Llautó
 Llautó | |
|---|---|
 Dau decoratiu de llautó, al costat de mostres de coure i zinc. | |
| Fórmula química | Cu3Zn |
| Classificació | |
| Categoria | elements natius |
| Propietats | |
| Sistema cristal·lí | isomètric |
| Simetria | m3m (4/m 3 2/m) - hexoctaedral |
| Color | groc |
| Exfoliació | no observada |
| Fractura | irregular, desigual |
| Tenacitat | mal·leable |
| Color de la ratlla | groc daurat |
| Diafanitat | opaca |
| Densitat | 8.921 i 7.140 |
| Propietats òptiques | isotròpica |
| Punt de fusió | 932 |
| Magnetisme | paramagnètica |
| Més informació | |
| Referències | [1] |
 | |
El llautó és un aliatge de coure i zinc. Quan té un origen natural és considerat un mineral de la classe dels elements natius, també conegut com a α-llautó.
Contingut
1 Característiques
2 Llautó artificial
2.1 Obtenció
2.2 Tipus
3 Vegeu també
4 Referències
Característiques
La seva fórmula química és Cu3Zn, i cristal·litza en el sistema isomètric. És més dur que el coure, és dúctil i es pot forjar en planxes fines.
Segons la classificació de Nickel-Strunz, el llautó pertany a «01.AB - Metalls i aliatges de metalls, família zinc-coure» juntament amb els següents minerals: cadmi, reni, zinc, titani, danbaïta, zhanghengita, α-llautó, tongxinita i zinccopperita, així com de tres espècies més encara sense nom definitiu.
Llautó artificial
L'aliatge actual es va començar a utilitzar cap al segle XVI.[2] Antigament s'anomenava llautó qualsevol aliatge de coure, especialment aquell realitzat amb estany. És possible que el llautó dels temps antics estigués fet amb coure i estany, el que coneixem avui per bronze.
La seva mal·leabilitat varia segons la seva composició i la temperatura, i es pot barrejar amb altres substàncies, fins i tot en quantitats mínimes. Alguns tipus de llautó són mal·leables només en fred, altres només en calent, i alguns no ho són a cap temperatura. Tots els tipus d'aquest aliatge es tornen trencadissos quan s'escalfen a una temperatura pròxima al punt de fusió.
Obtenció
Per obtenir llautó, es barreja el zinc amb el coure en gresols o en un forn de reverber o de cubilot. Els lingots es laminen en fred. Les barres o planxes es poden laminar en barretes o tallar-se en tires susceptibles d'estirar-se per fabricar filferro.
Tipus
N'hi ha de molts tipus, puix que, segons la utilització a què estigui destinat, el llautó té una composició química diferent. Alguns exemples són els següents:
- Llautó (Cu63/Zn37): 63% de Coure + 37% de Zinc
- Llautó (Cu70/Zn30): 70% de Coure + 30% de Zinc
- Llautó de forja:
- Cu (Coure): 58,0 - 61,0%
- Pb (Plom): 1,5 - 2,5%
- Fe (Ferro): 0,30% (màx.)
- Altres conjuntament: 0,50% (màx.)
- Zn (Zinc): la resta
- Llautó per a mecanitzat:
- Cu (Coure): 57,0 - 59,0%
- Pb (Plom): 2,5 - 3,5%
- Fe (Ferro): 0,5% (màx.)
- Sn (Estany): 0,4% (màx.)
- Ni (Níquel): 0,5% (màx.)
- Al (Alumini): 0,1% (màx.)
- Altres conjuntament: 0,2% (màx.)
- Zn (Zinc): la resta
Vegeu també
Plata alemanya, un llautó amb níquel usat a bijuteria, instruments musicals i altres coses
Referències
 | A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llautó |
↑ «α-Brass» (en anglès). Mindat. [Consulta: 5 gener 2016].
↑ Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.25. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 3 desembre 2014].
