Ngtjyty

Haydn tocant en un quartet de corda

Una obra de música de cambra^[1] és una composició musical dedicada a un petit conjunt d'instruments en el que cada part està pensada per ser interpretada per un sol instrumentista. Si algunes d'aquestes parts es dupliquen o tripliquen, sobretot en les cordes, parlem d'una orquestra de cambra.

Se li atribueix aquest nom, ja que abans es tocava a les cambres reials per l'entreteniment de prínceps i monarques. No inclou l'execució d'instruments sols. La paraula cambra implica que la música pot ser executada en una habitació, amb una atmosfera d'intimitat. En italià «da camera» significa "per a la cambra" i es diferenciava de la música «da chiesa» ("per a l'església").^[2]

El terme música de cambra suggereix una peça per a almenys dos instruments, i malgrat que teòricament no hi ha un límit màxim d'instruments, en la pràctica, són inusuals les obres de cambra per a més de sis instruments. Quan es treballa amb deu o més instruments, es considera una petita orquestra de cambra. L'orquestra de cambra és una orquestra petita i no té per què ser només una orquestra de corda, encara que sovint estigui formada només per instruments de corda..^[3]

Hi ha obres de cambra per a variades combinacions d'instruments. Sovint el quartet de corda es considera com la més important. Altres grups usuals de cambra són:

• el trio de corda


• el trio amb piano


• el quintet amb piano


• el quintet de corda.

Menys usuals són els grups de cambra amb instruments de vent de fusta o de metall. Alguns compositors han escrit obres per a grups mixtos de vent i corda, i d'altres han compost per a instruments de vent de fusta més la trompa. Els instruments de metall pràcticament no s'han utilitzat. Això es deu probablement que quan es va començar a compondre música de cambra, els instruments de la família del metall no tenien vàlvules, per la qual cosa només podien produir un nombre limitat de notes.

Història

El terme es pot aplicar a execucions instrumentals, per la qual cosa els madrigals del període renaixentista del 1500 es poden considerar música de cambra. La forma barroca més destacada és el trio sonata.^[4]

En el període clàssic es van desenvolupar noves formes, sent la més important el quartet de corda. Aquestes obres s'escrivien generalment per a amateurs, i se suposava que no serien tocades en públic. Molts dels quartets de cordes de Haydn i Mozart, per exemple, eren per a ser executades com a diversió i en privat, per a un quartet de corda de què ells mateixos formaven part.^[5]

Un dels compositors responsable de portar la música de cambra a la sala de concerts va ser Beethoven. Com els seus predecessors, al principi va escriure música de cambra per a principiants, com ara el Septet de 1800, però els seus últims quartets de corda són obres molt complexes i d'una gran dificultat per als principiants. A més, en aquests treballs, Beethoven va arribar al límit de l'harmonia desenvolupada en el seu temps, cap al 1820, i es consideren els seus treballs més profunds.

Seguint l'exemple de Beethoven, en el període romàntic, molts compositors van escriure obres per a grups de cambra professionals.^[6]

Execució

Molts músics clàssics gaudeixen en interpretar música de cambra. En la majoria dels casos, la música de cambra no requereix director, per la qual cosa cada executant té una gran llibertat artística. Encara que el repertori no és adequat per a principiants, hi ha peces que es troben dins del rang de capacitats tècniques i artístiques dels amateurs més seriosos.^[7]

• 
  Duet o Duo:: dos instruments. Habitualment s'empra el terme "duo" per indicar una peça en què les dues parts són d'importància equivalent. Les sonates per a violí, violoncel:, flauta, etc., habitualment tenen una part per a piano com a acompanyament però no s'anomenen "duets". Els duets per a piano són composicions per a dos pianistes amb un piano, és a dir, a quatre mans.

• 
  Trio: tres instruments. Els trios amb piano clàssics són peces per a piano, violí i violoncel. De vegades, els trios reben el nom d'un dels instruments, per exemple, el trio per a trompa de Johannes Brahms, és per a trompa, violí i piano, no per a tres trompes.


• 
  Quartet: quatre instruments. El quartet de corda és la forma més habitual de la música de cambra. Si no s'especifica una altra cosa és per a dos violins, una viola i un violoncel.

• 
  Quintet: cinc instruments. El quintet de corda pot ser per a dos violins, dues violes i un violoncel (ex. els Quintets de corda de Mozart), però també per a dos violins, una viola i dos violoncels (ex. el quintet de Schubert). Un quintet amb piano és un quartet de corda més piano (tot i que hi ha altres possibilitats, com ara, el quintet La Truita de Schubert, que és poc comú i escrit per a piano, violí, viola, violoncel i contrabaix). També trobem quintets per a quartet de corda i algún instrument de vent, com el quintet per a clarinet (un exemple seria el Quintet per a clarinet de Brahms)


• 
  Sextet: sis instruments. Els sextets de corda són normalment de dos violins, dues violes i dos violoncels. El Sextet de Poulenc és per a piano i cinc instruments de vent.


• 
  Septet: set instruments. No és gaire habitual i és possible qualsevol combinació d'instruments. Beethoven, Saint-Saëns i Ravel han compost septets per a diferents combinacions d'instruments.


• 
  Octet: vuit instruments. L'octet de Schubert és per a clarinet:, trompa, fagot:, quartet de corda i contrabaix. L'octet de Mendelssohn és per a dos quartets de corda.


• 
  Nonet: nou instruments. Molt poc habitual. Spohr va compondre un nonet per a violí, viola, violoncel, contrabaix, flauta, oboè, clarinet, fagot i trompa.

Referències

Bibliografia

• 
  Baron, John Herschel. Intimate Music: A History of the Idea of Chamber Music. Pendragon Press, 1998. ISBN 1-57647-018-0. 
  


• 
  Blum, David. The Art of Quartet Playing: The Guarneri Quartet in conversation with David Blum. New York: Alfred A. Knopf, 1986. ISBN 0-8014-9456-7. 
  


• 
  Booth, Wayne. For the Love of It. Chicago: University of Chicago Press, 1999. ISBN 0-226-06585-5. 
  


• 
  Boyden, David. The History of Violin Playing. Oxford and New York: Oxford University Press, 1965. 
  


• 
  Butterworth, Neil. Dvorak, His Life and Times. Midas Books, 1980. ISBN 0-85936-142-X. 
  


• 
  Cobbett, Walter Willson, editor. Cobbett's Cyclopedic Survey of Chamber Music. London: Oxford University Press, 1929.  ISBN 9781906857820 and ISBN 978-1906857844.


• 
  Crumb, George. Black Angels. Edition Peters, 1971. * Donington, Robert. Baroque Music: Style and Performance. New York: W. W. Norton, 1982. ISBN 0-393-30052-8. 
  


• 
  Einstein, Alfred. Music in the Romantic Era. New York: W. W. Norton, 1947. 
  


• 
  Eosze, Laszlo. Zoltan Kodaly, his life and work. Collet's, 1962. 
  


• 
  Geiringer, Karl. Haydn: a Creative Life in Music. University of California Press, 1982. ISBN 0-520-04317-0. 
  


• 
  Gjerdingen, Robert. Music in the Galant Style. Oxford and New York: Oxford University Press, 2007. ISBN 978-0-19-531371-0. 
  


• 
  Griffiths, Paul. A Concise History of Modern Music. Thames and Hudson, 1978. ISBN 0-500-20164-1. 
  


• 
  Griffiths, Paul. The String Quartet: a History. Thames and Hudson, 1985. ISBN 0-500-27383-9. 
  


• 
  Kerman, Joseph. The Beethoven Quartets. New York: W. W. Norton and Company, 1979. ISBN 0-393-00909-2. 
  


• 
  McCalla, James. Twentieth-Century Chamber Music. Routledge, 2003. ISBN 0-4159-6695-7. 
  

• 
  Miller, Lucy. Adams to Zemlinsky. Concert Artists Guild, 2006. ISBN 1-892862-09-3. 
  


• 
  Norton, M.D. Herter. The Art of String Quartet Playing. New York: Simon and Schuster (1962), 1925. 
  


• 
  Raynor, Henry. Social History of Music. Boston: Taplinger Publishing Company, 1978. 
  


• 
  Sadie, Stanley, editor. The New Grove Violin Family. New York: W. W. Norton and Company, 1984. ISBN 0-393-02556-X. 
  


• 
  Schoenberg, Arnold. Leonard Stein. Style and Ideal: Selected Writings of Arnold Schoenberg. Berkeley and Los Angeles: University of California Press, 1984. 
  


• 
  Seth, Vikram. An Equal Music. Vintage, 2000. ISBN 0-375-70924-X. 
  


• 
  Shaham, Natan. The Rosendorf Quartet. Grove Press, 1994. ISBN 0-8021-3316-9. 
  


• 
  Sicca, Luigi Maria. Chamber music and organization theory: some typical organizational phenomena seen under the microscope. Taylor & Francis Group, Studies in cultures, organizations and societies, Volume 6, Issue 2, 2000. 
  


• 
  Solomon, Maynard. Beethoven. Granada Publishing, Limited, 1978. ISBN 0-586-05189-9. 
  


• 
  Steinhardt, Arnold. Indivisible by Four. Farrar, Straus and Giroux, 1998. ISBN 0-374-52700-8. 
  


• 
  Stowell, Robert, editor. The Cambridge Companion to the String Quartet. Cambridge and New York: Cambridge University Press, 2003. ISBN 0-521-80194-X. 
  


• 
  Swafford, Jan. Johannes Brahms. Vintage Books, 1997. ISBN 0-679-74582-3. 
  


• 
  Thompson, Oscar. Debussy: Man and Artist. Tudor Publishing Company, 1940. 
  


• 
  Ulrich, Homer. Chamber Music. Columbia University Press, 1966. ISBN 0-231-08617-2. 
  


• 
  Winter, Robert, and Martin, Robert, editors. The Beethoven Quartet Companion. Berkeley and Los Angeles: University of California Press, 1994. ISBN 0-520-20420-4. 
  


• 
  The New Grove Dictionary of Music and Musicians (ed. Stanley Sadie, 1980)

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Música de cambra