Marie Laurencin
 Marie Laurencin fotografiada per Carl van Vechten el 1949 | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 31 octubre 1883 10è districte de París |
| Mort | 8 juny 1956 (72 anys) París |
| Lloc d'enterrament | cementiri del Père-Lachaise 48° 51′ 47″ N, 2° 23′ 51″ E / 48.862922°N,2.397444°E / 48.862922; 2.397444 |
| Activitat | |
| Camp de treball | Pintura |
| Ocupació | Pintora i gravadora |
| Gènere artístic | Retrat |
| Moviment | Fauvisme i cubisme |
| Professors | Madeleine Lemaire |
| Representada per | Artists Rights Society |
| Família | |
| Parella | Guillaume Apollinaire (1907–) |
| Lloc web | Lloc web oficial |
 | |
 | |
Marie Laurencin (París, 31 d'octubre del 1883 - 8 de juny del 1956) fou una pintora i gravadora francesa.
Contingut
1 Biografia
2 Obres (selecció)
3 Referències
4 Enllaços externs
Biografia
La seva formació artística s'inicià a Sèvres, on la seva mare l'envià el 1901, per estudiar la pintura de porcellana. A París novament, amplià estudis a l'Académie Humbert, on conegué Georges Braque i Georges Lepape. El 1907 exposà per primera vegada al Salon des Indépendants de París; aquell mateix any, Pablo Picasso li presentà Guillaume Apollinaire i d'aquesta trobada nasqué una relació tan apassionada com tumultuosa, que durà fins al 1912.
El 1912, Laurencin oferí una gran exposició de la seva obra en la Galerie Barbazanges de París. L'esclat de la Primera Guerra mundial va portar-la a Catalunya, junt amb altres artistes que buscaven un refugi lluny del trasbals d'un París amenaçat, com Olga Sacharoff, Otho Lloyd, Serge Charchoune, Hélènne Grounhof, Albert Gleizes, Francis Picabia i els Delaunay. Tots ells van venir a Catalunya entre el 1915 i el 1917. Per a alguns dels protagonistes de la vida cultural de Barcelona, la seva arribada va ser motiu d'energies renovades, mentre que per a d'altres era un element de crítica. Molts d'ells van coincidir a Tossa de Mar, on anaven d'excursió o de vacances. Els primers a alternar les estades van ser Sacharoff i Lloyd, però poc després s'hi van afegir els avantguardistes estrangers que havien arrelat a Barcelona.[1]
El mateix 1912, obra seva apareixia a l'exposició cubista de les Galeries Dalmau de Barcelona, juntament amb obres de Gris, Duchamp, Albert Gleizes, Jean Metzinger i d'altres.[2] Dos anys més tard, es casà amb el baró Otto von Wätjen, a qui havia conegut l'any abans; en declarar-se I Guerra mundial, la parella s'exilià a l'estat espanyol, primer a Madrid i després a Barcelona. Durant un llarg estiu a Tossa de Mar, el 1917, Marie es feu amb els artistes Gleizes i el matrimoni Sonia i Robert Delaunay, a qui havia conegut gràcies a Francis Picabia (Laurencin escriví poemes per la seva revista dadà 391). Després de viure un temps a Düsseldorf, Marie Laurencin tornà a París el 1920 i formalitzà el seu divorci.
El seu estil es caracteritza per un ús particular de colors fluids i suaus, una simplificació creixent de la composició i una predilecció per determinades formes femenines allargassades i gracioses, coses que li permeteren d'ocupar ràpidament un lloc privilegiat en el cor del París mundà dels anys 20. Laurencin també és considerada l'única dona cubista; malgrat que les seves obres mostren influències de Picasso i Braque, tenen un acostament propi a l'abstracció que sovint s'exemplifica en les seves representacions de dones i comunitats femenines.
Establí lligams forts i fecunds amb nombrosos escriptors, dels quals il·lustrà una vuitantena d'obres: Lewis Carroll (Alice in Wonderland), Gide (La Tentative Amoureuse), Max Jacob, Saint-John Perse, Marcel Jouhandeau, Jean Paulhan i força d'altres.
Esdevinguda retratista oficial de la societat femenina (Coco Chanel, Nicole Groult) en els anys 20, Marie Laurencin també gaudí d'anomenada com a decoradora per al ballet Les Biches de Serguei Diàguilev, amb música de Francis Poulenc (1924) i, posteriorment, per a l'Opéra-Comique, la Comédie Française i els ballets de Roland Petit al Théâtre des Champs-Elysées. Entre 1932 i 1935, ensenyà a l'acadèmia d'art Villa Malakoff, de París i, el 1942, publica Le Carnet des nuits, un recull de records de la seva vida i poemes de la seva primera època.
La seva obra es pot veure als Museu de l'Orangerie de París, a l'Hermitage de Sant Petersburg, al Museu d'Art Modern de Nova York, al Fine Arts Museum de San Francisco, a la Tate Gallery de Londres i a l'Art Institute of Chicago, entres d'altres.
Obres (selecció)
Artemis (1908)
Apollinaire et ses amis (1909)
Le bal elegant ou la danse a la campagne (1913)
Les deux soeurs au Violoncelle (1913-1914)
La Prisonniere (1917)
Ballarines espanyoles (1920-1921, Museu de l'Orangerie)[3]
Retrat de la senyoreta Chanel (1923, Museu de l'Orangerie)[3]
Les cérvoles (1923, Museu de l'Orangerie)[3]
La vie au chateau (1925)
Marie de Medicis (1926)
Retrat de la senyora Guillaume (circa 1928, Museu de l'Orangerie)[3]
Trois jeunes filles (1938)
Femme au turban (1941, Museu de Lilla)
La fille songeuse (1941)
Trois jeunes femmes (1953)
Referències
↑ «Culturcat». web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: 11 octubre 2012].
↑ «BMM: Quadern Central - núm.42».
↑ 3,03,13,23,3 Pierre Georgel, José Francisco Yvars, Jean-Pierre Labiau, 2002. De Renoir a Picasso: obres mestres del Musée de l'Orangerie, París. Barcelona: Fundació "la Caixa". ISBN 8476647808. Pàgs. 198-207.
Enllaços externs
 | A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Marie Laurencin |
Plana de la Réunion des Musées Nationaux (francès).
Cronologia (anglès).
Marie Laurencin en l'Artcyclopedia (anglès).
Biografia i pintures (neerlandès).
