Tardígrads
| Tardigrada | |
|---|---|
 Dos tardígrads de l'espècie Hypsibius dujardini | |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Subregne | Bilateria |
| Superfílum | Ecdysozoa |
| Fílum | Tardigrada Spallanzani, 1777 |
| Classes | |
| |
 | |
Els tardígrads (Tardigrada, del llatí "Tardus", lent i "Gradus", pas) són un embrancament d'animals pertanyents al superfílum dels ecdisozous. Són petits i aquàtics, tenen vuit potes i estan segmentats. Són similars i probablement estiguin emparentats amb els artròpodes.
Els tardígrads van ser descrits per primera vegada per Johann August Ephraim Goeze l'any 1773 com "kleiner Wasserbär" (petit ós d'aigua). El nom Tardigrada significa "caminar lentament" i fou establert per Lazzaro Spallanzani l'any 1776. Els adults més grans poden assolir una longitud corporal d'1,5 mm, els més petits per sota de 0,1 mm. Les larves poden arribar a estar per sota dels 0,05 mm.
Se'n coneixen unes 1.150 espècies,[1][2] classificades en tres classes: els eutardígrads, els heterotardígrads i els mesotardígrads. Es poden trobar tardígrads per tot el món, des d'alçades com les de l'Himalaya[3] (per sobre dels 6.000 metres) fins a profunditats oceàniques (per sota dels 4.000 metres) i des de regions polars fins a l'equador.
Els tardígrads es troben més fàcilment en líquens i molses, tot i que també es poden trobar en altres medis com ara dunes, platges, al sòl o a sediments marins o d'aigua dolça, on es trobaran sovint (fins a 25.000 animals per litre). Una forma fàcil de trobar tardígrads és submergint un tros de molsa en aigua durant un parell d'hores.[4]
Els tardígrads són capaços de resistir a condicions ambientals extremes que matarien a quasi qualsevol altre animal. Alguns poden sobreviure a temperatures properes al zero absolut (-273 °C)[5] i temperatures elevades fins a 151 °C, poden suportar 1.000 vegades més radiació que altres animals i poden passar fins a una dècada sense aigua.[6]
Anatomia i morfologia
Els tardígrads tenen el cos dividit en quatre segments (sense comptar el cap), quatre parells de potes sense articulacions, i peus amb urpes o dits. La cutícula conté quitina i es renova. Tenen un sistema nerviós central amb un gangli per segment, i un cervell multilobulat. Enlloc de celoma tenen hemocel. L'únic lloc on pot trobar-se celoma veritable és al voltant de la gònada. Tot i que algunes espècies són partenogenètiques, els mascles i les femelles són presents, cadascun amb una única gònada. Els tardígrads són eutèlics (tots els adults de la mateixa espècie tenen el mateix nombre de cèl·lules) i ovípars. La majoria d'espècies de tardígrads tenen al voltant d'unes 40.000 cèl·lules al cos adult [1].
Referències
↑ Zhang, Z.-Q. «Animal biodiversity: An introduction to higher-level classification and taxonomic richness» (en anglès). Zootaxa, 3148, 2011, pàg. 7–12.
↑ «Actual checklist of Tardigrada species.» (en anglès). Degma, P., Bertolani, R. & Guidetti, 2009-2011. [Consulta: 27 abril 2011].
↑ «Extremophile.» (en anglès). C. Michael Hogan, 2010.
↑ Bob Goldstein, Mark Blaxter «Tardigrades» (en anglès). Current Biology, 12, 2002, pàg. R475.
↑ Becquerel P. «La suspension de la vie au dessous de 1/20 K absolu par demagnetization adiabatique de l'alun de fer dans le vide les plus eléve» (en francès). C. R. Hebd. Séances Acad. Sci. Paris, 231, 1950, pàg. 261–263.
↑ Crowe, John H.; Carpenter, John F.; Crowe, Lois M. «The role of vitrification in anhydrobiosis» (en anglès). Annual Review of Physiology, p. 73–103.
 | A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tardígrads |
