Ngtjyty

Ramon Solsona i Cardona

Biografia
Naixement	1877 Igualada
Mort	18 desembre 1961 (83/84 anys)
Activitat
Ocupació	Periodista
Partit polític	Comunió Tradicionalista Falange Española Tradicionalista y de las JONS

Ramon Solsona i Cardona (Igualada, 1877-1961) fou un periodista i escriptor català.

Era fill de Ramon Solsona Noguera,^[1] qui al darrer terç del segle XIX havia sigut membre de la Junta Carlista del Districte d'Igualada encapçalada per Carles Puget i Grases.

Martí Vall, Gabriel Auguet i Ramon Solsona com a estudiants de Filosofia del Seminari de Vic

Va estudiar Filosofia en el Seminari de Vic.^[2] Després es dedicà al periodisme i destacà com a polemista. Col·laborà a Igualada de manera habitual en la revista Zapatería Práctica (1903-1915)^[3] i en el periòdic local Sometent (1905-1911).^[4] El 1908 va presidir la Comissió dels Jocs Florals celebrats a Igualada.^[5]

També fou col·laborador del diari carlí de Barcelona El Correo Catalán, on va utilitzar els pseudònims de Jordi d'Acer, Jordi de Cer^[6] i Menut.^[4] Durant la dècada de 1920 va ser redactor de L’Eco d’Igualada (1920-1924) i va dirigir el quinzenal tradicionalista Llibertat^[7] en la seva segona època (1924-1930).^[8] Col·laborà igualment en la Gaseta Comarcal (1927-1931)^[9] i el 1931 fou nomenat president de la Junta Directiva de l'Associació de la Premsa d'Igualada i sa Comarca.^[10] Durant la Segona República va cooperar en la fundació del Diari d'Igualada i l'any 1932 va escriure també alguns articles pel setmanari L'Interrogant, en un dels quals defensava el tradicionalisme i atacava El Matí i les esquerres.^[11]

L'esclat de la Guerra Civil espanyola el sorprengué a Manresa, on exercia de gerent d'una casa industrial. Es va quedar a Igualada i a una altra població propera durant uns dies i quan van començar els assassinats, el van amagar a Barcelona, on va romandre molt de temps tancat, temps que aprofità per escriure la novel·la autobiogràfica «Amb capa i barret» i l'obra de teatre «Per camins tortuosos», posteriorment traduides al castellà durant la postguerra.^[12] Finalment va travessar la frontera per Portbou i passà a San Sebastià al Bàndol nacional, on va col·laborar com a periodista pels revoltats.^[13] L'any 1938 va publicar el llibre «Por mi patria y por mi dama» favorable al tradicionalisme i editat per l'Editorial Betis, en la qual també van publicar llibres altres autors carlins como Antonio Pérez de Olaguer i Concepción Castella de Zavala.^[14] A més, Solsona va novel·lar quatre pel·lícules sense que hi aparegués el seu nom.^[15]

Era afiliat al partit únic del règim (amb carnet de Navarra núm. 8948) i delegat comarcal de «Frentes y Hospitales».^[16] Va ser col·laborador d'Igualada, setmanari comarcal de la FET y de las JONS.^[17] Entre 1944 i 1952 presidí la primera Junta Directiva del Centro Nacional, després d'haver estat confiscat l'Ateneu Igualadí.^[16]

Al voltant del 1945 se separà de la disciplina del sector de la Comunió Tradicionalista liderat per Manuel Fal Conde, es passà a la facció carlooctavista (els carlins col·laboracionistes amb el franquisme i seguidors del pretendent Carles VIII), i va assumir la prefectura comarcal carlooctavista d'Igualada.^[18]

L'any 1948 va narrar alguns episodis de la història recent d'Igualada, amb especial èmfasi a la premsa local, en la seva obra «Mi ciudad y yo», per la qual se li va retre un homenatge.^[19] El 1951 escrigué un article anomenat «Una década de periodismo local», on atribuïa la pervivència del setmanari Igualada al talent del seu director, malgrat l'absència de l'al·licient que suposaven la crítica i la polèmica interperiodística, degut al control de l'Estat sobre la premsa.^[20] L'any 1958 va escriure uns goigs humorístics adreçats a Josep Maria Ollé, amb el pseudònim de Raimundus Solsonensis.^[21] Escrigué el seu darrer article amb motiu de l'edició número 1000 del setmanari Igualada, amb el títol «La polémica, gimnasia del cerebro»,^[22] on anyorà novament els temps de lluita periodística.^[23]

Lleonard del Rio i Campmajó resumí la seva vida literària fent esment de «les seves polèmiques seminaristes, els seus ímpetus tradicionalistes, les seves nobles idees religioses i la seva pròdiga aportació al món literari local».^[22] Segons el cronista d'Igualada Antoni Carner i Borràs, «Solsona, tradicionalista, era home per prende cafè i fumar un cigar amb el més exaltat del republicans. Això en aquell temps costava molt de comprendre. Però ell era així». Carner destacà també la faceta d'observador i de fi humorista de Ramon Solsona, posant com a exemple el seu article «Las delicias del ascensor»^[24] durant una conferència sobre els 110 anys de premsa a Igualada.^[3]

En el seu honor l'any 1971 el departament d'Activitats Culturals de la Delegació local de la «Juventud de Igualada» convocà un premi de periodisme «Ramón Solsona Cardona» per a menors de 25 anys.^[25][26]

Ramon Solsona es va casar amb Teresa Riba^[17] i fou pare de Ramon^[27][28] i de Rosa Solsona i Riba.^[16][29]

Obres

• 
  Por sendas extraviadas [Per camins tortuosos]


• 
  Entre dos (comèdia)


• 
  Por mi patria y por mi dama (1938)


• 
  Con capa y chistera [escrit originalment en català amb el títol Amb capa i barret] (1945)


• 
  Mi ciudad y yo: Un período de historia anecdótica (1948)


• 
  Els homes proposen... (1950)

Referències

Enllaços externs

• Carner, Antoni «Los hombres que he conocido (42). Don Ramón Solsona». Igualada, 20-06-1970, pàg. 3.