Conquesta de València
| ||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||
Corona d'Aragó
Principat de Catalunya
Senyoriu de Montpeller
Ordes militars 
Imperi almohade 
Emirat de Balansiya 
Blasco I d'Alagón 
La Conquesta de València (en àrab بلنسية; Balansiya) fou el conjunt de maniobres militars que dugueren a l'annexió de l'actual territori del País Valencià a la Corona d'Aragó. Entre 1229 i 1245, tan sols setze anys, la Corona d'Aragó aconseguí la conquesta de gran part del que seria el Regne de València. Davant l'èxit aconseguit per unes campanyes militars empreses a nivell particular per nobles aragonesos, que van comportar la presa de Morella per Blasco I d'Alagón el 1232, Jaume I el Conqueridor emprengué la conquesta dels emirats de Balansiya i Mursiyya, que havien sorgit de la fragmentació de l'imperi almohade el 1228.[1]
Hom hi ha diferenciat tres fases:
- Una primera fase que comportà la conquesta de les contrades septentrionals, fins a Borriana (1233).
- La segona fase, que suposà l'ocupació de la ciutat de València (1238).
- Amb la tercera fase, la frontera meridional arribà fins a Biar (1245).
El regne de Múrcia fou conquerit també per Jaume I. No fou, però, fins a l'època de Jaume II (sentència arbitral de Torrellas, del 1304) quan els territoris d'Alacant i d'Oriola foren annexats al regne de València.
Es coneixen molts aspectes del poblament i de la manera com es distribuí el territori conquerit mercès al Llibre del Repartiment. Els repobladors procedien del Principat de Catalunya i també del Regne d'Aragó i d'altres països europeus.
La població musulmana que no fugí fou establerta a les terres muntanyoses de l'interior, on continuà essent majoritària al llarg de tota l'Edat mitjana.[2]
Contingut
1 Accions preliminars
2 Primera fase: Borriana
3 Segona fase: València
4 Tercera fase: el sud
5 Les revoltes dels sarraïns valencians
6 Conquesta de Múrcia
7 Referències
8 Bibliografia
9 Enllaços externs
Accions preliminars
Una terrible incursió de tota l'esquadra almohade[3] dirigida per Abu-l-Ulà Idrís al-Mamun[4] des de les balears, que havien conquerit el 1203 era llençada a la costa catalana el 1210[5] amb els estols combinats del Magrib i Al-Andalus, desembarcant i fent molts captius i un gran botí.
Com a resposta a la incursió musulmana, el març de 1210, estant a Montsó el rei va reunir el seu exèrcit per atacar els moros de València[6]
Castellfabib i Al-Dāmūs foren conquerides a Muhammad al-Nâsir (Miramamolin) a mitjans de 1210[7] per Pere el Catòlic amb l'ajut dels cavallers hospitalers i templers. L'ofensiva va continuar fins a prendre el castell de Serreilla, que sembla que correspon a l'actual Utiel.[8]
Durant l'estiu de 1225, el Jaume I intentà apoderar-se del castell de Peníscola[9] des d'Alcanyís. Tot i que algunes naus van col·laborar en l'intent, els nobles aragonesos li van girar l'esquena i va fracassar. Quan van acabar-se els queviures que havien arribat de Terol, va aixecar el setge.
Primera fase: Borriana
Estant Jaume el Conqueridor a Terol[10] el 1232 per signar un nou pacte amb Sayyid Abu Zayd i caçar amb Pero Ferrández d'Açagra[11] va rebre[12] la notícia que Blasco I d'Alagón assetjava Morella, de vital importància estratègica, i que ho feia amb els seus propis mitjans,
El rei, tenint por a la possible expansió cap al sud de Blasco I d'Alagón, es va dirigir immediatament al Maestrat per a controlar la situació, prenent la fortalesa d'Ares amb grup de peons terolans,[13] prenent-la el 8 de gener,[14] mentre que Morella va caure el dia anterior, 7 de gener, després d'una ferotge resistència.
Segona fase: València
Entrada triomfal del rei Jaume I a la ciutat de València, quadre de 1884 del pintor Fernando Richart Montesinos
Tres anys després de conquerir Borriana i tots els territoris al nord d'aquesta ciutat, en la primavera de 1236 es conquistà i fortificà el Puig. Com que el Puig és la posició clau per al domini de l'Horta i l'accés nord a Balansiya, Zayyan ibn Mardanix aplegà un gran exèrcit per tal de reconquerir-lo, però fou vençut en la memorable batalla del Puig el 20 d'agost de 1237. El 22 d'abril de 1238, Jaume I es dirigí al Grau de València per posar setge formal a la ciutat, i establí el seu lloc de comandament a Russafa. Zayyan ibn Mardanix, en veure's envoltat de tropes cristianes, demanà ajut als sobirans musulmans, però només Abu Zakariya, rei de Tunis, a qui havia enviat Ibn al-Abbar, l'escoltà i envià a Balansiya un estol de dotze naus, que el 17 d'agost de 1237 arribaren a Balansiya, però no gosaren desembarcar, perquè la muralla havia començat a ser atacada i incendiada per Jaume I. Com que a la ciutat escassejaven els aliments, Zayyan, perduda tota esperança de socors, inicià els tractes per rendir la ciutat a Jaume I. La mateixa Balansiya que havia resistit dos anys al Cid, només suportà cinc mesos l'atac de Jaume I, bandolproveït de millor artilleria. El 22 de setembre se signaren les capitulacions. Zayyan i els musulmans que volgueren marxar podrien fer-ho al sud del Xúquer i els moros que volgueren quedar-se podien fer-ho segurs, sota el domini cristià. Per fer pública la capitulació, el 28 de setembre de 1238 els moros valencians hissaren a la torre d'Alí Bufat la senyera reial d'Aragó i Catalunya (penó de la conquesta). El dissabte 9 d'octubre de 1238 Jaume I féu l'entrada oficial a la ciutat.
Tercera fase: el sud
La conquesta de les darreres places a principis de la dècada de 1240[15] (Alzira, Dàniyya, Xàtiva i Biar) originà una topada amb Alfons X de Castella, que pretenia conquerir Xàtiva. Però hi renuncià després de signar el tractat d'Almirra (1244), segons el qual Jaume I cedia a Castella la conquesta del Regne de Múrcia.
Les revoltes dels sarraïns valencians
Davant el maltractament als sarraïns i l'incompliment dels acords dels monarques, els mudèjars es revoltaren l'any 1244 sota el comandament d'Al-Àzraq, que ja controlava els castells d'Ambra i d'Alcalà, amb nombrosos castells menors, i va anar prenent els castells de Xàtiva, Dénia, i Alacant i, amb l'ajuda del soldanat de Granada i del suport d'Alfons X de Castella, s'independitzà la regió de la riba sud del Xúquer del Regne de València. Una part important dels musulmans expulsats s'afegí als rebels, que es feren encara més forts, i abocà el regne a una situació de guerra generalitzada.
El 1248 Al-Àzraq tornà a revoltar-se i fou derrotat per la traïció del seu mateix conseller. Per l'antiga amistat, Jaume I no va empresonar-lo i fou obligat a exiliar-se, deixant els seus dominis, ja molt reduïts, en les mans d'un germà i un oncle, sotmesos a contínues pressions dels nous senyors feudals catalans i aragonesos. El 1258 Jaume I rebutjà una treva oferta d'Al-Àzraq a través del rei Alfons X el Savi, i recuperà gairebé sense resistència els castells de Planes, Pego, Castell de Castells. Als pocs dies Al-Àzraq es va rendir, lliurant Alcalà, Gallinera, i la resta de les fortificacions, i fou expulsat del Regne.
Conquesta de Múrcia
Història del País Valencià |
|---|
 |
Formació geològica |
Prehistòria |
Període iber |
Període cartaginès |
Període romà |
Període visigot |
Edat mitjana (Període musulmà) |
Conquesta omeia |
Valiat de l'Àndalus |
Emirat de Qurtuba |
Califat de Qurtuba |
Emirat d'Alpont |
Emirat de Balansiya |
Emirat de Dàniyya |
Regne de València |
Conquesta de València |
Segle d'or |
Decrets de Nova Planta |
Dinastia Borbó |
Història contemporània |
Història de València |
Llista de presidents de la Generalitat |
La Corona de Castella havia sotmès l'Emirat de Múrsiya a vassallatge el 1243, quan Muhàmmad ibn Hud Biha-ad-Dawla va signar les capitulacions d'Alcaraz. Però el 1264 els sarraïns murcians es van revoltar contra Castella amb el suport de regne de Granada i el Marroc. Com que Castella era incapaç de controlar la rebel·lió islàmica, la reina Violant d'Aragó i d'Hongria, filla de Jaume I i esposa d'Alfons X el Savi, demanà ajuda urgent al seu pare.[16] El rei convocà la noblesa militar catalana i, malgrat les reticències inicials, aquests acabaren acceptant la proposta del rei. En canvi no succeí el mateix amb la noblesa aragonesa la qual es negà a participar en una campanya militar per a auxiliar Castella sense cap mena de compensació.[17][18] És per aquesta raó que la Conquesta del Regne de Múrcia (1265-1266) va ser efectuada majoritàriament per la noblesa militar catalana i les seues mainades, vassalls i servents reclutats en els seus feus de Catalunya.[18]
La campanya militar fou cabdellada per l'infant Pere d'Aragó (fill de Jaume I i futur Pere el Gran) que derrotà el cabdill de la insurgència islàmica Muhammad ibn Hûd Biha al-Dawla i n'expulsà les tropes granadines. Amb l'objectiu d'assegurar el control del territori per part dels cristians, les mainades catalanes s'assentaren en el territori conquerit a fi d'assegurar el sotmetiment de la majoria de la població autòctona andalusí.[18] Pacificat el regne i destruïda la rebel·lió, el regne de Múrcia fou retornat a la jurisdicció de la Corona de Castella, respectant així els límits estipulats anys abans al Tractat d'Almizra.[1] La campanya de Múrcia donà origen a un dels elogis més famosos que Jaume I féu a Catalunya, asseverant que era el millor «regne», dels cinc que hi havia a Espanya (geografia).[19]
Referències
↑ 1,01,1 Mata, Jordi «Jaume I. Rei i Mite». Sàpiens [Barcelona], núm. 121, octubre 2012, p.8.14. ISSN: 1695-2014.
↑ Bolòs, Jordi: Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284, planes 255-256. Barcelona, abril del 2000, ISBN 84-297-4706-0
↑ Enciclopèdia.cat, Catalunya
↑ Rovira i Virgili, Antoni. «Volum IV: La Catalunya Nacional». A: Història Nacional de Catalunya. 1a ed.. Edicions Pàtria, 1929, p.459-9.
↑ (castellà) De re militari, «Califas Almohades y Últimas Taifas de Al Ándalus, del siglo XII al siglo XIII».
↑ (castellà) Jerónimo Zurita:, cap. LX «Anales de Aragón».
↑ Miquel Coll i Alentorn, Història, p.75
↑ Cronología de la Meseta del Cabriel, Archivo Municipal de Requena, (castellà)
↑ Ferran Soldevila, Història de Catalunya, Barcelona, Editorial Alpha, 1963, pàg 254
↑ Jaume I el Conqueridor. «Comença la conquesta del Regne de Valencia, capítol III». A: Chronica, o commentari del gloriosissim e invictissim Rey en Iacme. Vídua de Joan Mey Flandro, 1557, p. foli XLIIIIr.
↑ Diversos autors, Les quatre grans croniques, p.223-225
↑ Enciclopèdia.cat, Ares del Maestrat
↑ IES Riu Túria, 'La conquesta de València per Jaume I
↑ (castellà) Julián Segarra Esbrí, La forja de una estrategia
↑ Tarradell, Miquel. Història del País Valencià. 2a ed.. Edicions 62, 1975, p. 327. ISBN 8429711570.
↑ Baydal Sala, Vicent. Els fonaments del pactisme valencià. Sistemes fiscals, relacions de poder i identitat col·lectiva al regne de València (c. 1250 - c. 1365). Institut Universitari d'Història Jaume Vicens i Vives, 2011, p. 120-121.
↑ Garrido i Valls, Josep-David: Jaume I i el Regne de Múrcia, pàg 72, 1r paràgraf, 1ª línia. ISBN 84-232-0517-7
↑ 18,018,118,2 Garrido i Valls, Josep-David: La conquista y la repoblación de Múrcia
↑ España: reflexiones sobre el ser de España
Bibliografia
- Josep Torró Abad, El naixement d'una colònia: dominació i resistència a la frontera valenciana, 1238-1276 Universitat de València, 2006
- Vicente Coscollá Sanz, La Valencia musulmana (castellà)
- Calafell, Francesc (en col·laboració), "The Genetic Legacy of Religious Diversity and Intolerance: Paternal Lineages of Christians, Jews, and Muslims in the Iberian Peninsula"
- "Notícia sobre l'estudi"
- "Notícia sobre l'estudi"
Enllaços externs
En guàrdia! 28 - Jaume I i València (català)
