Ngtjyty

Dècada Infame

Data	6 setembre 1930 –
Estat	Argentina

Es coneix com a Dècada Infame al període de la història de l'Argentina que comença el 6 de setembre de 1930 amb el cop d'estat cívico militar contra el president de l'Argentina, Hipólito Yrigoyen per part de José Félix Uriburu, i finalitza el 4 de juny de 1943 amb el cop d'estat militar que va enderrocar el president Ramón Castillo. Aquesta dècada va estar marcada per un important èxode rural, molts petits propietaris rurals es van veure arruïnats per la Gran Depressió, que al seu torn va empènyer el país cap a la Industrialització per substitució de les importacions. Els pobres resultats econòmics de la política i el descontentament popular van donar lloc a un altre cop d'estat en 1943, la "Revolució del 43", pel Grup d'Oficials Units (GOU), la facció nacionalista de les Forces Armades Argentines, contra el president en funcions Ramón Castillo, amb la qual cosa es posava fi a la Dècada Infame

La Dècada Infame

Cop d'Estat a l'Argentina, 6 de setembre del 1930

Aquest període es va caracteritzar per frau electoral, persecució de l'oposició, (principalment contra la UCR) i la corrupció generalitzada del govern, en el context de la violència electoral. Gran Depressió. L'impacte de la Gran Crisi econòmica va obligar a molts agricultors i altres treballadors del camp a traslladar-se als afores de les ciutats més grans, la qual cosa va provocar la creació de les primeres villas miseria (barraquisme). Així, la població d'Argentina a la zona de Buenos Aires va saltar d'1,5 milions d'habitants el 1914 a 3,5 milions el 1935.^[1]Mancats d'experiència política, en contrast amb la immigració europea que portava idees socialistes i anarquistes, aquests nous ciutadans proporcionarien la base social, en la pròxima dècada, per al peronisme.^[1]

Escàndols polítics i económcis

El senador liberal democràtic Lisandro de la Torre (fundador en 1914 del Partit Demòcrata Progressista va denunciar diversos escàndols i va dirigir una investigació sobre el comerç de la carn a partir de 1935. Enmig de la investigació, el deixeble de la Torre, el senador electe Enzo Bordabehere, va ser assassinat a trets, en ple recinte del Senat, per un pinxo relacionat amb l'oficialisme, en l'intent d'assassinar a de la Torre. El fet ha estat tema de la pel·lículas de Juan José Jusid Asesinato en el Senado de la Nación

La CHADE (Companía Hispano Argentina de Electricidad, una branca del conglomerat multinacional Sofina) també es trobava en el centre d'un important escàndol polític i financer. L'escàndol de la CHADE, símbol del Dècada Infame, va conduir a investigacions després de la revolució de 1943 que va deposar el govern de Ramón Castillo amb un cop militar, i el posterior informe de Rodríguez Conde sobre concessions atorgades a les empreses elèctriques.

El procés "Sacco & Vanzetti" argentí

El 1931, un any després de l'execució de l'anarquista italià Severino Di Giovanni i del seu company Paulino Scarfó, que havia implementat una campanya de propaganda pel fet dirigida tant al suport internacional del cas Sacco i Vanzetti com en atacar els interessos del la Itàlia feixista a l'Argentina - tres anarquistes van rebre condemnes de cadena perpètua durant un judici espectacle en què van ser torturats, pels càrrecs d'haver assassinat els familiars del polític conservador José M. Blanch.^[2]Coneguts com a presos de Bragado, el cas va provocar indignació pública internacional. Els anarquistes, que havien creat una xarxa de solidaritat amb camarades expulsats sota la Llei de residència de 1902, que legalitzava l'expulsió d'immigrants que "comprometessin la seguretat nacional o destorbessin l'ordre públic" ", van ser considerats enemics públics per la dictadura d'Uriburu.^[2][3] Abans de la seva execució, tres bombes anarquistes havien detonat en tres llocs estratègics de la xarxa ferroviària de Buenos Aires el 20 de gener de 1931, amb el resultat de
3 morts i 17 ferits.^[4]

El 1942, el ministre Solano Lima va signar els alliberaments dels presoners; els seus noms van ser netejats per una llei de 1993 confirmada pel diputat socialista Guillermo Estévez Boero.^[2] L'any 2003, una llei va concedir una pensió a la filla d'una de les víctimes anarquistes d'aquest judici farsa.^[2]

Presidència de Justo (1932–1938)

Ek 1933, Arturo Jauretche va participar en un aixecament fallit, dirigit pel coronel Francisco Bosch i el coronel Gregorio Pomar al Paso de los Libres, en la província de Corrientes. Posteriorment va ser detingut.

Política social i económica

Vegeu també: Economia de l'Argentina

El Tractat Roca-Runciman

Article principal: Tractat Roca-Runciman

Durant el mandat de Justo, Argentina va signar el Tractat de Roca-Runciman amb el Regne Unit, que va assegurar al Regne Unit una provisió de carn fresca a canvi d'importants inversions en el camp del transport a l'Argentina, amb l'atorgament de certes concessions econòmiques per part de l'Argentina, com ara el control del transport públic a Buenos Aires a una empresa britànica, la Corporación de Transportes.

A la Conferència d'Ottawa de 1932, els britànics havien adoptat mesures que afavorien les importacions de les seves pròpies colònies i dominis. La pressió dels terratinents argentins pels quals el govern va restablir el comerç amb el principal comprador de cereals i carn argentina, havia estat molt forta. Dirigits pel president del Consell de Comerç britànic, el vescomte Walter Runciman, la seva pressió va ser intensa, i això va donar com a resultat la signatura, el 27 d'abril, del Tractat Roca-Runciman.

El tractat va crear un escàndol, perquè el Regne Unit va assignar a l'Argentina una quota inferior a qualsevol dels seus dominis: 390.000 tones de carn per any es van assignar a l'Argentina a canvi de moltes concessions a empreses britàniques i el 85% de l'exportació havia de ser distribuïda a través de transportistes frigorífics britànics. A més, les tarifes dels ferrocarrils operades pel Regne Unit no estaven regulades, el tractat no establia tarifes de duanes sobre del carbó, havia donat una especial dispensa a les empreses britàniques amb inversions a l'Argentina i havia reduït els preus de les seves exportacions. Tants problemes van sorgir del tractat que el vicepresident Roca, després de la signatura del tractat, va declarar:

Lisandro de la Torre, un dels principals i més violents opositors de Roca, fent burla de les seves paraules en un editorial, va escriure:

El Partit Demòcrata Nacional, un dels partits que havia donat suport al nomenament de Justo com a president, s'havia dividit a causa d'aquesta controvèrsia. Finalment, el Senat va rescindir el tractat el 28 de juliol. Molts obrers van seguir les deliberacions, especialment a la província de Santa Fe, que van acabar amb la intervenció del govern.

Industrialització per substitució de les importacions i polítiques econòmiques de Pinedos

D'altra banda, l'aïllament comercial de les potències mundials va provocar, en última instància, l'inici del desenvolupament industrial argentí a través de la industrialització per substitució de les importacions. Empreses importants, com l'empresa alimentària agroindustrial Bunge & Born i el grup Tornquist, es van dedicar a les exportacions però van començar a diversificar les seves activitats i invertir en indústries nacionals destinades al consum local.^[7]

Sota la direcció del ministre d'Economia Federico Pinedo, la política econòmica va esdevenir intervencionista, per bé que amb intenció conservadora. Pinedo va crear el Banc Central de la República Argentina (BCRA), que va ser assessorat per Sir Otto Niemeyer, el director del Banc d'Anglaterra.^[7] El consell d'administració del BCRA estava compost principalment per personalitats lligades als bancs privats. Va tenir com a missions gestionar el peso i la regulació dels tipus d'interès.^[7] L'escriptor i pensador Raúl Scalabrini Ortiz va ser un gran crític de la participació britànica a l'Argentina, de la qual el propi BCRA n'era el principal exemple.

Les Juntas Reguladores Nacionales també es van crear durant aquest període, amb l'objectiu de desenvolupar activitats privades i estatals i controlar la qualitat dels productes, tant per al consum nacional com per a l'exportació.^[7] Per tal de suportar els preus dels productes i evitar la sobreproducció, les Juntas van destruir tota mena de blat de moro, que s'utilitzà com a combustible per a les locomotores, malgrat la fam del poble.^[7] Es van gastar trenta milions de pesos per any per destruir els productes del vi.^[7]

A més, Pinedo va posar en marxa un projecte nacional de construcció de carreteres; la xarxa nacional arribava a 30.000 quilòmetres el 1938 (per bé que moltes romanien sense pavimentar).^[7]Això va competir amb la xarxa ferroviària argentina, la major part de la qual es trobava en mans d'empreses britàniques, i va afavorir la penetració de les empreses nord-americanes que venien vehicles a motor al mercat argentí.^[7]Durant aquesta època, va augmentar la inversió estrangera directa (IED) dels Estats Units, amb companyies com ara les empreses tèxtils Sudamtex, Ducilo i Anderson Clayton que es van establir a Argentina, a més de les empreses de pneumàtics Firestone i Goodyear, la companyia d'electrònica Philco i l'empresa química Johnson & Johnson.^[7]

Les excepcions notables a aquestes polítiques conservadores van ser les polítiques de Luciano Molinas, governador de la Província de Santa Fe (1932–1936) i un dels líders del Partit Demòcrata Progressista, i d'Amadeo Sabattini, governador de Córdoba (1936–1940). El primer acte del governador Molinas, en assumir el càrrec el 20 de febrer de 1932, va ser restablir la progressiva Constitució de la Província de Santa Fe establerta per l'Assemblea Constituent de 1921, que havia estat revocada pel governador radical Enrique Mosca.^[8]També va assegurar la independència del sistema judicial, la igualtat tributària, l'educació, el sufragi femení i el dret dels estrangers a votar per a l'elecció de les autoritats comunals.^[8]L'administració de Molinas també va crear eL Departament Provincial de Treball, que assegurava l'observança de l'article 28 de la Constitució provincial, referent a la jornada de vuit hores, el salari mínim i la regulació del treball infantil i la mà d'obra femenina.^[8] Molinas també va reduir el salari de 2.500 a 1.800 pesos,^[8]va suspendre el pagament del deute extern de la província, fet que va permetre que el pressupost de Santa Fe esdevingués positiu. A partir d'aquest moment, va subvencionar obres públiques sota l'impuls del ministre Alberto Casella, la qual cosa va conduir a un augment de l'ocupació local.^[8]També va implementar reformes moderades de la terra, amb la forta oposició dels radicals conservadors i alvearistes, a més de la Sociedad Rural.^[9]Finalment, va crear l'Institut Experimental d'Investigació Agrària, predecessor de l'Institut Nacional de Tecnologia Agropecuària (INTA).^[8]

No obstant això, en témer derrotes electorals per a la Concordancia, tant a Santa Fe com al Col·legi Electoral, Justo va ordenar la intervenció militar a la província de Santa Fe el 3 d'octubre de 1935, i va enviar el coronel Perlinger i el ministre Joaquín F. Rodríguez per fer-se amb el govern local.^[10] Armed resistance against the federal intervention occurred, but in order to avoid a bloodbath, Molinas and De la Torre va rebutjar la resistència.^[9] Rodríguez aviat va revocar la Constitució de 1921 i va desmantellar progressivament els èxits de Molinas.^[9]

Justo ja havia ordenat intervenció a les províncies de San Juan i Tucumán en 1934, i va ordenar intervencions militars similars a les províncies de Catamarca, Santa Fe i Buenos Aires, el 1935 (aquesta última permetria l'elecció fraudulenta de Manuel Fresco com a governador)^[11]). Malgrat aquesta intervenció federal, la Unió Cívica Radical (UCR) de Marcelo Alvear va decidir, el 1935, abandonar la seva política d'abstenció en protesta contra el frau. Com a oposicio a la tornada d'Alvear, el 1935, joves irigoyenistes d'origen nacionalista van fundar la FORJA (Fuerza Orientadora Radical de la Juventud Argentina, que tenia com a líders els socialistes Arturo Jauretche, Raúl Scalabrini Ortiz i Gabriel del Mazo. El lema de FORJA era: "Som una Argentina colonial, volem ser una Argentina lliure." ^[12]entre altres coses, FORJA va denunciar el silenci del govern sobre molts problemes com la creació del Banc Central, "sacrificis econòmics imposats en beneficis del capitalisme estranger", "les polítiques del petroli", "intervencions militars arbitràries", "restriccions a la llibertat d'opinió" "," incorporació a la Societat de Nacions "," supressió de les relacions amb Rússia "," investigacions parlamentàries ","El crim del Senat", etc..^[13]

El moviment obrer

A l'època del cop d'Estat de 1930, hi havia tres sindicats a Argentina: la Confederació Obrera Argentina (COA, fundada l'any 1926 i vinculada al Partit Socialista, la Unió Sindical Argentina (USA, anarcosindicalista) i la Federació Obrera Regional Argentina (FORA V)] (dissolta per Uriburu). El 20 de setembre de 1930, la COA i l'USA es van fusionar en la Confederació General del Treball (CGT), tot i que es mantingueren les dues tendències rivals.

Mentrestant, el corrent sindicalista de la CGT fou desacreditat, a causa de la seva aliança de suport al govern per assolir avenços socials, mentre que el corrent socialista proposava una oposició oberta, vinculada al suport polític al partit socialista. El corrent sindicalista es va veure particularment afectat pels seus acords amb el governador profeixista de Buenos Aires, Manuel Fresco (1936-1940).^[14]Aquest últim, que havia estat elegit en una de les eleccions "més burlesques" i "fraudulentes" de la Dècada Infame (segons les paraules de l'ambaixador dels Estats Units ^[11]), va encarregar a l'arquitecte Francisco Salamone diversos edificis, que combinaven art déco, funcionalisme, futurisme i arquitectura feixista.^[15]

Tot i que la Gran Depressió i el posterior èxode rural havien portat molts treballadors políticament inexperts a Buenos Aires, l'espontània industrialització per substitució de les importacions va permetre, a partir de 1935, ^[14] juntament amb l'enfortiment dels sindicats, un augment dels salaris.^[14] A partir d'aquest moment, es va iniciar una vaga general de 48 hores, el gener de 1936, per part de treballadors de la construcció, durant la qual van morir 3 treballadors i 3 policies.^[14]

Administració d'Ortiz i Castillo (1938–1943)

Les candidatures de Roberto Marcelino Ortiz i de Ramón S. Castillo, respectivament, com a president i vicepresident, per a les eleccions de 1938 es van presentar a la Cambra de Comerç britànica i amb el suport del seu president William Mc Callum.^[11]Ortiz, antic Alvearista, va ser triat fraudulentament i va assumir el seu nou càrrec al febrer de 1938.^[11]No obstant això, sense gaire èxit, va intentar netejar la corrupció del país, i va ordenar la intervenció federal a la província de Buenos Aires, governada per Manuel Fresco, i va cancel·lar les eleccions fraudulentes que havien estat guanyades pel conservador Alberto Barceló.^[11]

Federico Pinedo, sent encara ministre d'Economia, va presentar el 18 de novembre de 1940 un "Pla de reactivació econòmica", que consistia a implementar algunes mesures proteccionistes i construir habitatges socials per afrontar la crisi. També va proposar la nacionalització dels ferrocarrils britànics, havent acceptat prèviament termes avantatjosos per als seus propietaris. No obstant això, els conservadors van votar en contra del seu pla, fet que el va portar a dimitir.^[16]

Durant la Segona Guerra Mundial, l'Argentina va mantenir la mateixa neutralitat que havia adoptat durant la Primera Guerra Mundial, la qual cosa era avantatjosa per a Gran Bretanya. Tot i que els Estats Units van intentar impulsar el país a la guerra, durant la Conferència de Rio de Janeiro de 1942, l'Argentina va resistir, amb el suport dels britànics.^[17] Uns mesos més tard, al juny de 1942, Ortiz va renunciar a causa de la seva malaltia, i va morir un mes més tard.

Va ser substituït pel seu vicepresident Castillo, que va començar a treballar per llançar la candidatura de Robustiano Patrón Costas, vicepresident del Senat i empresari del sucre, que l'havia recolzat el 1938. Mentrestant, el 1942, s'havien format la Unió Democràtica (que incloïa la Unió Cívica Radical), el Partit Progressista Democràtic, així com el Partit Socialista i el Partit Comunista. Llur plataforma electoral, dirigida contra la corrupció endèmica, va anunciar la necessitat de garantir la "llibertat de pensament i assemblea" i "els drets sindicals", així com la" solidaritat activa amb les persones que lluiten contra l'agressió nazi-feixista".^[17]

Cop d'Estat del juny de 1943

Article principal: Revolució del 43

El 4 de juny de 1943, la facció nacionalista de l 'exèrcit, aplegada al voltant del Grup d'Oficials Units (GOU,
format al març de 1943), oposada tant a la corrupció com a l'esquerra, va enderrocar Castillo en un cop d'Estat. Format sota la iniciativa del coronel Miguel A. Montes i Urbano de la Vega, el GOU incloïa, com a membres principals, el coronel Juan Domingo Perón i Enrique P. González. Simpatitzant de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista,^[18]el GOU establí el general Pedro Ramírez com a cap d'estat, malgrat un breu intent del general Arturo Rawson de reclamar el càrrec.

Presidents de la Dècada Infame

• 
  José Félix Uriburu (1930–1931)


• 
  Agustín Pedro Justo (1932–1938)


• 
  Roberto Marcelino Ortiz (1938–1940)


• 
  Ramón S. Castillo (1940–1943)

Referències

Bibliografia

• 
  Felipe Pigna, Los Mitos de la Historia Argentina, 3, ed. Planeta, 2006 (reed.2007)


• Gisela Cramer, "Argentine Riddle. The Pinedo Plan of 1940 and the Political Economy of the Early War Years", Journal of Latin American Studies, 30 (octubre 1998), pp. 519–550


• Gisela Cramer, "Pre-peronist Argentina and the Origins of IAPI", en: Iberoamericana Vol. 2, No. 5 (2002), pp. 55–78.


• Juan José LLach, "El Plan Pinedo de 1940, su significado histórico y los orígenes de la economía política del peronismo", Desarrollo Económico (enero-marzo 1984)

Enllaços externs

• 
  Dècada Infame a Todo-Argentina (castellà)
  


• 
  Article a Portal Planeta (castellà)