Ngtjyty

Enric II de França

Nom original	(fr) Henri II
Biografia
Naixement	31 març 1519 Saint-Germain-en-Laye
Mort	10 juliol 1559 (40 anys) Hôtel des Tournelles
Lloc d'enterrament	basílica de Saint-Denis
Rei de França  10 abril 1547 – 20 juliol 1559 ← Francesc I de França – Francesc II de França →
Religió	Església Catòlica
Activitat
Ocupació	Polític
Altres
Títol	Duc
Família	Dinastia Valois
Cònjuge	Caterina de Mèdici (1533–1559)
Parella	Diana de Poitiers Lady Janet Stewart Filippa Duci Nicole de Savigny
Fills	Francesc II de França Isabel de Valois Clàudia de França Lluís III d'Orleans Carles IX de França Enric III de França Margarida de Valois Enric Hèrcules Victoria of Valois Joan of Valois Enric II d'Angulema Henri de Saint-Rémi Diane de France
Pares	Francesc I de França, Clàudia de França
Germans	Francesc III de Bretanya, Carles II d'Orleans, Magdalena de Valois, Margarida de Valois i de França i Charlotte of Valois
Premis
Orde de Sant Miquel

Enric II de França (Saint-Germain-en-Laye, 31 de març de 1519 - París, 10 de juliol de 1559) fou duc de Bretanya (1536-1547) i rei de França (1547-1559).

Família

Era el desè fill del rei Francesc I de França i la seva primera esposa Clàudia d'Orléans. Era nét per línia paterna del comte Carles I d'Angulema i Lluïsa de Savoia, i per línia materna del rei Lluís XII de França i la duquessa Anna de Bretanya.
Es va casar el 1533 a Marsella amb Caterina de Mèdici, filla del duc Llorenç II de Mèdici i Magdalena de La Tour. D'aquesta unió nasqueren:

• el príncep Francesc II de França (1544-1560), rei de França
  


• la princesa Isabel de Valois (1546-1568), casada el 1559 amb el príncep i futur rei Felip II de Castella
  


• la princesa Clàudia de França (1547-1575), casada el 1559 amb Carles III de Lorena
  


• el príncep Lluís III d'Orleans (1549-1550), duc d'Orleans
  


• el príncep Carles IX de França (1550-1574), duc d'Orleans i rei de França
  


• el príncep Enric III de França (1551-1589), duc d'Orleans i rei de França
  


• la princesa Margarida de Valois (1553-1615), casada el 1572 amb el rei Enric III de Navarra i futur rei de França amb el nom d'Enric IV de França
  


• el príncep Enric Hèrcules (1555-1584), duc d'Anjou i Alençon
  


• la princesa Victòria de Valois (1556)


• la princesa Joana de Valois (1556)

Ducat de Bretanya i hereu del regne

De 1526 a 1530, com a garantia del compliment del Tractat de Madrid, va ser ostatge de l'emperador Carles V a diferents castells del Condestable de Castella, Íñigo Fernández de Velasco, com ara Villalba de los Alcores (Valladolid), Villalpando (Zamora) i finalment Pedraza (Segòvia) juntament amb el seu germà, el delfí Francesc, posteriorment coronat com Francesc III de Bretanya. Els dos nens comptaven vuit i nou anys quan van arribar com a ostatges entregats pel seu pare a l'emperador. Van sortir de Castella gràcies a la Pau de les Dames, firmada per Lluïsa de Savoia, mare de Francesc I, i Margarida d'Àustria, tieta de l'emperador Carles V, a la ciutat de Cambrai el dia 3 d'agost de 1529, però l'alliberació no es va produir fins al día 1 de juliol de 1930, a Hondarribia on va travessar el riu Bidasoa, canviats per una important quantitat d'or i joies, la més preuada era la coneguda "Flor de Lis".

En morir el seu germà, el delfí i duc Francesc III de Bretanya el 10 d'agost de 1536, recaigueren sobre Enric els seus títols. Així passà a ser delfí, i per tant hereu del regne, com també titular del Ducat de Bretanya, si bé no arribà a ser coronat mai. Aquest fet provocà que el Ducat passés a ser integrat per Francesc I a la Corona.

Ordí i dirigí el Setge de Perpinyà (1542) amb 40.000 homes.^[1] Les tropes imperials comandades pels capitans Cervellon i Machichaco,^[2] que en una sortida van inutilitzar l'artilleria francesa que atacava les muralles, van resistir fins a l'arribada de l'exèrcit de Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel, el duc d'Alba, provocant la retirada francesa.

Ascens al tron

Imatge d'un jove príncep Enric

El 1547 a la mort del seu pare ascendí al tron francès i fou coronat a la Catedral de Reims. Fou erràtic en la política d'aliances i, en un principi, gran defensor del catolicisme davant la Reforma Protestant, combatent els hugonots però aliant-se amb els calvinistes. El 1551 va condemnar els llibres no-catòlics i va prohibir la seva venda i circulació. Aquesta lluita contra els protestants va comportar l'inici de les Guerres de Religió.

Va enfrontar-se al seu gran rival europeu Carles I de Castella, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, aliant-se amb l'imperi Otomà. Va prendre Metz tot i l'assetjament del rei Habsburg i va defendre la ciutat de París de diversos intents d'ocupació per part de les tropes castellanes i imperials. Totes aquestes lluites van portar la Corona francesa a la fallida econòmica.

Va negociar el rescat de Bolonya amb els anglesos el 1550. Mitjançant el Tractat de Chambord de 1552 va aconseguir l'aliança dels prínceps protestants d'Alemanya contra l'emperador Carles V i fou autoritzat a prendre Metz, Toul i Verdun. Carles V, que estava preparant la seva abdicació, amb el Tractat de Vaucelles^[3] va buscar la pau amb França, concloent una treva de cinc anys i es reconeixien les noves possessions franceses (els bisbats de Metz, Toul i Verdun, moltes places fortes entre Luxemburg i Flandes, i possessions diverses en el Piemont, al centre de la Itàlia i Còrsega).

El 1558 el duc de Guisa i l'armada francesa va aconseguir recuperar el port de Calais, última possessió anglesa en territori francès.

Al final del seu regne va patir diverses derrotes a Itàlia i els Països Baixos davant Carles V. El 1559 es va veure obligat a signar la Pau de Cateau-Cambrésis, per la qual la Corona francesa renunciava definitivament als seus interessos a Itàlia.

Va morir el 1559 a París durant un torneig contra Gabriel de Montgomery, celebrat amb motiu de les núpcies de la seva filla Isabel amb Felip II de Castella, d'una ferida a l'ull.

Articles relacionats

• Jean-Baptiste Le Gendre

Notes

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)