Ernst Lubitsch
 | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 28 de gener de 1892 Berlín (Alemanya) |
| Mort | 30 de novembre de 1947(1947-11-30) (als 55 anys) Hollywood, Califòrnia (EUA) |
| Causa de mort | Infart miocardíac |
| Lloc d'enterrament | Forest Lawn Memorial Park |
| Nacionalitat |  Estats Units |
| Activitat | |
| Ocupació | Director de cinema, actor, guionista, productor de cinema, escriptor, muntador i actor de cinema |
| Productora / Companyia | Universitat del Sud de Califòrnia |
| Obra | |
| Obres destacables | 1946 Cluny Brown (Puntuació mínima de 7 a Filmaffinity) |
| Família | |
| Cònjuge | Helene Kraus (1922–1930) Vivian Gaye (1935–1944) |
| Premis | |
| Premis Oscar | |
Oscar honorífic 1947 - Trajectòria cinematogràfica | |
| Millors pel·lícules (Puntuació mínima de 7 a FilmAffinity o IMDb) | |
1946 Cluny Brown (Puntuació mínima de 7 a Filmaffinity) | |
| Lloc web | Lloc web oficial |
 | |
 | |
Ernst Lubitsch (Berlín, Alemanya, 28 de gener de 1892 - Hollywood, Los Angeles, Estats Units, 30 de novembre de 1947) va ser un director de cinema nord-americà nascut a Alemanya.
Després d'un inici brillant a Alemanya, fou cridat a Hollywood, on s'instal·là el 1923. Hi començà una carrera que el situà com un dels millors realitzadors de la comèdia lleugera i d'humor, que de vegades incloïa una sàtira política.
Va dirigir, entre d'altres, Ser o no ser (1942), Ninotchka (1939) i The Shop Around the Corner (1940).
Contingut
1 Biografia
1.1 Joventut
1.2 Període alemany
1.3 Període hollywoodienc
2 L'estètica de Lubitsch
2.1 Els guions
2.2 La música
3 Toc Lubitsch
4 Referències
5 Enllaços externs
Biografia
Joventut
Ernst Lubitsch era fill d'un sastre berlinès, Simon Lubitsch, que tenia a Berlín un reputat magatzem de roba per homes. Simon provenia d'un llarg llinatge de Hofjuden («jueus de tribunal»). Ernst, fill únic, neix el 28 de gener de 1892, i rep una educació cuidada, que comprèn igualment les arts dramàtiques. Cansat d'estudiar i fascinat pel teatre, abandona l'escola als 16 anys. Simon no accepta gaire la vocació del seu fill i el posa a treballar al magatzem. Sis mesos més tard, ha de penedir-se'n, ja que el fill es mostra poc hàbil: «El meu fill és un Schlemihl. És incapaç de penjar un vestit sense fer-ne caure cinc [1]
Decideix doncs de posar-lo de comptable, cosa que dóna a Ernst l'ocasió de portar una doble vida: treballa de dia i es consagra a la seva passió teatral per la nit. Amb la intermediació de Victor Arnold, actor força conegut de l'època, Lubitsch obté diversos petits treballs en cabarets. Com se'n surt força bé, Arnold decideix presentar-lo a Max Reinhardt, director del Deutsches Theater de Berlin, que l'integra en la seva tropa, i on treballa ja Emil Jannings. Lubitsch obté així segons papers en peces clàssiques: interpreta sobretot el Famulus Wagner a Faust. El 1912, una de les representacions del Mirakel (Miracle) de Karl Gustav Vollmoeller (1887-1948) va ser filmada. El mateix any, Lubitsch esdevé el que fa de tot a l'studio Bioscop de Berlin, per complementar els seus ingressos. El cinema és en plena expansió a Alemanya. El 1913, se'l contracta com a actor, cosa que Lubitsch accepta no per interès pel setè art naixent, sinó per raó d'un salari elevat: 20 marks per dia, comparats amb els 100 marks al mes que guanyava amb Reinhardt.
Fa papers còmics a Shuhpalast Pinkus, i sobretot a la sèrie de pel·lícules Meier,[2] realitzada la majoria del temps per quasi-desconeguts però produda per Paul Davidson, dirigent de l'Union-Film, en la qual crea el personatge de «Meier», arquetip del còmic jueu alemany. «Amb aquestes pel·lícules, esdevé el còmic més vist del cinema alemany, tan popular com Max Linder a França i Harold Lloyd o Chaplin a Amèrica a la mateixa època.[3]»
El 1914, als guionistes els manquen idees, però a Lubitsch no n'hi falten. També agafa a partir d'aquest moment el triple paper d'actor-director-autor. Aquest fet satisfà Davidson i ofereix a Lubitsch un augment de salari. En els quatre anys de guerra, Lubitsch munta nombroses pel·lícules, preparades per a aixecar la moral de la població alemanya, i deixa a més els primers papers: s'acontenta amb els segons.
Període alemany
Aquest èxit li permet de realitzar les seves pròpies pel·lícules a partir de 1916. Abandona llavors la seva carrera d'actor.
El 1918, dirigeix la seva primera pel·lícula: Die Augen der Mumie Ma, un drama amb Pola Negri i Emil Jannings. El mateix any, realitza Carmen. El 1919, triomfa amb Die Austernprinzessin, encara una comèdia. Segueixen drames històrics (Ann Boleyn i comèdies, que fan d'ell un director de mida internacional. L'anomenen fins i tot «el David Wark Griffith alemany», i el 1921, és convidat als Estats Units per primera vegada.
Període hollywoodienc
Abandona Alemanya el 1922, a l'edat de trenta anys, per anar a Hollywood per invitació de Mary Pickford. Vol que la dirigeixi a Dorothy Vernon of Haddon Hall. Ell refusa el projecte, però la dirigeix a Rosita el 1923, la seva primera pel·lícula americana, tot un èxit. Té contracte amb la Mary Pickford Company; és un treballador acarnissat i cada pel·lícula sembla superar la precedent en qualitat i èxit comercial. Es comença a parlar del Toc Lubitsch: elegància i sofisticació en la sàtira, sentit del ritme i de l'el·lipsi.
El 1926, fitxa per la Paramount i realitza la seva primera pel·lícula parlada el 1929: The Love Parade amb Maurice Chevalier i Jeanette MacDonald que obté sis nomenaments als Oscars entre els quals el de millor pel·lícula. Amb l'aparició del so, brillants diàlegs s'afegeixen a la Lubitsch touch (mai no surt als crèdits com a guionista o dialoguista). L'any 1925 obté finalment un permís de residència: fins aleshores evitava el Servei d'Immigració gràcies a la Warner.[4]
El 1935, el règim nazi li retira la nacionalitat alemanya. El mateix any, esdevé director de les produccions de la Paramount, l'únic director de Hollywood que dirigia un gran estudi. El 27 de juliol de 1935, es casa amb Vivian Gaye, una actriu i agent artística britànica, nascuda Sanya Bezencenet l'any 1908.[5] Tenen una única filla, Nicola Lubitsch, nascuda el 27 d'octubre de 1938. L'any 1936 la Paramount el relleva de les seves funcions de director de les produccions, i esdevé director a temps complet. El mateix any, pren la nacionalitat estatunidenca.
En aquest període, Lubitsch realitza les seves pel·lícules més conegudes, totes comèdies. Treballa amb els millors guionistes, sobretot Billy Wilder i Charles Brackett, i fa treballar totes les grans estrelles de l'època: Claudette Colbert, Gary Cooper, Marlène Dietrich, James Stewart, Carole Lombard, Gene Tierney. Va ser el primer que va fer sentir el riure de Greta Garbo, a Ninotchka. Les pel·lícules, malgrat el seu caràcter lleuger i brillant, aborden sovint preocupacions molt serioses i contemporànies: Ninotchka (1939) és una de les primeres pel·lícules a criticar el règim de Stalin; The Shop Around the Corner (1940) aborda la qüestió de l'atur i Jocs perillosos (1942) evoca la resistència al nazisme.
El 1947, Ernst Lubitsch rep un oscar honorífic (va ser nominat tres vegades i no va obtenir mai l'Oscar) però mor poc després, d'una crisi cardíaca, durant el rodatge de La Senyora a l'abric d'hermine que va acabar Otto Preminger. Mor el 30 de novembre de 1947 a Bel Air (Los Angeles). És enterrat en el Forest Lawn Memorial Park Cemetery a Glendale, Califòrnia. Al seu enterrament, Billy Wilder, afligit, va dir:
| « | S'ha acabat en Lubitsch | » |
respost per William Wyler
| « | Pitjor que això: s'han acabat les pel·lícules de Lubitsch | » |
L'estètica de Lubitsch
Els guions
Lubitsch va rodar únicament una pel·lícula a partir d'un guió original (Ser o no ser). Totes les altres han estat essencialment adaptacions, sovint molt lliures, d'obres teatrals. Lubitsch tenia preferència pels autors dramàtics hongaresos: Laszlo Aladar (Trouble in paradise), Melchior Lengyel (Ange, Ninotchka), Nikolaus László (The shop around the corner) i László But-Feketé (Heaven Can Wait). No obstant això, un dels seus guionistes preferits fou Samson Raphaelson, el qual va al·legar que a Lubitsch li encantava improvisar durant l'escriptura dels films.[6]
Aquest repertori tenia l'avantatge de ser, per la distància, modificable pel realitzador, i Lubitsch no se'n va privar pas. Van venir a continuació els dramaturgs alemanys (Hans Müller per Monte Carlo, Leopold Jacobson i Felix Dortmann a partir d'una novel·la del mateix Müller a The Smiling Lieutenant , Lothar Schmidt a One Hour with You i Victor Léon i Leo Stein a La vídua alegre), i francès (Léon Xanrof i Jules Chancel a The Love Parade, Maurici Rostand a L'homme que j'ai tué i Victorien Sardou a Illusions perdues). Cluny Brown constitueix una doble excepció, ja que el seu argument està tret d'una novel·la anglesa.
La música
La música té un paper important a les pel·lícules de Lubitsch, com a complement de la paraula. El cineasta va fer compondre partitures originals per moltes de les seves pel·lícules mudes però lamentablement la majoria s'han perdut. Ja des dels seus inicis a Alemanya introduïa seqüències de ball en els films, com és el cas de La princesa de las ostras o So This Is Paris amb música xarleston.[6]
L'ús més important de la música es troba a Angel. En efecte, el tema melòdic improvisat per un violonista, el vespre on Lady Barker i Anthony Halton es troben, precipita l'acció: Lady Barker la toca en el seu piano i la fa passar per una composició personal davant del seu espòs, però aquest escolta per telèfon com Anthony Halton també la interpreta.
Hi ha altres compositors als films de Lubitsch: el primer és Oscar Straus, un autor d'operetes contemporani de Franz Lehár. Lubitsch comença per fer una versió cinematogràfica d'una de les seves operetes creada l'any 1907 (The Smiling Lieutenant), més tard el cridarà per compondre la música original de One Hour with You. El segon és Friedrich Hollaender, compositor alemany nacionalitzat britànic amic de Marlene Dietrich, que redactarà la partitura de Desire i, sobretot, d'Angel.
Finalment, Werner R. Heymann, un músic més fosc però que es prestava força bé al llenguatge cinematogràfic. És el compositor més utilitzat per Lubitsch a quatre pel·lícules: Ninotchka, The shop around the corner, That uncertain feeling i Ser o no ser.
Toc Lubitsch
El Toc Lubitsch és un concepte que ha rebut diferents tipus de definicions per molts persoantges importants dins el món del cinema. Malgrat ser molt conegut, és difícil atribuir-li una única definió ja que engloba diferents aspectes del cinema de Lubitsch.
Billy Wilder, un dels deixebles i guionistes d'Ersnt Lubitsch, defineix el Toc Lubitsch com a "L'ús elegant de la Superbroma. Ja s'havia fet una broma amb la qual el públic n'estava satisfet però Lubitsch afegia després una altra gran broma, la broma inesperada."[7] Ho exemplifica amb una seqüència de La viuda alegre (1934). Lubitsch mostra com el rei se n’oblida el cinturó a l’habitació on es troba la seva esposa i en la qual ha entrat el personatge de Maurice Chevalier per festejar amb ella. El rei torna a entrar a l'habitació però Lubitsch no deixa que l’espectador entri amb ell, sinó que el deixa a la porta. D'aquesta manera aconsegueix que l'espectador creï una expectativa del que passarà a continuació. En tornar a sortir el rei, s'adona que el cinturó no és el seu perquè li va massa petit.[8]
És aquest tipus d'humor àcid combinat amb diferents recursos propis del llenguatge cinematogràfic de Lubitsch que donen forma a aquest concepte, la seva capacitat de suggerir més del que mostrava.[9] Confia en la intel·ligència de l'espectador, ja que el director suggereix un concepte i és l'espectador qui l'arriba a imaginar a partir d'aquest suggeriment, i després busca de sorprendre'l amb un gir inesperat.[10]
La indústria cinematogràfica dels Estats Units es trobava sota la censura del Codi Hays. Ernst Lubitsch tractava molt el gènere de la comèdia, sobretot un tipus de comèdia sexual. Els seus mecanismes visuals per suggerir imatges que realment no mostrava l'ajudava a saltar-se la censura i donar una idea explícita a l'espectador d'allò que realment volia mostrar.
Hi havia sempre un intertext eròtic molt subtil però evident, que li proporcionaven a les pel·lícules una aparença lleugera, però en el fons tenien un gran compromís tant moral com social. Un altre exemple on s'aprecia el Toc Lubitsch junt amb el compromís moral i social és a Ser o no ser (1943), pel·lícula en la qual Lubitsch va comptar les peripècies d'una companyia de teatre en la Varsòvia ocupada pels nazis amb un to burlesc i de reivindicació antibèl·lica.[11]
Referències
↑ Hermann C. Weinberg, The Lubitsch Touch, col·lecció «Ramsay Cinema ».
↑ Jean-Loup Bourget, Hollywood, un somni europeu, pàg.53, col·lecció "Armand Colin Cinema"
↑ Theodore Huff, An index to the films of Ernst Lubitsch, Britsh film institute, 1947, citat par Hermann C. Weinberg (ibid)
↑ Article Lubitsch darf in Amerika bleiben, Film-Kurier #306 (30/09/1925)
↑ "Sanya Bezencenet" Ernst Lubitsch, Laughter in Paradise
↑ 6,06,1 Binh, Viviani, N. T., Christian. Lubitsch (en castellà). Madrid: T&B, gener 2005, p. 73, 98. ISBN 8495602792.
↑ «The Cinema of Ernst Lubitsch: The Lubitsch Touch». [Consulta: 29 novembre 2018].
↑ American Film Institute. «Billy Wilder On "The Lubitsch Touch"», 15-09-2009. [Consulta: 29 novembre 2018].
↑ «Ernst Lubitsch: el arte de la sugerencia». Ernst Lubitsch: el arte de la sugerencia, 25-11-2017.
↑ «El toque Lubitsch». [Consulta: 25 novembre 2017].
↑ «¿Qué era el toque Lubitsch?». [Consulta: 25 novembre 2017].
Enllaços externs
 | A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ernst Lubitsch |
Ernst Lubitsch a Internet Movie Database (anglès)
Ernst Lubitsch a TCM Movie Database (anglès)
Ernst Lubitsch a Allmovie (anglès)
Ernst Lubitsch a Find A Grave (anglès)
The Cinema of Ernst Lubitsch (anglès)
- Fotografies
