Veu
L'espectrograma de la veu humana revela que és rica en contingut harmònic.
La veu és el so emès per l'ésser humà quan parla, crida, canta, etc. Per extensió és el so emès pels animals. La paraula, etimològicament, ve del llatí box.
La veu és una capacitat de l'ésser humà que implica a tot el seu cos, en la seva totalitat física i psíquica. Es pot reconèixer una persona per la seva veu, i aquesta determina el seu estat anímic. La veu està íntimament lligada a la personalitat de cada individu, atès que és l'emanació de la seva afectivitat i de la seva sensibilitat, així com el reflex de la seva individualitat tant fisiològica com psicològica.
La veu està relacionada amb l'expressió de la nostra essència més profunda. A través de la veu es poden expressar més directament els nostres pensaments. També és un canal d'alliberament de les emocions, dels sentiments, l'alegria, el riure, la tristesa, el plor, el dolor, etc. És un canal d'exteriorització de la tensió acumulada com a conseqüència d'un gran impacte físic o psíquic, positiu o negatiu: el crit, que és una manifestació instintiva que implica tot el cos.
Utilitza el llenguatge de manera més coherent, per dir allò que s'ha escoltat i s'ha memoritzat. És una fabricació física. Podem escoltar-la, pel so que té o pel significat del qual diu. Només existeix si té un aparell fonedor format per diferents orgues, el cos que fabrica aquest aire, fabrica un moviment per poder sonoritzar el que vol, tot aquest acompanyament és silenciós, moviment de les mans, gestos per subratllar o acompanyar, demanar, indicar, tallar, etc. És la més exterior de totes, la que surt més tard.
L'anatomia de l'aparell fonador de l'ésser humà fa possible la producció d'una enorme gamma de sons regulats des del cervell, cosa impossible en els altres mamífers i altres vertebrats terrestres. Així, en el cas dels simis fa que els sigui impossible reproduir els sons necessaris per a realitzar una conversa similar a la de l'ésser humà.
Aquest peculiar i ràpid encadenament de sons i entonacions que fa possible la nostra veu i que s'organitza en el que anomenem llenguatge verbal és un dels fonaments de la vida humana. És difícil imaginar-se qualsevol cultura humana sense aquest tipus de llenguatge.
Contingut
1 Paraules relacionades
2 Producció de la veu
3 Alteracions de la veu
4 Vegeu també
Paraules relacionades
La influència de la veu dins de la cultura humana queda reflectida en la gran quantitat de paraules que se'n deriven: vocal, vocabulari, vot, vocalisme, vocalitzar, vociferar, boçar, invocar, vocació, advocat, avocar, convocar, convocatòria, evocar, provocar, revocar, irrevocable, unívoc, etc.
També hi ha frases on apareix amb un significat diferent en funció del context en el qual s'utilitza: portar la veu cantant, la veu portant, portaveu, una nova veu en el diccionari, de viva veu, la veu de la consciència, la veu de la trompeta, el verb està en veu passiva, aixecar la veu, rotàveu, tots a una veu, córrer la veu, ni veu ni vot, etc.
Els registres de la veu, depenen de la conformació de l'individu, la veu varia en extensió, en caràcter, força i timbre. En les diferents classificacions que es poden trobar hi ha divergències considerables respecte a les tessitures (extensió d'una veu des de la nota més greu a la més aguda que pot emetre). La tessitura varia bàsicament si parlem de veus de professionals del cant, veus educades o veus sense treballar.
La veu té diferents registres. Es poden trobar dos tipus de veu: la masculina i les anomenades veus blanques (la femenina i la dels infants).
Dintre de les veus femenines trobem: soprano, mezzosoprano i contralt. Dintre de les veus masculines trobem: contratenor, tenor, baríton i baix. Dintre de les veus blanques trobem: greus i agudes.
Producció de la veu
La veu es produeix pel corrent d'aire procedent de la inspiració pulmonar que passa per la laringe. Un cop l'aire arriba a la laringe, es posen en funcionament les cordes vocals. El so produït per les cordes vocals és molt dèbil, per això s'amplifica en els ressonadors nasal, bucal i de la faringe que augmenten o disminueixen la freqüència de determinats sons.
El funcionament dels músculs respiratoris, especialment del diafragma, canvia la pronunciació de diferents sons.
Els òrgans essencials que participen en la producció de la veu són: pulmons, laringe i faringe.
- Pulmons
- lloc on s'emmagatzema l'aire que posteriorment és expulsat cap a l'exterior. Els pulmons realitzen dues funcions. Donen cabuda a l'aire gràcies a la seva mida i a la seva capacitat d'eixamplar-se. Sota els pulmons hi ha un múscul anomenat diafragma. Quan l'aire arriba als pulmons, aquest múscul baixa i deixa espai per afavorir-ne l'eixamplament; i impulsen l'aire cap a l'exterior gràcies al diafragma, que torna a la seva posició i empeny els pulmons cap amunt, afavorint l'expulsió de l'aire. El diafragma és important a l'hora de la respiració, la respiració més adequada per a l'emissió de la veu és la respiració diafragmàtica que afavoreix el moviment del diafragma quan s'inspira i s'expira
- Laringe
- L'òrgan principal de la producció de la veu, forma part de l'aparell respiratori, i comunica la faringe amb la tràquea. Les dimensions d'aquest òrgan varien segons l'edat, sexe i constitució de cada individu. La laringe està formada per nou cartílags (cricoide, tiroide, aritenoide, corniculats, cuneïformes i epiglotis) que són moguts per diferents músculs. Les cares laterals de la laringe estan parcialment cobertes pel tiroide, que és el cartílag que en empassar, parlar o cantar es desplaça amunt. Rere aquest cartílag es troben les cordes vocals. Aquestes són quatre replegaments: dos de superiors (cordes falses o ventriculars) i dos d'inferiors que són les verdaderes cordes vocals. Les dues últimes, en aproximar-se vibrant originen un “so sonor”, i si no vibren produeixen un “so sord”.
- Faringe
- És una cavitat en forma de tub que forma part del tub digestiu i de l'aparell respiratori, que s'estén des de la part posterior de les fosses nasals fins al començ de l'esòfag i de la laringe. La faringe està situada a la part posterior de la boca i és comuna a les vies digestives i respiratòries. Al sostre de la faringe ens trobem amb unes estructures glandulars limfàtiques, les amígdales amb funció defensiva front a les infeccions bacterianes. Durant la deglució, el pas de l'aire a la laringe resta tancat momentàniament per d'epiglotis, estructura cartilaginosa elàstica de la laringe. Això evitarà l'entrada de substàncies sòlides o líquides a les vies respiratòries.
Alteracions de la veu
Les cordes vocals, element principal en el procés de fonació, es poden trobar afectades per alguns factors que poden causar alteracions en la fonació. Les més freqüents són causades pel sobre esforç vocal.
Es poden trobar diferents tipus de lesions:
Nòduls: Són petites formacions que es creen a banda i banda dels plecs vocals a causa del seu fregament. Són formacions dures que permeten la fuga d'aire en el moment de la projecció de so.
Aquests creen una pèrdua d'intensitat vocal, [veu] trencada, cansament respiratori...
Els nòduls desapareixen amb teràpia vocal, encara que alguns, prèviament han de ser intervinguts per un cirurgià per tal que elimini la causa de l'alteració.
Pòlips: Són formacions toves, unilaterals, originades a la mateixa zona on ho fan els nòduls.
És més complexa d'eliminar que l'altre, ja que acostuma a ser tractada prèviament quirúrgicament abans de començar amb la teràpia que ens permetrà de recuperar la qualitat de so que teníem abans.
Els pòlips apareixen a causa de l'abús vocal, l'alcohol, el fum, o després d'un crit intens. Comparteix els símptomes amb els nòduls, la pèrdua d'intensitat i aire, veu trencada...
Altres alteracions menys habituals són: L'edema de Reinke, la disfonia hipercinètica, la disfonia hipocinètica, laringitis (inflamació de la laringe), faringitis (detectada pel dolor durant la deglució dels aliments)
Vegeu també
- Reconeixement de locutor
- Plecs vocals
- Afonia
- Disfonia
- Llenguatge verbal
Viccionari
