Àurea de Sarrà
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1889 Barcelona |
| Mort | 1974 (84/85 anys) |
| Activitat | |
| Ocupació | Ballarina de ballet i ballarina |
 | |
Àurea de Sarrà (Barcelona, 1889 – Arenys d'Empordà, 1974), nom artístic d'Àurea Serra i Adrià, fou una ballarina catalana que gaudí d'un gran reconeixement durant la dècada dels anys vint del segle passat. És un exponent d'aquest corrent innovador que es dóna en la dansa de principis de segle. Nascuda a Barcelona, s'identifica plenament amb la dansa lliure d'Isadora Duncan i amb l'estètica inspirada en la Grècia hel·lènica. Dona de gran cultura i fervent enamorada del món clàssic, en les seves coreografies dóna vida a heroïnes bíbliques i a deesses de la mitologia, com Salomé, Níobe (filla de Tàntal), Demèter, Circe, Fedra o Salambô. El seu treball, a diferència del de Tórtola Valencia, s'entén com un art elevat, espiritual i sublim, amb moviments carregats de contingut i extraordinaris cants plàstics.[1]
Contingut
1 Biografia
1.1 Joventut
1.2 Èxit (1920-1927)
1.3 Retorn (1927-1932)
1.4 Soledat (1932-1974)
2 Referències
3 Bibliografia
Biografia
Joventut
Era filla d'Emília Adrià i Serra, vídua del ric farmacèutic catalanocubà Josep Sarrà, a qui sovint s'ha atribuït erròniament la paternitat de l'artista. De fet, l'Àurea va néixer dotze anys més tard de la mort del farmacèutic, que s'havia produït l'any 1877. El fet que de gran adoptés el nom artístic de Sarrà ha contribuït a alimentar aquest malentès. En realitat Àurea adoptà el nom arran de la seva estreta relació amb la seva germanastra Emília Sarrà, filla de la seva mare i de l'esmentat farmacèutic.
Des de l'any 1891 va viure a Badalona a casa de la parella formada per Josep Batlle i Rosa Arquer que actuaren com a pares adoptius de la noia fins a l'any 1910 quan, arran de la mort sobtada del seu pare adoptiu, es traslladà a viure a Barcelona amb la seva germanastra.
La seva formació va ser totalment autodidacta. Estigué molt influenciada per la ballarina americana que havia revolucionat la dansa, Isadora Duncan, i també per Eleonora Duse, amb qui la comparaven.Tenia una forta personalitat; era alta i rossa, el que la feia molt atractiva i era una apassionada de les dones de la mitologia grecollatina.[2]
En el primer decenni del segle XX, coincidint amb la moda d'Isadora Duncan i de l'estetisme classicitzant, va presentar unes danses anomenades «Cants plàstics». Vestida amb un pèplum i una corona d'espigues i descalça, pretenia reviure la dansa grega, basada, segons ella, en el ritme i a la vegada en l'expressió. També creà les «Danses Tràgiques», «Danses de fantasia», «La favorita de Ramsés», «La dansarina del rei». Sovint, entre dansa i dansa, actrius o ella mateixa recitaven poemes.[2]
Èxit (1920-1927)
El 1920 debutà a Madrid al Teatro Eslava i a continuació actuà a diverses capitals europees com París (1921), on va ser honorada amb el nom «Gran tràgica de la dansa» i Londres (1923). Va inspirar i serví de model a Josep Clarà, qui, el 1921, féu un dibuix que la representa. Una mica més tard, emprengué una gira per Hispanoamèrica (Buenos Aires, 1924) i de tornada a Europa, actuà, sobretot a Egipte i Itàlia, països molt presents als seus «Cants plàstics». Allí fou molt admirada per la família reial egípcia i també per Mussolini.[2]
Tot i el gran èxit aconseguit a Egipte davant la cort de Fouad I, Grècia fou la culminació de la carrera d'Àurea fora d'Espanya. Fou allà on forjà una gran amistat amb els poetes Kostís Palamás i Konstandinos Kavafis. Justament, Àurea rebé, ensems amb Kavafis l'Ordre del Fènix de mans del cap d'Estat grec Pàngalos. Àurea actuà a tots els antics teatres de la Grècia clàssica i rebé excel·lents crítiques de la premsa grega, a part de la intel·lectualitat grega.[2]
Retorn (1927-1932)
Retornà a Catalunya el 1927 on li foren organitzats festivals al Teatre Grec de Montjuïc, a Barcelona i també a l'Arc de Berà i organitzà una exposició dels vestits que havia lluït pels escenaris de mig món a les Galeries Laietanes.[2]
Un cop tornada a Catalunya rebé el suport econòmic i intel·lectual de la Fundació Bernat Metge i de bona part del noucentisme català com Carles Rahola. Però fou ridiculitzada per altres, com els firmants del famós Manifest groc, entre els quals es trobava Salvador Dalí, publicat el 1928 que la titllaren d'amoral, frívola, passada de moda i «mal artístic de Catalunya». Malgrat les crítiques, la ballarina va fer una gira per tot Catalunya i rebé un homenatge dels noucentistes catalans a la "Maison Dorée" de Barcelona el 28 de febrer de 1928. La seva darrera gran actuació fou al Teatre Grec de Barcelona, on, el 1930, es va fer un monogràfic dedicat a ella.[2]
Soledat (1932-1974)
Després de 1932 les aparicions d'Àurea es feren cada cop més escadusseres fins que desaparegueren. El seu casament amb el crític d'art madrileny José Francés amb qui tingué un fill, Alberto, deturà finalment la seva activitat i es dedicà a una jubilació de records a la finca d'Arenys d'Empordà, ensems amb el seu marit. Després d'anar perdent les propietats dels Sarrà (palauet de Barcelona a l'Illa de la Discòrdia) i del seu marit Francés (palauet de Madrid), morí sola, oblidada i arruïnada el 1974.[2]
Fou enterrada a Arenys, vora la seva finca; a la tomba, l'epitafi diu "Domus Aurea": "la casa d'Àurea".
Referències
↑ «Àurea de Sarrà». Web del museu. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, 2012. [Consulta: 31 octubre 2012].
↑ 2,02,12,22,32,42,52,6 «Àurea Sarrà». Diccionari Biogràfic de Dones. Barcelona: Associació Institut Joan Lluís Vives Web (CC-BY-SA via OTRS).
Bibliografia
VILALLONGA, Mariàngela, "Àurea de Sarrà, la dansarina apassionada i de vida apassionant", a Revista de Girona, 180 (1997), pp. 54-59.- SADURNÍ PUIGBÒ, Núria, "Àurea de Sarrà, una artista amb passat badaloní", a Carrer dels Arbres revista digital d'història i patrimoni de Badalona, núm. 2. (2016). pàg. 106-119.
