Mite de la sobirania del consumidor
El mite de la sobirania del consumidor és un concepte enunciat per l'economista John Kenneth Galbraith al llibre La societat opulenta (1958)[1] i que qüestiona el concepte de la sobirania del consumidor central en la ciència econòmica convencional davant de la creixent importància de les tècniques publicitàries.[2]
Galbraith argumenta que la demanda del consumidor ja no prové de les seves necessitats espontànies sinó que aquestes necessitats són creades i manipulades per les tècniques de marketing i publicitat.
Malgrat que això pugui semblar una obvietat i una evidència manifesta, la "sobirania del consumidor" és un element central de la teoria econòmica neoclàssica, i els economistes s'han negat durant molt temps a acceptar aquesta evidència, ja que la publicitat és un concepte difícil d'incorporar a la teoria econòmica. Una de les més importants conseqüències econòmiques que se'n deriven és que per a una societat, un major nivell de producció no implica necessàriament un major nivell de benestar, i qüestiona tota la teoria del creixement i del desenvolupament econòmic.[3]
Referències
↑ El mito de la soberanía del consumidor de Dante A. Urbina
↑ Josep Maria Jordán Galduf. Entre global i local passant per Europa i la Mediterrània. Universitat de València, 2006, p.154.
↑ Alejandro Mungaray Lagarda. La soberanía del consumidor: dime en qué gastas y te diré tu crisis. Universidad de la Baja California, 1995, p.175-178.
Lectures
HACIA UNA REVISIÓN CRÍTICA DEL ANÁLISIS NEOCLÁSICO DEL CONSUMO: UNA ALTERNATIVA BASADA EN LAS NECESIDADES, Mónica Guillén Royo
