició de l'anell (escolta) és un efecte molt proper del primer exposat del Walhalla (escoltar).[16]
L'Anell genera el Valhalla per analogia d'intervals i de línies que llisquen en un calidoscopi de timbres. D'aquests lliscaments progressius de diversos sons deuen el seu naixement, com per engendrament espontani, tots els motius de l'Anell.[17]
El tema del Walhalla, que obre l'escena està exposat per un impressionant conjunt de metall (5 tubes, 4 trombons, 4 trompetes). Wagner, però, demana que aquest tema es toqui en un to molt suau, com si el poder es mantingués en reserva, o com si fos més un somni que una realitat. Alguns comentaristes (Marcel Beaufils) van destacar el caràcter vacil·lant, deprimits en la conclusió sobre aquest tema, que, més enllà de la fortalesa que simbolitza, pot ser considerat com el tema musical que caracteritza Wotan i els seus projectes vans. La majoria dels comentaristes han assenyalat que les semblances d'aquest tema amb l'Anell no és casual i indica que el mal és la font de tot poder: el desenvolupament posterior de l'obra sembla confirmar aquesta interpretació.
Un acord de setena disminuïda interromp bruscament la simfonia de Valhalla. És Fricka, que intervé mordaç amb el seu marit Wotan, en un acalorat intercanvi en estil recitatiu. Wotan ha de justificar-se, el preu a pagar per a la construcció de la fortalesa és molt alt. Freia corre espantada, acompanyada d'un tema (motiu anomenat Freia o seducció, que evoca en la seva conclusió la fugida) (escoltar) que dibuixa una corba subratllada per les cordes en un clima de pànic. Els gegants apareixen. L'orquestra ens colpeja amb força i sense subtilesa (cordes al complet, metall i timbals) (escoltar).
L'or del Rin, que és el preludi de tota la història de poder entre déus i humans, és una partitura complicada, especialment per l'orquestra, perquè té concentrats molts leitmotiv que s'aniran repetint a la resta d'òperes de L'anell. Només començar l'obertura ja ens adonem d'aquesta complexitat, que es va desplegant en tots els instruments d'una manera intensa i dilatada, com si Wagner volgués encabir la tetralogia sencera en aquella música. Es tracta d'una òpera coral, sense un protagonista clar, però amb tres personatges importants: Wotan, Loge i Alberich.[18]
Wagner també tenia raons musicals per començar des del principi de tot amb aquesta òpera. El grandiós projecte del cicle del Ring simbolitzava per a ell una ruptura total amb les formes tradicionals de l'òpera i, alhora, amb totes les pràctiques culturals i musicals burgeses que s'hi associaven. Aquest experiment radical en el drama musical havia de començar fent taula rasa: tot el llenguatge i els materials s'havien de reinventar del no-res. La idea d'una evolució musical natural dels materials musicals s'expressa amb claredat en el preludi orquestral de la primera escena, on el mi bemoll greu dels contrabaixos i fagots estableix la base per a l'acord de tònica de lenta evolució que perfilen en eco les trompes, i després les cordes i la resta de l'orquestra que completen l'escala major amb ritmes més ràpids i fluids.[11]
Aquest preludi és un passatge musical amb més de cent cinquanta compassos escrits en la tonalitat de mi bemoll, amb una escala que es va construint amb la incorporació progressiva de notes fins que es completa l'escala, que s'escolta quatre vegades. En aquest passatge, Wagner, que fa una adaptació del famós fragment de La Creació de Haydn, fa una narració de com es forma el Rin, eix vertebrador de la nació germànica, en el si del qual jeu un bloc d'or (l'or del rin) que simbolitza el valor absolut i innegociable de la germanitat.[19]
Enregistraments
| Any | Elenc (Alberich, Wotan, Fricka, Loge, Freia, Fasolt, Fafner, Donner, Froh, Erda, Mime) | Director Orquestra | Segell[20] Cat. # Mono/Stereo, Tots d'estudi si no s'indica |
|---|---|---|---|
| 1937 | Eduard Habich, Friedrich Schorr, Karin Branzell, René Maison, Dorothee Manski, Norman Cordon, Emanuel List, Julius Huehn, Hans Clemens, Doris Doe, Karl Laufkötter | Artur Bodanzky Metropolitan Opera Orchestra | CD: Naxos Historical Cat: 8.110047-48 Mono |
| 1948 | Adolf Vogel, Ferdinand Frantz, Elisabeth Höngen, Julius Pölzer, Ilona Steingruber, Marjan Rus, Herbert Alsen, Alfred Poell, Willy Friedrich, Rosette Anday, William Wernigk | Rudolf Moralt Die Wiener Symphoniker | CD: Myto Cat: MCD00188 Mono |
| 1950 | Alois Pernerstorfer, Ferdinand Frantz, Elisabeth Höngen, Joachim Sattler, Walburga Wegner, Ludwig Weber, Albert Emmerich, Angelo Mattiello, Günther Treptow, Margret Weth-Falke, Emil Markwort | Wilhelm Furtwängler Orchestra & Chorus of La Scala Milà | CD: Opera d'Oro and Archipel Records Cat: OPD1501 Ring complet))[21] and ARPCD0413 Mono, en viu |
| 1952 | Gustav Neidlinger, Hermann Uhde, Ira Malaniuk, Erich Witte, Inge Borkh, Ludwig Weber, Josef Greindl, Werner Faulhaber, Wolfgang Windgassen, Melanie Bugarinovic, Paul Kuën | Joseph Keilberth Orchester der Bayreuther Festspiele | CD: EMI Cat: CZS 7 67124 2 Mono, en viu |
| 1953 | Gustav Neidlinger, Ferdinand Frantz, Ira Malaniuk, Wolfgang Windgassen, Elisabeth Grümmer, Josef Greindl, Gottlob Frick, Alfred Poell, Lorenz Fehenberger, Ruth Siewert, Julius Patzak | Wilhelm Furtwängler Orchestra Sinfonica e Coro della RAI | CD: Angel, Cat: CDZM 67213 (Ring complet) Mono |
| 1953 | Gustav Neidlinger, Hans Hotter, Ira Malaniuk, Erich Witte, Bruni Falcon, Ludwig Weber, Josef Greindl, Hermann Uhde, Gerhard Stolze, Erika Zimmermann, Paul Kuën | Clemens Krauss Orchester der Bayreuther Festspiele | CD: Gala, Cat: 100.519 Mono, en viu |
| 1955 | Gustav Neidlinger, Hans Hotter, Georgine von Milinkovic, Rudolf Lustig, Hertha Wilfert, Ludwig Weber, Josef Greindl,Toni Blankenheim, Josef Traxel, Maria von Ilosvay, Paul Kuën | Joseph Keilberth Orchester der Bayreuther Festspiele | CD: Testament Cat: SBT21390 Stereo, en viu |
| 1957 | Otakar Kraus, Hans Hotter, Georgine von Milinkovic, Erich Witte, Elisabeth Lindermeier, Kurt Böhme, Friedrich Dalberg, Robert Allmann, Erich Witte, Maria von Ilosvay, Peter Klein | Rudolf Kempe Orchestra of the Royal Opera House, Covent Garden | CD: Testament Cat: SBT131426 (Ring complet) Mono, en viu |
| 1958 | Gustav Neidlinger, George London, Kirsten Flagstad, Set Svanholm, Claire Watson, Walter Kreppel, Kurt Böhme, Eberhard Wächter, Waldemar Kmentt, Jean Madeira, Paul Kuën | Georg Solti Wiener Philharmoniker | CD: Decca Cat: 4780382 Stereo |
| 1959 | Otakar Kraus, Hans Hotter, Ursula Boese, Richard Holm, Una Hale, Kurt Böhme, Michael Langdon, David Kelley, Edgar Evans, Marga Höffgen, Peter Klein | Franz Konwitschy Covent Garden Orchestra Royal Opera House, Covent Garden 18/9/1959 | CD: Walhall Cat: WLCD0334 En viu |
| 1962 | Zoltán Kelemen, George London, Elisabeth Schärtel, Herbert Schachtschneider, Ingeborg Kjellgren, Gerd Nienstedt, Heiner Horn, Karl Sablotzke, Hermann Winkler, Helen Raab, Erwin Wohlfahrt | Wolfgang Sawallisch Gürzenich-Orchester | CD: Living Stage Cat: LS 1004 Mono, en viu |
| 1966 | Gustav Neidlinger, Theo Adam, Annelies Burmeister, Wolfgang Windgassen, Anja Silja, Martti Talvela, Kurt Böhme, Gerd Nienstedt, Hermin Esser, Věra Soukupová, Erwin Wohlfahrt | Karl Böhm Orchester der Bayreuther Festspiele | CD: Philips Cat: 412 475-2 Stereo, en viu |
| 1967 | Zoltán Kelemen, Dietrich Fischer-Dieskau, Josephine Veasey, Gerhard Stolze, Simone Mangelsdorff, Martti Talvela, Karl Ridderbusch, Robert Kerns, Donald Grobe, Oralia Domínguez, Erwin Wohlfahrt | Herbert von Karajan Berliner Philharmoniker | CD: Deutsche Grammophon Cat: 457 781-2 Stereo |
| 1980 | Hermann Becht, Donald McIntyre, Hanna Schwarz, Heinz Zednik, Carmen Reppel, Matti Salminen, Fritz Hübner, Martin Egel, Siegfried Jerusalem, Ortrun Wenkel, Helmut Pampuch | Pierre Boulez Orchester der Bayreuther Festspiele | CD: Philips Cat: 434 422-2 Stereo |
| 1983 | Siegmund Nimsgern, Theo Adam, Yvonne Minton, Peter Schreier, Marita Napier, Roland Bracht, Matti Salminen, Karl-Heinz Stryczek, Eberhard Büchner, Ortrun Wenkel, Christian Vogel | Marek Janowski Sächsische Staatskapelle Dresden | CD: RCA (reissue; originally issued by Eurodisc) Cat: B00011MJV6 (RCA reissue, cicle complet) Stereo |
| 1988 | Ekkehard Wlaschiha, James Morris, Christa Ludwig, Siegfried Jerusalem, MarieAnne Häggander, Kurt Moll, Jan-Hendrik Rootering, Siegfried Lorenz, Mark Baker, Birgitta Svendén, Heinz Zednik | James Levine Metropolitan Opera Orchestra | CD: Deutsche Grammophon Cat: 445 295-2 Stereo |
| 1989 | Theo Adam, James Morris, Marjana Lipovšek, Heinz Zednik, Eva Johansson, Hans Tschammer, Kurt Rydl, Andreas Schmidt, Peter Seiffert, Jadwiga Rappé, Peter Haage | Bernard Haitink Sinfonieorchester des Bayerischen Rundfunks | CD: EMI Cat: CDS 7 49853 2 Stereo |
| 1989 | Ekkehard Wlaschiha, Robert Hale, Marjana Lipovšek, Robert Tear, Nancy Gustafson, Jan-Hendrik Rootering, Kurt Moll, Florian Cerny, Josef Hopferwieser, Hanna Schwarz, Helmut Pampuch | Wolfgang Sawallisch Orchester der Bayerische Staatsoper | CD: EMI Cat: 724357273121 (Ring complet) Stereo, en viu |
| 1991 | Günter von Kannen, John Tomlinson, Linda Finnie, Graham Clark, Eva Johansson, Matthias Hölle, Philip Kang, Bodo Brinkmann, Kurt Schreibmayer, Birgitta Svendén, Helmut Pampuch | Daniel Barenboim Orchester der Bayreuther Festspiele | CD: Teldec Cat: 4509 91185 2 Stereo, en viu |
| 1995 | Oleg Bryjak, John Wegner, Wilja Ernst-Mosuraitis, Hans-Jörg Weinschenk, Ruth Floeren, Simon Yang, Malcolm Smith, Tero Hannula, Mario Muraro, Mette Ejsing, Michael Nowak | Günter Neuhold Badische Staatskapelle | CD: Brilliant Classics (licensed from Bella Musica) Cat: 99801 (Ring complet)[22] Stereo, en viu |
| 2002 | Esa Ruuttunen, Wolfgang Probst, Michaela Schuster, Robert Künzli, Helga Rós Indridadóttir, Roland Bracht, Phillip Ens, Motti Kastón, Bernhard Schneider, Mette Ejsing, Eberhard Francesco Lorenz | Lothar Zagrosek Orchester der Staatsoper Stuttgart at the Württembergische Staatsoper, Stuttgart) | CD: Naxos Records Cat: 8.660170-71 Stereo (SACD), en viu |
| 2004 | John Wegner, John Bröcheler, Elizabeth Campbell, Christopher Doig, Kate Ladner, Andrew Collis, David Hibbard, Timothy DuFore, Andrew Brunsdon, Liane Keegan, Richard Greager | Asher Fisch Adelaide Symphony Orchestra | CD: Melba Cat: MR 301089-90 Stereo (SACD), en viu |
| 2007 | Franz-Josef Kapellmann, Juha Uusitalo, Anna Larsson, John Daszak, Sabina von Walter, Matti Salminen, Stephen Milling, Ilya Bannik, German Viller, Christa Mayer, Gerhard Siegel | Zubin Mehta Orquestra de la Comunitat Valenciano | DVD and Blu-ray: C Major Cat: 700508 Surround Sound, en viu |
| 2008 | Alexander Tsymbalyuk, Anna-Beth Solvang, Deborah Humble, Falk Struckmann, Gabriele Rossmanith, Ha Young Lee, Hellen Kwon, Jan Buchwald, Jurgen Sacher, Katja Pieweck, Ladislav Elgr, Peter Galliard Tigran Martirossian, Wolfgang Koch | Simone Young Hamburg State Opera and the Hamburg Philharmonic Orchestra | CD: Oehms ASIN: B001FZG3IC Stereo, en viu |
| 2008 | Tomas Mowes, Mario Hoff, Christine Hansmann, Erin Caves, Marietta Zumbult, Renatus Meszar, Hidekazu Tsumaya, Alexander Gunther, Jean-Noel Briend, Nadine Weissmann, Frieder Aurich | Carl St Clair Staatskapelle Weimar | Blu-ray: Arthaus Musik Cat: 101354 Surround Sound, en viu |
| 2009 | Andrew Shore, Albert Dohmen, Michelle Breedt, Arnold Bezuyen, Edith Haller, Kwangchul Youn, Hans-Peter König, Ralf Lukas, Clemens Bieber, Christa Mayer, Gerhard Siegel | Christian Thielemann Orchester der Bayreuther Festspiele | CD: Opus Arte Cat: OACD9000BD Stereo (SACD), en viu |
| 2014 | Richard Paul Fink, Greer Grimsley, Stephanie Blythe, Mark Schowalter, Wendy Bryn Harmer, Andrea Silvestrelli, Daniel Sumegi, Markus Brück, Ric Furman, Lucille Beer, Dennis Petersen | Asher Fisch, Seattle Opera, Seattle Symphony Orchestra, and Seattle Opera Chorus | CD: Avie Records Cat: AV2313 (Ring complet) Stereo, en viu |
Vegeu també
- Llista d'òperes més importants
Enllaços externs
Òperes de Wagner. Un portal molt complet, amb fotografies, gravacions i llibrets sobre les òperes de Wagner.(anglès)
Llibret de l'òpera (castellà)
Richard Wagner - Das Rheingold. Una galeria de postals i imatges inspirades per les obres de Wagner.
Referències
↑ 1,01,1 «A Review of the first Bayreuth Rheingold» (en anglès). The Wagnerian. [Consulta: 3 gener 2016].
↑ «"L'or del Rin", de Richard Wagner, arriba al Liceu». Barcelona Cultura. [Consulta: 4 gener 2016].
↑ «Cròniques de la gran guerra». Gran Teatre del Liceu. [Consulta: 5 gener 2016].
↑ «Resum de l'obra». tresc.cat. [Consulta: 2 gener 2016].
↑ «Resum de l'òpera». Gran Teatre del Liceu. [Consulta: 29 desembre 2015].
↑ Llovet, Jordi. «Context». Amics del Liceu. [Consulta: 2 gener 2016].
↑ 7,07,1 García Pérez, 1989, p. 108.
↑ «Anàlisi de l'obra» (en castellà). Radio Clásica. [Consulta: 2 gener 2016].
↑ 9,09,1 García Pérez, 1989, p. 110.
↑ «Full informatiu de l'òpera». Gran Teatre del Liceu. [Consulta: 2 gener 2016].
↑ 11,011,111,2 Grey, Thomas. «La invenció de la natura: Das Rheingold com a pròleg del cicle del Ring de Wagner». Amics del Liceu. [Consulta: 2 gener 2016].
↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 56, pàg. 1055 (ISBN 84 239-4556-1)
↑ Grosskreutz, Verena. «Amado y odiado: el compositor alemán Richard Wagner» (en castellà). Goethe Institut. [Consulta: 3 gener 2016].
↑ Casaglia, Gherardo. «Almanacco Amadeus» (en italià). amadeusonline.net. [Consulta: 4 gener 2016].
↑ Casaglia, Gherardo. «Almanacco Amadeus» (en italià). amadeusonline.net. [Consulta: 4 gener 2016].
↑ Error en el títol o la url.«» (en francès). Le blog de didierdelannay. [Consulta: 8 gener 2016].
↑ Pazdro, 1988.
↑ Álvarez Forges, Elsa. «Das Rheingold». La síndrome de Stendhal. [Consulta: 4 gener 2016].
↑ Alier, 2001, p. 235.
↑ Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 4 gener 2015].
↑ «Wagner: Der Ring des Nibelungen (cicle complet)». Allegro Music. [Consulta: 25 juliol 2010].
↑ Fifield, Christopher. «Richard Wagner – Der Ring des Nibelungen». MusicWeb International, maig 2002. [Consulta: 6 agost 2010].
Bibliografia
Alier, Roger. Guía Universal de la ópera. Volum 2 (en castellà). Barcelona: Edidiones Robinbook, 2001. ISBN 84-95601-75-3.
García Pérez, Jesús. «Wagner». A: La Gran Ópera (en castellà). quatre. Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989. ISBN 84-395-1306-2.
Pazdro, Michel. Guide des operas de Wagner (en francès). Fayard, 1988. ISBN 9782213020761.
L'anell del nibelung | |
|---|---|
Sèrie de drames musicals èpics de Richard Wagner | |
L'or del Rin · La valquíria · Siegfried · El capvespre dels déus |
Òperes de Richard Wagner | |||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| |||||||||||||||||
