New Deal
 | L'article o secció necessita millores quant al seu format. |
El New Deal van ser un conjunt de mesures polítiques posades en marxa pel partit Demòcrata dels Estats Units i pel seu president, Franklin D. Roosevelt entre 1933 i 1937, per actuar de forma enèrgica sobre el que es consideraven les causes de la crisi provocada pel Crac del 29 de Wall Street. Aquestes mesures es basaven en la teoria de l'intervencionisme de l'estat.
A les eleccions del 1932, Franklin Delano Roosevelt, del partit demòcrata, va ser elegit president. El programa, elaborat amb l'ajuda de tècnics i intel·lectuals de tot l'Estat, plantejava mesures financeres com ara la devaluació del dòlar, un ajornament dels pagaments bancaris i la reobertura dels bancs, acompanyada de mesures de control. Altres aspectes destacats foren les ajudes als petits grangers, la reglamentació del treball industrial i les grans inversions en obres públiques. En definitiva, el New Deal va ser un programa d'intervenció estatal en l'economia, amb mesures específiques destinades a aconseguir un equilibri del mercat i la reducció de l'atur.
Els resultats de la política del New Deal foren limitats i la profunda crisi econòmica de sobreproducció només es va superar quan la Segona Guerra Mundial (1939-1945) va permetre a la indústria del país, sobretot a la d'armament, la venda de grans partides de material.
El New Deal
Als Estats Units, el doctrinarisme liberal, respectuós en extrem amb la iniciativa privada, va impedir la intervenció de l'Estat, excepte per reprimir les manifestacions derivades del malestar social. Les mesures d'emergència preses al final del mandat de Hoover -compres estatals dels excedents agrícoles i subvencions per a les empreses en situació difícil-, no van aconseguir frenar la crisi. La impopularitat de l'administració republicana va cristal·litzar el 1932 en el triomf del candidat demòcrata Franklin D. Roosevelt, elegit amb el nombre més gran de vots que ha aconseguit mai un president dels EUA.
El programa de Roosevelt no era revolucionari, i en principi ni tan sols original. El president demòcrata, com els republicans, defensava el liberalisme en l'economia, l'equilibri pressupostari i l'estabilitat de la moneda. Però considerava que el govern havia de tenir un paper més actiu, recolzant i substituint a vegades la iniciativa privada i prometia un "nou tracte", o "nou pacte", el "New Deal", per distribuir millor la riquesa de la nació.
Conseqüències del New Deal
Sense atenir-se a cap ortodòxia rígida, Roosevelt prengué mesures agosarades per enfrontar-se a la crisi, molts cops de forma contradictòria amb els seus plantejaments inicials, promulgant-se ja en els tres primers mesos una allau de lleis. Des d'una perspectiva ampla, un primer període que arriba fins a 1934, caracteritzat per l'atenció prestada als aspectes més significatius de la gran depressió: la crisi bancària i la generalització de l'atur obrer.
El brain trust era el grup d'origen intel·lectual i universitari que, en contrast amb els empresaris que havien copat l'administració republicana, va ser al darrere de la política de Roosevelt. Roosevelt va recórrer en primer lloc a reactivar la confiança del públic als bancs, dirigint-se regularment a la nació a través d'un programa radiofònic de gran audiència: "Converses vora el foc".
Poc després, el 1933, es va promulgar la Banking Act, que col·locava a la banca sota control federal i, en establir distincions entre els bancs de negocis i els bancs de dipòsit, garantia les sumes dipositades contra els riscos de fallida. També es va aprovar la investigació federal del sistema bancari i es va sotmetre a control el mercat de valors.
El govern federal no s'havia encarregat mai dels subsidis d'atur, que eren competència local. Ara, i per primer cop es va crear una assegurança d'atur i una de jubilació, que han arribat fins als nostres dies. Es van crear també plans i organismes d'ús com la CWA (Civil Works Administration) i la WPA (Works Progress Administration), que oferien salaris dignes per realitzar obres públiques d'infraestructura. La creació d'aquests organismes va tenir un impacte més sociològic que econòmic: ni van reduir considerablement l'atur, ni van arribar a representar una cobertura econòmica real per a la major part de la població afectada. Això no obstant, l'obrer i l'empleat sabien que a partir de llavors, mai més tornarien a quedar amb les espatlles completament descobertes.
A partir de 1934, el New Deal canviarà el seu caràcter passiu, de defensa davant la crisi, per una actitud més agressiva: rellançar l'economia. La devaluació del dòlar en un 41% obeïa a una opció clarament inflacionista. D'aquesta iniciativa se n'esperava obtenir un doble avantatge social amb vista a estimular la demanda de forma indirecta:
- La disminució de la càrrega que pesava sobre els agricultors que s'havien vist obligats a hipotecar les seves terres.
- La caiguda del valor real dels deutes contrets per l'excessiva difusió de les vendes a crèdit. De forma indirecta s'intentava així estimular la demanda.
Dues disposicions de l'any anterior, la NRA i la AAA, van constituir el marc que havia de protegir la producció industrial i agrària. La NRA (National Recovery Administration), estimulava la concentració de les empreses, limitava la competència fixant uns preus i salaris mínims i, reduïa les hores de feina, amb vista a aconseguir un triple objectiu: garantir els beneficis empresarials, evitar la sobreproducció i augmentar l'oferta de treball. La AAA (Agricultural Adjustment Administration) reflectia també aquest proteccionisme i subvencionaba els agricultors que acceptessin reduir la superfície de cultiu o la cabanya ramadera. L'aplicació de la NRA i l'AAA va suposar que les grans explotacions, que rebien els més grans subsidis, hi sortissin guanyant. També va implicar que els subsidis a determinats agricultors ocasionessin despeses a uns altres no subvencionats, i que en ser finançades les primes amb impostos variables sobre la primera fase d'elaboració del producte, part del cost era suportat pel consumidor.
La Tennessee Valley Authority (TVA) va ser el projecte emblemàtic del New Deal; bàsicament va consistir en la transformació d'una regió agrícola abandonada i erma del Sud, l'estat de Tennessee, mitjançant un pla coordinat de desenvolupament, que consistia en el control de les inundacions i l'erosió, la producció d'energia elèctrica mitjançant la construcció de gran quantitat d'embassaments, la producció i aportació massiva de fertilitzants i l'erradicació de la malària.
El govern era propietari dels mitjans de producció, entrant en competència amb els productors privats d'electricitat, socialització que en l'àmbit de l'economia americana constituïa una gran novetat.
Vegeu també
 | A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: New Deal  |
- Edat d'or del capitalisme
- Keynesianisme
- Política econòmica anticíclica
