Ngtjyty

Orson Welles

Orson Welles als 22 anys
Biografia
Naixement	6 de maig de 1915 Kenosha, Wisconsin (EUA)
Mort	10 d'octubre de 1985 Los Angeles, Califòrnia (EUA)
Causa de mort	Infart miocardíac
Lloc d'enterrament	Ronda
Nacionalitat	Estats Units
Religió	Cristianisme i ateisme
Educació	Todd Seminary for Boys School of the Art Institute of Chicago
Activitat
Ocupació	Actor de cinema, director de teatre, director de cinema, productor de cinema, muntador, guionista, llibretista, actor de gènere, dramaturg, locutor de ràdio, mag, actor de teatre, actor i productor de teatre
Període d'activitat	1934 –
Obra
Obres destacables	1973 F. for Fake 1968 The Immortal Story 1965 Chimes at Midnight 1962 Le Procès 1958 Touch of Evil 1955 Mr. Arkadin 1952 Othello 1948 Macbeth 1947 La dama de Xangai 1946 El desconegut 1942 Els magnífics Amberson 1941 Ciutadà Kane
Família
Cònjuge	Virginia Nicholson (1934-1940) Rita Hayworth (1943-1948) Paola Mori (1955-1985)
Parella	Oja Kodar (1966–1985)
Fills	Michael Lindsay-Hogg Beatrice Welles
Premis
Premis Oscar
Millor guió original 1942 - Ciutadà Kane Oscar honorífic 1971 - Trajectòria cinematogràfica
Premis Grammy
Millor enregistrament parlat: 1982 - Donovan's Brain
Festival de Canes
Gran Premi del Jurat 1952 - Othello Millor actor 1959 - Compulsion
Mostra de Venècia
Lleó d'Or per la carrera 1970 - Trajectòria cinematogràfica
Millors pel·lícules (Puntuació mínima de 7 a FilmAffinity o IMDb)
1973 F. for Fake 1968 The Immortal Story 1965 Chimes at Midnight 1962 Le Procès 1958 Touch of Evil 1955 Mr. Arkadin 1952 Othello 1948 Macbeth 1947 La dama de Xangai 1946 El desconegut 1942 Els magnífics Amberson 1941 Ciutadà Kane
Signatura
Lloc web	Lloc web oficial

George Orson Welles (Kenosha, Wisconsin, 6 de maig de 1915 - Los Angeles, Califòrnia, 10 d'octubre de 1985) va ser un actor, guionista i director de cinema estatunidenc, considerat un dels grans directors de Hollywood, i també un dels més excèntrics.^[1]

Biografia i obra

Welles va néixer a Kenosha, Wisconsin. Després d'estudiar amb professors particulars, ingressà a l'escola Todd de Woodstock (Illinois), el 1926, on desenvolupà les seves inquietuds teatrals com a actor, director i adaptador. Als disset anys (1931) marxà a Irlanda amb la intenció de dedicar-se a la pintura, però fent-se passar per més gran, debutà professionalment com a actor al teatre Gate de Dublín amb l'obra Suss the jew. De nou al seu país, formà part de la companyia McClintic-Cornell (1933-34) amb la qual debutà a Broadway, el 20 de desembre de 1934, amb Romeu i Julieta. Com a director, muntà dues obres amb actors negres, un Macbeth (1935) i Doctor Faustus (1936-37), i el 1937 fundà la seva pròpia companyia, Mercury, amb la qual muntà sis obres fins a 1939. El 1946 va estrenar-se La volta al món en vuitanta dies, la seva adaptació de la novel·la de Jules Verne, musicada per Cole Porter.

A partir de 1937 esdevingué un reconegut actor radiofònic gràcies al seu personatge de L'ombra, però es féu famosa l'emissió en directe, el 30 d'octubre de 1938, de La guerra dels mons de H. G. Wells. La dramatització de l'obra fou tan realista que va generar en els oients la creença que realment s'estava produint una invasió marciana, estenent-se el pànic a part de la població. Davant tals successos l'autor va haver de fer unes manifestacions en públic explicant que la realització del programa tan sols tenia com a objectiu l'entreteniment de l'audiència.

Aquests èxits van fer que Hollywood es fixés en ell i pel juliol de 1939 hi anà per signar contracte amb la productora RKO. A la seva arribada, Orson Welles s'interessa per adaptar la novel·la El cor de les tenebres, de Joseph Konrad. La seva intenció és que aquest film fos el seu debut, en comptes de Citizen Kane. El seu concepte és ambiciós: vol rodar-la en primera persona, és a dir, identificant el punt de vista de la càmera amb el del protagonista.^[2] Així mateix, es va preparar per interpretar a Kurtz, l'antagonista de la novel·la, deixant-se créixer una barba que va ser objecte de burles a l'època.^[3] Aquest projecte, no obstant, es va haver de cancel·lar per l'esclat de la Segona Guerra Mundial, que va deixar a Dita Parlo, l'estrella contractada per la pel·lícula, internada a França. Anys després, Robert Montgomery estrena Lady in the lake, rodada en primera persona.

Després de diferents guions desestimats, el maig de 1941 estrenà el seu primer film com a director, actor, coguionista i coproductor, el famós Ciutadà Kane. A aquest seguiren, com a director, i la majoria també com a actor, els films: Els magnífics Amberson (1942), És tot real (1942-43, documental inacabat), El desconegut (1946), La dama de Xangai (1948), Macbeth (1948), Othello (1952), Mr. Arkadin (1955), Touch of Evil (1958), Don Quixot (1960, inacabat), Le Procès (1962), Chimes at Midnight (1966), Una història immortal (1966), F. for Fake (1973) i L'altra cara del vent (1974-75, inacabat).

Com a actor va tenir una decisiva participació en El tercer home (1949), dirigida per Carol Reed, però en la qual la seva influència en la posada en escena sempre s'ha destacat. Casat amb l'actriu Rita Hayworth (1943-1947), els problemes mantinguts amb els productors de Hollywood, va fer que entre 1948 i 1956 visqués a Europa, on tornà al teatre, per darrer cop, en una versió de Rinoceronts de Ionesco, dirigida per Laurence Olivier a Londres (1960). Els darrers anys es dedicà a interpretar personatges secundaris en diverses pel·lícules per tal de finançar el seu darrer projecte, The other side of the wind, inacabada. Va morir a Los Angeles, el 10 d'octubre de 1985.

El març de 2017 Netflix va anunciar que acabaria l'obra The other side of the wind, una sàtira sobre el món de Hollywood.^[4]

Característiques de l'obra

Il·luminació expressionista en un fotograma d'"Els magnífics Amberson".

Cinema negre

Aquest terme representa un tipus de pel·lícules en el qual es veu expressat el tema etern de la contraposició dualisme entre el Bé i el Mal. Apareixen els aspectes més negatius i abjectes del ser humà: el crim, l'extorsió, la corrupció, l'engany, etc. i personatges representatius com la Dona Fatal. Enfront d'aquesta el detectiu privat que busca incansablement al delinqüent, encara que això sí, tamisat per un marcat cinisme. El característic estil visual que reflectix, tot això no podia ser altre que l'expressionisme caracteritzat per un elevat contrast entre llums i ombres. Dins d'aquest gènere Welles va fer algunes de les seves pel·lícules més destacades com: La dama de Xangai, Istanbul, El desconegut o Touch of Evil.

Pla seqüència

Welles usava aquesta tècnica de planificació en què la càmera no deixa de rodar durant un temps bastant dilatat, podent usar "travellings" i diferents grandàries de plans i angulacions en el seguiment dels personatges o en l'exposició d'un escenari. Aquest procediment no s'usa habitualment a causa del gran nombre d'elements que han de coordinar-se (actors, càmera, il·luminació, etc.), havent d'iniciar-se de nou des del principi si alguns d'ells falla. Per aquest mateix motiu resulta més costós que una planificació més fragmentada. Un dels més famosos plans seqüència de la història del cinema pertany a l'arrencada de la seva pel·lícula Touch of Evil, en el qual el suspens centrat en quan esclatarà una bomba col·locada en un cotxe que travessa pel centre de la ciutat, es combina amb la presentació de la parella protagonista, tot això embolicat pel ritme sincopat d'un tema de Henry Mancini.

Gran angular

Des del punt de vista tècnic, altra de les rareses del cinema de Welles és l'ús d'una òptica angular, amb un angle de vista similar al de l'ull humà. Aquest recurs té una sèrie de conseqüències: la deformació de la perspectiva, provocat per l'efecte d'estirament de la imatge i la corba de línies rectes, l'augment de la profunditat de camp...

L'ús d'aquest recurs, juntament amb el gust de Welles pels contrapicats, va provocar que s'hagués d'incloure sostres als seus escenaris, una pràctica poc comuna en l'època. Això va complicar la il·luminació de les escenes, que es va haver de solucionar amb diafragmes molt tancats i llum de gran intensitat, el que provoca els clarobscurs tan característics del cinema de Welles.^[2]

Alguns acadèmics situen Erich von Stroheim i John Ford, dos cineastes apreciats per Orson Welles, com precedents d'aquesta  tècnica.

Filmografia

Director

Actor

Referències

Enllaços externs

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons
	Viquidites

• 
  Orson Welles a Internet Movie Database (anglès)
  


• 
  Orson Welles a Internet Broadway Database (anglès)
  


• 
  Orson Welles a TCM Movie Database (anglès)
  


• 
  Orson Welles a Allmovie (anglès)
  


• 
  Orson Welles a Find A Grave (anglès)
  


• The Orson Welles web resource


• Senses of cinema: Orson Welles


• The museom of Orson Welles


• Guió de Heart of Darkness