Ngtjyty

L'ornitologia (del grec "ὄρνις - ὄρνιθος", "ornis - ornithos", "ocell" i λόγος "logos", "estudi o ciència") és la branca de la zoologia dedicada a l'estudi científic dels ocells. Nombrosos aspectes de l'ornitologia difereixen d'altres disciplines semblants, a causa en part de l'alta visibilitat i l'atractiu estètic dels ocells.^[1] Una de les diferències més notables és la importància i quantitat d'estudis duts a terme per aficionats que treballen dins dels paràmetres de la metodologia científica.

La ciència de l'ornitologia té una llarga història, i l'estudi dels ocells ha ajudat a desenvolupar nombrosos conceptes claus en evolució, comportament i ecologia, com els de l'espècie; processos d'especiació; instint; aprenentatge; nínxol ecològic; biogeografia insular; filogeografia; i conservació.^[2] Mentre que en els seus inicis l'ornitologia s'ocupava principalment de la descripció i distribució de les espècies, els ornitòlegs d'avui dia cerquen respostes a qüestions molt específiques, sovint utilitzant els ocells com a models per provar hipòtesis o prediccions basades en les seves teories. La major part de les teories biològiques modernes s'apliquen indiferentment entre els diversos grups taxonòmics, i per tant el nombre de científics professionals que s'identifiquen a si mateixos com a ornitòlegs s'ha reduït.^[3] El ventall d'eines i tècniques que s'usen en l'ornitologia és molt ampli, i constantment es realitzen innovacions.^[4]

Història

La història de l'ornitologia reflecteix, en bona mesura, les tendències ocorregudes en la història de la biologia. Aquestes tendències inclouen el pas de les meres descripcions a la identificació de models, i posteriorment, cap a l'estudi dels processos que produeixen aquests models.

Primers estudis

Comparació entre els esquelets del ser humà i els ocells per Pierre Belon en la seva obra L'Histoire de la nature des oyseaux , un dels primers exemples d'anatomia comparada.

Els humans han observat els ocells des de l'inici dels temps; alguns dibuixos de l'Edat de Pedra, estan entre les mostres més antigues de l'interès de l'home en els ocells. En aquella època, els ocells potser van ser una important font d'alimentació, ja que els ossos de fins a vuitanta espècies s'han trobat en excavacions d'assentaments de l'Edat de Pedra.^[5]

Cultures de tot el món tenen un ric vocabulari referit als ocells.^[6] Els noms tradicionals dels ocells sovint estan basats en un coneixement detallat del seu comportament, essent molts noms onomatopeics, havent-n'hi encara molts en ús.^[7] El saber popular pot també involucrar l'ús dels ocells en la medicina tradicional,^[8] i el coneixement d'aquestes pràctiques són transmeses per tradició oral.^[9][10] La caça d'ocells silvestres, així com la seva domesticació, també deu haver requerit un considerable coneixement dels seus hàbits. La cria d'aviram i la falconeria s'han practicat des de temps pretèrits en moltes parts del món. La incubació artificial d'aviram es practicava a la Xina cap al 246 aC i a Egipte al voltant del 400 aC.^[11]
Els egipcis també van representar els ocells en els seus jeroglífics, molts dels quals, encara que simplificats, permetien la identificació de l'espècie.

Coberta de l'obra Ornithologiae d'Ulisse Aldrovandi (1599).

Els primers registres escrits proveeixen una valuosa informació sobre les antigues distribucions de les espècies. Per exemple, els escrits de Xenofont esmenten l'abundància d'estruços a Assíria;^[12]
aquesta subespècie d'Àsia menor està extinta, i la distribució de l'estruç restringida a Àfrica. Altres antics escrits contenen acurades i detallades descripcions de la vida dels ocells, com als Vedas (1500-800 aC) on s'inclou la primera referència a parasitisme de posta, per part del Koel comú (Eudynamys scolopaceus).^[13] De la mateixa manera que a la literatura, en les pintures de les antigues civilitzacions de la Xina, Japó, Pèrsia i India, també es demostra un gran coneixement dels ocells, amb detallades i molt precises il·lustracions de diferents espècies.^[14]

Aristòtil al 350 aC a la seva obra Historia Animalium^[15] va escriure sobre els hàbits de la migració dels ocells, la seva muda, incubació i duració de les seves vides. Ell, en canvi, va introduir i propagar nombrosos mites, com la idea que les orenetes hibernaven, encara que havia notat que les grues migraven des de les estepes d'Escitia cap a la desembocadura del Nil. La idea de la hibernació de les orenetes va arribar a estar tan ben establerta, que el 1878, Elliott Coues, va poder llistar fins a 182 publicacions d'aquell moment que donaven per fet la hibernació de les orenetes, mentre que molt poques publicaven evidències que contradiguessin la teoria.^[16][17] Errors semblants van existir referent a la cria de l'Oca de galta blanca. Els seus nius no havien estat mai vistos i es creu que creixien per la transformació dels crustacis de l'ordre Pedunculata, una idea que es va convertir en freqüent al voltant del segle XI, i esmentada pel bisbe Giraldus Cambrensis a la seva obra Topographia Hiberniae (1187).^[18]

L'origen de la falconeria es localitza a Mesopotàmia, amb els seus primers registres datats en el regne de Sargon II (722–705 aC). La falconeria va fer la seva entrada a Europa després del 400 aC arran de les invasions d'huns i alans provinents de l'est. Federic II d'Alemanya (1194 – 1250) va aprendre sobre la falconeria àrab durant les guerres de la regió, i va aconseguir un tractat àrab de falconeria de Moamin. Va aconseguir que aquesta obra es traduís al llatí i també va dur a terme experiments amb els ocells de la seva col·lecció privada d'animals. Cegant a uns voltors i posant-hi menjar a prop, va deduir que trobaven el menjar gràcies a la seva vista i no per l'olfacte. També va desenvolupar mètodes per mantenir i entrenar falcons. Els estudis que va dur a terme durant prop de 30 anys, van ser publicats el 1240 amb el nom de De arte venandi cum avibus ("L'art de caçar amb ocells"), obra que es considera un dels primers estudis sobre el comportament dels ocells.^[19]

Nombrosos erudits alemanys i francesos van compilar els vells treballs i van realitzar nous descobriments sobre els ocells. Entre aquests s'inclou Guillaume Rondelet, que va escriure sobre les seves observacions al Mediterrani; i Pierre Belon, que va descriure els peixos i ocells que havia vist a França i al Llevant mediterrani. La seva obra obra L'Histoire de la nature des oyseaux conté descripcions de gairebé dues-centes espècies. La seva comparació entre l'esquelet dels humans i dels ocells és considerada una fita en l'evolució de l'anatomia comparada.^[20]Volcher Coiter (1534-1576), un anatomista holandès, va fer estudis detallats de l'estructura interna dels ocells i va realitzar una classificació dels ocells, De Diferentiis Avium (al voltant del 1572), que es basava en criteris d'estructura i hàbits.^[21]Conrad Gessner va escriure les obres Vogelbuch i Icones avium omnium al voltant del 1557. De la mateixa manera que Gesner, Ulisse Aldrovandi, un naturalista, va publicar entre 1599 i 1603 una obra de 14 volums sobre història natural, tres dels quals eren sobre ocells. El seu Ornithologiae sol té més de 2.000 pàgines i inclou aspectes com la cria de gallines i altres ocells de corral.^[22][23] L'obra de William Turner Historia Avium ("Història dels ocells") publicada a Colonia el 1544 va ser un dels primers treballs ornitològics anglesos. Va advertir la freqüència dels milans reials a les ciutats angleses, on prenien el menjar de les mans dels nens. Va tractar creences populars com la dels pescadors que creien que les àguiles pescadores acabaven amb els seus bancs de peixos, pel que intentaven matar-les barrejant en els seus esquers la carn de les àguiles.^[20]

Al segle XVI Francis Willughby (1635-1672) i John Ray (1627-1705), van realitzar els primers grans sistemes de classificació d'ocells basats en les seves funcions i morfologia en comptes de la seva forma o comportament. Ornithologiae libri tres (1676) de Willughby i completada per Ray, es considera, a vegades, l'inici de l'ornitologia científica. Ray també va publicar una altra obra, Ornithologia, que va ser publicada pòstumament el 1713 amb el nom de Synopsis methodica avium et piscium.^[24] La primera llista d'ocells anglesos, Pinax Rerum Naturalium Britannicarum, va ser escrita per Christopher Merrett el 1667, per molts (inclòs Ray) però, no tenia gaire valor.
^[25]

Experiment amb un ocell en una bomba d'aire de Joseph Wright (1768).

Cap a finals del segle XVIII, Mathurin Jacques Brisson (1723-1806) i Georges Louis Leclerc (1707-1788) van realitzar nous treballs sobre ocells. Brssion va publicar una obra, Ornithologie, de sis volums el 1760 i Leclerc va incloure nou volums sobre ocells (Histoire naturelle des oiseaux (1770-1785)) en el seu treball Histoire naturelle générale et particulière (1749-1804). Coenraad Jacob Temminck (1778 - 1858) va patrocinar a François Le Vaillant (1753-1824) perquè recol·lectés espècimens d'ocells a Àfrica, on el resultat va ser publicat a la publicació d'Histoire naturelle des oiseaux d'Afrique (1796-1808), de sis volums de Le Vaillant.
Louis Jean Pierre Vieillot (1748-1831) va passar deu anys estudiant els ocells nord-americans i va escriure la Histoire naturelle des oiseaux de l'Amerique septentrionale. Vieillot va ser pioner en l'ús de la història natural i els hàbitats en la classificació.^[26]

Estudis científics

Els estudis inicials d'ocells s'enfocaven en els objectes col·leccionables com ous i nius.

L'ornitologia emergeix com una ciència especialitzada en l'era victoriana, amb la proliferació de les armes de foc, del concepte d'història natural, i de les col·leccions d'objectes naturals com ous d'ocells i pells.
^[27][28] Aquesta especialització va donar lloc a la formació, a Gran Bretanya, de la British Ornithologists' Union el 1858. El 1859 els membres van formar la seva revista The Ibis. La surgència sobtada en l'interès per l'ornitologia va ser a causa també de la colonització. Cent anys després, el 1959, R. E. Moreau va observar que l'ornitologia en aquest període es preocupava de les distribucions geogràfiques de diverses espècies d'ocells.^[29]

"Sens dubte la preocupació amb l'ornitologia geogràfica àmpliament estesa va ser encoratjada per la immensitat de les àrees sobre les quals el domini britànic o la seva influència s'estenia durant el segle XIX i per algun temps després. "—Moreau^[29]

Els col·leccionistes d'ocells de l'era victoriana van observar les variacions en les formes dels ocells i els seus hàbits al llarg de les regions, van notar l'especialització local i la variació en espècies d'àmplia distribució. Les col·leccions de museus i els col·leccionistes privats van créixer amb contribucions de diverses parts del món. La denominació d'espècies amb el sistema binomial i l'organització d'ocells en grups basats en les seves similituds va esdevenir el treball principal dels especialistes dels museus. Les variacions en els ocells d'àmplia distribució al llarg de regions geogràfiques va causar la introducció de denominacions trinominals.
La cerca de patrons en les variacions dels ocells va ser intentada per molts. Els primers ornitòlegs com William Swainson van seguir el sistema quinari i aquest va ser reemplaçat per "mapes" més complexes d'afinitats en treballs per Hugh Edwin Strickland i Alfred Russel Wallace^[30]
Es creu que els pinsans de les Galápagos van tenir una influència especial en el desenvolupament de la teoria de l'evolució Charles Darwin. El seu contemporani Alfred Russel Wallace també va notar aquestes variacions i les separacions geogràfiques entre les diferents formes, que van donar lloc a l'estudi de la biogeografia. Wallace va ser influenciat pel treball de Philip Lutley Sclater sobre els patrons de distribució dels ocells.^[31]

Sistema quinari de classificació dels ocells per Swainson.

Per Darwin, el problema va ser com les espècies sorgien d'un ancestre comú, però ell no va intentar trobar regles de delimitació d'espècies. El problema de les espècies va ser abordat per l'ornitòleg Ernst Mayr. Mayr va ser capaç de demostrar que l'aïllament geogràfic i l'acumulació de diferències genètiques va donar pas a la divisió d'espècies.^[32][33]

Els primers ornitòlegs es preocupaven per assumptes d'identificació d'espècies. Només la sistemàtica es considerava com una verdadera ciència i els estudis de camp eren considerats inferiors al llarg de bona part del segle XIX.^[34] El 1901 Robert Ridgway va escriure a la introducció de The Birds of North and Middle America que:

"Existeixen dues classes essencialment diferents d'ornitologia: la sistemàtica o científica, i la popular. La primera tracta sobre l'estructura i classificació dels ocells, les seves sinonímies i descripcions tècniques; la segona tracta sobre els hàbits, cants, cria i altres fets pertanyents a les seves històries naturals."

Aquesta idea inicial que l'estudi dels ocells vivents era merament recreació es va mantenir dominant fins que les teories ecològiques van esdevenir el focus dominant dels estudis ornitològics.^[2][29] L'estudi dels ocells en els seus hàbitats va anar avançant particularment a Alemanya amb les estacions d'anellament d'ocells establertes el 1903. Cap a la dècada de 1920, la revista Journal für Ornithologie va incloure molts treballs sobre comportament, ecologia, anatomia i fisiologia, molts d'ells escrits per Erwin Stresemann. Stresemann va canviar la política editorial de la revista, dirigida tant cap a la unificació dels estudis de camp i de laboratori, com a un canvi del lloc d'investigació, dels museus a les universitats.^[34] L'ornitologia als Estats Units va continuar sent dominada per estudis de museu de variacions morfològiques, identitat i distribució geogràfica d'espècies, fins que va ser influenciada per l'estudiant de Stresemann, Ernst Mayr.^[35] A la Gran Bretanya, alguns dels primers treballs ornitològics que van fer servir la paraula ecologia van aparèixer el 1915.^[36]The Ibis, en canvi, va resistir la introducció d'aquests nous mètodes d'estudi i el 1943 va publicar treballs sobre ecologia.^[29] El treball de David Lack sobre ecologia poblacional va ser pioner. Enfocaments més nous es van introduir per a l'estudi de l'ecologia i el comportament però aquests no van ser ben acceptats. Per exemple, Claud Ticehurst va escriure:

"A vegades sembla que els plans elaborats i les estadístiques es facin per provar el que és un coneixement trivial per a un simple col·lector, tal com les partides de caça, sovint, viatgen més o menys en cercles. "—Ticehurst^[28]

Els estudis de David Lack sobre ecologia poblacional cercaven trobar el procés involucrat en la regulació de la població basat en l'evolució de mides de niat òptims. Ell va concloure que la població estava regulada primàriament per controls dependents de densitat i també va suggerir que la selecció natural produeix trets d'història de vida que maximitzen l'adaptació dels individus. Altres com Wynne-Edwards, van interpretar la regulació de la població com un mecanisme que ajudava a l "espècie" en comptes dels individus. Això va comportar un debat ampli i a vegades aferrissat sobre què constituïa la "unitat de selecció".^[32] Lack també fou pioner en l'ús de molts instruments nous per a la investigació ornitològica, inclosa la idea d'usar un radar per estudiar la migració dels ocells.

Els ocells també van ser utilitzats en estudis de la hipòtesi dels nínxols i el principi d'exclusió competitiva de Georgii Gause. Robert MacArthur va fer treballs sobre la partició de recursos i l'estructuració de comunitats d'ocells a través de la competició. Els patrons de biodiversitat també es van convertir en un tòpic d'interès. E. O. Wilson i Robert MacArthur van ser pioners en treballs sobre la relació del nombre d'espècies amb l'àrea i la seva aplicació a l'estudi de la biogeografia insular.^[32] Aquests estudis van dur al desenvolupament de la disciplina de l'ecologia del paisatge.

Un espècimen muntat de Xoriguer cama-roig.

John Hurrell Crook va estudiar el comportament dels ocells aquàtics i va demostrar el vincle entre les condicions ecològiques, el comportament i els sistemes socials.^[32][37] Es van introduir principis de l'economia a l'estudi de la biologia per J. L. Brown i això va dur a l'estudi del comportament amb l'ús d'anàlisis cost-benefici.^[38] El creixent interès en la sociobiologia també va donar lloc a una surgència d'estudis en aquesta àrea.^[32][39]

L'estudi del comportament d'empremta en ànecs i oques per Konrad Lorenz i els estudis d'instints en Gavians argentats de potes roses per Nicolaas Tinbergen, van donar lloc a l'establiment del camp de l'etologia. L'estudi de l'aprenentatge es va tornar una àrea d'interès i l'estudi del cant dels ocells ha estat un model per a estudis de neuro-etologia. El rol de les hormones i la fisiologia en el control del comportament ha estat ajudat també per ocells com a models. Aquests ocells han ajudat en l'estudi de cicles circadiaris i estacionals. Els estudis sobre la migració han intentat respondre els interrogants sobre l'evolució de l'evolució, l'orientació i la navegació.^[32]

Arreu del món

A part dels científics que els estudien, existeixen milions d'aficionats a tot el món que observen ocells com a afició i col·laboren de forma altruista amb els centres d'investigació per aportar dades sobre llur biologia.

Institut Català d'Ornitologia

A Catalunya, l'Institut Català d'Ornitologia coordina el treball de més d'un miler d'ornitòlegs que treballen en la confecció d'Atles ornitològics, informes i projectes de seguiment d'avifauna.

Ornitòlegs famosos

• John James Audubon


• John Gould


• Jemima Blackburn

Bibliografia

Hi ha molta literatura sobre ocells en llengua catalana. Dues de les guies de camp que més usen els ornitòlegs a casa nostra són:

• Roger Tory Peterson, Guy Mountfort i P.A.D. Hollom: Guia dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció i adaptació del text original en anglès (Collins Field Guide to Birds of Britain and Europe) coordinada per Jordi Sargatal, amb l'equip de traducció i adaptació: Francesc Anton, Rosa Llinàs, Deli Saavedra, Jordi Sargatal i Erich Streich. Barcelona: Edicions Omega, 1995, p. 191-193. ISBN 84-282-1034-9; ISBN 9788428210348
  

Recomanable especialment per aquells que cerquen equivalències dels noms d'ocells en altres idiomes, perquè proporciona el nom, no només en català, sinó també en castellà; en eusquera, gallec, portuguès (aquests últims tres no apareixen a totes les entrades); i en italià, francès, anglès i alemany, i òbviament el nom científic en llatí. També inclou els noms dels ocells en balear, quan s'escau, tot i que no inclou les variants valencianes. A l'índex alfabètic hi apareixen tots els noms en tots els idiomes.

• Jonsson, Lars: Ocells d'Europa, amb el Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà. Edició original en suec (Lars Jonnsons Fåglar), traducció i adaptació de l'anglès per Erich Streich, Frederic Streich, Deli Saavedra, Rosa Llinàs i Jordi Sargatal. Barcelona: Edicions Omega, 1994, p. 328. ISBN 84-282-1008-X; ISBN 9788428210089
  

Recomanable per la seva facilitat d'ús: hi ha la descripció de l'ocell, el dibuix i el mapa de distribució tot a la mateixa pàgina. Ara bé, només té l'equivalència del nom de l'ocell en castellà. A l'índex alfabètic només apareixen els noms en català i en llatí.

Com a obra més descriptiva, també hi ha, per exemple:

• Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig, Barcelona, 1987, pàgina 70. ISBN 84-315-0434-X.

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ornitologia

Vegeu també

Categoria principal: Llistes d'ocells

• Ocells


• Anellament d'ocells

Enllaços externs

• 
  «Ornitologia». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.; i la subentrada: "L'ornitologia als Països Catalans"


• 
  Subguia de Biologia: Història de l'ornitologia catalana, Universitat de Barcelona.


• 
  Societat Valenciana d'Ornitologia
  
  • 
    "El Serenet", la revista científica de la Societat Valenciana d’Ornitologia
  
  


• 
  Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB-Mallorca)
  
  • "Es Busqueret.Revista de divulgació ornitològica de les Illes Balears"
  
  


• 
  Institut Català d'Ornitologia
  
  • 
    "L'Abellerol", butlletí de l'Institut Català d'Ornitologia
  
  


• 
  Associació per la Defensa de la Natura, d'Andorra.
  
  • 
    Article sobre l'Atles d'ocells nidificants d'Andorra a la plana de l'Associació per la Defensa de la Natura (ADN, d'àmbit andorrà)
  
  

d'àmbit espanyol

• 
  Sociedad Española de Ornitología, SEO/Birdlife, pàgina en castellà.

d'àmbit francès

• 
  Société d'Études Ornithologiques de France, pàgina en francès.


• 
  Union Ornithologique de France, pàgina en francès.


• 
  Ornithomedia.com, la web de l'ornithologie, pàgina en francès.