Cançoner (Petrarca)
 | |
| Tipus | cançoner medieval |
|---|---|
| Fitxa tècnica | |
| Autor | Francesco Petrarca |
| Llengua | italià |
| Publicació | Itàlia, 1336 (Gregorià) |
| Detalls de l'obra | |
| Gènere | cançoner medieval |
| Personatges | Francesco Petrarca Laura de Noves |
 | |
Manuscrit de les obres de Petrarca. Escola florentina, realitzat per al primer duc d'Urbino Federico III de Montefeltro (1444-1482). Conté les Rimes i els Triomfs
Cançoner (en italià: Canzoniere) és el nom amb què popularment es coneix l'obra lírica en vulgar toscà del poeta renaixentista Francesco Petrarca Rerum vulgarium fragmenta ('Fragments de coses en vulgar'), composta en el segle xiv, i publicada per primera vegada a Venècia el 1470 per l'editor Vindelino da Spira. No ha estat traduït íntegrament al català fins al 2016, en versió del poeta Miquel Desclot.[1]
Contingut
1 Fonts originals
2 Estil
3 Llengua
4 Mètrica
5 Estructura
6 Notes
7 Enllaços externs
Fonts originals
S'estima que Petrarca va començar a reunir els seus fragmenta entre 1336 i 1338. La primera redacció (anomenada forma Correggio) data de 1356-58 i, encara que no s'ha conservat, pot ser reconstruïda a partir del material recollit al Codice degli abrozzi (Vaticano Latino, 3196) escrit pel mateix Petrarca. Una altra redacció és l'anomenada forma Chigi del manuscrit Vaticano Chigiano L.V., 176 copiat per Giovanni Boccaccio (1359-63). La versió definitiva del Cançoner es troba en el manuscrit Vaticano Latino, 3195, en part idiògraf i autògraf, en el qual va treballar Petrarca fins a la seva mort.
Estil
1470
El títol original de l'obra escrit en llatí és Francisci Petrarchæ laureati poetæ Rerum vulgarium fragmenta. Tot i que Petrarca va xifrar la seva glòria poètica en els seus versos (en llatí) i no en les seves rimes (en toscà), que anomenava fragmenta ('fragments'), el cert és que va elaborar atentament el seu Cançoner durant molts anys, corregint i reescrivint, afegint i traient; de manera que l'obra poètica resultant es correspon amb un propòsit perfectament meditat de l'autor.
I així, en el Cançoner, poden veure's unes característiques peculiars, requerides per qualsevol altre cançoner posterior, que ha de seguir unes pautes:
- L'obra, tot i que composta de fragments, de rime sparse, ha de ser unitària.
- El fil argumental del cançoner és l'amor en primera persona.
- Ha d'estar dedicat a, només, una donzella, que en el seu cas és la Donna Laura.
- El cançoner ha de tindre una seqüència narrativa que condueixi el lector al llarg de la història de l'enamorament del poeta. Això vol dir que els poemes han d'aparentar haver estat escrits cronològicament.
- El tema és l'amor, però més coses. El cançoner se salpica amb poemes d'amistat, política, moralitat, patriotisme o anècdotes.
- Ha de ser polimètric, és a dir, les formes mètriques s'han de correspondre amb l'estat anímic i el missatge que vol transmetre el poeta en cada precís moment.
Llengua
La llengua del Cançoner es caracteritza per la vaguetat i per la simplificació, inusuals en aquella època. Petrarca exclou del seu vocabulari els cultismes excessius, però també les paraules massa baixes i vulgars, de sort que el seu cançoner es compon només de 3.275 veus. Amb això, aconsegueix crear una lingua franca que el tractadistes del Cinquecento, com ara Pietro Bembo com a líder, van coronar com la llengua italiana per a la poesia.
També és destacable la imprecisió física amb la qual l'autor va escriure l'obra. Petrarca només parla dels ulls, sempre bonics (i begli occhi), la bonica cara (il bel viso) i els cabells daurats (i capei d'oro). Amb prou feines, hi ha altres referències físiques en l'obra. I aquests tres adjectius que acompanyen els tres trets de Laura es mantenen al llarg de l'obra sense tindre en compte el pas del temps.
Mètrica
El Cançoner té influència capital en dos aspectes de la mètrica: el ritme de l'hendecasíl·lab i les formes estròfiques.
D'un costat, fa prevaldre els ritmes hendecasíl·labs a maiore amb accent en la sisena síl·laba i a minore amb accents de la quarta i l'octava.
De l'altre, influeix en quines seran les estrofes que es cultivin a partir de llavors en la poesia culta. Només cinc formes inclou el Cançoner: sextina, balada, madrigal, cançó i sonet.
Estructura
Aquí hi ha diversos exemples de poemes d'Il Canzionere:
Voi ch'ascoltate in rime sparse il suono (Vostès que escolten en cançons el so escampat)
Voi ch'ascoltate in rime sparse il suono
di quei sospiri ond'io nudriva 'l core
in sul mio primo giovenile errore
quand'era in parte altr'uom da quel ch'i' sono,
del vario stile in ch'io piango et ragiono
fra le vane speranze e 'l van dolore,
ove sia chi per prova intenda amore,
spero trovar pietà, nonché perdono.
Ma ben veggio or sì come al popol tutto
favola fui gran tempo, onde sovente
di me medesmo meco mi vergogno;
et del mio vaneggiar vergogna è 'l frutto,
e 'l pentersi, e 'l conoscer chiaramente
che quanto piace al mondo è breve sogno.
Per fare una leggiadra sua vendetta (Per fer una venjança elegant)
Per fare una leggiadra sua vendetta
et punire in un dí ben mille offese,
celatamente Amor l'arco riprese,
come huom ch'a nocer luogo et tempo aspetta.
Era la mia virtute al cor ristretta
per far ivi et ne gli occhi sue difese,
quando 'l colpo mortal là giú discese
ove solea spuntarsi ogni saetta.
Però, turbata nel primiero assalto,
non ebbe tanto né vigor né spazio
che potesse al bisogno prender l'arme,
overo al poggio faticoso et alto
ritrarmi accortamente da lo strazio
del quale oggi vorrebbe, et non pò, aitarme.
Erano i capei d'oro a l'aura sparsi (Estaven els cabells d'or a l'aura dispersos)
Erano i capei d'oro a l'aura sparsi
che 'n mille dolci nodi gli avolgea,
e 'l vago lume oltra misura ardea
di quei begli occhi, ch'or ne son sì scarsi;
e 'l viso di pietosi color' farsi,
non so se vero o falso, mi parea:
i' che l'esca amorosa al petto avea,
qual meraviglia se di sùbito arsi?
Non era l'andar suo cosa mortale,
ma d'angelica forma; e le parole
sonavan altro che, pur voce umana;
uno spirto celeste, un vivo sole
fu quel ch'i' vidi: e se non fosse or tale,
piagha per allentar d'arco non sana
I'vo piangendo i miei passati tempi (Plorant els meus temps passats)
I' vo piangendo i miei passati tempi
i quai posi in amar cosa mortale,
senza levarmi a volo, abbiend'io l'ale,
per dar forse di me non bassi exempi.
Tu che vedi i miei mali indegni et empi,
Re del cielo invisibile immortale,
soccorri a l'alma disvïata et frale,
e 'l suo defecto di tua gratia adempi:
sí che, s'io vissi in guerra et in tempesta,
mora in pace et in porto; et se la stanza
fu vana, almen sia la partita honesta.
A quel poco di viver che m'avanza
et al morir, degni esser Tua man presta:
Tu sai ben che 'n altrui non ò speranza.
Notes
↑ Petrarca, Francesco. Cançoner. Traducció: Miquel Desclot. Barcelona: Proa, 2016. ISBN 978-84-7588-642-8.
Enllaços externs
Recopilació dels 365 poemes del Cançoner (italià)
