Giuseppe Tartini
 | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 8 abril 1692 Piran |
| Mort | 26 febrer 1770 (77 anys) Pàdua |
| Lloc d'enterrament | Church of St. Catherine (Padua)  |
| Educació | Universitat de Pàdua |
| Activitat | |
| Ocupació | Compositor, musicòleg, teòric de la música i violinista |
| Moviment | Música barroca |
| Professors | Bohuslav Matěj Černohorský |
| Alumnes | Francesco Salieri , Anders Wesström i Johann Gottlieb Naumann |
| Instrument | Violí |
| Obra | |
| Obres destacables | Lo Trilh deu Cohet (1799) |
 | |
 | |
Giuseppe Tartini (8 d'abril de 1692 - 26 de febrer de 1770) va ser un compositor i violinista italià.
Contingut
1 Biografia
1.1 Formació
1.2 Un casament desafortunat
2 Carrera musical
3 Referències
4 Vegeu també
5 Enllaços externs
Biografia
Formació
Tartini va néixer a Pirano (actualment anomenada Piran, a Eslovènia), una ciutat a la península d'Ístria, en aquell temps de la República de Venècia.
Pel que sembla els pares de Tartini volien que fos un sacerdot, i va estudiar primer a l'escola de l'Oratori de Sant Felip Neri i després, a Capodistria va completar els estudis al col·legi "Dei padri delle scuole"; entre altres matèries va estudiar música i violí. No val voler fer-se franciscà i va marxar a estudiar dret a la Universitat de Pàdua, on va destacar de manera brillant.
Volia continuar estudiant a París o Nàpols, però es va enamorar d'Elisabetta Premazore, una dona més gran que ell a la que donava lliçons, i que pertanyia a la família del bisbe de Pàdua, Giorgio Cornaro. Es casà en secret i aquest matrimoni va comportar la seva desgràcia; va haver de fugir cap a Roma, disfressat de pelegrí, tement les represàlies de la família d'ella.
Un casament desafortunat
La seva fuga va continuar per diversos llocs i va acabar quan va entrar en el convent dels caputxins a Assís i així va poder escapar del processament. Allà va dedicar-se entre altres coses, a tornar a tocar el violí i a rebre lliçons del Pare Boemo, cèlebre organista d'aquest convent, i així complementà la seva formació musical.
Un dia que tocava el violí en el cor de l'església, un cop de vent s'endugué les cortines que els resguardaven i va ser reconegut. Quan Tartini es veia perdut la sorpresa la va tenir quan va saber que el bisbe l'havia perdonat i volia que tornés al costat de la seva dona a Pàdua.
Carrera musical
Estàtua de Giuseppe Tartini a Piran
De retorn a Pàdua va ser sol·licitat perquè formés part d'una acadèmia que volia crear el rei de Polònia. Sembla que va escoltar el famós violinista Veracini i impressionat per la seva tècnica innovadora va deixar la seva esposa a Pirano, amb el seu germà, i es retirà a Ancona a aprofundir en l'estudi del violí. A partir del 1714 ja havia creat una nova manera de tocar, especialment el que es coneixeria com el "to de Tartini"
potenciant la ressonància de la tercera nota de l'acord tot fent sentir les altres dues notes.
L'habilitat de Tartini va millorar enormement i el 1721 va ser designat a director de l'orquestra de Sant Antoni de Pàdua, una de les millors d'Itàlia, formada per uns quaranta músics. El 1726, Tartini va iniciar una escola de violí que va atreure estudiants des de tot Europa, entre els quals hi havia els italians Angelo Morigi,[1]Domenico Ferrari,[2]Pasquale Bini[3] i Filippo Manfredi que després esdevindrien uns grans violinistes,[4] el francès André-Noël Pagin.[5] i l'alemany Friedrich Wilhelm Rust.[6]
El 1732 va anar a Praga amb motiu de la Coronació de l'emperador Carles VI. Estigué tres anys amb el seu amic Antonio Vandini, violoncel·lista, al servei del comte Kinsky.[7] Després retornà a Pàdua. Gradualment, Tartini es va anar interessant per la teoria de la música, l'harmonia i l'acústica, i des de 1750 fins al final de la seva vida, va publicar diversos tractats.
L'escriptor Marco Anzoletti va escriure una àmplia biografia de Tartini.[8]
Referències
↑ * Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. III, pàg. 873. (ISBN 84-7291-226-4)
↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 764, pàg. 900. (ISBN 84-239-4523-5)
↑ * Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 157. (ISBN 84-7291-226-4)
↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 32, pàg. 800 (ISBN 84-239-4532-4)
↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 40, pàg. 1492 (ISBN 84-239-4540-5)
↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 52, pàg. 976 (ISBN 84 239-4552-9)
↑ Wilhelm Joseph von Wasielewski. «Cello Playing in 18th Century Italy» (en anglès). Cello Heaven (The Luthier’s Corner). [Consulta: 6 juny 2016].
↑ Enciclopèdia Espasa Apèndix núm. I, pàg. 681 (ISBN 84-239-4571-5)
Vegeu també
Maddalena Laura Sirmen, violinista i compositora que va ser alumna de Tartini.
Enllaços externs
 | A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Giuseppe Tartini |
Obres de Tartini a l'International Music Score Library Project
Istria on the Internet, Prominent Istrians - Giuseppe Tartini (anglès)
Informació sobre Tartini a Karadar (castellà)
