Ngtjyty

Música electrònica

Creació	dècada del 1900
Part de	música

La música electrònica és un tipus de música produïda i interpretada predominantment amb instruments musicals electrònics, com el sintetitzador, el sampler, les caixes de ritmes seguint el patró rítmic de four-on-the-floor, els seqüenciadors i, més recentment els ordinadors, que gràcies als creixents desenvolupaments en tecnologia i en programari tenen un paper vital en la producció de la música electrònica contemporània. També s'hi solen utilitzar instruments electromecànics com la guitarra elèctrica o l'orgue Hammond. Hi ha una gran quantitat de gèneres de música electrònica, que mostren un ventall molt ample de sonoritats; des de la música ambiental fins a la música industrial més experimental, passant per estils com el synthpop, dance (i totes les seves variants), hip hop o el chill out, tots ells tenen en comú l'ús predominant o exclusiu dels instruments electrònics.

Història

Orígens (segle XIX – anys 1950)

Primers instruments electrònics

Abans de l'aparició dels instruments musicals electrònics, alguns avenços científics n'havien aplanat el camí, com ara el fonautògraf, el fonògraf de Thomas Alva Edison i, especialment, l'audion, una vàlvula triòdica que servia per amplificar senyals elèctrics i que gaudí d'un ample ús en les ràdios.

Una altra considerable invenció fou el Teleharmonium, un instrument electromecànic obra de l'inventor Taddeus Cahill el 1896, i que generava ones elèctriques mitjançant un procés semblant a la síntesi additiva, que fou popularitzada quasi 80 anys més tard per sintetitzadors digitals com el Yamaha DX7; una altra obra de Cahill fou el Dynamophone. El primer instrument purament electrònic fou el Theremin, inventat pel rus Leon Termen el 1918, i que tingué molt d'ús sobretot en bandes sonores de pel·lícules de ciència-ficció; un instrument semblant al Theremin, l'Ones Martenot, fou inventat uns anys més tard, cap a 1928, pel telegrafista francès Maurice Martenot, amb un so semblant al del Theremin, i molt utilitzat per compositors francesos de música clàssica, en particular l'influent Olivier Messiaen, representant també de l'ultra-racionalisme o serialisme integral.

Fonts: pioners de la música electrònica i la música concreta

La música concreta és la que es produeix amb objectes "concrets", és a dir, objectes qualssevol, en contraposició a la música tradicional, interpretada amb instruments musicals convencionals; els sons produïts per aquests objectes, després de ser enregistrats amb un magnetòfon, experimenten tot tipus d'alteracions: inversions, canvis de velocitat de reproducció, distorsions, retards... Les arrels d'aquesta música es troben al Futurisme, moviment artístic desenvolupat a Itàlia a partir de 1910, que es caracteritzava per l'exaltació de la màquina i del soroll, bases d'una futura civilització. La consideració del soroll com a font musical vàlida fou bàsica per al desenvolupament de la música concreta.

Els futuristes precursors de la música concreta són els italians Luigi Russolo (el primer teòric del futurisme musical, autor del tractat "L'Arte dei Rumori" i constructor de diversos instruments com l'Intonarumori) i Pratella; a més, l'artista Ferruccio Busoni, també adscrit al moviment futurista, publicà (després d'haver llegit sobre les característiques del Dynamophone de Cahill en un diari) el 1907 el seu polèmic Esbós d'una nova estètica de la música, en el qual defensava l'ús de nous mitjans en la producció musical, com ara instruments elèctrics o electrònics.

Més endavant Edgar Varèse, deixeble de Busoni, va agafar el seu testimoni produint obres basades en el soroll, com "Ionització", "Hiperprisma" i "Deserts", que acabaren donant com a resultat el que avui és conegut com a música concreta. Els compositors més importants d'aquest gènere són Pierre Schaeffer i Pierre Henry, tots dos francesos; també és destacable l'aportació del compositor alemany Fred K. Prieberg, segons el qual la música concreta deforma i altera els sons dels objectes quotidians fins que no siguin "ni un record d'allò que van ser". Els primers concerts de música concreta tingueren lloc a l'estat francès el 5 d'octubre de 1948; es tractava dels "Cinq études de bruits" de Schaeffer, anomenats "Étude aux chemins de fer", "Étude aux Tourniquets", "Étude violette", "Étude noire" i "Étude pathétique".

Un dels pioners de la música electrònica: Karlheinz Stockhausen

En contraposició a la música concreta va aparèixer un nou corrent musical que feia servir únicament sons generats per aparells i instruments electrònics; es tracta de les primeres manifestacions de música electrònica acadèmica, tan experimental i innovadora com l'anterior, però amb un caràcter propi. Els seus primers experiments (de Robert Beyer i Herbert Eimert) tingueren lloc a la Casa de la Ràdio de Colònia, amb dos magnetòfons i dos generadors de so, un Melochord i un Monochord; a principis del 1953 es construí l'estudi definitiu, a la seu de la Nordwestdeutscher Rundfunk (NWDR) —també a Colònia—, que fou el primer estudi de música electrònica del món.

El primer concert de música electrònica com a tal també es produí el 1951, a Darmstadt (Alemanya), amb l'actuació dels compositors Herbert Eimert i Werner Meyer-Eppler. Però el compositor més destacat d'aquest corrent fou, sens dubte, Karlheinz Stockhausen, alumne de Meyer-Eppler, i que compongué a partir dels anys 50 obres electròniques com "Studie" (1953), "Studie II" (1954), "Gesang der Jünglinge" (Cant dels adolescents) (1957) o "Telemusik" (1967). La influència de Stockhausen fou enorme, no tan sols pròpiament en el camp de la música electrònica i els seus gèneres posteriors, sinó també en el rock: la seva cara apareix a la portada del disc Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, dels Beatles.

Malgrat la divisió radical entre els dos mètodes de treball descrits, molts autors van compondre obres d'un i altre gènere (per exemple, el mateix Stockhausen produí diverses obres de música concreta). Aviat aquests dos corrents (música electrònica i música concreta) van convergir per donar pas a un estil híbrid anomenat música electroacústica, en què es combinaven les manipulacions i els enregistraments sonors de la música concreta i els sons electrònics purs de la música electrònica; diversos autors destacables són LUCYBO, els italians Luciano Berio (que dirigí el Studio di Fonologia Musicale a Milà el 1955, inspirat en l'estudi de la NWDR) i Bruno Maderna, o els japonesos Moroi i Mayumi. Posteriorment es fundaren més estudis de música electrònica a diverses ciutats com Ginebra, Eindhoven, Munic, Tòquio, Varsòvia, Estocolm i Utrecht.

Es pot dir que el sintetitzador, en generar electrònicament sons partint de zero i de manera autònoma, és l'instrument natural de la música electrònica; en canvi, el sampler, en estar basat en enregistraments de sons externs a l'aparell per després ser processats i tractats electrònicament, recull les característiques de la música concreta.

A Catalunya hi hagué un corrent musical avantguardista cap als anys 50, interessat en la música electrònica i representat per Josep Maria Mestres-Quadreny, Xavier Bengerel, Joan Guinjoan i Josep Soler.

D'altres corrents: Música cibernètica, ultra-racionalisme, anti-racionalisme, música estocàstica

Al mateix temps van aparèixer nous compositors com el francès Pierre Barbaud o els nord-americans Illiac i Hiller, que utilitzaven l'ordinador com a instrument musical. Així naixia la música cibernètica.

Paral·lelament, i ja des de la dècada dels anys 40, apareix una nova de fer música coneguda com a "Ultra-racionalisme", segons la qual s'han de combinar segons el sistema dodecafònic (o "serial") tots els elements sonors possibles; el seu principal representant és Olivier Messiaen, juntament amb d'altres com Pierre Boulez o fins i tot el mateix Karlheinz Stockhausen. A aquest moviment li sortiren dues reaccions oposades: la música aleatòria (o "anti-racionalisme") i, especialment, la música estocàstica, creada pel compositor grec Iannis Xenakis, defensor de l'ús dels ordinadors i de l'estadística a l'hora de compondre. Deixeble de Le Corbusier i d'Olivier Messiaen, Xenakis aplica les teories matemàtiques de la probabilitat per compondre les seves obres, com també faran l'argentí Mauricio Kagel, l'hongarès György Ligeti i d'altres compositors europeus (Pousseur, Bussotti).

Primers compositors nord-americans de música electrònica

Als Estats Units, compositors com Morton Feldman van adoptar les últimes tendències de la música electrònica del moment (anys 1950); per la seva obra se'l pot emmarcar al corrent de la música estocàstica. Feldman, juntament amb altres pioners com John Cage, Earle Brown, Christian Wolff i David Tudor, va fundar la New York School.

A més, les col·laboracions dels compositors Otto Luening (d'ascendència alemanya) i Vladimir Ussachevsky (originari de la regió xinesa de Manxúria) van crear un escenari favorable a la proliferació d'artistes de música electrònica. Luening, Ussachevsky i Milton Babbit van crear als anys 50 el Centre de Música Electrònica Columbia-Princeton (CPEMC). Luening i Ussachevsky crearen una sèrie de composicions electroacústiques per a magnetòfon i sintetitzador, a més d'obres en solitari per a orquestra (tots dos tenien una àmplia formació clàssica), magnetòfons i vàlvules electròniques. La influència de les composicions de Luening i Ussachevsky va ser molt gran.

Una altra obra bàsica en el desenvolupament de la música electrònica fou l'aparició de la banda sonora de la pel·lícula Forbidden Planet (1956); composta pel matrimoni de Louis i Bebe Barron, la música fou creada utilitzant diferents circuits electrònics i magnetòfons, amb els quals enregistraven els sons electrònics per després processar-los aplicant-los tot tipus d'efectes (inversions, canvis de velocitat, etc.). Els Barron col·laboraren, a més, amb Cage, Brown, Feldman, Wolff i Tudor en un projecte de dos anys anomenat "Music for Magnetic Tape".

En aquell mateix any (1956) aparegué el sintetitzador Clavivox, creat per Raymond Scott i Robert Moog. Un any després veieren la llum el programa per a ordinador MUSIC 1, creat per Max Matthews, i que després utilitzarien Iannis Xenakis i Edgar Varèse, i el primer sintetitzador electrònic, el RCA Mark II Sound Synthesizer, que incorporava, per primera vegada en la història, un seqüenciador.

Els anys 60

Nous instruments

Mellotron

Durant els anys 60, a poc a poc els instruments electrònics anaren fent-se un lloc en la música pop i en el rock contemporani, a mesura que apareixien nous models més potents i versàtils. Entre aquests models es troben el Chamberlin i el Mellotron, que poden considerar-se els primers samplers de la història, si bé el seu principi bàsic de funcionament —cintes magnètiques que reproduïen una nota enregistrada d'un instrument quan hom pitjava una tecla— era essencialment mecànic, en contrast amb els fonaments electrònics dels samplers actuals. Tot i els seus problemes de funcionament i de manteniment, el so del Mellotron captivà molts usuaris i va ser utilitzat per una gran quantitat de grups de rock, com The Beatles, The Rolling Stones, Yes, The Moody Blues o Genesis.

Uns altres instruments destacables produïts durant aquest període són el sintetitzador modular Buchla (1963) i el primer sintetitzador de Moog, també de tipus modular, de l'any 1964. Aquest últim model en particular gaudí d'una fama especial en ser l'instrument emprat per Walter Carlos per al seu disc Switched-On-Bach (1968) de versions de Bach, que tingué un considerable èxit comercial i encetà una sèrie de discos del mateix tipus (versions electròniques de peces de música clàssica), tant pel mateix Walter Carlos com per altres músics.

Noves obres de compositors consagrats

Paral·lelament, compositors com Stockhausen o Luening continuaren produint noves obres de música electrònica, com Kontakte (en el cas de Stockhausen) o Gargoyles (en el cas de Luening), totes dues aparegudes el 1960. Milton Babbitt compongué la seva primera obra per a sintetitzador —anomenada Composition for Synthesizer— el 1962, amb el sintetitzador RCA Mark II Sound Synthesizer, situat al CPEMC, que en aquells anys fou el nucli d'una intensa activitat, amb visites ilustres com la d'Edgar Varèse, convidat per Ussachevsky. Posteriorment Morton Subotnick creà el San Francisco Music Tape Center, amb la col·laboració de músics com Terry Riley, Ramon Sender, Anthony Martin, Laurie Anderson, Cathy Berberian i Pauline Oliveros. Aquest centre aviat comptà amb la presència d'un nou sintetitzador amb seqüenciador produït per Buchla.

A Europa, el primer Seminari sobre Música Electrònica tingué lloc el 1964, a Txecoslovàquia. A més, Varèse va revisar la seva obra "Déserts" com a resultat de la seva visita al CPEMC. Stockhausen continuà produint noves obres d'improvisació electroacústica, com ara "Mikrophonie I" (1964), "Mixtur" i "Mikrophonie II" (1965), on combinava aparells electrònics de gènesi sonora, objectes quotidians i instruments tradicionals. A l'altra banda de l'Atlàntic, músics com John Cage i Terry Riley continuaven la seva carrera.

També en aquesta època es produí un nou avenç en el camp de la música cibernètica, amb l'aparició d'una nova (cinquena) versió del programa MUSIC, de Max Matthews.

L'aparició del rock còsmic alemany

Però a més de tots aquests esdeveniments, al final dels anys 60 aparegué un nou moviment musical focalitzat a Alemanya, emmarcat dins d'un corrent generalitzat en el terreny de les arts (tant visuals com aurals) de recuperació de la identitat cultural alemanya —que, segons ells, s'havia perdut durant els anys del nazisme i la Segona Guerra Mundial— i que inclogué directors de cinema com Wim Wenders o Rainer Werner Fassbinder. Els grups musicals que aparegueren en aquesta època tenien en comú un esperit rebel i una voluntat de superació de les estructures musicals convencionals, derivada de les influències psicodèliques (els primers Pink Floyd) i avantguardistes (Karlheinz Stockhausen) que havien rebut.

Moltes d'aquestes bandes (com Amon Düül, Ash-Ra Tempel o Faust) publicaren àlbums que els obriren les portes dels mercats britànic o francès (de fet, una nodrida representació d'aquest col·lectiu tocà en un concert conjunt a París a principis de 1973). Però d'entre els grups que sorgiren d'aquesta onada experimental —anomenada Kosmische Musik o amb el terme despectiu krautrock, popularitzat sobretot a Anglaterra—, els més decisius en l'evolució de la música electrònica van ser Can, Tangerine Dream i, especialment, Kraftwerk.

Can aparegueren a la ciutat alemanya de Colònia el 1968, amb una música que mesclava arrels ètniques amb tècniques improvisatòries i un creixent ús de l'electrònica, tant per tractar sons d'instruments convencionals com per crear-ne de nous amb sintetitzadors. Durant el seu període actiu (que veié nombrosos canvis en la formació de la banda) Can llançaren obres molt influents, com el seu disc de debut, Monster Movie (1969), i el doble LP Tago Mago (1971). Al llarg dels anys, alguns dels membres de Can han aconseguit renom internacional amb les seves carreres en solitari, com el baixista Holger Czukay i el bateria Jaki Liebezeit, que a més col·laborà a vegades en discos d'altres artistes, com Depeche Mode (al seu disc Ultra, de 1997).

Pel que fa a Tangerine Dream, es van formar a Berlín el 1967 amb una estructura de trio, format per Conrad Schnitzler, Klaus Schulze i Edgar Froese, que havia estat deixeble de Salvador Dalí, amb qui havia passat temporades en els anys anteriors a la seva residència de Cadaqués. Tot i que la seva música inicialment era més propera al rock instrumental amb tocs de jazz i efectes sonors electrònics —com es pot comprovar al seu primer disc, Electronic Meditation—, aviat van adoptar els sintetitzadors i gradualment es convertiren en un grup electrònic experimental.

Kraftwerk (en alemany, Central elèctrica), el grup de Ralf Hütter i Florian Schneider, acabaria sent amb el pas del temps un grup fonamental de la música electrònica, amb discos que presagien futurs moviments i gèneres; amb formació clàssica i coneixedors dels autors més importants de música concreta i de música electrònica, Hütter i Schneider es conegueren al Conservatori de Düsseldorf i van fer les seves primeres passes musicals al quintet Organisation, que debutà el 1970 amb el disc Tone Float, musicalment encara proper al "rock còsmic" de Can o els primers Tangerine Dream. Tanmateix, després de la seva dissolució, Hütter i Schneider mostraren un interès creixent en l'electrònica, que plasmarien ja amb el seu propi grup, Kraftwerk, i que els portaria en els anys següents a l'èxit.

Els anys 70

Nous models d'instruments electrònics

El Moog Minimoog

Durant la dècada dels anys 70, els avenços en tecnologia van permetre la proliferació d'instruments electrònics, cada vegada més complexos i amb més capacitats. Moog Music, basant-se en els seus models modulars, va presentar el 1971 un dels sintetitzadors més importants de la història, el Minimoog; el seu preu accessible i les seves possibilitats sonores van possibilitar la seva ràpida acceptació pels grups musicals de l'època. Un any després ARP Instruments contraatacà amb l'ARP Odyssey, d'aspecte i característiques semblants al Minimoog però amb un so propi i diferenciat. Un altre fabricant de sintetitzadors, Oberheim, oferí el seu primer model, l'Oberheim OB-1 (1977), que té l'honor de ser el primer sintetitzador monofònic programable.

Amb l'excepció de l'Odyssey (que era duofònic), la resta de sintetitzadors produïts durant aquest període eren monofònics; és a dir, amb els seus teclats no podien tocar-se dues notes alhora. Però la situació canvià amb l'aparició del Moog Polymoog el 1975 i el Prophet 5 el 1978, més barat i amb millors especificacions tècniques; ARP també replicà amb diversos models polifònics com el String Ensemble, l'Omni o el Quadra. Oberheim llançà el seu Oberheim OB-X el 1979, que a més incorporava una capacitat de memòria superior. Paral·lelament molts fabricants japonesos van contribuir amb models com el Korg 770 (1976), el Roland System 100 (semi-modular, de 1975), el seu successor Roland System 100m (modular, de 1979) o el Yamaha CS-80 (1976). Per poder controlar aquests sintetitzadors, van sortir a la venda nous models de seqüenciadors, d'ARP o Oberheim, que el 1973 construí el primer seqüenciador digital de la història.

Els samplers feren la seva aparició durant aquesta dècada, si bé els únics models disponibles (el Fairlight CMI i el NED Synclavier), malgrat les seves limitacions sonores per raons tecnològiques, costaven desenes de milers de dòlars de l'època i, per tant, només estaven a l'abast dels músics més adinerats; caldria esperar a la dècada següent per assistir a l'aparició de models amb preus més accessibles. Com en el cas dels samplers, les caixes de ritmes més potents foren llançades a la dècada dels 80; els models disponibles en aquesta època encara no eren programables, sinó que oferien un repertori de ritmes pre-programats (com rock, samba, pop, disco, fox-trot...), basats en sons sintetitzats de manera analògica; exemples d'aquests instruments són la Roland CR-68, la Korg Minipops, la Korg KR-33 o la Korg KR-55. Només la Roland CR-78 (de 1978), a més dels ritmes de fàbrica, oferia un grau limitat de programabilitat. Roland, Korg i Moog també llançaren al mercat vocoders (sintetitzadors de veu) cap al final de la dècada.

Nous estils electrònics: la música ambient, la música industrial, el synthpop

Brian Eno

Durant aquesta època aparegueren diversos estils de música electrònica, com ara la música ambiental. Una de les precursores més importants de tots aquests nous estils electrònics va ser la compositora americana va ser Wendy Carlos, una de les pioneres en utilitzar sintetizadors en lloc d'orquestres. El primer artista que utilitzà aquest terme fou el teclista Brian Eno, ex-membre del grup de rock Roxy Music i autor de diversos àlbums durant aquesta dècada. En un d'ells, Ambient 1: Music for Airports (1978) Eno presenta oficialment el terme. El disc incloïa un manifest del mateix Eno on afirmava el següent: "La música ambient ha de ser capaç d'estimular diferent nivells d'atenció auditiva sense reforçar-ne cap en particular... Ha de ser tant ignorable com interessant". D'aquesta manera, Eno recollia la influència de compositors com Erik Satie, que desitjava compondre una classe de música que "es pogués mesclar amb el so dels ganivets i de les forquilles durant un dinar". Un any abans de l'aparició de "Music for Airports", el músic alemany Manuel Göttsching (sota el pseudònim Ashra) publicà un altre àlbum molt influent, New Age of Earth, que popularitzà el terme New Age per referir-se a aquesta classe de música.

El nom música industrial fou posat en circulació pel grup anglès Throbbing Gristle; aparentment havia estat inventat per un altre artista i col·laborador del grup, Monte Cazazza, que també inventà el lema "Industrial Music for Industrial People" (tot i que algunes altres fonts atribueixen la invenció d'aquest tema a Peter Christopherson, un dels membres de Throbbing Gristle). Aquesta música recollia la tradició futurista que defensava l'ús del soroll per a la composició musical, amb la qual cosa la distorsió i enregistraments de fàbriques, sorolls metàl·lics, i fins i tot ràdios, n'esdevingueren elements habituals; sovint els artistes industrials utilitzaven tàctiques de xoc per impactar la seva audiència, deixant de banda —com ja feia el corrent punk— les habilitats tècniques per tocar els instruments, que sovint eren processats electrònicament per alterar-ne radicalment el so. Els primers discos de Kraftwerk apliquen aquestes normes, mentre d'altres artistes contemporanis com Cabaret Voltaire o NON mostren un so molt semblant. Aquesta nova tendència musical fou recollida, amb matisos, pels catalans Macromassa.

També durant la dècada dels 70 començaren a produir-se les primeres manifestacions del pop interpretat principalment amb instruments electrònics, anomenat synthpop o techno-pop. Després del seu disc Autobahn (1974), Kraftwerk anaren evolucionant desprenent-se dels vestigis instrumentals dels seus inicis per crear, en els discos posteriors, temes amb unes melodies i uns ritmes que s'acostaven als límits del pop; aquests àlbums tingueren una enorme influència en els primers grups i artistes de synthpop, com Ultravox, The Human League, Gary Numan, Orchestral Manoeuvres in the Dark o Depeche Mode. Sovint les lletres d'aquests artistes (especialment en els casos de Gary Numan i The Human League) parlaven de temes robòtics o alienatoris, creant ben prompte (juntament amb els discos conceptuals sobre aspectes tecnològics dels mateixos Kraftwerk) un clixé que seria utilitzat negativament pels grups i artistes de rock.

A part d'aquests estils, cal dir que d'altres corrents musicals contemporanis utilitzaren el sintetitzador de manera destacable; en el camp del rock, el cas de Pink Floyd és particularment significatiu. A més, molts grups de música funk —com George Clinton, de Parliament Funkadelic— usaren el Minimoog per crear baixos en moltes cançons. D'altra banda, el productor discogràfic Giorgio Moroder fou el pioner en l'ús de sintetitzadors i seqüenciadors en la producció de molts temes disco, particularment "I feel Love" de Donna Summer, preparant el terreny per a l'aparició del Hi-NRG i de les primeres formes de música dance dels anys 80.

Èxits comercials

Alguns àlbums de música electrònica publicats durant aquesta dècada tingueren un èxit comercial considerable i són considerats de capital importància a l'hora d'entendre els respectius gèneres musicals. El 1974 Tangerine Dream publicaren el disc Phaedra (Virgin Records), on culminaren la seva transició des del rock psicodèlic que practicaven als seus inicis fins a un estil ambiental amb abundància de Mellotrons i de Minimoogs; tingué un gran èxit a tot el món (arribà al número 15 britànic i al número 8 nord-americà), i és una obra vital no tan sols per al desenvolupament de la música ambient, sinó també per a diversos gèneres de música dance, a causa del seu ús dels seqüenciadors. No tothom va rebre positivament aquest èxit, però: Steve Lake, crític de la revista musical Melody Maker, escrigué una crítica insultant contra el disc i contra els seus compradors.

També el 1974, Kraftwerk publicaren el seu quart àlbum, Autobahn; després d'evitar les estructures tradicionals en els tres primers discos, Ralf i Florian decidiren de compondre una cançó més o menys convencional, "Autobahn", que en la seva versió 7" de tres minuts i mig aconseguí entrar a les llistes americanes al número 25 (de fet, va ser el primer tema en alemany que aconseguí entrar-hi) i a les britàniques a l'11; pel que fa al disc en conjunt, arribà al número 4 britànic i al 5 nord-americà. Tres anys després de la seva aparició, Hütter i Schneider compraren sengles Minimoogs, que donaren el seu toc característic al so de l'àlbum, per al qual comptaren amb una unitat de percussió electrònica, tocada per Wolfgang Flur. Molts artistes de synthpop (com Andy McCluskey, del grup Orchestral Manoeuvres in the Dark) han remarcat la influència d'aquest disc.

Dos anys més tard Jean Michel Jarre publicà el seu tercer disc, Oxygène, que tingué un impacte comercial impressionant i aconseguí vendre 15 milions de còpies; a més, ha estat qualificat per la revista Future Music com el disc més important de la música electrònica. Enregistrat per Jarre a casa seva usant una llarga llista de sintetitzadors analògics, aquest disc i d'altres obres de Brian Eno, Tangerine Dream, Klaus Schulze, Conrad Schnitzler i Ashra posaren les bases del so característic de la música ambiental en els anys posteriors.

Ja el 1979 Gary Numan publicà el seu primer disc amb el seu propi nom, The Pleasure Principle, que contenia el seu tema més conegut, "Cars"; tant el senzill de "Cars" com l'àlbum sencer arribaren al número 1 britànic, i a més entrà al Top 10 americà. El so de "The Pleasure Principle" (una combinació de sintetitzadors agressius i una secció rítmica forta i sòlida) no tan sols va influir en el naixent moviment synthpop, sinó també en artistes com Afrika Bambaataa, un dels pioners de l'electro i del hip hop.

Panorama nacional

A nivell nacional cal remarcar el grup Neuronium, format per Michel Huygen (teclista d'origen Belga afincat a Catalunya), Carlos Guirao i Albert Giménez.

Els anys 80

L'explosió del synthpop

Durant la primera meitat dels anys 80 el synthpop va viure una època daurada a tot el món. A Europa, i principalment a la Gran Bretanya, el synthpop va guanyar molts adeptes degut, en bona part, a l'àmplia disponibilitat al mercat de sintetitzadors (dominat en aquesta dècada pel Yamaha DX7, que quasi va escombrar els models analògics, i més endavant pel Roland D-50), samplers i caixes de ritmes a preus accessibles —amb la possibilitat afegida de dirigir tots aquests instruments amb un únic control, via MIDI— i bastants discos editats en aquesta època aconseguiren un important èxit de vendes. Estèticament, molts d'aquests grups estaven vinculats al moviment dels New Romantics, que saltà a la fama arran de l'èxit del senzill "Fade to Gray" (número 8 a les llistes britàniques a la fi de 1980), del grup Visage. A més, grups ja existents s'anaren reciclant progressivament per acostar el seu so al corrent del pop electrònic, com Japan (que començaren fent glam rock) o Ultravox, amb arrels en el moviment punk. Moltes altres bandes fusionaven aquest estil amb influències diverses, com el funk en el cas dels Heaven 17 o el jazz (Gary Numan, China Crisis...).

Àlbums com Vienna, d'Ultravox (1980), Architecture & Morality, d'OMD (1981), Upstairs at Eric's (1982, de Yazoo), Power, Corruption & Lies (1983, de New Order), Some Great Reward (1984, de Depeche Mode), Hunting high and low (dels A-ha, 1985) i Please (1986, dels Pet Shop Boys) són alguns dels discos que ajudaren a definir el so d'aquesta part dels anys 1980; en molts casos, les cançons compostes per aquests grups tingueren gran èxit a les discoteques, amb la qual cosa es completà la transició de la música electrònica, des dels laboratoris musicals dels conservatoris o de les universitats fins a les pistes de ball. Kraftwerk, un dels principals responsables d'aquest èxit i una de les principals influències d'aquests grups, continuaren la seva carrera; si bé ja no eren tan prolífics com durant els anys 70, discos com Computer World són imprescindibles per entendre els orígens d'estils com l'electro, el techno o la música house; a més, a principis de 1982 arribaren al número 1 britànic amb "The Model", poc després que uns dels seus deixebles musicals, The Human League, amb "Don't you want me", ocupessin aquest mateix lloc.

A la resta d'Europa i del món hi hagué un boom comparable de grups de pop electrònic. Els belgues Telex i els suïssos Yello editaren discos on el synthpop es barrejava amb tendències més experimentals i amb lletres plenes d'ironia; els mateixos Telex representaren Bèlgica en el Festival d'Eurovisió de 1982 (i aconseguiren un punt). A l'estat francès Kas Product i Vidéo-Aventures foren els grups més importants, com Mecano o El Aviador Dro y sus Obreros Especializados a l'estat espanyol; entre els grups alemanys més destacables (a banda de Kraftwerk) hi ha Der Plan, Nena, Rheingold i Futurologischer Congress, juntament amb Deutsch-Amerikanische Freundschaft, que es convertiren en un grup de synthpop minimalista després dels seus inicis industrials. Els japonesos Yellow Magic Orchestra, el grup australià Icehouse i els nord-americans Suicide i Devo (que van fer una transició semblant a la de DAF, tot afegint a les seves lletres grans dosis de sarcasme i humor surrealista) destaquen entre les bandes de synthpop de la resta del món.

La música industrial i la música ambient durant els anys 80

A mitjans de l'any 1981 el grup Throbbing Gristle va dissoldre's, justament quan tant ells com el seu segell discogràfic "Industrial Records" vivien els seus moments de màxim èxit i popularitat. Els grups en què es dividí TG (Chris & Cosey, Psychic TV i Coil) seguiren les tendències insinuades durant el seu període de vida, però amb un caràcter més ballable (en el cas de Chris & Cosey) i, pel que fa a Psychic TV i Coil, amb un interès creixent per l'ocultisme. L'èxit de Throbbing Gristle va esperonar l'aparició de nous grups de música industrial, com els australians SPK, els nord-americans Whitehouse o els espanyols Esplendor Geométrico. No sempre, però, els ex-membres de TG consideraven que aquests nous grups representessin l'esperit de la música que havien ajudat a crear, com digué Genesis P-Orridge referint-se precisament a Whitehouse i SPK: "Es va convertir en una cursa per veure qui podia ser més impactant... Fer un forat perquè sortissin a la llum grups així m'espantà". D'altres bandes que aparegueren o es consolidaren durant aquest període són Einstürzende Neubauten, Test Dept, Étant Donnés, Front 242, Nitzer Ebb (aquests dos últims, representants de la fusió entre música de ball i música industrial que s'anomenà EBM), Skinny Puppy, els eslovens Laibach, Ministry i un dels grups més importants de la música industrial actual, Nine Inch Nails.

La música ambient continuà amb la seva pròpia evolució, i alguns dels seus representants assoliren l'èxit en diferents aspectes. Vangelis compongué la banda sonora de la pel·lícula Carros de Foc (1981) en un treball que li féu guanyar un Oscar; el francès Jean Michel Jarre realitzà diversos projectes de gran embergadura, com un concert a la Xina (el primer d'un artista occidental) el 1981, publicat un any més tard sota el nom The Concerts in China; a la fi de la dècada s'especialitzà en grans concerts a l'aire lliure, plens d'efectes especials i lumínics, com el concert de Houston (1986), davant d'un públic d'un milió i mig de persones. Brian Eno continuà llançant nous discos sota la seva etiqueta Ambient, a més de compondre bandes sonores, produir alguns discos del grup irlandès U2 i col·laborar amb artistes com David Byrne, Jon Hassell o Daniel Lanois; a més, publicà el 1985 el disc Thursday Afternoon, que constava d'una única peça de 61 minuts de durada, destinada a treure profit dels més recents avenços en tecnologia aural, com el CD. Tangerine Dream canvià de segell discogràfic diverses vegades al llarg de la dècada i patí diferents canvis en la seva formació, fins al punt que Edgar Froese acabà sent l'únic membre fundador que continuà al grup; malgrat tot, els seus discos gaudiren del favor de públic i crítica, i arribaren a actuar en concert dues vegades darrere del Teló d'Acer: la primera al Palast der Republik de Berlín oriental (1980) i la segona a Varsòvia el mes de desembre de 1983, durant un rigorós hivern; un altre artista alemany que donà concerts a Polònia fou Klaus Schulze, en unes actuacions que quedaren recollides al doble disc Dziekuje Poland Live '83 (1983). Nous artistes com Enya, Kitaro, David Lanz, Ray Lynch, Yanni o Suzanne Ciani (al segell musical Private Music de Peter Baumann, ex-membre de Tangerine Dream) es donaren a conèixer també als anys 80.

Hip hop, electro, house, techno, dance

A la fi de la dècada dels 70 ja havien aparegut les primeres obres de grups de rap com Grandmaster Flash o Sugarhill Gang, que tingueren gran èxit amb la seva cançó "Rapper's Delight". Però una de les peces més influents de l'escena hip hop i electro va ser "Planet Rock", d'Afrika Bambaataa, que el 1982 entrà a les llistes d'èxits de mig món. La novetat principal de "Planet Rock" és l'ús de la melodia de "Trans-Europe Express" i un patró rítmic molt semblant al de "Numbers", tema inclòs al disc Computer World. Kraftwerk van portar-los als tribunals i aconseguiren rebre royalties per les vendes generades per "Planet Rock", que a més s'hagué de rebatejar com a "Planet Rock/Trans-Europe Express". Aquest cas posà de manifest, d'una banda, la influència de Kraftwerk en la naixent escena hip hop i, de l'altra, l'ús que aquests grups feien d'instruments com el sampler; més endavant, la caixa de ritmes E-mu SP-1200 —que incorporava la possibilitat de samplejar sons— esdevingué un dels instruments clàssics del hip hop. A partir d'aquí, començà a emergir l'escena hip hop a gran escala, representada per bandes com Public Enemy, Beastie Boys o N.W.A., que samplejaven abundosament discos de p-funk dels anys 70 per construir les seves bases sonores.

Paral·lelament, a Detroit i Chicago s'anaren creant les escenes del que acabaria sent el techno i la música house. Juan Atkins creà, juntament amb Richard "3070" Davis, el grup Cybotron, influït per Kraftwerk, el funk dels 70, la literatura futurista i el synthpop europeu, i que inicià la transició cap al so techno de Detroit. Pel que fa a la música house, té les seves arrels en la música disco i en el so més electrònic del Hi-NRG; es popularitzà a Chicago a principis dels anys 80, gràcies a la feina de DJs com Frankie Knuckles, però la plena acceptació comercial d'aquest estil no tingué lloc fins a la fi de la dècada, quan els maxi-singles "Jack your Body", de Steve "Silk" Hurley i "Pump up the Volume" (del grup M/A/R/R/S) aconseguiren arribar al número 1 britànic i s'escamparen a les discoteques d'arreu del món. Un subgènere de la música house, anomenat acid house, aparegué també en aquesta dècada, de la mà d'artistes DJ Pierre, que experimentaven amb les possibilitats del sintetitzador Roland TB-303.

També la música dance té els seus inicis en aquesta època, arrelada en el synthpop, el Hi-NRG i l'anomenat italo disco, que era bàsicament synthpop produït per a les discoteques. Amb elements sonors diferenciats (com els ritmes 4/4, produïts principalment amb la caixa de ritmes Roland TR-909), la música dance saltà a la fama sobretot arran de les festes al club "The Haçienda" (Manchester) i de l'anomenat "Estiu de l'amor" d'Eivissa, tot i que la seva expansió definitiva tingué lloc als anys 90.

Panorama nacional

A principis dels anys 80 va tenir lloc al programa de Televisión Española “Musical Express” conduït per Àngel Casas, un especial de dos capítols dedicats a la música electrónica amb la participació destacada de Neuronium en diverses actuacions i entrevistes.^[1]
En aquesta ocasió Carlos i Michel van tenir l'oportunitat de tocar al costat de Vangelis als estudis Nemo que el mateix Vangelis tenia a Londres. Va ser una sessió d'improvisació memorable que queda com a document videogràfic imborrable^[2] en la biografia de Carlos Guirao.
Neuronium també va conèixer en aquesta etapa a Klaus Schulze, Santi Picó y Ash Ra Tempel entre altres músics significatius d'aquest moviment.
A principis dels 80 cal destacar el grup català Programa, format per Josep Antoni López Ibáñez (Joseph Loibant) i Carlos Guirao. El grup Programa és conegut per ser el primer a haver actuat per a televisió amb instruments musicals i ordinadors. Existeixen documents videogràfics d'aquestes actuacions.^[3][4] També és conegut per actuar de teloners en els concerts de Stevie Wonder a Madrid (20 d'agost de 1984, Estadio del Rayo Vallecano) i Barcelona (22 d'agost de 1984, Plaza de Toros Monumental).^[5]

Els anys 90 i el segle XXI

Kraftwerk en concert (2004)

Ressorgiment crític de la música electrònica

Des de mitjans dels anys 80, hi hagué una certa baixada en la consideració de la música electrònica i un augment de prestigi de grups de rock com els Dire Straits, malgrat que les novetats quant a l'aparició de nous corrents eren contínues; només grups com Depeche Mode, OMD o New Order (que s'adaptaren als nous corrents i enregistraren el seu disc Technique, molt influït per la música house, a Eivissa) gaudiren del favor de crítica i públic. Però aquesta situació canvià a la fi dels anys 80 i principi de la dècada dels 90, a mesura que el house i la música dance s'anaven fent més populars; com a resultat, el paper dels DJs es revaloritzà i nombrosos grups de rock els encarregaven remescles i feines de producció, perquè acostessin el seu so al dels discos que triomfaven a les discoteques. Un exemple d'aquesta tendència és grup Primal Scream, que encarregà la producció del seu disc Screamadelica (1991) a primeres espases de l'electrònica popular del moment (com el DJ Andrew Weatherall o el grup The Orb); el resultat fou un àlbum aclamat comercialment i crítica. The KLF i 808 State foren dels grups que assoliren l'èxit en aquestes dates (els últims, com a part del corrent musical Madchester).

Entre totes aquestes novetats, cal comptar-hi els pioners del pop electrònic, Kraftwerk, que el 1991 llançaren The Mix, on actualitzaven alguns dels seus temes més coneguts amb el so dance del moment.

Cal destacar, a més, la recuperació del gust pel so càlid i la capacitat dels sintetitzadors analògics; després d'uns anys dominats per models digitals (com el Yamaha DX7 i els seus derivats, el Roland D-50 o la workstation Korg M1), cap a mitjans de la dècada es produí un boom dels models analògics, en part provocat per l'omnipresència del Roland TB-303 en els nous estils de música de ball que havien anat apareixent. Aviat aparegueren nous models que o bé eren totalment analògics o emulaven mitjançant circuits digitals el seu funcionament. També en aquesta època s'inicià la consagració de l'ordinador com a eina de treball imprescindible per a la composició i producció de material electrònic.

Evolució estilística

Als anys 90 van aparèixer una multitud d'estils nous dintre del ventall de la música electrònica; el dance més comercial visqué una època daurada i, en el seu si, aparegueren nous estils, com el trance, el progressive, el hardcore techno, el tribal (emparentat amb el goa trance) o el deep house. De manera independent entraren en escena nous estils com el trip hop, el jungle, el drum'n'bass o el dub, amb contribucions de la música caribenya. El rock industrial de Rammstein, Ministry i Nine Inch Nails recollí la tradició industrial de les dècades anteriors, mentre a principis del segle XXI el gènere electroclash (Miss Kittin and The Hacker, Ladytron) reivindicava l'esperit del synthpop, encara representat durant aquests anys pels nous treballs de Depeche Mode, OMD, Erasure, The Human League, Client, Goldfrapp o Heaven 17, entre altres. En aquesta línia, el 1989 apareix el conjunt valencià de música electrònica de ball Megabeat i segell discogràfic (Megabeat Records) format per Fran Lenaers, Julio "Nexus" i Gani Manero. La música ambient per la seva part, guanyà adeptes amb el corrent chill out.

Els Djs i productors més destacats són: Carl Cox, Sven Väth, Dave Clarke, Laurent Garnier, Dj Hell, Richie Hawtin, Dj Sasha, Jeff Mills, Danny Tenaglia, Deep Dish, etc

Panorama nacional

Als anys 90 cal destacar el grup de Barcelona At-mooss, darrere el qual està el segell discogràfic At-mooss records.^[6]
El grup At-mooss estava integrat per Josep Antoni López Ibáñez (Joseph Loibant), Domènec Fernández Bachs (Dom F. Scab), Joan Calvete (John Lakveet) i Antoni Segarra (Anthony Seagarr). Durant la dècada del 2010 ja destaquen artistes internacionals d'origen català com Sak Noel, Marsal Ventura, Albert Neve, Luka Caro, I-RIX o David Tort.

Vegeu també

• Llista de gèneres de música electrònica


• Keith Kenniff

Bibliografia

• Future Music, número 57 (Octubre 2001), Larpress S.A.


• Loops: Una historia de la música electrónica (Coordinadors: Javier Blánquez i Omar Morera), Reservoir Books, Grup Editorial Random House Mondadori, S.L. (4a reimpressió, 2006).


• Adolfo Marín: La nueva música: Del Industrial al Tecno-pop, Ed. Teorema, Barcelona, 1984.


• Emilio Casares Rodicio: Música y actividades musicales, Ed. Everest, 1990.


• Martin Supper: Música electrónica y música con ordenador: Historia, estética, métodos, sistemas, Alianza Editorial, Madrid, 2004.


• Pascal Bussy: Kraftwerk: Man, Machine and Music, SAF Publishing, 2a edició, 2001.


• Simon Ford: Wreckers of Civilisation: The Story of Coum Transmissions and Throbbing Gristle, Black Dog Publishing, 2001.


• Jorge Munnshe: New Age, Ediciones Cátedra, 1995.


• Notes interiors dels discos "A Brief History of Ambient, Volume 1", "Discreet Music" i "An Anthology of Noise & Electronic Music / Second a-chronology 1936-2003".

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Música electrònica

• "Acid Jazz Hispano" (Música electrònica i altres músiques)


• Història de les fonts avantguardistes de la música electrònica


• Llista d'artistes de música electrònica


• 
  Música electrònica Guia temàtica electrònica de la Biblioteca/CRAI de la Universitat Pompeu Fabra [Actualitzada: 22 gener 2016]

Referències