Neoromànic
Catedral de la Major de Marsella.
El Neoromànic és un estil arquitectònic emmarcat en l'historicisme del segle XIX, basat en la reinterpretació de l'art romànic.[1] Alguns exemples del neoromànic són;
A Alemanya
- El castell de Neuschwanstein
A Andorra
- Església de Sant Esteve d'Andorra la Vella
A Àustria
- Basílica de Sant Francesc d'Assís de Viena (Església del Jubileu de l'emperador)
A Franca
Catedral de la Major i Basílica de Notre-Dame de la Garde, a Marsella
Basílica del Sacré Coeur (París)- Intervenció de Paul Abadie a la catedral de Sant Front de Périgueux.
A Hongria
- El Bastió dels pescadors, a Budapest
A Itàlia
- la Catedral de Reggio di Calabria;
A Mònaco
- La catedral de Mònaco
A Espanya,
- la cripta de la Catedral de l'Almudena de Madrid
- la Basílica de Covadonga.
A Catalunya
- l'edifici històric de la Universitat de Barcelona de l'arquitecte Elies Rogent i Amat.
- La restauració de l'església del monestir de Ripoll, del mateix Elies Rogent
- Monestir de Sant Benet de Montserrat
- Absis de la basílica i claustre del monestir de Montserrat
- Església de Sant Esteve de Parets
- Interior de l'església del Sagrat Cor de Jesús (Jesuïtes de Casp), a Barcelona, de Joan Martorell i Camil Oliveras
- Façana de l'església del Santuari de Núria, projecte de Josep Danés de 1922-23 modificat als anys 40 del segle XX
Vegeu també
- Arquitectura neobizantina
- Rundbogenstil
- Neogòtic
- Neomudèjar
- Neobarroc
- Neoclassicisme
Referències
↑ Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.116. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 5 desembre 2014].
