Grans Llacs d'Àfrica
 | ||||
| Tipus | Sistema lacustre | |||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Format per | llac Kivu Llac Malawi llac Albert Llac Tanganyika llac Victòria llac Eduard | |||
 | ||||
Els grans llacs d'Àfrica i les dues vessants de la gran vall del Rift.
Els grans llacs d'Àfrica, o simplement els Grans Llacs, són un sistema de llacs localitzats a la part centreoriental de l'Àfrica. Orientat en sentit nord-sud, aquest conjunt lacustre ocupa la part meridional de la vall del Rift. Comprèn el llac Victòria, el tercer llac del món per la seva superfície. Els Grans Llacs africans són, de nord a sud:
- el llac Victòria
- el llac Albert
- el llac Eduard
- el llac Turkana
- el llac Kivu
- el llac Tanganyika
- el llac Malawi
- el llac Rukwa
- el llac Kyoga
- el llac Mweru
Hi ha qui considera que només els llacs Victòria, Albert i Eduard constitueixen els Grans Llacs, ja que són els únics que desemboquen al Nil Blanc. Els llacs Tanganyika i Kivu desguassen al riu Congo, mentre que el Malawi, més apartat cap al sud, ho fa al Zambezi.
La regió dels Grans Llacs
El terme Grans Llacs també fa referència a la regió al voltant d'aquests llacs. Inclou els estats sobirans de Ruanda, Burundi i Uganda, igual com una part significativa de la República Democràtica del Congo, Tanzània i Kenya. Normalment, no es considera que en formin part els estats riberencs del llac Malawi, ni tampoc Zàmbia, a la riba sud del llac Tanganyika.
És una de les àrees més densament poblades del món, amb una població estimada de 107 milions d'habitants a la regió dels Grans Llacs. A causa de l'activitat volcànica que hi hagué en el passat, aquesta part de l'Àfrica conté una de les millors i més fèrtils terres de conreu del món. La seva altitud també li atorga un clima més aviat temperat, malgrat trobar-se a la ratlla de l'equador. Això fa que fos una zona lliure de malalties, on es va desenvolupar significativament la ramaderia, especialment de bovins i cabres.
A causa de la densitat de població i la producció agrícola, la regió es va organitzar ja de bon començament en un seguit de petits estats. Les més poderoses d'aquestes monarquies foren Ruanda, Burundi, Buganda i Bunyoro. Fet únic a l'Àfrica subsahariana, els poders colonials hi van mantenir gairebé sempre les fronteres tradicionals.
Llargament cobejada a la recerca de les fonts del Nil, la regió va desvetllar des d'antic l'interès dels europeus. Els primers a arribar-hi en un nombre important foren els missioners, que no van acabar de reeixir en la conversió de la població local, però que, en canvi, van obrir la porta a la posterior colonització. El contacte cada vegada més sovintejat amb la resta del món va dur una sèrie d'epidèmies devastadores que van afectar tant la gent com el bestiar. Arran d'això, la població de la regió va disminuir de manera dramàtica, en algunes àrees en més d'un 60%. No es va arribar a la població de l'època precolonial fins a la dècada del 1950.
Tot i que després de la independència dels diversos estats es considerava que la regió tenia un gran potencial, en els darrers anys s'ha vist sotraguejada per la guerra civil i una violència brutal, cosa que ha comportat una extrema pobresa de què només se n'han escapat Kenya i Tanzània.
 | A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Grans Llacs d'Àfrica |
