Ngtjyty

Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat.

setge de Constantinoble (717-718)

Expansió musulmana Guerres arabobizantines
Setge de Constantinoble (717-718) Setge de Constantinoble (717-718) Coord.: 41° 1′ 0″ N, 28° 58′ 37″ E / 41.01667°N,28.97694°E / 41.01667; 28.97694
La flota bizantina emprant foc grec
Tipus	setge i batalla
Data	15 d'agost de 717 - 15 d'agost de 718
Coordenades	41° 00′ 44″ N, 28° 58′ 34″ E / 41.01224°N,28.976018°E / 41.01224; 28.976018
Lloc	Constantinoble
Estat	Imperi Bizantí
Objectiu	Constantinoble
Resultat	Victòria bizantina i búlgara
Bàndols
Califat omeia Imperi Bizantí, Primer Imperi Búlgar
Comandants en cap
Sulayman ibn Abd-al-Màlik Màslama ibn Abd-al-Màlik ibn Marwan Lleó III de Bizanci, Tervel
Forces
aprox. 200.000 homes, 1.800 vaixells 30.000 bizantins, 50.000 búlgars
Baixes
130.000-170.000 homes, 1.795 vaixells Desconegudes

El setge de Constantinoble va enfrontar el Califat Omeia i l'Imperi Bizantí durant dotze mesos, des del 15 d'agost de 717 fins al 15 d'agost de 718. Durant aquest temps l'emperador bizantí Lleó III va oferir una fèrria resistència i va derrotar en diverses ocasions a les forces de terra i mar dels omeies comandades per Màslama ibn Abd-al-Màlik ibn Marwan (Màslama) i Solimà respectivament (cal no confondre aquest Solimà amb un altre comandant de l'expedició, el califa Sulayman ibn Abd-al-Màlik).

La resistència oposada per l'Imperi Bizantí va constituir un dels esdeveniments clau de la Història, perquè va protegir Europa de la invasió musulmana just quan s'estava formant un nou poder dins dels seus límits: el Regne franc.

Antecedents

Les muralles.

Constantinoble i les seves defenses.

Constantinoble va ser sempre l'objectiu dels àrabs. La primera temptativa de la seva conquesta va ser en 655 pel califa Uthman ibn Affan. Aquell any va enviar una expedició naval contra la ciutat, però va ser derrotat i el seu posterior assassinat el 656 va obligar els àrabs a abandonar l'empresa momentàniament.

Muàwiya ibn Abi-Sufyan, el fundador del llinatge dels Omeia, va enviar una expedició a Àsia Menor el 668, va ocupar Calcedònia i el 669 va passar a Tràcia i va atacar Constantinoble. Des d'aquesta data fins a 678, Constantinoble va patir intermitents atacs per part dels àrabs, tot i que sempre van ser rebutjats per la flota de l'emperador Constantí IV.

Muawiya va morir el 680, i el va succeir el califa Abd-al-Màlik ibn Marwan, que va morir el 705; el seu successor va ser Walid I. Durant el seu regnat l'Imperi Àrab aconseguir la seva major expansió. L'any 710 va arribar a l'Atlàntic i al següent va conquistar el regne de Toledo i per l'orient va arribar a l'Àsia Central fins a la frontera xinesa. A 715 va morir Walid quan planejava la conquesta de Constantinoble. La tasca va quedar per al seu successor, el califa Solimà I el Magnífic.

Constantí IV va morir el 685 i fou succeït pel seu fill de només 15 a 16 anys d'edat, Justinià II. Va tenir èxits militars en els Balcans, va aplicar una política de deportació dels presoners eslaus, i els va assentar a Anatòlia, que havia quedat despoblada per les recents guerres contra els àrabs. L'any 695 va ser destronat pel general Lleonci que va liderar una revolta popular contra la seva política fiscal d'excessius impostos per finançar grans obres públiques, entre elles el palau imperial. Va ser deportat i després de 10 anys d'exili va recuperar el tron l'any 705, i va iniciar un regnat del terror que es va perllongar fins al seu assassinat l'any 711.

Va començar un període d'inestabilitat en què un general prenia el poder fins que era derrotat per un altre. El primer va ser Filípic, el va seguir Anastasi II, que va designar un militar anomenat Lleó l'Isauri com a comandant de les tropes bizantines a Anatòlia. Aquest general era un militar brillant. Solimà, desitjós de dur a terme la conquesta de Constantinoble, el 715 va enviar dos exèrcits que van partir del Taure i van penetrar a Romania. Un d'ells, que anava comandat per un general anomenat Solimà, va avançar per Anatòlia i va arribar fins a Amorium, al nord del Llac Akşehir, però Lleó la va defensar amb èxit. L'altre exèrcit àrab estava comandat per Màslama ibn Abd-al-Màlik ibn Marwan, germà del califa. Va avançar per Capadòcia i va tractar de capturar Lleó, però també va fracassar.

A Anastasi el va succeir en el tron bizantí Teodosi III i quan aquest va ser foragitat del tron, l'hi van oferir a Lleó qui va ser coronat emperador el 25 de març de 717 a Constantinoble com a Lleó III.

El setge

Muralla reconstruïda - 2006.

Muralla - 2006.

Lleó III va omplir els graners i els arsenals, va reparar els murs de les muralles i les va equipar amb nombroses màquines de guerra. Constantinoble era pràcticament inexpugnable sempre que pogués mantenir les seves comunicacions marítimes. Estava construïda sobre un promontori protegit al nord pel Corn d'Or i al sud per la mar de Màrmara. Per la seva banda occidental tenia dues muralles, l'exterior construïda per Teodosi II i una altra interior, bastida per l'emperador Constantí el Gran. En aquella època devia tenir uns 500.000 habitants. Era pràcticament impossible prendre-la per assalt, raó per la qual s'imposava l'opció del bloqueig. Però per dur a terme aquesta acció calia barrar el pas al Bòsfor i als Dardanels. Lleó depenia principalment de la seva flota, numèricament inferior a la del seu enemic.

Màslama ibn Abd-al-Màlik ibn Marwan planificà avançar contra la ciutat, primer per terra i per mar, per envoltar-la després. Segons els historiadors de l'època, l'exèrcit estava compost per 80.000 homes, que van quedar sota el seu comandament, i l'esquadra comandada per Solimà, composta per 1.800 naus que transportaven 80.000 homes més.

Inicialment Màslama es va dirigir a Pèrgam, a l'Àsia Menor, davant de l'illa de Lesbos i des d'aquí va avançar sobre els Dardanels, que va creuar per Abidos; el 15 de juliol de 717 es va presentar davant del mur exterior de Constantinoble. Va intentar immediatament un atac però va ser rebutjat per les màquines de guerra dels bizantins. Màlasma va comprendre que el millor era reduir la ciutat per bloqueig i va fer excavar una profunda trinxera davant de la muralla.

La flota musulmana va ser dividida en dues parts: una havia de blocar els Dardanels (o Hel·lespont)
a la costa asiàtica, per tallar els subministraments provinents de l'Egeu. L'altra part de la flota navegaria pel Bòsfor, més amunt de Gàlata, per tal de deixar separada la ciutat de la Mar Negra.

La segona flota va arribar l'1 de setembre a Constantinoble i el 3 del mateix mes va continuar cap al Bòsfor. Lleó l'esperava al Corn d'Or; l'entrada estava protegida per una gran cadena que es podia hissar o baixar. A la punta Serrallo, el fort corrent marí que es produïa allà va confondre les naus àrabs. Lleó va baixar la cadena i va sortir amb les seves naus atacant les galeres enemigues amb "foc grec". Va destruir-ne 20 i en va capturar moltes més. En veure que arribava el gruix de la flota de Solimà va tornar al seu refugi al Corn d'Or. Aquest ràpid atac va tenir conseqüències futures, ja que els àrabs no es van atrevir a atacar novament, la qual cosa li va permetre el lliure proveïment de la ciutat.

Mentrestant, el califa Solimà, que anava cap al setge amb tropes de reforç, va morir sobtadament. Va ser succeït per Úmar ibn Abd-al-Aziz, fanàtic religiós però mal guerrer. El setge àrab va continuar. L'hivern va ser molt cru aquest any, la neu va cobrir la terra durant 100 dies. La situació del proveïment va empitjorar dramàticament per als atacants: es van haver de sacrificar els camells i els cavalls per menjar i fins i tot els soldats van caure víctimes del fred. Entre els morts estava el general Solimà.

La primavera següent va arribar una flota egípcia de 400 vaixells i una flota africana de 360 vaixells amb reforços frescos, però els successius assalts van ser incapaços d'obrir una bretxa en les seves defenses.

El tancament del Bòsfor podria haver causat la rendició de la ciutat per la fam, però Lleó va tenir la sort que molts tripulants cristians (dhimmis) van desertar de les naus àrabs, i van proporcionar valuosa informació de les forces musulmanes. Amb aquesta informació Lleó es va fer a la mar i va caure per sorpresa sobre les naus àrabs, completament desprevingudes. Això va fer que els àrabs fugissin a corre-cuita i moltes naus van ser destruïdes pel "foc grec". Aquesta sorprenent acció va ser seguida per una persecució en terra asiàtica que derrotà les forces de Màslama.

Lleó havia aconseguit en el front diplomàtic que Tervel, al comandament de tropes búlgares, marxés contra Màslama, al qual va derrotar en una batalla al sud d'Adrianòpolis, en què van morir 22.000 musulmans. Per augmentar el terror es va difondre el rumor que un exèrcit franc s'estava preparant per defensar, en terra i per mar, als cristians.

Aquest últim desastre va fer que el califa Omar ordenés a Màslama que aixequés el setge, un fet que va succeir el 15 d'agost del 718, just un any després del seu inici. Màslama va embarcar les restes del seu exèrcit i el va traslladar a la costa asiàtica del mar de Màrmara. La seva flota es va dirigir a l'Helespont però una tempesta la va destruir, i es diu que de les 2.560 naus que la componien només se'n van salvar cinc. La victòria de Lleó III va ser decisiva en la preservació de l'Imperi.

Conseqüències

La victòria de Lleó III en aquesta oportunitat i en les batalles que van seguir al setge, va ser possible, principalment, per les excepcionals dots que, com a militar, tenia l'Emperador. Els àrabs van haver de retirar-se de l'oest de l'Àsia Menor. Es pot dir amb justícia que aquestes victòries van salvar l'Imperi Bizantí i als pobles de l'Orient europeu. Van ser els èxits més importants de la història romana, van salvar Europa de la invasió àrab quan s'estava iniciant el poder del regne dels francs, que en el futur crearien un Imperi Universal.

Vegeu també

• Setge de Constantinoble (1203)


• Setge de Constantinoble (1204)


• Setge de Constantinoble (1235)

Bibliografia

• R.G. Grant, Battle: A Visual Journey Through 5,000 Years of Combat (DK Publishing Inc., New York, 2005), p. 74


• Jonathan Harris, Constantinople: Capital of Byzantium (Hambledon/Continuum, 2007), pp. 49-50. ISBN 978 1847251794
  


• Stephen Turnbull, The Walls of Constantinople, AD 324–1453, Osprey Publishing, ISBN 1-84176-759-X.


• Khalid Yahya Blankinship, The End of the Jihad State (2003)


• John Julius Norwich, A Short History of Byzantium (Penguin, 1995), p. 110

Enllaços en línia

• www.thenagain.info


• www.thelatinlibrary.com


• hubpages.com