Ngtjyty

María Zambrano Alarcón

Nom original	(es) María Zambrano
Biografia
Naixement	22 d'abril de 1904 Vélez-Màlaga
Mort	6 de febrer de 1991(1991-02-06) (als 86 anys) Madrid
Educació	Universidad Central
Es coneix per	obra filosòfica
Activitat
Camp de treball	Poesia i assaig
Ocupació	professora, filòsofa i assagista
Ocupador	Instituto Escuela Q5806253 Residencia de Señoritas Universidad Central Universidad Michoacana de San Nicolás de Hidalgo
Gènere artístic	Poesia i assaig
Influències	Xavier Zubiri
Família
Cònjuge	Alfonso Rodríguez Aldave (1936–1948)
Pare	Blas Zambrano
Germans	Araceli Zambrano Alarcón
Premis
(24 abril 1988)  Premi Cervantes (1985)  Fill Predilecte d'Andalusia (1981)  Premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats  doctor honoris causa, per l'obra Universitat de Màlaga
Signatura

María Zambrano Alarcón (Vélez-Màlaga, 1904–Madrid, 1991) fou una professora, filòsofa i assagista espanyola. La filosofia de María Zambrano es caracteritza per un molt poètic i suggeridor llenguatge i un estil creatiu de pensar i escriure,^[1] que constitueixen la base del que anomena el seu "mètode".^[2][3]

Biografia

Filla dels professors Blas José Zambrano García de Carabantes y Araceli Alarcón Delgado,^[4] nasqué a la ciutat andalusa de Vélez-Màlaga el 22 d'abril de 1904, població on romangué fins als quatre anys. Després d'una breu estada a Madrid, la família es traslladà a Segòvia al ser nomenat el seu pare director del colegio de San Esteban,^[4] on transcorregué la seva adolescència. Uns anys en els quals coincidí amb la gran amistat del seu pare, Blas Zambrano, amb el poeta Antonio Machado, que va ser fonamental en la seva vida. Ell 1911 neix la seva única germana Araceli.^[4]

L'any 1917 María coneix al seu cosí, Miguel Pizarro Zambrano, set anys més gran que ella, amb qui iniciaria una relació el 1919 que el seu pare finalitzaria l'any 1921 tot i que van continuar mantenint correspondència. El 1922 iniciaria una relació amb l'alferes d'artilleria Gregório del Campo que va durar fins al 1926 aproximadament.^[4]

L'any 1927 assistí a les classes de José Ortega y Gasset i Xavier Zubiri a la Universitat Central de Madrid, completant la carrera de filosofia i assumint un paper de mediadora entre Ortega i alguns escriptors joves, com Sánchez Barbudo o J. A. Maravall. El 1931 aconseguí ser professora auxiliar de la Càtedra de Metafísica a la Universitat Central, càrrec que ocupà fins a l'any 1936, alternant aquest treball amb la redacció de la seva tesi doctoral La salvació de l'individu en Spinoza.

El 1928 comença a publicar al diari El liberal, una sèrie d'artícles sota el nom de Mujeres on escriu sobre la dona nova i el seu lloc a la societat, tot i declarar que ella no era feminista. Aquell mateix any Miguel Pizarro torna del Japó i, aquest cop amb el vistiplau de Blas Zambrano, tornen a iniciar una relació que, epistolarment, no havia acabat. També Maria comença a col·laborar amb la Federación Universitaria Escolar. L'any 1929 pateix un desmai que fa que li sigui diagnosticada tuberculosi, que faria que la seva salut sempre s'en ressentis.^[4]

Segona República i Guerra Civil

Durant els anys de la Segona República espanyola coneix i estreny l'amistat amb Luis Cernuda, Rafael Dieste, Ramón Gaya, Miguel Hernández, Camilo José Cela o Arturo Serrano Plaja mitjançant les Missions Pedagògiques i altres iniciatives culturals. Amb Rafael Dieste, que es va convertir en un dels seus millors amics, va col·laborar amb la revista Hoja Literaria. Per aquesta època la sevqa salut torna a deteriorar-se, el que fa que es submergeixi en una crisi vital i filosòfica. També aquell mateix any Maria corredacta i signa el Manifiesto del Frente Español, amb Eliseo García del Moral i José Antonio Maravall, entre d'altres, publicat el 7 de març de 1932 al diari Luz de Madrid^[4].

El 14 de setembre de 1936 María contreu matrimoni amb l'historiador Alfonso Rodríguez Aldave a qui havia conegut a les Missions Pedagógiques; marxa poc després a Xile, on aquest havia estat nomenat secretari de l'Ambaixada de la República. Fa escala a L'Havana: coneix allí José Lezama Lima i pronuncia una conferència sobre Ortega y Gasset. Serà el 1937, el mateix dia que cau la ciutat de Bilbao en mans falangistes, quan María Zambrano i el seu marit retornen a Espanya; i a la pregunta de per què tornen si la guerra està perduda, respondran "per això".

Exili

Fins al dia de la seva sortida camí de l'exili, María Zambrano residí successivament a València i Barcelona. El seu marit s'incorpora a l'exèrcit, i col·laborarà en defensa de la República. Maria és nomenada consellera de Propaganda i consellera nacional de la Infància Evacuada i s'incorpora al consell de redacció de la revista Hora de España, de caràcter republicà.^[4] El 28 de gener de 1939 María creua la frontera francesa, camí de l'exili i en companyia de la seva mare, Araceli Alarcón, la seva germana Araceli i el marit d'aquesta. Després d'unes breus estades a París i Nova York es dirigeix a L'Havana, on retroba Lezama Lima i és convidada com a professora de la universitat i de l'Instituto de Altos Estudios e Investigaciones Científicas. De L'Havana es dirigí a Mèxic, on és nomenada també professora a la Universitat San Nicolás de Hidalgo de Morelia. Entre 1943 i 1944 dictà cursos en el Departament d'Estudis Hispànics de la Universitat de San Juan de Puerto Rico.

Al setembre de 1946 viatja des de l'Havana a París amb motiu de la defunció de la seva mare, i roman en aquesta ciutat durant els durs anys de postguerra fins a l'1 de gener de 1949. Des d'aquesta data es trasllada a L'Havana, on viurà fins al 1953, impartint conferències, cursos i classes particulars. Torna a Europa i s'instal·la a Roma, on viu fins a l'any 1964, i es relaciona amb intel·lectuals italians com Elena Croce, Elemire Zolla i Victòria Guerrini, i espanyols com Ramón Gaya, Diego de Mesa, Enrique de Rivas, Rafael Alberti i Jorge Guillén. El 1972 mor a Ginebra la seva germana Araceli, de qui s'havia fet càrrec tots aquests anys.^[4]

Reconeixement i últims anys

Amb l'article de José Luis López Aranguren Los sueños de María Zambrano (Revista de Occidente, febrer de 1966), s'inicia un lent reconeixement a Espanya de la seva obra. La deterioració de la seva salut física és constant quan el 1978 es trasllada a Ferney-Voltaire, on roman dos anys, fins que el 1980 es trasllada a Ginebra. En aquest any, a proposta de la colònia asturiana a Ginebra, és nomenada filla adoptiva del Principat d'Astúries, cosa que constitueix el seu primer reconeixement oficial.

L'any 1981, és recompensada amb el Premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats en la seva primera convocatòria, i al seu torn l'Ajuntament del seu poble la nomena filla predilecta. El 20 de novembre de 1984, María Zambrano retorna a Espanya i s'instal·la a Madrid; surt en comptades ocasions de casa seva. En aquesta última etapa l'activitat intel·lectual serà incansable. És nomenada filla predilecta d'Andalusia el 28 de febrer de 1985, el 1987, es constituïx a Vélez-Màlaga la fundació que duu el seu nom, i el 1988 se li concedeix el prestigiós Premi Cervantes. Finalment el 6 de febrer de 1991, María mor a Madrid, per a després ser enterrada al seu poble natal.

Bibliografia

• 
  Horizontes del liberalismo (1930).


• 
  Hacia un saber del alma (1934).


• 
  Filosofía y poesía (1939).


• 
  Hacia un saber sobre el alma (1950).


• 
  El hombre y lo divino (1953).


• 
  Delirio y destino (escrit el 1953 i publicat el 1989).


• 
  España, sueño y verdad.


• 
  Los sueños y el tiempo (reeditada el 1998).


• 
  El sueño creador.


• 
  Claros del bosque (1977).


• 
  De la aurora (1986).


• 
  El reposo de la luz (1986).


• 
  Los bienaventurados.


• 
  Para una historia de la piedad (1989).


• 
  Unamuno (escrit el 1940 i publicat el 2003).

Referències

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: María Zambrano Alarcón

• 
  (castellà) Fundació María Zambrano.


• 
  (castellà) Fundació Príncep d'Astúries, Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats 1981.


• 
  (castellà) María Zambrano al Centre Virtual Cervantes.