Decameró
| (it) Il Decameron, cognominato Prencipe Galeotto | |
|---|---|
 | |
| Tipus | obra literària i novella collection  |
| Fitxa tècnica | |
| Autor | Giovanni Boccaccio |
| Llengua | italià |
| Publicació | Itàlia, 1351 i 1352 |
| Data | 1348 (Gregorià) |
| Editorial | Giunti |
| Edicions | Le Décaméron, The Decameron , Decamerón , Decameron , Dekameron , Декамерон, Декамерон, Q43517456 , Decameron , The Decameron , Q43169292 , Il Decamerone , The Decameron , Decameron , Q43371966 , Q43371964 , Q43371965 , Q43372456 , Q43372498 , Q43372512 , Q43372535 , Q43374361 , Q43374414 , Q43374499 , Q43385014 , Decameron , Q43387689 , Il Decameron , Il Decameron , Decameron di Giovanni Boccaccio corretto ed illustrato con note , Il Decameron , Q43473229 , Q43474239 , Q43474377 , Q43474812 , Q43475069 , Q43475969 , Q43516994 , Q44082253 , Q44171388 , Q44172004 , Dekameron , Dekameron , Dekameron i Dekameron |
| Detalls de l'obra | |
| Gènere | novel·la curta |
| Personatges | Peronella brigata |
| Lloc de la narració | Florència |
| Més informació | |
| OCLC | 58887280 |
 | |
Decameron, 1492
El Decameró (en italià: Decameron, Decamerone; paraula composta a partir del grec δέκα "deu" i ἡμέρα "dia") és una obra magna de la literatura medieval europea. Escrita en toscà per Giovanni Boccaccio durant els anys 1350 i 1353, consta de cent contes i novel·les breus que s'expliquen deu joves durant deu dies.
Durant la pesta negra de 1348 a Florència, Boccaccio imagina que set noies i tres joves fugen de la ciutat per tancar-se dins una villa. Allí es dedicaran exclusivament a l'oci, despreocupats i sense prejudicis, menjant, cantant, dansant i, en especial, explicant-se històries tots plegats. Aquestes històries constitueixen el vertader nucli de l'obra, de manera que la peripècia dels joves o història marc és tan sols l'excusa per poder mostrar l'inventari d'exempla al més pur estil medieval, si bé amb una moralina de sensibilitat pròpia de l'humanisme. La temàtica és rica: de viatges, de separacions i retrobaments, d'estirabots burlescos, d'amors ideals que acaben tràgicament, d'amors molt més terrenals que acaben feliçment amb la consumació de la passió carnal, de mentides i escarnis a les institucions religioses... En tots ells es repeteixen abundants tòpics i es mostren algunes concepcions filosòfiques i literàries de l'època, el xoc entre la nova sensibilitat humanista i l'arrelat teologisme. Cal recordar que la formació i bagatge de Boccaccio són vastíssims i que sovint el que se'ns mostra com un senzill argument d'embolics i trifurques amaga sota aquesta pell lúdica i irreflexiva tota una segona dimensió filosòfica i erudita. Es compleix a la perfecció, doncs, el principi de qualsevol exemplum moralitzador, el d'instruir tot divertint. La influència d'aquesta obra és immensa, i tant per la seva qualitat intrínseca (en el contingut, però també en la forma, en l'estil elegantíssim de Boccaccio) com per la fonda petja que ha deixat en obres posteriors (de Joanot Martorell a Jean de La Fontaine, de Matteo Bandello a Miguel de Cervantes), se'l considera un gran clàssic.
Les jornades
Decameron, Nastagio dels Onesti, pintura de Sandro Botticelli de 1487
A cada jornada hi ha un rei que marca el tema dels contes del dia. Les set noies i els tres macips que s'expliquen les cent històries són:
Pampinea: és la més gran de la brigata, amb vint-i-set anys. Reina el primer dia. Pren sempre la iniciativa.
Filomena: reina el segon dia. És optimista i vital.
Neifile: reina el tercer dia. Destaca per la seva bellesa.
Filostrato: un dels nois. Regna durant la quarta jornada. És profundament malenconiós.
Fiammetta: reina el cinquè dia. Hi ha qui veu en ella el retrat d'una dona real, Maria d'Aquino. Intel·ligent, bella i decidida, segons alguns estudiosos és una figura que es repeteix en Boccaccio i que equivaldria a la Beatrice de Dante o la Laura de Petrarca.
Elissa: reina la sisena jornada. Assenyada i prudent, d'una dignitat no exempta d'aristocràcia. Malgrat tot, considera que la dona necessita estar sota les regnes d'un home per tal d'obrar correctament.
Dioneò: rei la setena jornada, resulta un personatge força transgressor. No s'adapta mai al tema de cada jornada sinó que explica una història lliurement, sense relació amb les precedents i les que segueixen. Demostra no guiar-se per les convencions corteses tan arrelades en els altres.
Lauretta: paradigma de justícia i submissió femenina a l'home, regna durant el vuitè dia.
Emilia: reina la novena jornada, és altament narcisista. Dóna senyals d'un cert egocentrisme i té una peculiar relació amb Dioneò, tan sols insinuada per l'autor.
Panfilo: el darrer regnat, el del desè dia, recau sobre seu. El seu nom en grec significa "el que ho estima tot", i efectivament dóna senyals d'un gran "amor per l'amor", d'un cert apassionament. Les seves històries acostumen a tenir un marcat missatge i es presten a múltiples interpretacions.
Els temes de cada jornada són
- els contes preferits de cada personatge
- personatges perseguits però que acaben assolint la felicitat
- contes centrades a aconseguir allò estimat amb esforç
- amors desgraciats
- històries marcades per l'atzar
- personatges que eviten un perill
- dones que actuen contra o a favor dels seus marits
- relacions personals
- tema lliure
- grans proeses
Enllaços externs
 | A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Decameró |
El llibre sencer del Decameró (castellà)
Giovanni Boccaccio Text complet del Decameró en (italià) i (anglès) (versions comparades).
