Paracaigudes
Paracaigudes
Un paracaiguda (en singular com en totes les llengües romàniques) o paracaigudes[1] és un aparell que permet de reduir notablement la velocitat d'un cos dins l'atmosfera, especialment en un descens o una caiguda. És un velam gran que adopta una forma més o menys cupular en desplegar-se –semblant a un gran para-sol, a un casquet esfèric o de base triangular o quadrada–, que és utilitzat per a reduir la velocitat d'una persona o un objecte que cau per l'aire; es transporta als avions com a dispositiu d'emergència.
El disseny dels paracaigudes ha anat millorant amb el pas del temps: els de disseny especial controlen la velocitat de descens, l'efecte del vent i mantenen l'estabilitat segons el pes i la forma de l'objecte que transporten. Altres paracaigudes especials s'utilitzen per a desaccelerar naus espacials, coets experimentals, avions i cotxes esportius.
Contingut
1 Característiques
2 Paracaigudes esportiu
3 El parapent
4 Història
5 Vegeu també
6 Referències i notes
7 Enllaços externs
Característiques
Un paracaiguda dissenyat per a l'ús humà sol ser un velam de 7,3 metres de diàmetre, compost per prop de 25 plafons de niló o seda. El velam té un petit forat en el centre, que es manté tancat mitjançant bandes elàstiques però que s'expandeix quan s'obre el paracaiguda, de manera que minimitza l'estrebada inicial de la desacceleració.
Les cordes del paracaiguda són cosides a les costures dels plafons, passant per damunt de la part superior d'aquest, i estan connectades en els seus extrems a dos cèrcols metàl·lics. El paracaigudista està equipat amb un arnès d'estructura resistent que passa per sobre les espatlles, al voltant del cos i entre les cames, que constitueix el talabard,; al seu torn, aquest arnès està unit als cèrcols metàl·lics. Quan no s'usa, el paracaiguda es plega de forma compacta en una borsa de lona transportada pel paracaigudista. El paquet està dissenyat de manera que s'obri de cop amb l'ajuda d'unes bandes de goma i uns ressorts metàl·lics en estirar una corda de tancament denominada "cordó d'obertura". També està equipat amb un altre paracaiguda més petit, que surt impulsat del paquet en estirar el cordó d'obertura i que arrossega al paracaigudes principal.
Paracaigudes esportiu
Els paracaigudes esportius moderns tenen forma rectangular o el·líptica i consten de dues capes de tela, una de superior i una altra d'inferior unides per segments verticals de tela que separen l'ala en cel·les. La majoria dels paracaigudes moderns són de 9 o 7 cel·les. Una varietat d'altes prestacions són els anomenats en anglès cross braced, on cada cel·la està, a més a més, subdividida. Pel costat frontal, la vora d'atac, existeixen boques que permeten al paracaigudes omplir-se d'aire i posar-se rígides formant l'ala en si. Per la seva part posterior, la vora de fuga, estan tancades per impedir la sortida de l'aire.
S'elaboren amb dos tipus de tela que poden ser combinades: F-111 o porosa i ZP o zero porositat. Els conductors són les cordes o línies que el paracaigudista subjecta amb la mà i controla canviant l'angle posterior esquerre o dret del paracaigudes; manipulant els dos alhora el paracaigudes frena la seva velocitat horitzontal i vertical durant breus moments abans d'entrar en una pèrdua o ‘’stall’’. En els paracaigudes d'altes prestacions és en tirar al mateix temps dels dos conductors quan el paracaigudes avança a màxima velocitat i es pot aconseguir, fins i tot, l'ascens de l'ala i del paracaigudista. Els principis dels paracaigudes de salt B.A.S.E. i tàndem són els mateixos però amb les variants necessàries.
El parapent
El parapent,[2][3] també anomenat ala de pendent[2][3] és una variant que a diferència del paracaigudes esportiu modern és més ampla i té un perfil molt més aerodinàmic, la qual cosa li permet enlairar-se des d'un pendent adequat, volar i remuntar-se en l'aire per períodes prolongats així com assolir grans distàncies en determinades condicions meteorològiques. Un pilot expert pot fer més de 200 km sense tocar el terra en tan sols unes hores.
Història
Model de paracaigudes basat en el disseny de Leonardo da Vinci.
El primer intent conegut de llançar-se en paracaigudes va tenir lloc a Còrdova, Espanya, l'any 852, amb èxit parcial, ja que Abbàs ibn Firnàs,[4][5][6][7][8] l'home que va saltar, va sofrir algunes ferides en caure. L'ús del paracaigudes també va ser suggerit al segle XVI per Leonardo da Vinci quan vivia a Milà.
Al llarg de la història hi ha hagut molts altres intents fallits. El primer paracaigudes pràctic va ser inventat el 1783 per Louis-Sébastien Lenormand. L'aeronauta francès Jean-Pierre Blanchard va deixar caure un gos equipat amb un paracaigudes des d'un globus el 1785, i el 1793 va assegurar haver realitzat el primer descens humà amb èxit utilitzant un paracaigudes. D'ara endavant, els paracaigudes es van convertir en un element habitual de l'equipament dels passatgers dels globus aerostàtics, i després de la Primera Guerra Mundial es van adoptar com sistemes de seguretat per als pilots i els passatgers dels avions.
Durant la Segona Guerra Mundial, els exèrcits van generalitzar l'ús dels paracaigudes mitjançant cossos especials, que eren llançats en zones situades darrere de les línies de l'enemic des d'avions de transport. Sovint l'altura de vol era petita i els paracaigudes estaven dissenyats de manera que s'obrissin automàticament en saltar mitjançant grans cintes unides a l'avió de transport. En les guerres posteriors, els paracaigudes s'han utilitzat per deixar caure equipament pesat, com tancs, camions i canons. La tela d'un paracaigudes d'equipament pesat pot arribar a mesurar fins a 30 m de diàmetre.
En la dècada de 1970 el paracaigudisme esportiu es va fer molt popular gràcies a un sistema d'alliberament ràpid del paracaigudes principal que, a més a més, n'obre un de reserva basat en els tres anells o cèrcols, dissenyat per l'enginyer Bill Booth que permetia a qualsevol persona realitzar l'esport fàcilment.
A Catalunya, l'escola de paracaigudisme esportiu Skydive Empuriabrava, d'Empuriabrava, és de les més conegudes d'Europa.
Vegeu també
- Vestit ala
- Caiguda lliure
- Paracaigudisme
- Despreniment (paracaigudisme)
- Nicholas Alkemade
Referències i notes
↑ «paracaigudes». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
↑ 2,02,1 «Com es diu parapente en català?» (en ca). Optimot, consultes lingüístiques. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 10 juny 2012].
↑ 3,03,1 «Parapent». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
↑ Poore, Daniel. A History of Early Flight (en anglès). Nova York: Alfred Knopf, 1952.
↑ Smithsonian Institution. Manned Flight. Pamphlet 1990.
↑ Tschanz, David W. «Flights of Fancy on Manmade Wings». IslamOnline.net.
↑ «Parachutes» (en anglès). Franklin Institute, 1997. [Consulta: 25 desembre 2013].
↑ Lienhard, John H. «'Abbas Ibn Firnas» (en anglès). The Engines of Our Ingenuity. KUHF-FM Houston, 2004 [Consulta: 25 desembre 2013].
Enllaços externs
 | A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Paracaigudes  |
European Military Parachuting Association (Associació Europea de Paracaigudistes Militars)
