Mar Negra
Черно море - Txerno more, Marea Neagră, Чорне море - Txorne more, Qara deñiz, etc. | ||||
 Confluència del Bòsfor i la mar negra des del castell de Yoros | ||||
| Tipus | Mar mediterrani i mar | |||
|---|---|---|---|---|
| Part de | Mar Mediterrània i oceà Atlàntic | |||
| Ubicació | ||||
| Continent | Europa - Àsia | |||
| Països de la conca | Bulgària, Geòrgia, Rússia, Romania, Turquia i Ucraïna | |||
| ||||
| Límits amb | Trebisonda Bulgària Lanchkhuti Municipality  | |||
| Mars contigus | Mar d'Azov i mar de Màrmara (mar Egea, mar Mediterrània) | |||
| Ciutats riberenques | Trebisonda), Samsun, Zonguldak i Istanbul (TUR) Constanţa (RUM) Burgàs i Varna (BUL) Ialta, Odessa, Sebastòpol, Kertx (UKR) Novorossiysk i Sotxi (RUS) Sukhumi i Batumi (GEO) | |||
| Format per | Dardanels (estret) estret de Kertx (estret) Bòsfor (estret) Dnieper-Bug Estuary (estuari) | |||
| Afluents | Danubi, riu Çoruh, Buh Meridional, Rioni, Sakarya, Kizil Irmak, Psou River , Inguri, Danube – Black Sea Canal , Terme River , Q810839 , Q980504 , Kodori, Sukko River , Riu Iris, Chilia branch , Mzymta River , Kamchiya , Riva , Q1753125 , Bzip, Estuari del Dnièster, Sukhyi Liman , Sochi River , Hryhorivsky Estuary , Riu Tuapsé, Chorna River , Batova , Karaagach , Ropotamo , Reprua River , Veleka , Gumista River , Q2606919 , Q2641465 , Khobi , Korolistskali , Supsa River , Bartın River , Rezovska , Choloki, Q2930184 , Q3083661 , Q3084171 , Q3124588 , Q3272863 , Shakhe River , Matsesta River , Q3332921 , Pinarus River , Q3548106 , Filyos River , Aheloy , Q3651561 , Galidzga, Q3720501 , Avunda River , Q4073430 , Baraboy River , Q4095342 , Voron (river, Crimea) , Dagomys River , Q4156687 , Kara Dere , Q4244419 , Q4318309 , Q4340190 , Q4382863 , Pshada , Q4445328 , Ulu Ozen eastern , Q4474833 , Kherota , Q4518367 , Q4520359 , Q4539892 , Aksu Deresi , Albești River , Telița River , Biruința River , Casimcea River , Yağlıdere stream , Corbu River , Dereaua River , Gelevara Deresi , Golovița River , Hamangia River , Q6067556 , Mert River , Istria River , Q6938974 , Nuntași River , Potârnichea River , Razim River , Slava River , Săcele River , Sărata River , Tatlageacul Mare River , Tatlageacul Mic River , Tașaul River , Valea Vadului River , Q10616434 , Q12100871 , Q12116050 , Q12116763 , Q12133504 , Chetteke-Uzen , Harşit River , Q12865587 , Ayan-Uzen , Q16469935 , Q16682832 , Uskut River , Q16713645 , Kintrishi River , Mokvi , Q14943292 , Q17157251 , Makopse , Terme River , Q19278152 , Q21043427 , Q21209979 , Q21210350 , Q21210492 , Q21211128 , Q21211613 , Q21589275 , Q21695199 , Q21696490 , Q23954746 , Q42318713 , Q42329423 , Q42446074 , Q42566841 , Q47478298 , Q47486437 , Q47500870 , Q47527998 , Q47528234 , Q21589411 | |||
| Efluent | Bòsfor | |||
| Característiques | ||||
| Profunditat màxima | 2.212 m | |||
| Dimensions | 1.175 km m (  ) | |||
| Superfície | 436.402 km² | |||
| Mesures i indicadors | ||||
| Capacitat | 547.000 km³ | |||
 | ||||
La mar Negra (o el mar Negre) (búlgar: Черно морè (Txerno more); romanès: Marea Neagră; ucraïnès: Чорне море (Txorne more); tàtar de Crimea: Qara deñiz; rus: Чёрное море (Txiòrnoie mòrie); abkhaz: Амшын Еиқәа (Amxin Eyk'wa); laz: Uça zoğa; georgià: შავი ზღვა (Xavi Zğva), turc Karadeniz), és una mar continental que trobem entre Europa i Àsia, coneguda en l'antiguitat clàssica com a Pontus Euxinus o el Pont. Comunica amb la mar Mediterrània (a través de la mar de Màrmara) pel Bòsfor, i amb la mar d'Azov per l'estret de Kertx.[1] El principal accident geogràfic de les seves costes és la península de Crimea.
A través del Bòsfor hi ha una afluència d'aigua marina de 200 km³ nets anuals; l'afluència d'aigua dolça (provinent de les regions del voltant, especialment de l'Europa central i oriental) és d'uns 320 km³ nets anuals. Els principals rius que hi desemboquen són el Danubi, el Dnipró (o Dnièper) i el Dnister (o Nistru o Dnièster). La mar Negra té més de 436.400 km² de superfície,[2] una profunditat màxima de 2.212 m[3] i un volum de 547.000 km³.[4]
El clima és variable entre el de la part nord, més fred i propi de l'estepa ucraïnesa, i el del sud, que és clima mediterrani. Les costes de l'est (Rússia, Geòrgia) i sud (Turquia) tenen punts extremadament plujosos, amb un clima gairebé subtròpic, ajudats no sols per la circulació global oest-est sinó per la presència de muntanyes prop de la costa, com ara el Caucas a Rússia i Geòrgia, amb què es creen precipitacions orogràfiques.
Els països banyats per la mar Negra, amb les principals ciutats costaneres respectives, són:
Turquia (Trebisonda, Samsun i Zonguldak; Istanbul s'hi troba a tocar, a la riba del Bòsfor)
Bulgària (Burgàs i Varna)
Romania (Constanţa o Constança)
Ucraïna (Odessa, Sebastòpol, Ialta i Kertx)
Rússia (Novorossiysk i Sotxi)
Geòrgia (Sukhumi i Batumi)
Segons les llengües oficials dels estats costaners, la mar Negra rep els noms següents: Karadeniz en turc, Черно море (Txerno more) en búlgar, Marea Neagră en romanès, Чорне море (Txorne more) en ucraïnès, Qara deñiz en tàtar de Crimea, Чёрное море (Txòrnoie mòrie) en rus, შავი ზღვა (Xavi Zghva) en georgià i Uça zoğa en laz.
Contingut
1 Etimologia
1.1 Noms històrics
2 Geografia
3 Geologia
3.1 Formació de la mar Negra
4 Hidrologia
5 Ecologia
6 Història
6.1 Teoria de la connexió amb el Mediterrani durant l'Holocè
6.2 Teoria del diluvi
6.3 La mar Negra durant l'antiguitat
6.4 Colonització grega
6.5 Arqueologia
7 Annexos
7.1 Llocs de lleure i vacances
7.2 Organitzacions relacionades amb la mar Negra
8 Vegeu-ne també
9 Galeria d'imatges
10 Referències
11 Bibliografia
12 Enllaços externs
Etimologia
Els noms moderns del mar són equivalents a l'actual nom en català mar Negra. Inicialment, l'ús d'aquest nom no es podia atribuir a una data anterior al segle XIII, però hi ha indicis que podria ser considerablement anterior.
La raó d'aquest nom pot ser una antiga assignació de color als punts cardinals -el negre és el nord, el roig el sud i el groc, l'est. Heròdot en una ocasió, va utilitzar mar Roig i mar del sud alternativament.[5] Una opinió similar mostra el nom turc: Kara ('Negre') i Ak ('Blanc') s'utilitzen per a designar, respectivament, «Nord» i «Sud» en turc medieval, com en els imperis Akun, Akkoyunlu i Karakoyunlu, i Akdeniz (mar Blanc, referint-se al mar Mediterrani). Una altra possible explicació prové del color de les profundes aigües de la mar Negra. En trobar-se més al nord que el mar Mediterrani i tenir aigües molt menys salines, la concentració de microalgues és molt menor, fent que el color de les aigües sigui més fosc. La visibilitat a la mar Negra és d'aproximadament 5,5 metres, en comparació amb un màxim de 35 metres al Mediterrani.
Noms històrics
Carta portolana de la mar Negra. Diogo Homem c.1559.
En l'antiguitat, la mar Negra era denominada tot sovint com el mar (ho pontos). En gran part, la tradició grecoromana es refereix a la mar Negra com el «mar hospitalari» (grec antic: Euxeinos Pontos (Εὔξεινος Πόντος), llatí: Euxinus Pontus). Aquest és un eufemisme que substitueix un anterior «mar inhospitalari», Pontos Axeinos, esmentat per primera vegada per Píndar (principis del segle V aC, ~ 475 aC).
Euxí volia dir 'inhòspit' i li fou ja donat pels més antics escriptors que informaven de la pràctica del canibalisme per les hordes escites del nord, que l'anomenaren pont Euxí i pont Pelàgic; quant la mar fou coberta de colònies gregues, la zona va deixar de tenir aquest caràcter inhòspit i es va dir de vegades mar Sarmàtic i pont Tàuric (per les Muntanyes del Taure), però hi va predominar mar Euxí o pont Euxí. Els grecs posteriorment li van dir Maurethalassa ('mar Negra'), els otomans Karadenghez (el mateix significat) i els russos Czarne-More (també amb igual significat).
Estrabó considerava que la mar Negra s'anomenava Inhòspita abans de la colonització grega, ja que era difícil navegar-hi, i perquè a les seves ribes estaven habitades per tribus salvatges, i que el nom va canviar pel d'«hospitalari» després de la colonització de Milèsia i, per això, forma part de la civilització grega. També és possible que el nom Axeinos sorgís per etimologia popular a partir d'un escita iranià axšaina ('obscur'). La denominació mar Negra pot, per tant, tenir el naixement en l'antiguitat.
La ciència marina creu que la mar Negra rep el seu nom per una capa de sulfur d'hidrogen que comença a uns 200 metres per sota de la superfície, i que és la base d'una població microbiana que produeix sediments negres, probablement deguts a l'oxidació anaeròbica del metà.
Fou escenari del mític viatge dels argonautes a Còlquida i existeixen algunes llegendes relacionades amb l'Euxí, que semblem indicar una primerenca explotació fenícia.
En l'època històrica les colònies gregues van omplir la Propòntida, el pont Euxí i el Palus Maeotis, la majoria enviades per Milet. Les colònies van prosperar raonablement gràcies al comerç amb els naturals i amb altres parts del món conegut. Aquestes colònies es van fundar entre el segle VIII i el VI aC.
Geografia
L'Organització Hidrogràfica Internacional defineix els límits del mar Negre de la manera següent:.[6]
| « | Al sud-oest. El límit nord-est del mar de Màrmara - Una línia que uneix el cap Rumili amb el cap Anatoli (41° 13′ N). A l'estret de Kertx. Línia que uneix el cap Takil i el cap Panaghia(45° 02′ N). | » |
Geologia
Posta de sol a la mar Negra a Laspi
Els orígens geològics de la conca es poden remuntar a dues conques de retroarc relictes distintes que van iniciar-se per la separació d'un arc volcànic albià i la subducció dels dos oceans paleotestis i Tetis, però els temps d'aquests esdeveniments són molt controvertits.[7][8] Des dels seus inicis, els ambients tectònics compressius van portar a la subsidència de la conca, intercalada amb fases extensives que ocasionen el vulcanisme a gran escala i nombroses orogènies, fet que provocà l'elevació del Gran Caucas, Pontides, la Crimea meridional i les serralades dels Balcans. La col·lisió en curs entre les plaques eurasiàtiques i africanes i l'escapada occidental del bloc de la placa d'Anatòlia al llarg de les falles del nord d'Anatòlia i de l'est marca el moviment tectònic actual,[9] que realça la subsidència a la conca de la mar Negra i la significativa activitat volcànica a la regió anatòlica.[10] Són aquests mecanismes geològics els que, a la llarga, han provocat les isolacions periòdiques del mar Negre de la resta del sistema oceànic global.
La conca moderna es divideix en dues subconques, mitjançant una convexitat que s'estén al sud de la península de Crimea.
La gran plataforma al nord de la conca és de fins a 190 km d'ample, i conté una plataforma baixa amb pendents entre 1:40 i 1:1.000. La riba sud de Turquia i tota la riba occidental al voltant de Geòrgia, però, es caracteritzen per una plataforma que poques vegades supera els 20 km d'ample i un davantal amb un gradient d'1:40 amb nombrosos canons submarins i extensions de canals. La plana abissal Euxino al centre del mar Negre arriba a una profunditat màxima de 2.212 metres, al sud de Yalta a la península de Crimea.[11]
La zona litoral del mar Negre se la coneix sovint com el litoral Pòntic.[12]
Formació de la mar Negra
On actualment hi ha la mar Negra, hi havia una vall fèrtil amb un petit llac prop del Bòsfor. Al voltant de l'any 5600 aC es va produir un augment del nivell del mar com a conseqüència de la fi de l'última era glacial.
Així, va començar a entrar aigua provinent de la Mediterrània i de la mar Egea per la zona del Bòsfor i, davant la tromba, aquest no va poder resistir i s'ensorrà, per la qual cosa es creu que van entrar tones d'aigua que, en qüestió de dies, haurien format l'actual extensió d'aigua que es coneix com la mar Negra.
Aquesta immensa inundació podria ser la base històrica del diluvi universal (i l'arca de Noè) que recullen les tradicions de l'àrea de Mesopotàmia i Palestina (tesi defensada pels geòlegs William Ryan i Walter Pitman, de la Universitat de Colúmbia).
Hidrologia
La mar Negra és la conca meromíctica més gran del món, on les aigües profundes no es barregen amb les capes superiors de l'aigua que reben l'oxigen de l'atmosfera. Com a resultat, més del 90% de les aigües profundes de la mar Negra té la característica de ser aigua anòxica. L'actual configuració hidroquímica està principalment controlada per la topografia i les conques fluvials, que es tradueixen en una forta estratificació vertical de l'estructura i un balanç hídric positiu. Les capes superiors són en general més fresques, menys denses i menys salades que les aigües més profundes, ja que són alimentades pels grans sistemes fluvials, mentre que els fons procedeixen de les aigües càlides, les aigües salades de la Mediterrània. Aquesta afluència d'aigua densa de la Mediterrània és equilibrada per una sortida de la mar Negra d'aigua superficial cap al mar de Màrmara, la qual cosa serveix per al manteniment de l'estratificació i els nivells de salinitat.
La superfície de l'aigua té una salinitat mitjana de 18-18,5 parts per mil (en comparació amb el 30 a 40 dels oceans) i conté oxigen i altres nutrients necessaris per mantenir l'activitat biòtica. Aquestes aigües circulen per tota la conca, amb un gir ciclònic que transporta l'aigua al voltant del perímetre de la mar Negra. De forma nombrosa i gairebé permanent, es formen remolins a causa de la surgència costanera al voltant de la plataforma. La força d'aquesta característica és controlada per les descàrregues fluvials estacionals i per les variacions atmosfèriques. La temperatura de les aigües superficials varia estacionalment entre els 8°C i els 30°C.
Directament sota de la superfície es troben les aigües fredes de la capa intermèdia (CIL). Aquesta capa està composta per les fresques i salades aigües superficials, que són el resultat del refredament localitzat a nivell fluvial i la disminució d'entrada d'aportacions durant els mesos d'hivern. La producció d'aquesta aigua es concentra en el centre dels principals girs i al nord-oest de la plataforma, i l'aigua no és prou densa per penetrar a les aigües profundes, produint-se una dispersió de l'aigua a tota la conca. La base del CIL es caracteritza per una important termoclina, haloclina i picnoclina a ~100–200 metres i la densitat d'aquesta disparitat és el principal mecanisme per a l'aïllament de les aigües profundes.
Per sota la picnoclina, la salinitat augmenta a 22-22,5 ppm i les temperatures es mouen al voltant del 8,5°C. El medi ambient es desplaça d'hidroquímic oxigenat a anòxic. Certes espècies de bacteris extremòfils són capaços d'utilitzar el sulfat (SO42-) en l'oxidació de matèria orgànica, cosa que porta a la creació de sulfur d'hidrogen (H2S). Això permet la precipitació de sulfurs com el sulfurs de pirita de ferro, la greigite i el ferro monosulfit, així com la dissolució del carbonat de la matèria com el carbonat de calci (CaCO 3), que es troba en els dipòsits. La matèria orgànica, incloent-hi objectes com vaixells antropogènics, estan ben conservats. Durant els períodes d'alta productivitat superficial, es dóna una etapa de curta durada de floració d'algues orgàniques, conegudes com a sapropels. Els científics han informat d'una floració anual del fitoplàncton que es pot veure en moltes imatges de la NASA de la regió.
Les simulacions mostren l'alliberament dels núvols de sulfur d'hidrogen en el cas d'un impacte d'asteroides al mar Negre, que representen una amenaça per a la salut o fins i tot la vida de les persones que viuen en les seves costes.
Ecologia
La mar Negra integra una ecologia força complexa a les seves aigües més superficials, que es caracteritza per les espècies quasi endèmiques que prosperen en les fresques aigües de superfície, o bé altres espècies que s'han adaptat als diferents nivells de salinitat. Els sistemes de drenatge fluvial d'Euràsia i del centre d'Europa introdueixen grans quantitats de nutrients al mar Negre, però la distribució d'aquests nutrients és controlada pel grau de fisicoquímics estratificants.[13]
Les florides de fitoplàncton ocorren a la superfície de les aigües durant l'any, sobretot en forma de florida de diatomees durant el març.[14] Tot i així, la productivitat no superficial està limitada per la disponibilitat de nutrients, com els anòxics, els quals, en la profunditat, actuen com a embornal de reducció de nitrats, en forma d'amoníac. En alguns quimiosintètics la productivitat es produeix a l'hipolimni, que s'estima en ~ 10% de la productivitat fotosintètica.[15]
La mar Negra va patir un col·lapse ambiental catastròfic a principis dels anys 1990 causat per l'eutrofització, una contaminació crònica dels nutrients de les granges, els excedents d'alimentació, i el clavegueram municipal al llarg de la seva àmplia conca. L'excés d'algues va donar lloc a unes condicions d'hipòxia ecològicament crítiques a tot el nord-oest de la plataforma, fent desaparèixer gran part de la flora i la fauna en aquell indret. Potser a causa de les consegüents alteracions ecològiques, una espècie exòtica, la Mnemiopsis leidyi, va ser capaç d'establir-se en la conca, passant d'uns pocs individus a una estimació de la biomassa de milions de tones mètriques.[16]
Recentment, els científics han observat signes de recuperació ecològica, per causa, en part, de la caiguda de l'agricultura (ús de fertilitzants i derivats), en gran part de la conca inferior del Danubi i la construcció de noves plantes de tractament d'aigües residuals a Eslovàquia, Hongria, Romania i Bulgària, atesa la seva actual pertinença a la Unió Europea. Les poblacions de Mnemiopsis leidyi han estat controlades amb l'arribada d'una altra espècie exòtica que s'alimenta d'aquestes.[17]
Història
Teoria de la connexió amb el Mediterrani durant l'Holocè
Si bé es va acordar que la mar Negra ha estat un llac d'aigua dolça (almenys en les capes superiors) amb un nivell considerablement més baix durant l'última glaciació, el seu posterior desenvolupament en un entorn marí continua sent un tema d'intens estudi i debat. Hi ha escenaris catastròfics com els presentats per William Ryan i Walter Pitman, així com models que posen l'accent en una transició més gradual a les condicions salines i la transgressió al mar Negre.
Diferents teories es basen en el fet que el moment en què el mar Mediterrani era prou elevat com per al flux en els Dardanels i el Bòsfor va fer que el mar Negre deixés de ser un llac. D'altra banda, un estudi del fons marí al mar Egeu mostra que en el 8è mil·lenni aC hi va haver un gran flux d'aigua dolça al mar Negre.
En una sèrie d'expedicions, un equip d'arqueòlegs dirigit pel marí Robert Ballard va identificar, en el que semblava ser la costa antiga, petxines de cargol d'aigua dolça, en les valls dels rius que es van inundar, així com eines de treball de fuster i estructures fetes per l'ésser humà, aproximadament 91 m sota l'aigua davant de la costa del mar Negre de la Turquia moderna. La datació per radiocarboni de les restes de mol·luscs d'aigua dolça indiquen una edat d'uns set mil anys.
Teoria del diluvi
El 1997, William Ryan i Walter Pitman, de la Universitat de Colúmbia, van publicar una teoria segons la qual en l'antiguitat es va produir una gran inundació a través del Bòsfor. Afirmen que el mar Negre i el mar Caspi eren vasts llacs d'aigua dolça, però posteriorment, pels volts del 5600 aC, la Mediterrània va trencar el dic natural que el separava del llac creant el pas actual entre els dos mars. Treballs posteriors que s'han anat publicant han aportat arguments tant a favor com en contra d'aquesta teoria, i els arqueòlegs encara debaten sobre el tema. Això ha portat a alguns a associar el diluvi amb aquesta catàstrofe prehistòrica. William Ryan i Walter Pitman van editar un llibre sobre la seva teoria. Noah's Flood: The New Scientific Discoveries About the Event That Changed History [Diluvi de Noè: els nous descobriments científics sobre l'esdeveniment que va canviar la història], publicat per Simon & Schuster Paperbacks Nova York, NY, 1998.
La mar Negra durant l'antiguitat
El mar Negre va ser una via fluvial important, que ocupava la cruïlla del món antic: els Balcans cap a l'oest, les estepes eurasiàtiques del nord, el Caucas i Àsia central cap a l'est, l'Àsia Menor al sud, i Grècia al sud-oest. El processament d'or més antic del món es va trobar a Varna, i el mar Negre va ser solcat, suposadament, pels argonautes. Existeixen també algunes llegendes relacionades amb l'Euxí, que semblem indicar una antiga explotació fenícia.
Colonització grega
En l'època històrica les colònies gregues van omplir la Propòntida, el pont Euxí i el Palus Maeotis, la majoria enviades per Milet. Les colònies van prosperar raonablement gràcies al comerç amb els naturals i amb altres parts del món conegut. Aquestes colònies es van fundar entre el segle VIII i el VI aC. Entre d'altres, podem esmentar-ne les següents:
Heracleia Pontica a Bitínia
Sinope a Paflagònia
Amisos al Pont, que va fundar després Trapezus (Trebisonda)- Fasis o Phasis a la costa oriental
Dioscúria, a la costa oriental
Fanagòria, a la costa oriental (centre d'esclaus al segle IV i III aC)
Panticapea a Crimea, capital del Regne del Bòsfor
- Tanais
- Òlbia
Ístria a la desembocadura del Danubi
Tomi, al sud-oest- Callatis, al sud-oest
Odessus, al sud-oest- Apol·lònia de l'Euxí o Apol·lònia Pòntica, al sud-oest
La terra a l'extrem oriental del mar Negre, Colchis (actualment Geòrgia), va marcar per als grecs una frontera del món conegut. Les estepes al nord del mar Negre s'han suggerit com la terra d'origen (Urheimat) dels parlants de la protollengua indoeuropea (PEU), la progenitora de la família de llengües indoeuropees. Alguns estudiosos creuen que l'origen dels indoeuropeus és al Caucas o a Anatòlia. Nombrosos ports de l'antiga línia de les costes del mar Negre han estat trobats, alguns fins i tot més antics que les piràmides egípcies.
Arqueologia
Antigues rutes comercials a la regió estan sent àmpliament estudiades. L'opinió generalitzada és que la regió del mar Negre és plena d'importants troballes arqueològiques, ja que va ser solcat per hittites, carians, tracis, grecs, perses, cimmeris, escites, romans, bizantins, gots, huns, àvars, búlgars, eslaus, varegs, croats, venecians, genovesos, tàtars, otomans, i russos.
Potser les àrees més prometedores en l'arqueologia d'aigües profundes són la recerca d'assentaments prehistòrics submergits en la plataforma continental i d'antics naufragis a la zona anòxica, fet que implica que s'esperi que estiguin excepcionalment ben conservats causa de l'absència d'oxigen. Aquesta concentració de possibilitats arqueològiques, combinada amb les qualitats preservatives de les aigües anòxiques profundes del mar Negre, ha atret interès en augment d'arqueòlegs marins que han començat a descobrir un gran nombre de vaixells antics i restes orgàniques en un estat alt de conservació.
Annexos
Llocs de lleure i vacances
Ciutats de la mar Negra
Amasra es troba en una petita illa de la mar Negra
Neptun
Foto del mar Negre prop de Gagra, Abkhazia, Imperi rus, presa el 1915
En els anys després de la fi de la guerra freda, la popularitat del mar Negre com a destinació turística ha estat en constant creixent. Globalment, el turisme a la mar Negra s'ha convertit en una de les principals fons d'ingressos i de creixement de la indústria de la regió.[18]
La llista següent és una agrupació dels principals resorts a la mar Negra:
Rússia:
Sotxi • Anapa • Guelendjik • Tuapse • Novorossisk
Ucraïna:
Ialta • Feodòssia • Odessa • Alupka • Alushta • Ievpatória • Feodòssia • Koktebel • Sudak • Gurzuf • Bílhorod-Dnistrovski
Romania:
Mamaia • Olimp • Neptun • Jupiter • Venus • Saturn • Mangalia • Costineşti • Corbu • Vama Veche • Efoire Nord • Efoire Sud • 2 Mai • Agigea
Bulgària:
Burgàs • Rusalka • Balchik • Ahtopol • Albena • Arenes d'Or • Kamtxia • Kiten • Emona • Sveti Vlas • Slantxev Briag • Constantí i Helena • Biala • Nesebar • Pomorie • Txernomorets • Obzor • Lozenetz • Kamtxa • Sozopol • Diuni • Kavarna • Primorsko • Tsarevo • Trinaso
Geòrgia:
Batum • Chakvi • Gagra • Gornio • Kobuleti • Pitsunda • Kvariati • Ureki
Turquia:
Giresun • Rize • Amisos • Sinope • Şile • Trebisonda
Organitzacions relacionades amb la mar Negra
 Cooperació Econòmica de la Mar Negra (BSEC) membres observadors |  Organització per a la democràcia i l'economia |
 Comunitat per a la democràcia (CDC) membres observadors |  Fòrum de la Mar Negra per al Diàleg (BSF) membres observadors |
Vegeu-ne també
- Llista de peixos de la mar Negra
Galeria d'imatges
Medusa, a la costa romanesa
Esponja, a la costa romanesa
Esponja, a la costa romanesa
Gòbid, a la costa romanesa
Dasyatis, a la costa romanesa
Múl·lid, a la costa romanesa
Bernat ermità, a la costa romanesa
Porífer blau, a la costa romanesa
Agullat
Cavall de mar, a la costa romanesa
Referències
↑ «Mar Negra». l'Enciclopèdia. Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 4 juny del 2009].
↑ «Black Sea Geography». University of Delaware College of Marine Studies, 2003. [Consulta: 2 desembre 2006].
↑ «Europa - Gateway of the European Union Website». Environment and Enlargement - The Black Sea: Facts and Figures.
↑ «Unexpected changes in the oxic/anoxic interface in the Black Sea». Nature Publishing Group, 30-03-1989. [Consulta: 2 desembre 2006].
↑ Schmitt 1996
↑ «Limits of Oceans and Seas, 3rd edition». International Hydrographic Organization, 1953. [Consulta: 7 febrer 2010].
↑ McKenzie, D. P. (1970). "Plate Tectonics of the Mediterranean Region." Nature 226(5242): 239–243.
↑ McClusky, S., S. Balassanian, et al. (2000). "Global Positioning System constraints on plate kinematics and dynamics in the eastern Mediterranean and Caucasus." Journal of Geophysical Research-Solid Earth 105(B3): 5695–5719.
↑ Shillington, D. J., N. White, et al. (2008). "Cenozoic evolution of the eastern Black Sea: A test of depth-dependent stretching models." Earth and Planetary Science Letters 265(3–4): 360–378.
↑ Nikishin, A. M., M. V. Korotaev, et al. (2003). "The Black Sea basin: tectonic hist7ory and Neogene–Quaternary rapid subsidence modelling." Sedimentary Geology 156(1–4): 149–168.
↑ "Remote Sensing of the European Seas" (2008) ISBN 1-4020-6771-2, p. 17
↑ Prothero, G.W.. Anatolia. Londres: H.M. Stationery Office, 1920.
↑ Oguz, T., H. W. Ducklow, et al. (1999). "A physical-biochemical model of plankton productivity and nitrogen cycling in the Black Sea." Deep Sea Research Part I: Oceanographic Research Papers 46(4): pàg. 597-636.
↑ Sorokin, Y. I. (1983). The Black Sea. Estuaries and Enclosed Seas. Ecosystem of the World. B. H. Ketchum. New York, Elsevier: 253-292.
↑ Deuser, W. G. (1971). "ORGANIC-CARBON BUDGET OF BLACK SEA." Deep-Sea Research 18(10): pàg. 995
↑ Woodard, Colin, Ocean's End: Travels Through Endangered Seas, Nova York: Basic Books, 2000, pàg. 1-28
↑ Woodard, Colin, "The Black Sea's Cautionary Tale," Congressional Quarterly Global Researcher, Octubre del 2007, pàg. 244-245
↑ «Bulgarian Sea Resorts». [Consulta: 2 febrer 2007].
Bibliografia
- Stella Ghervas, "Odessa et les confins de l'Europe: un éclairage historique", a Stella Ghervas i François Rosset (ed), Lieux d'Europe. Mythes et limites, París, Editions de la Maison des sciences de l'homme, 2008. ISBN 978-2-7351-1182-4
- Charles King], The Black Sea: A History, 2004, ISBN 0-19-924161-9
- William Ryan i Walter Pitman, Noah's Flood, 1999, ISBN 0-684-85920-3
Neal Ascherson, Black Sea (Vintage 1996), ISBN 0-09-959371-8
Özhan Öztürk. Karadeniz: Ansiklopedik Sözlük (Black Sea: Encyclopedic Dictionary). 2 Cilt (2 volums). Heyamola Publishing. Istanbul. 2005 ISBN 975-6121-00-9.- Rüdiger Schmitt, "Considerations on the Name of the Black Sea", a: Hellas und der griechische Osten (Saarbrücken 1996), p. 219–224
- West, Stephanie. "‘The Most Marvellous of All Seas': the Greek Encounter with the Euxine", Greece & Rome, Vol. 50, Issue 2 (2003), p. 151–167.
Enllaços externs
 | A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mar Negra |
Imatges de la costa de la mar Negra al llarg de la península de Crimea (en anglès).
