Ngtjyty

El cognom o llinatge és el nom oficial que segueix el prenom. També s'anomena nom de família, perquè no es tria, sinó que en els països en els quals se'n fa servir un, que són la major part, el dóna aquell que la família del pare porta. En els països en què se'n fan servir dos, l'ordre és marcat per la tradició. Per exemple, en els catalanòfons (Catalunya, Andorra, País Valencià, Illes Balears) i els hispanòfons (Castella, diversos estats de Llatinoamèrica), el primer és el de la família del pare, mentre que en els lusòfons (Portugal, Brasil, etc.) el primer és el de la família de la mare. Tanmateix, en tots tres casos, el cognom que s'hereta és el del pare. Darrerament, s'ha promulgat a l'estat espanyol una llei que permet que els fills puguin dur com a primer cognom el de la mare (abans això sols es feia si no hi havia pare legal), i aquest serà el que heretaran els fills.

Avui dia, no hi ha cognoms d'home o de dona diferenciats, però antigament se solien masculinitzar o feminitzar: per exemple, la dona o la filla d'un ferrer era anomenada Ferrera o la d'un mir, Mira; de la mateixa manera, els cognoms Barcelona, Girona, Tarragona o Tàrrega (originats a partir del nom d'aquestes ciutats) tendien a masculinitzar-se en Barceló, Giró, Tarragó i Tàrrec, quan s'aplicaven a un home. Això encara es fa avui dia, algunes vegades, de forma no oficial.

Formació dels cognoms catalans

Amb la caiguda de l'Imperi romà i la desaparició dels censos municipals, va desaparèixer el nom múltiple d'origen romà i s'utilitzava generalment un nom únic, segons el costum germànic. A partir dels segles X i XI, apareixen una sèrie de sobrenoms que complementen el prenom, amb fórmules en llatí com alio nomine o cognomento (Wifredus cognomento Pilosus), recuperant el sentit original del cognomen romà, i que donarà origen al mot «cognom». En l'àmbit jurídic, s'identificava les persones per la filiació materna, però la pràctica més corrent era afegir el nom patern en genitiu o amb la preposició de, a imitació del costum àrab. A partir de Ramon Borrell (Ramon fill de Borrell), els comtes catalans van adoptar el nom patern en nominatiu, fórmula que va ser imitada de seguida.

A partir del segle XI, la noblesa va començar a acompanyar el nom personal amb el topònim de les seves possessions territorials, amb la preposició de o bé en forma adjectivada. Les classes inferiors van imitar la fórmula amb topònims genèrics (Vall, Coma...) o topònims menors de vila, masia o país de procedència. Però la majoria de famílies no vinculades a un feu van continuar usant el nom del pare en nominatiu, o bé una qualitat, ofici o origen, perdurant així alguns cognoms d'origen germànic.

Al segle XIII, es va estendre al País Valencià, per influència de la forma aragonesa, la utilització de la desinència -is o -es (Ferrandis, fill de Ferran). En aquest cas l'origen últim és llatí (-ecii > -ez, -es, -iz, -is), i en realitat és un genitiu ("de"), sobreentès com a "fill de". "Llopis" és literalment "[fill] de Llop". Cfr. Fernandez/Fernandes (gall.-port,), Hernandez (cast.), Ferrandis (cat.); Vásquez/Vasques, Velázquez, Blasquiz (arag.). Aquesta forma derivativa és usual en cognoms de diverses llengües, com per exemple, en anglès es va utilitzar la desinència -son (Johnson, fill de John), en alemany -sohn (Mendelsohn o Mendelssohn, fill de Mendel), en castellà -ez (Sánchez, fill de Sancho), en danès -sen (Andersen, fill d'Ander), en rus -ov (Kaspàrov, fill de Kaspar). D'altres llengües, fan servir prefixos de forma anàloga: en escocès Mac (escrit Mac en gaèlic escocès Mc en anglès, amb la c minúscula) (McArthur o MacArthur, fill d'Arthur), irlandès O' (O'Donnell, nét de Donnell), aquests dos últims són d'una llengua amb el mateix origen, però es va donar més ús de Mac a Escòcia i O' a Irlanda; és acceptable en els dos països els dos tipus de cognoms.

A partir del segle XIV, els cognoms es fixen per famílies i donen lloc als llinatges. Amb el concili de la província Tarraconense del 1555, s'estableix l'obligació parroquial de portar els llibres de baptismes i defuncions, i es fixa la grafia dels cognoms.

La regla de successió del mateix cognom patern no era seguida de manera estricta, sovint per qüestions d'herència. La dona adoptava el cognom del marit, però una pubilla podia imposar el seu cognom al marit i als fills. En cas d'unió d'un hereu i una pubilla, es podien unir els dos cognoms en un de nou (Camp-Pedrós). En els segles XVI a XVIII, existeix una tendència per part de les dones d'adoptar el cognom amb desinència femenina (Cantona, muller de Cantó), costum que s'ha mantingut popularment a Mallorca (na Jordana, muller d'en Jordà). En altres ocasions, fins a principi del segle XIX, la dona podia adoptar dos cognoms: el del marit i el patern (Anna Valls i Prat, muller de Valls i filla de Prat). Actualment, ha perdurat aquest costum però anteposant el cognom patern al cognom del marit precedit per la preposició de (Anna Prat de Valls, muller de Valls i filla de Prat).

Fins al segle XIX, era norma general utilitzar només un cognom, de vegades amb modificadors per ajudar a la distinció (Major, Menor, malnom, nom de casa o topònims). Amb la incorporació de la Catalunya del Nord a l'estat francès, s'ha seguit la norma general a Europa d'un sol cognom patern, més proper al sistema clàssic català, i aplicada també a Catalunya durant l'administració francesa. Amb la llei del registre civil del 1870, s'imposa a Espanya el doble cognom, patern i matern. Aquesta fórmula d'emprar els llinatges dels dos progenitors té el seu origen en la noblesa castellana, imitada per la noblesa catalana. S'unien els dos cognoms amb la conjunció y, substituïda per i amb la reforma ortogràfica del 1913.

Conjunció i entre cognoms

Pel que fa a l'ús de la conjunció i entre els dos cognoms, hi ha gent que l'utilitza per desmarcar-se del castellà creient que és un costum típicament català. Però sembla que aquesta tradició en un principi era castellana i que després es va incorporar al català. Un dels detractors més aferrissats en contra de l'ús de la conjunció i en català entre cognoms, era l'expert en onomàstica Enric Moreu-Rey, qui deia que la inclusió de la conjunció copulativa entre els dos cognoms, no sols no era un signe característic de la llengua catalana, sinó que era una influència del castellà.^[1] Enric Moreu-Rey també destacava el fet que, fins al segle XIX, la tendència més habitual en l'àmbit català era fer servir un únic cognom.^[1] En el seu llibre pòstum, escrivia: «Contra tota evidència, sense cap fonament, hom ha pretès que el fet de relligar amb conjunció el cognom patern amb el matern (Josep Puig i Cadafalch, Jordi Pujol i Soley) era una tradició típicament catalana».^[2] En aquest mateix sentit, un treball de l'historiador Marcelo Capdeferro també indica que l'ús de la i entre cognoms és un costum castellà.^[3]

Tipologia

• Patronímics.


• Toponímics.


• Cognoms formats a partir d'un càrrec o ofici.


• Relacionats amb les circumstàncies del naixement.


• Origen en un malnom.^[4]
  

Vegeu també

• 
  Patronymica Romanica.


• 
  Prenom.

Referències

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cognom

A Viquillibres hi ha llibres de contingut lliure i altres textos relatius a Cognom.

• Enciclopèdia Catalana «Cognom». L'Enciclopèdia [Consulta: 10 juliol 2013].


• 
  Emili, Casanova. La normativització dels noms de pila i cognoms valencians. AVL, p.40-41. 
  

Viccionari