Ragtime
| Orígens estilístics | Cakewalk, jig, música clàssica |
|---|---|
| Orígens culturals | Dècada del 1890 als Estats Units |
| Instruments típics | piano i altres instruments de tecla; ocasionalment banjo |
| Popularitat al Mainstream | Dècada del 1900, 10 i 70 |
| Formes derivades | Stride, Honky tonk |
| Origen | Estats Units d'Amèrica |
| Creació | dècada del 1890 |
| Part de | composició musical |
| Gèneres de fusió | |
Jazz, Bluegrass | |
 | |
El ragtime és un estil i un gènere de música de ball desenvolupat als Estats Units cap a finals del segle XIX. Es va convertir principalment en un gènere pianístic en què destaca una melodia sincopada a la mà dreta sobre un compàs uniforme en estil de marxa (2/4 o 4/4) a la mà esquerra.
El compositor més famós de rags per a piano va ser Scott Joplin (1868-1917) i entre les composicions destacades es troben: Maple Leaf Rag (1899), Elite Syncopations (1902) i The Entertainer (1902).
Scott Joplin
Pietro Frosini - “New York Blues” (1916)
El ragtime és un estil procedent d'Europa i les seves característiques pròpies (és una música totalment escrita que exclou la improvisació i que dóna independència a les dues mans) van ser elements importants en l'aparició del jazz.
Stravinsky va compondre dues peces inspirades en el ragtime: Ragtime per a onze instruments (1918) i Piano-Rag-Music (1919). George Gershwin també compta amb una obra anomenada Rialto Ripples rag.
El ragtime (acrònim dels mots anglesos time, que significa 'temps', i rag, que significa 'esquinçat, destrossat') és un gènere musical sorgit en els últims anys del segle XIX i vinculat a la cultura negra o afroamericana que, a diferència del blues, el gospel i els espirituals del sofriment per la condició esclava, gèneres caracteritzats per l'espontaneïtat, nasqué com una elaboració rigorosa, relacionada amb el piano i els ritmes sincopats.
De fet, el ragtime fou el producte cultural d'una elit de persones afroamericanes cultivades i intel·lectuals, coneixedores de la música i influïdes per les composicions romàntiques europees, especialment les obres pianístiques de Chopin, Liszt i Schubert, entre d'altres.
Malgrat aquestes diferències amb els gèneres citats anteriorment, el ragtime forma part dels orígens del jazz, malgrat que alguns dels seus més destacats autors intentaren separar-se d'aquest últim gènere i oblidar les arrels culturals africanes.
L'expansió del ragtime, als Estats Units, se situa entre 1880 i 1920, encara que d'aquesta etapa no en resten documents enregistrats. Com dèiem, la síncope és un tret distintiu d'aquest gènere, característica a la qual incorporà ritmes encreuats d'origen netament africà; així ho feren llurs creadors, com Willie Joseph, Samuel Goldon i Walter Gold, entre d'altres, els quals viatjaren pel territori estatunidenc interpretant al piano les seves pròpies composicions.
La musicologia actual distingeix quatre corrents dintre el ragtime, de fet amagades entre si: l'escola de Harlem, especialment notable pel seu estil pianístic vigorós, el subgènere stride, que va tenir autors importants en Fats Waller, James Johnson, Clifford Jackson i un iniciat Duke Ellington, autor de la coneguda peça Soda fountain rag (1918), que recolliren l'herència de precursors dels quals a penes queda rastre documental (Fats Harris, Abba Labba, Th. Wilkerson, Eubie Blake, etc.); l'escola de Sedalia (Missouri), organitzada al redós d'un dels pares indiscutibles del ragtime, Scott Joplin, qui ha llegat peces com Original Rags, The entertainer, etc., difoses pels seus deixebles Arthur Marshall, Brun Campbell, etc.; l'escola de Nova Orleans, més pròpiament jazzística, i vinculada a la persona de dos grans autors i intèrprets, Tony Jackson, autor de la cèlebre peça Naked dance, i Ferdinand Joseph La Mothe, conegut amb el pseudònim de Jelly Roll Morton, que enregistrà nombroses peces entre 1923 i 1940 (entre aquestes, la famosa Perfect rag), i finalment l'escola de Saint Louis, que girà a l'entorn de l'editor Johnny Stark, el qual animà nombrosos músics com Tom Turpin, autor de St. Louis rag i Buffalo rag; Artie Matthiws, autor de Pastime rag, Charles Johnson, Charles Hunter, Louis Chauvin, Joseph Lamb, etc.
Des del seu epicentre estatunidenc, el ragtime, per la seva sensualitat, va tenir ràpida i fàcil difusió a Europa, especialment en ciutats com Londres, Berlín, Budapest, Barcelona, París, Roma i Praga, poc temps abans d'esclatar la Primera Guerra mundial (1914), en una etapa en què, junt amb el piano, començà a actuar l'acordió i el banjo. Per aquells mateixos anys, el ragtime evolucionà vers la creació d'orquestres, especialment a Nova Orleans i Nova York, on proliferaren nombrosos conjunts entre 1900 i 1920.
De totes aquelles orquestres, la més cèlebre fou la d'Arthur Prior, destacada pel seu domini de la síncope, malgrat que la de John Phillip Sousa va tenir grans èxits a Europa, i formà part dels programes inaugurals de l'exposició universal celebrada a París el 1900.
Després de la Primera Guerra mundial (1918) el ragtime es consolidà --igual que les jazz-band-- i algunes de les seves peces foren adoptades per orquestres militars i orquestres zíngares, mentre la seva fusió amb el jazz pròpiament dit no es produí fins al període 1940-1950, i fou Fats Waller un dels seus màxims impulsors.
Bibliografia
 | A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ragtime |
- Enciclopèdia Espasa, Tom A-Z, pàgs. 1124-1125.
Gildo De Stefano, Història de Ragtime: orígens, evolució, tècnica: 1880-1980, Prefazione di Ezio Zefferi, Marsilio, Venezia 1984 ISBN 88-317-4984-6
Gildo De Stefano, Ragtime, jazz i entorn, Prefazione di Amiri Baraka, Postfazione di Renzo Arbore Sugarco Edizioni, Milano 2007 ISBN 887198532X
