Període Heian
Història del Japó |
|---|
 |
Paleolític (35.000–14.000 aC |
El Període Heian (平安時代, , Heian jidai?) és l'últim període de l'època clàssica de la història japonesa, des de l'any 794 fins al 1185,[1] en el que la capital era Kyoto.
És el període de la història japonesa en què el Confucianisme i altres influències va arribar al seu punt màxim. El període Heian es considera també el cim de la cort imperial japonesa i és destacat pel seu art, en especial la poesia i la literatura. Heian (平安, Heian?) [heːɑŋ] significa "pau" o "tranquil·litat" en japonès.
Contingut
1 Història
2 Cultura
2.1 L'ambient de la cort
2.2 L'expansió del Budisme
2.3 L'escriptura
2.4 L'aflorament de la literatura
3 Referències
4 Bibliografia
Història
El període Heian va ser precedit pel període Nara i va començar el 794 després de canviar la capital del Japó a Heian-kyō (平安京, actualment Kyoto), pel 50è emperador, Emperador Kammu. Se'l considera un punt alt en la cultura japonesa que les generacions posteriors sempre han admirat. Aquest període també és notable per l'auge de la classe dels samurais, que en el seu moment va prendre el poder i van iniciar el període feudal del Japó.
Normalment, la sobirania recau a l'emperador, però de fet el poder era exercit per la noblesa Fujiwara. Tot i així, per protegir els seus interessos a les províncies, els Fujiwara i altres famílies nobles va necessitar guàrdies, policia i soldats. La classe guerrera va obtenir continus beneficis al llarg del període Heian. Ja el 939, Taira no Masakado va amenaçar l'autoritat del govern central, dirigint un aixecament a la província oriental de Hitachi, i quasi simultàniament, Fujiwara no Sumitomo es va rebel·lar a l'occident. Fins i tot, el domini militar es va prolongar durant segles, quan bona part de la fortalesa del govern va recaure l'interior dels exèrcits privats del shogunat.
La influència de la incursió de la classe guerrera a la cort va ser el resultat de la Rebel·lió Hōgen en 1156.[2] En aquest moment Taira no Kiyomori va reviure la tradició Fujiwara col·locant al seu nét al tron per governar al Japó per regència. El seu clan (el clan Taira) no seria expulsat fins després de la Guerra de Genpei, que va marcar l'inici del shogunat. El període Kamakura va començar el 1185 quan Minamoto no Yoritomo va retenir el poder dels emperadors i va establir un bakufu, el shogunat Kamakura.
Cultura
El període Heian, des del punt de vista cultural, és un moment de creixement i plenitud; sobretot si es compara amb els períodes anteriors, en què trobarem una forta intromissió de la civilitació xinesa tant en l’àmbit públic com privat de l’art. La qual cosa no vol dir que no hi hagués cultura, o que aquests no es pugui considerar com a tal, sinó que durant i a partir de Heian es durà a terme un desenvolupament inèdit en la cultura del sol naixent. Aquest fenomen abastarà diferents camps, i tot i que serà especialment d’ambient cortesà, amb el temps s’expandrà a la resta en forma de tradicions.
Les innovacions més importants es donen sobretot pel que fa a l’escriptura i la literatura, perquè fins llavors Japó havia estat un país sense escriptura; el primer sistema d’escriptura que varen tenir, i que de fet només s’utilitzarà en l’administració imperial, serà el xinès, conegut amb el nom de “kanji”. Durant el període Heian es seguirà utilitzant els “kanjis”, però es desenvoluparan paralel·lament dos sistemes sil·làbics més: el katakana, i el hiragana.
D’altra banda, i també provenint de la Xina, el budisme tindrà un gran arrelament. Introduït a meitats del segle VI, a través d’un emperador coreà, va anar guanyant terreny al Japó. Hi va haver dos tipus d’escola budista, la Tendai i la Shingon; la seva influència fou tan gran que, a més d’impregnar la moral de l’imperi, es construïren nombrosos temples i monestirs budistes que caracteritzaren l’art escultòric i arquitectònic del període.
L'ambient de la cort
El creixement i progressiu enriquiment que es va generar durant tot el període Heian al Japó es va presenciar bàsicament en l’ambient cortesà. En aquest podem observar, a més de les encara fortament arrelades influències de la dinastia Tang xinesa en coses com és el vestir o el menjar, activitats d’oci i entreteniment com és la música i la dansa o la pràctica d’esports com el tir amb arc o el perfeccionament de l’espasa. Aquestes activitats a part d’entretenir i cultivar als cortessans també perfeccionaren la seva tècnica i estil.
L'expansió del Budisme
Cap a l’any 552 varen començar a arribar referències del Budisme al Japó, en forma d’estàtues i de sutras per part del rei de la regió de Paekche, a Corea. Tot i les reticències d’alguns clans, el budisme va acabar establint-se a l’arxipèlag. Ja a finals del segle VI alguns emperadors, com és el cas de Yômei o de Shôtoku, es van convertir al budisme.
Aquest va penetrar a la cort imperial, però també va arribar a les províncies més allunyades en forma de textos màgics amb propietats curatives o medicinals, a banda d'exercir el monopoli religiós a la capital japonesa.
Al segle IX els monjos Saichô i Kûkai que havien viatjat durant uns anys per la Xina i havien estudiat els seves costums i creences, van fundar dues escoles de tradicions budistes diferents quan varen tornar: el Tendai i el Shingon.
L’escola Tendai, encapçalada per Saichô, estava arrelada a una tradició d’origen xinès basada en el “Sutra del Lotus” i aconseguiria una increible influència en la cort, sobretot a inicis del període.
En canvi, el budisme Shingon, fundat pel monjo Kûkai, reunia diversos cultes i pràctiques rituals vingudes de la zona del Tibet i l’Índia; a més a més, estava influenciat pel Confucianisme, amb què s’havia format Kûkai.
Es caracteritzava especialment per la pràctica de rituals, la recitació de mantras i la contemplació de mandalas.
Cal mencionar, que la forta expansió i pràctica budista va comportar que els governants a la llarga intentessin controlar la seva riquesa i poder creixent, a través del control i reducció del nombre de clergues en els temples budistes, les seves activitats i guanys.
L'escriptura
Un dels camps que més va innovar va ser el de l’escriptura. Originàriament, la societat japonesa no utilitzava un sistema d’escriptura; però amb la progressiva influència xinesa, van acabar adoptant la seva escriptura, coneguda amb el nom de kanji. Era una mica complicat, perquè l’escriptura era xinesa però seguien parlant en japonès. Tot i això, aquest sistema només l’utilitzaven en activitats per l’administració de l’imperi, com el cultiu de l'arròs.
Durant el període Heian, a la cort imperial es van desenvolupar dos sistemes nous d’escriptura: hiragana, i katakana, que, juntament amb els kanjis formarien l’escriptura japonesa que coneixem avui dia. Val a dir, però, que cada tipus tenia unes característiques concretes.
Els kanjis es seguien utilitzant en temes administratius, i per tant només l’empraven els homes. El sistema katakana era força semblant quant a estil als kanjis, una escriptura més robusta i precisa que utilitzaven especialment els monjos per als textos budistes, i per tant és molt visible a l’àmbit eclesiàstic. De fet, va ser desenvolupada pel monjo Kûkai.
En canvi, el hiragana era un model d’escriptura més lligada als sentiments i emocions, amb un estil ràpid i aparentment menys precís, com una espècie de lletra cursiva. Aquest sistema s’utilitzava especialment en la literatura, tant en la poesia com en la novel·la, i per tant, utilitzat per dones.
L'aflorament de la literatura
Arran d'aquest desenvolupament de l’escriptura, sorgí la literatura, i amb aquesta les que són considerades les primeres novel·les de la història. Aquest àmbit artístic va ser desenvolupat per cortesanes de l’imperi, bàsicament.
A les seves obres o textos, es descriuen històries de caràcter intimista i cortesà, basades en l’amor o bé en l’existència humana. D’aquests textos ens han arribat tant diaris, com poemes o novel·les.
En l’àmbit de la poesia es coneixen diversos textos i tipus, però el que més destaca són els “Tanka”; aquests són poemes de trenta-una síl·labes, dividides per estrofes seguint aquest ordre: 5 7 5 5 7 7. Es varen fer molt populars entre les diferents classes socials.
A diferència de la novel·la i diversos subgèneres d’aquesta que varen sorgir i que eren escrits per i cap a la cort, la novel·la més coneguda i que esdevindrà un precedent per la història i la cultura japonesa és “Genji monogatari” (La novel·la de Genji), escrita a inicis del segle XI per Murasaki Shikibu, i considerada la primera novel·la de la història a nivell mundial. Un altre llibre que també es va fer àmpliament conegut és el de la servent de l’emperadriu Sei Shônagon “Makura no Sôshi”(El llibre del coixí), a finals del segle X.
En aquestes novel·les el que també destaca són les il·lustracions que apareixen d’escenes de la vida diària de la cort. Les imatges més conegudes són de la novel·la de Murasaki Shikibu.
Referències
↑ "Heian period". Encyclopædia Britannica en anglès. Recuperat el 2007-04-24.
↑ Kitagawa, Hiroshi et al. (1975). The Tale of the Heike, p. 783
Bibliografia
 | A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Període Heian  |
- FOLCH, M. D. (2003), Historia de Asia oriental I: los imperios de Asia oriental.Barcelona, UOC.
- HALL, J. W. et al. (editors),(1988-1999), The Cambridge History of Japan. Vol. 2. Cambridge, Cambridge University press.
- IZUMI, S. i MURASAKI, S. (2007), Diarios de damas de la corte Heian. Barcelona, Editorial Destino.
- MIKISHO, H. (2003), Breve historia de Japón. Madrid, Alianza cop.
< Període Nara | Història del Japó | Període Kamakura >
